Paul Gauguin
De Viquipèdia
Eugène Henri Paul Gauguin (8 de juny, 1848 – 9 de maig, 1903) fou un pintor francès postimpressionista.
Taula de continguts |
[edita] Primers anys
Nascut a París, Gauguin era descendent de terratinents del Perú, nét de la feminista socialista Flora Tristan. Va passar els primers anys a Lima i, després d'estudiar a Orleans, es va embarcar a la marina mercant. Al tornar a França, el 1870, es fa agent de borsa a París. Té una vida estable burgesa amb la seva dona danesa Mette-Sophie Gad i els seus cinc fills.
El seu tutor, Gustave Arosa, home de negocis i amant de l'art, l'introdueix en el grup d'impressionistes. El 1874 coneix el pintor Camille Pissarro i veu la primera exposició impressionista. Comença a pintar com a afeccionat i exposa amb els impressionistes el 1876, 1880, 1881, 1882 i 1886.
En 1882, abandona el seu ofici a la borsa per dedicar-se a la pintura. No en treu prou per viure i s'instal·la a Copenhaguen amb la família de la seva dona. La família no veu prou bé el canvi d'ofici i torna tot sol, el 1885, a París per dedicar-se exclusivament a pintar.
[edita] Vida d'artista a França
El 1882, deixa la seva feina a la borsa per dedicar-se completament a la seva nova passió: la pintura. Com que això no li basta per sobreviure, marxa a viure amb la seva dona i fills amb la família d'ella a Copenhague. Les relacions amb la seva família política no són pas bones i els negocis tampoc li funcionen. Decideix tornar a París el 1885 per dedicar-se exclusivament a la pintura, però incapaç d'assegurar la subsistència de la seva família, abandona la dona i els fills a Dinamarca.
Gauguin es trasllada a Ruan, a Normandia, on s'hi havia instal·lat Pissarro, però el 1887 decideix viatjar juntament amb el seu amic Charles Laval a Panamà, a la restaurada República de Colòmbia.
Gauguin arribà al istme de Panamà l'abril de 1887, a l'illa de Taboga, de la qualdiria en una carta: "aquesta gairebé deshabitada i molt fèrtil. Jo porto els meus colors i pinzells i jo em mullaré d'ells lluny de tots els éssers humans". Després no seria tan eloqüent sobre l'entorn panameny, com li diu a la seva esposa, Mette-Sophie, des de la Ciutat de Panamà, on el seu cunyat colombià (espòs de la seva germana Marie Gauguin Tristan) l'havia convidat amb promeses d'aconseguir-li un treball estable.
En la següent carta a Mette-Sophie li contarà la seva desventura ocorreguda al barri de Sant Felip, on fou agafat pres per la policia, pel delicte d'haver orinat en un carrer. Durant un temps treballarà en la perforació del canal, com a obrer de la "Panama Canal Company", però el clima i les malalties tropicals el postren molt aviat. Ni tan sols recuperat de la disenteria i el plaudisme o febre groga, continua el periple a l'illa Martinica el 1888.
D'aquest viatge al Carib, que resultaria fonamental per al seu futur artístic, ja que li mostrà la sensualitat del color i l'interessà per una natura primitiva capaç d'accentuar les relacions humanes, Gauguin tornarà a Europa malalt i abatut. Allà troba l'hospitalitat de Theo Van Gogh, qui, a més, esposarà les seves pintures a la seva pròpia galeria.
Però deixant de banda aquest viatge, entre el 1886 i 1891, viu principalment a la Bretanya on es converteix en el centre d'un grup de pintors experimentals coneguts amb el nom d'Escola de Pont-Aven, on tingué com a deixebles Émile Bernard, Paul Sérusier, Seguin i Chmaillard, que constituiran l'anomenat simbolisme. El seu estil de pintura començarà a transformar-se des del començament de l'impressionisme fins a un estil molt més personal.
Per influència d'un dels seus joves deixebles, Émile Bernard, el seu estil evoluciona cap al que s'anomena sintetisme, una manera de pintar més natural i sintètica. Busca inspiració en l'art indígena, en els vitralls medievals i en les estampes japoneses.
Aquestes últimes les descobreix gràcies a l'holandès Vincent Van Gogh el 1888 en els dos mesos en què viuen junts (entre octubre i desembre) a Arlés, al sud de França, en què tots dos es dediquen a pintar. Gauguin havia conegut Vincent i Theo Van Gogh a París el 1886, i Gauguin havia quedat impressionat per l'expressivitat de Van Gogh. Treballen plegats i pinten la sèrie de vistes d'Alyscamps. Però la convivència és molt difícil, tots dos tenen un caràcter molt temperamental, i Gauguin es cansa de Vincent. Van Gogh provarà de suïcidar-se més endavant. La seva convivència es deteriora i acaba amb el famós episodi de l'orella tallada de Van Gogh. És sabut que Van Gogh tenia problemes emocionals i que es tallà l'orella; però no és tan segur que fos per culpa de Gauguin.
[edita] Bretanya
Entre 1886 i 1891, Gauguin viu a la Bretanya (excepte un viatge a Panamà i la Martinique entre 1887 i 1888) on és el centre d'un grup de pintors experimentals coneguts com l'escola de Pont-Aven. Sota la influència del pintor Émile Bernard, el seu estil evoluciona tornant-se més natural i més sintètic. Busca la seva inspiració en l'art indígena, en els vitralls medievals i en les estampes japoneses. Coneix a Vincent van Gogh a través del seu germà Leo Van Gogh i, el 1888, viuran junts durant dos mesos (d'octubre a desembre) a Arle, al sud de França. Els dos amics són molt sensibles i coneixen moments de depressió. L'experiència acaba malament amb el famós episodi de la orella tallada de Van Gogh.
[edita] Tahití
El 1891, arruïnat, Gauguin s'embarca cap a Tahiti on espera fugir de la civilització europea. Només retorna a França un cop i passarà la resta de la seva vida a la Polinèsia Francesa. Influenciat per l'ambient tropical i la cultura polinèsia, la seva obra guanya en consistència i pinta els quadres més notables. Treballa particularment l'expressivitat dels colors, la recerca de la perspectiva i la utilització de formes plenes i voluminoses.
Coneix a Téhura, que serà la seva model. Molt inspirat, pinta 70 teles en pocs mesos. Però, després d'uns anys d'estabilitat, els problemes amb l'administració colonial, la manca de diners i els problemes familiars (mor la seva filla predilecta, Aline), acabaran amb un intent de suïcidi.
El 1901, fuig de nou cap a Hiva Oa, a les illes Marqueses. Enfrontat de nou amb les autoritats colonials, acaba malalt i arruïnat. Mort el 9 de maig de 1903.
[edita] Relació d'obres
[edita] Quadres
- Vegeu la llista de quadres de Paul Gauguin.
Mostra d'algunes de les obres més significatives:
 El Crist groc, 1889 |
 Vahine no te Tiare, 1891 |
 Arearea, 1892 |
|
 Manao tupapau, 1892 |
 Nafea Faa Ipoipo?, 1892 |
 Pits amb flors roges, 1899 |
[edita] Escrits
A més dels quadres, Gauguin va deixar alguns escrits on fa reflexions sobre l'art, anotacions sobre els seus quadres, i diverses notes autobiogràfiques, a més de la correspondència amb la seva dona i el seu marxant:
- Notes Synthétiques, 1886-1888.
- Cahier pour Aline, 1892.
- Ancient Culte Mahorie, 1892-1893.
- Noa-Noa, 1893-1895, junt amb Charles Morice.
- Diverses choses, 1896-1897. Notes escrites sobre les pàgines en blanc del manuscrit de Noa-Noa.
- L'Esprit moderne et le catholicism, 1897 i 1902.
- "Le Sourire", 1899-1900. Periòdic satíric i anticolonial fundat por Gauguin.
- Racontars de rapin, 1902. Article enviat al "Mercure de France", que no es va publicar.
- Avant et après, 1902-1903.
[edita] Llibres sobre Gauguin
La vida de Gauguin ha inspirat diferents obres, com a mostra:
- Victor Segalen, Journal des îles. Fou el primer en visitar la seva tomba.
- W. Somerset Maughan, The Moon and Sixpence.
- Santiago Vilanova, El Secret d'Hiva Oa. ISBN 84-7584-336-0
- Mario Vargas Llosa, El Paraíso en la otra esquina. ISBN 84-204-6557-7
[edita] Enllaços externs
- Llista de 497 obres(anglès)
- Noa Noa, de Paul Gauguin, versió de la Biblioteca nacional de França (francès). Publicat en català a Noa Noa: Estada a Tahití. Barcelona: Quaderns Crema, 2001. ISBN 84-7727-340-5
