Martinica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Martinica
Martinique
Bandera de la Martinica Escut de la Martinica
(En detall) (En detall)
Localització
Localització de la Martinica a França
Estat
• Departaments
• Districtes
• Cantons
• Municipis
França
1
4
45
34
Capital Fort-de-France
Gentilici martiniquès, martiniquesa
Llengües pròpies crioll martiniquès
Superfície 1.128 km²
Població (2011[1])
  • Densitat
392.291 hab.
347,78 hab/km²
Coordenades 14° 40′ N, 61° 00′ O / 14.667°N,61.000°O / 14.667; -61.000Coord.: 14° 40′ N, 61° 00′ O / 14.667°N,61.000°O / 14.667; -61.000
Organització
Consell Regional
• Presidència:

Martinica
Serge Letchimy (PPM)
Fus horari UTC-4
Codi INSEE 02
Domini(s) Internet .mq
Codi telefònic +596
Districtes Fort-de-France
La Trinité
Le Marin
Saint-Pierre
Web

La Martinica (en francès, Martinique, en crioll Matnik) és una illa que forma una regió i un departament d'ultramar (ROM-DOM) francès. Situada a les Petites Antilles, entre el mar Carib a l'oest i l'oceà Atlàntic a l'est, és separada de l'illa de Dominica, al nord, pel pas de la Martinica, i de Saint Lucia, al sud, pel canal de Saint Lucia. Es considera una regió ultraperifèrica de la Unió Europea.

Té 1.128 km2 i 393.000 habitants (segons l'estimació del 2004). La capital és Fort-de-France.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Mapa de la Martinica

Orogràficament, l'illa fa part del massís del Carib, del qual procedeixen totes les illes dels voltants. El relleu és volcànic, molt accidentat, amb activitat moderna. Cal destacar els volcans, entre els quals la Montagne Pelée (1.463 m), que del 1902 al 1904 destruí completament la ciutat de Saint-Pierre, i els Pitons du Carbet (1.207 m).

També hi ha nombrosos rierols petits i cabalosos,

La "rivière Lézarde", riu llarg de 30 km, és l'aigua més gran de l'illa. També hi ha :

  • Nord : La rivière du Galion, La rivière du Lorrain, La rivière Capot, La rivière Blanche, La rivière de Basse Pointe, La rivière Hackaert, La rivière de Macouba, La Grande Rivière, La rivière du Prêcheur, La rivière Roxelane, La rivière des Pères, La rivière du Carbet, La rivière Fond Capot, La rivière de Case Pilote, La rivière Case Navire
  • Centre : La rivière Monsieur, La rivière Madame, La rivière du Longvilliers
  • Sud : La rivière Pilote, La rivière Salée, La rivière du Vauclin, La rivière de Paquemar, La rivière du Simon, La rivière des Coulisses, La rivière la Nau.

Els estanys no tenen gaire envergadura. El clima és tropical, amb una pluviositat que varia, segons l'exposició als alisis, entre els 1 000 i els 2 000 mm anuals. La vegetació va de boscs humits tropicals fins a la sabana.

Població[modifica | modifica el codi]

Racialment, el 91,4 % de la població és negra o mulata, procedent d'Àfrica, i parla el crioll dit creole, resultat del contacte del francès amb llengües africanes i caribes. El 5,1 % de la població són blancs d'arrels franceses, anomenats béké o bétjé (uns 3000) i l'1,9 % són asiàtics (principalment hindus, xinesos i asiàtics). Pel que fa a les religions, el 85,3 % dels martiniquesos són catòlics romans, i dels altres el 3,1 % són adventistes del setè dia, el 0,6 % testimonis de Jehova i el 0,5 % baha’i, el 0,5 % són musulmans i un 0,5 % hinduistes.

Economia[modifica | modifica el codi]

L'agricultura es basa en la canya sucrera, les bananes, la pinya tropical i la mandioca, economia de les antigues plantacions colonials. Hi ha indústries sucreres, de destil·lació de rom i de conserves de fruita, i també explotació forestal i pesquera. El turisme hi és la principal activitat econòmica.

La canya de sucre darrerament ha baixat a menys del 5 % en el valor de les exportacions martiniqueses, però més endavant continuada per l'ananàs i les bananes, a l'exportació de la qual es dediquen 8.500 hectàrees. Darrerament, però, s'ha intentat pal·liar l'excessiva dependència del sucre i del rom amb inversions industrials, sobretot en la refineria de petroli, i no fa gaire en el turisme, baldament no se n'hagin explotat totes les possibilitats.

El 73 % de la població activa treballa al sector terciari, mentre que un 17 % ho fa a l'industrial i només un 10 % al sector agrari. La comercialització i explotació de l'agricultura, dedicada completament a l'exportació, és un monopoli de la metròpoli. Darrerament es manté mercès a les ajudes de França i de la Unió Europea, ja que un 20 % dels productes importats són alimentaris. Tot i això, igual que a Guadeloupe, ha provocat una economia dependent amb una taxa de desocupació endèmica del 25 %, la qual cosa també ha provocat emigracions a la metròpoli. També ha emmenat un creixement de la població entre el 1985 i el 1990 del 0,4 %, per bé que actualment sembla que hagi remuntat. L'illa també compta amb 882 kilòmetres de carreteres i un parc de 80.000 vehicles. No hi ha trens.

Política i administració[modifica | modifica el codi]

Martinica està dividida en quatre districtes (arrondissements): Fort-de-France, La Trinité, Le Marin i Saint-Pierre que se sotsdivideixen en 45 cantons i 34 comunes.

L'illa té un estatut de Departament Autònom d'Ultramar des del 1982, i com a tal gaudeix d'un legislatiu format pel Conseil Géneral de 45 membres, escollits per vot popular per sis anys, i un Conseil Régional de 41 membres, també per sis anys. També envia 4 diputats a l'Assemblea Nacional Francesa i dos senadors al Senat de França.

Té força competències en educació primària i secundària, audiovisuals, comerç, govern local i desenvolupament, però no pas en defensa ni en moneda. A hores d'ara els independentistes, aplegats en el Moviment Independentista Martiniquès, han assolit un important pes electoral i a aquest partit pertany l'actual president regional, Alfred-Marie Jeanne.

Història[modifica | modifica el codi]

L'illa, com altres del Carib, ja era habitada en el 6.000 aC, com revelen les restes de la cultura Casimiroide de sílex, trobada a Haití, que segons Irving Crouse i J. Cruixent, procedia de Centreamèrica. Tanmateix, a l'illa de la Martinica els poblaments procedien potser de l'Orinoco i de l'illa de Trinitat, amb una societat sense una especial divisió per tasques i sense cap jerarquia social desenvolupada, en comunitats agrupades en viles.

Fou ocupada el 15 de setembre de 1635 per Pierre Belain d'Esnambuc[2] i 150 colons en nom de França per la Compagnie des Îles de l'Amérique, on va fundar la ciutat de Saint-Pierre, la primera francesa permanent al Carib.[3]

El 1793 una part de l'illa fou ocupada pels anglesos i durant la guerra de la tercera coalició una flota hispanofrancesa de 40 vaixells va apropar-se a la Martinica per distreure la flota d'Horatio Nelson i poder envair Anglaterra, i es va retirar a la península.[4]

Música[modifica | modifica el codi]

Els principals elements musicals a la Martinica són la biguine, la masurca criolla o mazouk, el vals crioll, la contradansa o de cintura alta, el chouval-bwa, el tambor bô-kannal, la bèlè, la kadans, el dancehall i el zouk.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Populations légales 2011» (en francès). INSEE, 2013-12-31. [Consulta: 2014-01-03]. «Les poblacions legals 2011 entren en vigor l'1 de gener de 2014»
  2. «La Martinique devient française» (en francès). Hérodote. [Consulta: 22/1/2012].
  3. Bonnassieux, Louis Jean Pierre Marie. Les grandes compagnies de commerce: étude pour servir à l'histoire de la colonisation (en francès). Ayer Publishing, 1969. ISBN 0833703374. 
  4. Torres Almeida, Jesús Clodoaldo. El almirante José Padilla: (epopeya y martirio) (en castellà). Impr. y Publicaciones de las Fuerzas Militares, 1990, p.20. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]