Eclecticisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Eclèctic» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Arquitectura eclèctica».

Eclecticisme (del grec eklegein, 'escollir'), és en filosofia l'escola de pensament que es caracteritza per escollir (sense principis determinats) concepcions filosòfiques, punts de vista, idees i valoracions entre altres escoles, combinant-les i barrejant-les de forma sovint contraposada, encara que no arribi a formar-se un tot orgànic. L'eclecticisme es va desenvolupar a Grècia a partir del segle II aC com una manera de sintetitzar les grans troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior dels presocràtics, Plató i Aristòtil. Per exemple, Antíoc d'Ascaló va compaginar l'estoicisme i l'escepticisme, i Paneci de Rodes va basar el seu pensament en el platonisme i l'estoicisme. Els pensadors romans, que mai van desenvolupar un sistema filosòfic propi, es van inclinar per aquest tipus de pensament: Ciceró, per exemple, va assimilar teories de l'estoicisme, de l'escepticisme i dels peripatètics, sense considerar la seva desunió essencial. La tendència eclèctica substituirà el criteri de veritat objectiva pel de verossimilitud i posarà l'accent en les qüestions morals, on cal trobar un consens universal.[1]

Entre els cristians, Climent d'Alexandria i Orígenes van combinar la metafísica grega i les idees judeocristianes de les Santes Escriptures. Ja a finals de l'edat mitjana, el mestre de la Devotio moderna Eckhart va formular un sistema de filosofia cristiana basat en Aristòtil, els seus comentaristes àrabs medievals, el neoplatonisme i la Càbala o mística hebrea.

A Espanya, l'Eclecticisme es va desenvolupar durant la Il·lustració del segle XVIII com l'única escola alternativa a l'escolàstica dominant sense suscitar els recels de la Inquisició i en aquest sentit destaquen pensadors com Benito Jerónimo Feijoo o el metge i lògic valencià Andrés Piquer.

Durant el segle XIX tornà a sorgir l'eclecticisme a França a través de l'obra del filòsof Victor Cousin, que va provar d'unir l'idealisme d'Immanuel Kant, la filosofia del sentit comú i les doctrines inductives de René Descartes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.185. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 de novembre de 2014]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eclecticisme Modifica l'enllaç a Wikidata