Giorgione

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Autorretrat, al Museu Herzog

Giorgio Barbarelli da Castelfranco més conegut com a Giorgione, (Castelfranco Veneto; h. 1477 - Venècia, 1510), fou un pintor italià, representant destacat de l'escola veneciana.

És conegut per la qualitat poètica de la seva obra, i pel fet que són molt poques les obres que se l'hi atribueixen amb un 100% de certesa (aprox. 6), ja que entre altres raons, va deixar diversos quadres inacabats que van completar altres pintors.

Això, afegit a l'escassa quantitat de dades biogràfiques que hi ha sobre la seva figura i la incògnita sobre el significat de la seva pintura, fa que sigui un del pintors més misteriosos de la història de l'art.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Tot i ser un personatge fosc de la història de l'art, es troba dins la nòmina de pintors biografiats per Vasari. Giorgione va néixer al petit poble de Castelfranco Veneto, però no queden dades del seu origen familiar. Apareix citat com a Zorzi i també Zorzo en la documentació de la seva època (els noms canvien segons la dicció veneciana, tot i que el seu nom vertader era Giorgio.[1]

Coneixem el seu aspecte físic mercès a l'autoretrat del Museu Herzog Anton Ulrich de Braunschweig, que va servir com a model pel gravat de la 2a edició de les Vides de Vasari. S'atribueix a Giorgione l'autoria d'aquest retrat perquè l'examen radiogràfic en ser la seva composició similar a la de la peça exhibida al British Museum.[2]

Va començar a treballar com a aprenent a Venècia als 10 anys al taller de Giovanni Bellini, que era aleshores el pintor més famós de la ciutat. En la formació de Giorgione s'adverteixen influències del seu mestre però també d'Antonello da Messina,[3] personatge que donà a conèixer la tècnica de l'oli de Venècia. De Leonardo da Vinci també va prendre l'sfumato.

Carrera artística[modifica | modifica el codi]

El talent de Giorgione va ser reconegut aviat, ja que cap el 1500, quan només tenia 23 anys, segons la cronologia de Vasari, fou escollit per pintar el retrats del Dux de Venècia Agostino Barbarigo[3] i del condotiero Consalvo Ferrante.

El 1504, li va ser encarregat un retaule en memòria de Matteo Constanzo per l'església de Sant Lliberal a la seva ciutat natal. El 1507, rep per ordre del Consell dels Deu, el pagament d'un quadre, no executat, per la decoració de la nova Sala d'audiències del Palau Ducal.[4]

Del 1507 al 1508 va treballar amb altres artistes de la generació de Ticià, en els frescos de la façana del nou edifici de la Fondaco dei Tedeschi, seu dels mercaders alemanys a Venècia. Al segle XVIII, el gravador Antonio María Zanetti va realitzar unes còpies, gràcies a les quals coneixem[5] la disposició i la temàtica; a més d'unes petites restes que representaven la dona nua, conservats tots ells a la Galeria de l'Acadèmia de Venècia. Ja havia participat en treballs similars a la Casa Soranzo, la Casa Grimani alli Servi i altres palaus venecians[3] i havia pintat per a col·leccionistes privats per encàrrec, a diferència dels seus contemporanis, que treballaren sobretot per a grans institucions, tant públiques com l'església.

Vasari dóna molta importància en la influència de Leonardo da Vinci en la pintura de Giorgione, en la visita del primer a Venècia el 1500.[3]

Mort prematura[modifica | modifica el codi]

El setembre o octubre de 1510 va morir a causa de la pesta que va assolar la ciutat de Venècia, i es menciona per Vasari a les seves Vides.[6]

Totes les fonts representen a Giorgione com un personatge de distingit i romàntic encant, un gran amant, un gran music, capaç d'expressar en l'art el plaer, l'esplendor, la sensualitat, matisada de poètica malenconia, d'una Venècia que vivia moments d'esplendor cultural.

Després de la seva mort: El misteri Giorgione[modifica | modifica el codi]

La manca de notícies sobre la seva vida, la dispersió de la seva obra, passades de mà en mà pels col·leccionistes, sense haver estat fix en cap església pel seu caràcter laic, fa que ja en el segle XVI es comencés a enfosquir la seva figura.

L'atribució d'algunes de les seves obres, acabades per altres mans, entre elles les de Ticià, a la mort de Giorgione, ha estat confusa,[7] i al segle XVII, a més d'haver-se produït inexactituds transmeses pels seus biògrafs i falsificacions realitzades per Piero della Vecchia.[8]

Es van celebrar exposicions antològiques que van reunir gran part de la seva obra a Venècia el 1955[9] i el 1978.[10]

Retrat de vella

Obra[modifica | modifica el codi]

  • Home jove (El cantant apassionat) (Galería Borghese (Roma)): Giorgione va representar per a l'escola veneciana un avanç similar al de Leonardo da Vinci a la Toscana vint anys abans superant la rigidesa arcaica i dotant a la pintura de més llibertat en colors i temàtica. Fou l'entrada del Cinquecento a la república veneciana. Giorgione, a més a més de retaules i retrats, va realitzar quadres sense el sentit didàctic, devot, al·legòric o mitològic, en els que l'acció quedava substituïda pel fet de la contemplació de la bellesa a través de les representacions de sentiments lírics o poètics. Va exercir molta influència en els seus contemporanis i en els seus immediats successors de l'escola veneciana, com Ticià, Sebastiano del Piombo, Palma el Vell, Giovanni Cariani i Domenico i Giulio Campagnola.
  • Retaule o Pal·la de Castefranco (1505): Sacra conversazione, distribuïda a través d'una composició triangular en la que es veu a la Verge entronitzada amb el Nen, custodiada pels Sants Lliberal i Francesc d'Assís. Fou una obra d'encàrrec en homenatge al fill del condotiero de la seva ciutat natal, com retaule de l'altar on se'l enterraria. És de les poques obres de Giorgione que segueixen en la seva situació original, en l'església de Sant Lliberal.
La tempesta
  • La tempesta (1508):El significat de l'escena no queda gaire clar.[11] Representa un soldat i una dona nua donant el pit a un nen. Estan separats per un riu. Als fons es veu la ciutat i en el cel, la turmenta a la que el títol de l'obra es refereix. La multitud de símbols que té aquest llenç ofereix diverses interpretacions per cap suficientment satisfactòria. Les teories que aposten per la dualitat (home-dona, ciutat-camp) han anat decreixent al comprovar, mitjançant un estudi radiogràfic, que l'home era originàriament una dona nua asseguda. El tema sembla un pretext per realitzar un exercici d'imaginació creadora, amb colors freds i saturats, i va ser una influència molt gran per tota la pintura posterior.
  • Els tres filòsofs (1509): Es igualment enigmàtic i la seva atribució a Giorgione es encara disputada. Les tres figures estan situades a l'entrada d'una fosca cova buida. Els personatges han estat interpretats com els tres reis mags o com Símbols davant la cova de Plató. També s'ha cregut que representava les tres edats de l'home. Apareixen en el típic somni giorgionesc, reforçats per un focus de llum, característic d'altres paisatges del pintor, com el Concert campestre. La pinzellada sembla s'orienti gairebé exclusivament en la creació d'efectes cromàtics.
  • Venus dormida o Venus de Dresden (1510): Primer atribuïda a Morelli i actualment atribuïda a Giorgione. Es suposa que és la mateixa que segons Rinaldi estava a la Casa Marcello de Venècia. La composició és pur ritme de línies i contorns, units a la innovadora presència de l'aire lliure. La textura de la tela i l'armoniós paisatge dotant al quadre del just equilibri entre plaer i sensualitat. Aquesta obra va quedar inacabada a causa de la seva mort. Va ser Ticià que li va acabar, el que va poder ser un prototip de la seva Venus d'Urbino. Una recent restauració ha esborrat un Cupid que existia en el paisatge, posteriorment afegit.

Retrats[modifica | modifica el codi]

Giorgione i el jove Ticià van treballar junts en la producció de diversos retrats, és per això que costa tant d'identificar-los. L'únic signat i datat pel mestre és:

Retrat d'una jove dama (Laura) (1 de juny de 1506): Destaquen les seves innovacions més enllà de la figura humana en sí. Es distingeix per la dignitat, claredat i sofisticació de la dama retratada.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Roskill, Mark W. Mark W. Roskill (en anglès). Univ of Massachusetts Press, 1989, p.74. ISBN 087023675X. 
  2. Brown, David Alan. The young Correggio and his Leonardesque sources (en anglès). Garland Pub., 1981, p.122. ISBN 0824039289. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Fernández Ansuátegui, Carmen. Educación plástica a través de grandes artistas. Nau Llibres, 2008, p.38. ISBN 8476427751. 
  4. Dolce, Lodovico. Dialogo de la pintura (en castellà). Ediciones AKAL, 2010, p.54. ISBN 8446029898. 
  5. Merback, Mitchell B. Beyond the yellow badge: anti-Judaism and antisemitism in medieval and early modern visual culture (en anglès). Brill, 2008, p.290. ISBN 9004151656. 
  6. Vasari, Giorgio. Le vite de' più eccellenti pittori, scultori ed architetti (en italià). Letteratura italiana Einaudi, p.562-565. ISBN 1986. 
  7. Chilvers, Ian. The Oxford Dictionary of Art (en anglès). Oxford University Press, 2004, p.290. ISBN Oxford University Press. 
  8. Pacciarotti, Giuseppe. La pintura barroca en Italia. Ediciones AKAL, 2000, p.264. ISBN Ediciones AKAL. 
  9. Zampetti, Pietro. Giorgione e i giorgioneschi : catalogo della mostra, Palazzo ducale, Venezia, 11 giugno-23 ottobre, 1955 (en italià). Arte Veneta, 1955. 
  10. Giorgione a Venezia (en italià). Gallerie dell'Accademia, 1978. 
  11. Büttner, Nils. Landscape Painting: A History. Nueva York: Abbeville Press Publishers, 2006, pp. 74–77. ISBN 0-7892-0902-0. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]