Henri Matisse

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Henri Matisse

Foto d'Henri Matisse per Carl Van Vechten, 1933.
Nom de naixement Henri-Émile-Benoît Matisse
Naixement 31 de desembre de 1869
Le Cateau-Cambrésis, Nord-Pas-de-Calais
Defunció 3 de novembre de 1954 (als 84 anys)
Niça
Nacionalitat francès
Art pintura, impressió, escultura, dibuix, collage
Educació Académie Julian, William-Adolphe Bouguereau, Gustave Moreau
Moviment Fauvisme, Modernisme
Obres destacades La femme au chapeau, 1905, Museum of Modern Art
Patrons Gertrude Stein, Etta Cone, Claribel Cone, Michael and Sarah Stein, Albert C. Barnes
Influenciat per John Peter Russell, Cézanne, Gauguin, van Gogh, Signac
Signatura Matisse autograph.png

Henri Matisse o Henri-Émile-Benoît Matisse (Le Cateau-Cambrésis, 31 de desembre de 1869 - Niça, 3 de novembre de 1954) fou un pintor, escultor i dissenyador francès que va destacar per un ús característic del color i per un dibuix fluid, brillant i original. Com a dibuixant, gravador i escultor, però principalment com a pintor, Matisse és un dels artistes més importants de l'art modern. Tot i que és considerat com el màxim representant del fauvisme, estil que conreà els seus primers anys, també ha estat aclamat com un dels representants de la tradició clàssica de la pintura francesa.[1]

Primer treballà en un estil acadèmic i posteriorment conreà l'impressionisme, el puntillisme, i el fauvisme, del qual fou el cap d'escola; continuà sempre, dins una heterodòxia, fidel al fauvisme. El 1917 inicià una etapa naturalista, de colors clars i lluminosos i d'abandó de recerques. Més endavant retornà a noves recerques de simplificació, cercant acords cromàtics nous i més força en la línia i el color. Posteriorment accentuà l'audàcia dels colors forts, per contrast de tons o establint una unitat de color. Vers la fi de la seva vida practicà tècniques com la dels papiers col·lés. També practicà el dibuix al llapis i a la ploma. Com a gravador té més de cinc-centes obres catalogades en diferents tècniques, i il·lustrà importants obres literàries franceses.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys i formació[modifica | modifica el codi]

Musée Départemental Henri Matisse a Le Cateau-Cambrésis, a Nord – Pas de Calais, localitat on va néixer Matisse

El seu nom de naixement va ser Henri-Émile-Benoît Matisse, i va néixer a Le Cateau-Cambrésis, a la regió de Nord-Pas-de-Calais, França. Fill primogènit d'una família de comerciants de llavors, es va criar a Bohain-en-Vermandois, al nord-est de França, on els seus pares tenien el negoci; aquest fet pot explicar el seu interès posterior de representar diverses plantes en els motius tèxtils. El 1887 se'n va anar a París per a estudiar dret, treballant com a passant en un tribunal al seu poble natal, Le Cateau-Cambrésis, després de guanyar la plaça en un concurs. El 1889 va començar a pintar; tot va començar durant un període de convalescència, després de patir un atac d'apendicitis que el va obligar a fer repòs durant setmanes; perquè es distragués, la seva mare li va portar estris de pintura. Com ell ho va descriure més tard, va descobrir «una espècie de paradís»,[3] Després de recuperar-se de la malatia, mentre reprèn els estudis de dret, va matricular-se a l'escola de dibuix de Quentin de La Tour per a dissenyadors de la indústria tèxtil.

El 1890, va abandonar els estudis de dret per dedicar-se a la pintura i a l'escultura; havia decidit convertir-se en un artista, tot i que aquesta decisió va decebre profundament al seu pare.[4][5] L'any següent, el 1891, es va traslladar a París, on va ser admès a l'Académie Julian. Més tard, el 1895, va assistir al taller de Gustave Moreau. Inicialment pintava natures mortes i paisatges, en el més tradicional estil flamenc, i era un admirador de Chardin, un dels seus pintors preferits; com a estudiant arribà a fer quatre còpies d'obres de Chardin que s'exposaven al Louvre.[6] Al taller de Gustave Moreau va conèixer Georges Rouault i Albert Marquet, i en aquella època va visitar exposicions d'artistes destacats com Corot i Cézanne.

El 1896, Matisse va exposar per primera vegada al Salon des Cent i al Saló de la Société Nationale des Beaux-Arts. Van ser cinc quadres i l'estat li va comprar dues de les seves pintures.[7] A proposta de Pierre Puvis de Chavannes, es va convertir en un membre associat de la Société Nationale des Beaux-Arts; aquest estatus li va permetre poder exposar sense haver de superar l'aprovació per part d'un jurat.

Descobriment de l'impressionisme[modifica | modifica el codi]

Autoretrat de Pissarro. Fou un dels impressionistes que van orientar Matisse i contribuïren al seu desenvolupament artístic.

El 1897 i 1898, va visitar el pintor australià John Peter Russell a Belle-Île-en-Mer, a la costa de Bretanya. Russell li va mostrar el que era l'impressionisme i el treball de Vincent van Gogh, que havia estat un bon amic de Russell, i que era completament desconegut en aquell moment. Influït per Russell i el seu mestratge, l'estil de Matisse canvià completament; posteriorment va comentar: «Russell va ser el meu mestre, i ell m'exposà la teoria del color.»[5] A través d'ell va conèixer Rodin i Pissarro i pogué gaudir de la pintura impressionista existent al Museu de Luxemburg.

En aquesta etapa formativa, Matisse va rebre la influència de l'obra de Poussin, Watteau, Chardin, Manet, i el post-impressionistes Cézanne, Gauguin, Van Gogh i Signac; també de Rodin i l'art japonès. Matisse se submergí en els treballs dels altres i comprà obres de molts dels pintors que admirava. Així, a casa seva tenia un bust de guix de Rodin, una pintura de Gauguin, un dibuix de van Gogh i, la més important, les Tres banyistes de Cézanne. En Cézanne trobà la seva principal font d'inspiració pel que fa al sentit pictòric de l'estructura i del color.[8] Moltes de les seves pintures de 1899 a 1905 fan ús de la tècnica puntillista de Signac. El 1898, seguint el consell de Pissarro, va passar una setmana a Londres per a estudiar les pintures de J.M.W. Turner i després realitzà un viatge a Còrsega.[8]

Mentre residia a Ajaccio, i després a Toulouse, experimenta amb el mètode de Turner. A partir de 1900, Matisse va treballar a l'Acadèmia de la Grande Chaumière sota la direcció d'Antoine Bourdelle i també freqüenta l'estudi d'Eugène Carrière.

Les seves primeres obres escultòriques realitzades el 1900 s'adverteix la influència de Rodin a L'esclau; adopta les mateixes textures i actituds que Rodin, com també es continua apreciant als cinc busts de Jeannette (1910-1913), que són respostes estructurals a l'estil cubista. Existeixen quatre versions de l'escultura en relleu Nu d'esquena, que es comparen a temes pintats per Gustave Courbet i Cézanne, la primera d'aquestes escultures va ser exposada a Londres el 1912, les altres van ser desconegudes fins a la seva exposició el 1949 i 1950 a Lucerna i París. Té catalogades seixanta-vuit escultures.[9]

En l'àmbit familiar, cal destacar que el 1894 va néixer la seva filla Marguerite, filla que va ser el fruit de la relació amb Caroline Joblau, una de les seves models. El 1898 es casà amb Amélie Parayre amb qui va tenir dos fills: Jean (1899), i Pierre (1900).

El fauvisme[modifica | modifica el codi]

Gertrude Stein, escriptora i col·leccionista nord-americana resident a París que va donar un gran suport a l'obra de Matisse

La seva primera exposició va ser a la galeria Vollard l'any 1904,[8] però no va tenir gaire èxit. La seva afició pel color brillant i l'expressivitat es va fer més pronunciada. El 1905 es va traslladar al sud per treballar amb André Derain i va passar temps a la Costa Blava; Derain li presentaria Maurice de Vlaminck. Les pintures d'aquest període es caracteritzen per formes planes i línies més controlades, i prioritzava l'expressió per damunt del detall.

El 1905, Matisse i un grup d'artistes més endavant coneguts com a «fauvistes», feren una exposició conjunta en una sala del Saló d'Automne; hi havia Albert Marquet, Vlaminck, Derain i Kees van Dongen. Les pintures expressaven amb emoció salvatge, sovint amb colors dissonants, que no respectaven els colors naturals; causaren un veritable escàndol per la profusió de colors purs i violents. Matisse va presentar Finestra oberta i Dona amb barret. El crític Louis Vauxcelles descrigué l'exposició amb la frase «Donatello au milieu des fauves!» (Donatello entre les feres), referint-se a una escultura renaixentista que també hi havia a la mateixa sala amb ells.[10] El seu comentari es va publicar el 17 d'octubre de 1905 a Gil Blas, un diari, i d'aquí la generalització popular del terme fauvisme;[10][11] el terme «bèstia» es va aprovar immediatament i va ser reclamat pels mateixos pintors. Les pintures reberen una crítica desfavorable, amb comentaris del tipus «un pot de pintura s'ha llançat a la cara del públic» de la crítica Camille Mauclair, però també rebé el suport d'altres.[10] El quadre que va ser objecte d'atacs va ser la Dona amb barret de Matisse, que va ser comprat per Gertrude i Leo Stein; aquest fet va tenir un efecte molt positiu en Matisse, que es desmoralitzava quan la seva obra era mal rebuda.[10] Aquest període va marcar el reconeixement del seu treball, gràcies al qual va poder viure dins una relativa tranquil·litat econòmica.

Matisse va ser reconegut com el líder del grup, juntament amb André Derain; els dos van ser «amistosos rivals», cadascun amb els seus propi grup de seguidors. Altres membres van ser Georges Braque, Raoul Dufy i Maurice de Vlaminck. Gustave Moreau, un pintor simbolista professor de l'École des Beaux-Arts de París, va ser el mestre inspirador del moviment; va fer molt i va estimular els seus estudiants perquè pensessin fora de les línies de la formalitat i de seguir els seus impulsos, les seves visions.

El mateix 1905 va conèixer Edmond-Marie Poullain. A partir d'aquell moment va realitzar molts viatges a la recerca de fonts d'inspiració i així visita Alemanya, Algèria, Itàlia, Alemanya, Marroc, Rússia, Estats Units i Tahití.

El barri de Montparnase el 1909

El declivi del fauvisme a partir de 1906, no va afectar la carrera de Matisse, i moltes de les seves millors obres van ser creades entre 1906 i 1917, quan va ser una part activa del gran grup d'artistes de talent de Montparnasse, malgrat que la seva aparença de burgès conservador i els seus estrictes hàbits de treball no encaixaven amb la manera de fer del grup. El 1907, Apollinaire, en un article publicat a La Falange, va opinar sobre Matisse i va dir: «Nosaltres no estem aquí en presència d'un extravagant o un extremista empresa: l'art de Matisse és eminentment raonable.»[12] Entre 1908 i 1912, les seves obres van ser exposades a Moscou, Berlín, Munic i Londres.

Matisse va mantenir una llarga associació amb el col·leccionista d'art rus Serguei Shchukin. Va crear per a ell una de les seves grans obres, La Dansa (1909), com a part d'un encàrrec de dues pintures; l'altre quadre va ser La música (1910). Una versió anterior de La dansa (1909) es troba a la col·lecció del Museu d'Art Modern de Nova York.[13]

L'obra de Matisse també va patir una crítica vehement, i això generà dificultats a ell i a la seva família.[5] El 1913, Matisse exposa a l'Armory Show de Chicago juntament amb obres de Marcel Duchamp i Francis Picabia, com a representants de l'art modern del moment. La seva controvertida pintura Nu bleu (1907), va ser cremada de manera simbòlica a l'Armory Show a Chicago.[14]

Picasso i el mercat nord-americà[modifica | modifica el codi]

Amb Pablo Picasso van ser amics i rivals

Cap al 1904 va conèixer Pablo Picasso, que era 12 anys més jove que ell,[5] i a partir d'aquell moment es convertirien en amics de tota la vida; també van ser rivals i sovint eren comparats. Una diferència clau entre els dos artistes és que Matisse pintava a partir de l'observació de la natura, mentre que Picasso estava molt més inclinat a partir de la seva imaginació. Els temes preferits tant d'un com l'altre eren la dona i natura morta; Matisse preferia situar les figures en interiors.

Matisse i Picasso es van trobar per primera vegada al saló de París de Gertrude Stein i la seva companya Alice B. Toklas. Durant la primera dècada del segle XX, els nord-americans Gertrude Stein, els germans Leo i Michael Stein, i Sarah, l'esposa de Michael, eren importants col·leccionistes de París i seguidors de la pintura de Matisse. A més a més, dues amigues de Gertrude Stein que vivien a Baltimore, Clarabel i Etta Cone, es van convertir en les principals clientes de Matisse i Picasso, col·leccionant centenars d'obres seves. La col·lecció Cone actualment s'exposa al Museu d'Art de Baltimore.[15]

Els seus amics van crear i finançar l'Acadèmia Matisse, ubicada a París, primer al Convent des Oiseaux, i després a l'Hotel Biron. Era una escola privada i no comercial en la qual Matisse formava als artistes joves especialment estrangers, i el centre va estar funcionant des de 1907 fins al 1911. Hans Purrmann i Sarah Stein es trobaven entre alguns dels seus alumnes més fidels.[16] A les seves lliçons de pintura feia la recomanació als seus alumnes que:

« No s'han d'establir relacions de color entre el model i el quadre; únicament consideraran l'equivalència que existeixi entre les relacions del color dels seus quadres i les relacions del color del model. »

Així s'aconseguia una síntesi de les sensacions, que poden observar-se a les seves pintures dels anys 1905 com La ratlla verda on es copsa clarament la relació entre els diferents colors complementaris.[17]

Període d'entreguerres[modifica | modifica el codi]

Cimiez, ciutat on va viure la meitat de la seva vida i on va ser enterrat

Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, va deixar Cotlliure, localitat on havia viscut regularment des de 1905. Després d'haver passat part de l'hivern, a començaments de 1917, a Cimiez, un suburbi de la ciutat de Niça a la Costa Blava, Matisse decideix romandre-hi més temps. Ell considerava la zona un paradís, i allà investiga com traslladar el meravellós entorn de les seves pintures. L'obra dels anys posteriors reflecteixen tranquil·litat i un estil més «suau». Aquest «retorn a l'ordre» és una característica de gran part de l'art posterior a la Primera Guerra Mundial, i es pot comparar amb el neoclassicisme de Picasso i Stravinski, i el retorn al tradicionalisme de Derain. La seva pintura orientalista sobre odalisques són característics de l'època, i aconsegueixen popularitat, tot i que alguns crítics contemporanis consideren que és un tipus de treball superficial i més aviat decoratiu.[18] En una actitud similar a la de les odalisques, apareix l'escultura en bronze del Nu assegut (1922-1925) conservada al Museu d'Art de Baltimore.[19]

El 1919 va rebre un encàrrec de Stravinski i Serguei Diàguilev, per a realitzar el disseny dels vestits i conjunts per al ballet Le Chant du Rossignol, ballet estrenat a Londres. El 1925, va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor.[13] Més endavant, el 1927, va organitzar una retrospectiva a Nova York.

A partir de 1930, un nou vigor i una audaç simplificació apareixen en la seva obra. El col·leccionista d'art americà Albert C. Barnes el va convèncer per a produir un gran mural per a la seva fundació, la Fundació Barnes; va ser The Dance II, obra que va completar el 1932.[13] Aquesta fundació era propietària d'unes quantes desenes de pintures de Matisse. El 1933, després d'una estada als Estats Units, va tornar a París per a la posada en escena de La dansa II. També treballà en la il·lustració de la novel·la de James Joyce Ulisses i en el disseny dels vestits per a Rouge et noir, una obra dels Ballets Russos que s'estrenava a Montecarlo (1934-1938).[13]

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

El 1939 es va separar de la seva dona, amb qui feia 41 anys que estava casat. El 1941, li van diagnosticar un càncer i va ser hospitalitzat a la clínica Parc de Lyon on es va sotmetre a una colostomia. Els seus metges li van donar sis mesos de vida, i va començar a utilitzar una cadira de rodes. Fins a la seva mort, seria atès per una noia russa, Lydia Delektorskaya, que anteriorment havia estat una de les seves models.

Amb ajuda dels altres, es va dedicar a la creació de collages amb paper tallat, sovint a gran escala, anomenats gouaches découpés. La seva sèrie característica anomenada Nu Bleu (Nu blau) és un exemple d'aquesta tècnica que ell va anomenar «pintura amb tisores»; en ella va demostrar la seva capacitat tractar el color i la geometria d'un nou mitjà d'absoluta simplicitat, però amb el poder encantador i juganer.

El 1947, va publicar Jazz, un llibre d'edició limitada que contenia còpies amb retalls de paper de colors dels collages, acompanyats dels seus pensaments. A la dècada del 1940 també va treballar com a artista gràfic i realitzà il·lustracions en blanc i negre per a diversos llibres, i més d'un centenar de litografies originals per als Mourlot Studios de París. Desde l'any 1947 juntament amb la seva filla Margherite i el seu marit, el crític d'art i escriptor Georges Duthuit, es van proposar publicar una sèrie de llibres dedicats al tema de les festes rituals de diverses civilitzacions. Matisse va fer trenta-una litografies de retrats i màscares dels inuits, tretes moltes d'elles de la col·lecció de màscares de Duthuit. El llibre va ser publicat l'any 1963 en una edició de cent trenta exemplars per l'editor Tériade amb el nom Une Fête en Cimmérie.[20]

Va ser un shock per a l'apolític Matisse saber que la seva filla Marguerite havia estat activa a la Resistència i que fou empresonada i torturada gairebé fins a la mort a la presó de Rennes. La van deportar al camp de Ravensbrück i, durant el trasllat en tren, es va poder escapolir i amagar-se al bosc fins que va ser rescatada per companys resistents.

El 1950 obté el Gran Premi de la Biennal de Venècia i el següent any realitza una gran exposició pel Japó, a Tòquio, a Kyoto i a Osaka.[21]

Tomba de Matisse i la seva esposa Noellie al cementiri del monestir de Notre Dame de Cimiez, a Niça

El 1951 va acabar un projecte de quatre anys de dissenyar l'interior, el vidre de les finestres i la decoració de la Capella del Roser del convent dominicà de Vence. Aquest projecte va ser el resultat de l'estreta amistat entre Matisse i la germana Jacques-Marie, una monja que el 1941 ell havia contractat quan era la seva infermera perquè li fes de model; posteriorment es va convertir en una monja dominicana. Es van retrobar de nou a Vence i van iniciar la col·laboració. La història està narrada en el seu llibre Henri Matisse: La Chapelle de Vence (1992), i en el documental del 2003 A Model for Matisse (Una model per a Matisse).[22] Va completar la decoració de l'interior d'aquesta capella amb un crucifix per a l'altar, pràcticament l'última de les seves escultures i la primera que realitzava des del 1932.[23]

Matisse va morir el 1954 d'un atac al cor, a l'edat de 84 anys. Està enterrat al cementiri del monestir de Notre Dame de Cimiez, prop de Niça. Un museu dedicat al seu treball es va obrir el 1952, just abans de la seva mort, i ara és la tercera col·lecció més gran d'obres de Matisse existent a França.

Llegat i valor de les obres[modifica | modifica el codi]

Matisse a París el 1913

La primera pintura de Matisse que va ser adquirida per una col·lecció pública va ser Nature morte au géranium (Natura morta amb geranis) del 1910, que actualment s'exposa a la Pinakothek der Moderne.[24] Avui en dia, una pintura de Matisse pot arribar a valdre uns 17 milions de dòlars. El 2002, una escultura de Matisse, Nu reclinat I (Albada), es va vendre per 9,2 milions de dòlars, un rècord per a una escultura de l'artista.

La flor del pruner, de 1948, és una pintura de Matisse que va ser comprada per Henry Kravis i el nou president del Museu d'Art Modern, Marie-Josée Drouinel, el 8 de setembre de 2005. El preu estimat va ser de 25 milions de dòlars. Era una obra que no havia estat exposada al públic des de 1970.[25]

Marguerite, la filla de Matisse, sovint va ajudar als especialistes aportant coneixements sobre els mètodes de treball del seu pare i amb dades sobre les seves obres. Va morir el 1982 mentre col·laborava en la compilació d'un catàleg d'obres del seu pare.[26]

El fill de Matisse, Pierre (1900-1989), durant la dècada de 1930, va obrir una important galeria d'art modern al Fuller Building de Nova York. La galeria de Pierre Matisse va estar activa des de 1931 fins al 1989, i allà es van fer exposicions de molts artistes europeus, i alguns americans i canadencs; sovint van ser primeres exposicions. Allà es presentà l'obra d'artistes com Joan Miró, Marc Chagall, Alberto Giacometti, Jean Dubuffet, André Derain, Yves Tanguy, Le Corbusier, Paul Delvaux, Wifredo Lam, Jean-Paul Riopelle, Balthus, Leonora Carrington, Zao Wou Ki, Sam Francis, inclosos els treballs d'Henri Matisse; també d'alguns escultors com Theodore Roszak, Raymond Mason i R. Butler.[27][28] El nét d'Henri Matisse, Paul Matisse, és un artista i inventor que viu a Massachusetts. Sophie Matisse, neta de Matisse, és una artista que el 2009 encara està en actiu. Les Héritiers Matisse és la societat que vetlla pels drets de l'artista i la seva família.[29]

Obra[modifica | modifica el codi]

Aquesta és una llista incompleta d'algunes de les principals obres de Matisse, amb algunes dades com són l'any de creació i la institució a la qual pertany en l'actualitat.

El Museu Matisse a Niça
El Museu Matisse a Le Cateau-Cambrésis
Sala del Museu Matisse a Le Cateau-Cambrésis
  • Nature morte au pichet, vers 1896-1897, Musée Malraux, Le Havre.
  • Le mur rose (de l'hôpital d'Ajaccio), 1897-1898, Centre Pompidou MNR, París.[30][31]
  • Notre-Dame, une fin d'après-midi, 1902.
  • Luxe, calme et volupté (Luxe, calma i voluptuositat), 1904, Musée d'Orsay, París.
  • La Femme au chapeau, 1905, Museum of Modern Art, San Francisco.
  • Le Bonheur de vivre (La joia de viure ), 1905-1906, Fundació Barnes, Merion.
  • Portrait de Madame Matisse, anomenat La Raie verte, 1905.
  • Madras Rouge, 1907, Fundació Barnes, Merion.
  • La Desserte rouge, 1908[32]
  • La joie de vivre, 1908.
  • La Danse i La Musique, 1909-1910, Museu de l'Ermitage, Sant Petersburg.
  • Nature morte au géranium, 1910 Pinakothek der Moderne, Munic.
  • L'Atelier Rouge, 1911, oli en tela, 162 x 130 cm., Museum of Modern Art, Nova York.
  • L'Intérieur aux aubergines, 1911, Museu de Grenoble.
  • La porte de la casbah, 1912, Museu de Belles Arts Pouchkine, Moscou, 116x90 cm.
  • Le Rifain assis, 1912-13, 200 x 160 cm., Fundació Barnes, Merion.
  • Porte-fenêtre à Collioure, 1914, Museu National d'Art Moderne, París.
  • Le rideau jaune, 1915, Museum of Modern Art, Nova York.
  • Le Fenêtre, 1916, Institute of Arts, Detroit.
  • Les demoiselles à la rivière, 1916-1917, Art Institute, Chicago.
  • Portrait d'Auguste Pellerin, 1917, Museu National d'Art Moderne, París.
  • Paysage o Rue dans le Midi, 1919, Museu des Beaux-Arts André Malraux, Le Havre.
  • Femme assise, le dos tourné vers la fenêtre ouverte vers 1922, oli sobre tela, Museu des Beaux-Arts de Montréal, Montréal.
  • Figure décorative sur fond ornemental, 1925, Musée National d'Art Moderne, París.
  • Tahiti II, 1935-1936, Musée Matisse - Le Cateau-Cambrésis.
  • Grand nu couché 1935, oli sobre tela, 66x93cm. Museum of Art, Baltimore.
  • Robe violette et Anemones (1937).
  • Le Reve de 1940 (1940).
  • Deux jeunes filles, robe jaune, robe écossaise, 1941, Museu Matisse - Le Cateau-Cambrésis.
  • L'Asie, 1946, Kimbell Art Museum, Fort Worth.
  • Deux fillettes, fond jaune et rouge, 1947, Fundació Barnes, Merion.
  • Jazz (1947).
  • Nu Bleu I, 1952, Fondation Beyeler, Bâle.
  • L'Escargot, 1953.
  • Vigne, 1953, Musée Matisse de Le Cateau-Cambrésis.
  • Odalisque gris et jaune venut per 14,7 milions de dol·lars el 2007.
  • Danseuse dans le fauteuil, sol en damier, subhastat el juny de 2007.
  • Chapelle du Saint-Marie du Rosaire, 1948, completat l'any 1951.[33]
  • L'obra comprèn igualment importants sèries d'escultures realitzades en bronze:
  • Bustes de Jeannette, 1910-1913.
  • Quatre Nus de dos i baixos relleus, 1909-1930.
  • Prop de 500 gravats: aiguaforts, talles i litografies.
  • Il·lustracions de llibres:
  • Poésies de Mallarmé, 1932.
  • Lettres de la religieuse portugaise, 1946.
  • Florilège des Amours de Ronsard, 1948.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wattenmaker, Richard J., Distel, Anne, et al. (1993). Great French Paintings from the Barnes Foundation. Nova York: Alfred A. Knopf. ISBN 0-679-40963-7. pàg. 272
  2. «Matisse» a Gran Enciclopèdia Catalana. Accés el 27-04-2009.
  3. Leymarie, Jean; Read, Herbert; Lieberman, William S. (1966). Henri Matisse, UCLA Art Council, pàg. 9.
  4. Bärbel Küster. «Arbeiten und auf niemanden hören.» Süddeutsche Zeitung, 6 de juliol de 2007. (alemany)
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 The Unknown Matisse..., ABC Radio National, 8 de juny de 2005
  6. Hilary Spurling. The Unknown Matisse: A Life of Henri Matisse, the Early Years, 1869-1908, pàg. 86. Accés online el 15-07-2007
  7. Henri and Pierre Matisse, Cosmopolis, núm. 2, Gener de 1999.
  8. 8,0 8,1 8,2 Leymarie, Jean; Read, Herbert; Lieberman, William S. (1966). Henri Matisse, UCLA Art Council, pàg. 10.
  9. Heard Hamilton, George (1989) pàg.182-184
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Chilver, Ian (Ed.). «Fauvism», a The Oxford Dictionary of Art. Oxford University Press, 2004. Accés el 26-12-2007.
  11. John Elderfield. «Wild Beasts» Fauvism and Its Affinities, 1976, Museum of Modern Art, pàg.43, ISBN 0-87070-638-1
  12. William Rubin. Picasso and Braque pioneering cubism, publicat pel Museum of Modern Art de Nova York, 1989, pàg.348. ISBN 0-87070-676-4
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 Historia Universal del Arte (1984)
  14. «Matisse, Henri.» Encyclopædia Britannica. 2007. Encyclopædia Britannica Online. Accés el 30-07-2007.
  15. Cone Collection, Baltimore Museum of Art. Accés el 29-07-2007.
  16. Rebull Trudel, Melania (1994) pàg.2
  17. Rebull Trudel, Melania (1994) pàg.3
  18. Historia del Arte Espasa (2004) pàg. 1154
  19. Heard Hamilton, Georg (1989) pàg.465
  20. Barbarà, Kudielka, Szymusiak (2004) pàg. 137
  21. Barbarà, Kudielka i Szymusiak (2004) pàg.149
  22. Un professor francès dirigeix «Model for Matisse», Carnegie Mellon Today, 30 de juny de 2003. Accés el 30-07-2007.
  23. Heard Hamilton, Georg (1989) pàg.466
  24. Butler, Desmond. «Art/Architecture; A Home for the Modern In a Time-Bound City», The New York Times, 10 de novembre de 2002. Accedit el 25 de desembre de 2007.
  25. The Modern Acquires a 'Lost' Matisse, The New York Times, 8 de setembre de 2005.
  26. «Marguerite Duthuit, a Model In Art of Matisse, Her Father», a The New York Times, 3 d'abril de 1982.
  27. John Russell. Matisse, Father & Son. Nova York: Harry N. Abrams. Copyright John Russell 1999, pàg. 387-389. ISBN 0 81094378 6
  28. Metropolitan Museum exhibition of works from the Pierre Matisse Gallery. Accés el 20 de juny de 2007.
  29. [enllaç sense format] http://arsny.com/requested.html%7CMost frequently requested artists list of the Artists Rights Society
  30. Aquest quadre, desaparegut el 1914, va ser retrobat el 1948 en un cau de l'antic SS Kurt Gerstein, prop de Tübingen.
  31. Henri Matisse. Le mur rose, catàleg dels «Musées nationaux récupération».
  32. La versió original és en blau però fou entregada en vermell al col·leccionsita moscovita Sergueï Chtchoukine.
  33. La Chapelle du Rosaire de Vence, és una obra arquitectònica que ell considerava com la seva obra mestra. Va ser realitzada a finals de la seva vida i en ella sintetitza tota la seva recerca artística.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Barberà, Kudielka i Szymusiak. Matisse els llibres il·lustrats. Barcelona,Fundació «la Caixa», 2004. ISBN 84-7664-846-4. 
  • DDAA. Historia del Arte Espasa. Barcelona, Espasa-Calpe, 2004. ISBN 84-670-1323-0. 
  • DDAA. Historia Universal del Arte: Volum XI. Madrid, SARPE, 1984. ISBN 84-7291-588-3. 
  • Heard Hamilton, George. Pintura y Escultura en Europa: 1880-1940. Madrid, Ediciones Cátedra, 1989. ISBN 84-376-0230-0. 
  • Rebull Trudel, Melania. Matisse 1869-1954. Barcelona, Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424-95-7. 
  • F. Celdran, R.R., Vidal y Plana. Triangle: Henri Matisse - Georgette Agutte - Marcel Sembat. París: Yvelinedition, 2007. ISBN 978-2-84668-131-5.
  • Raymond Escholier. Matisse. A Portrait of the Artist and the Man. Londres: Faber & Faber, 1960.
  • Lawrence Gowing. Matisse. Nova York: Oxford University Press, 1979. ISBN 0-19-520157-4.
  • David Lewis. «Matisse and Byzantium, or, Mechanization Takes Command», a Modernism/modernity 16:1 (Gener de 2009), pàg. 51-59.
  • Pierre Schneider. Matisse. Nova York: Rizzoli, 1984. ISBN 0-8478-0546-8.
  • Hilary Spurling. The Unknown Matisse: A Life of Henri Matisse, Vol. 1, 1869-1908. Londres: Hamish Hamilton Ltd, 1998. ISBN 0-679-43428-3.
  • Matisse the Master: A Life of Henri Matisse, Vol. 2, The Conquest of Colour 1909 - 1954. Londres: Hamish Hamilton Ltd, 2005. ISBN 0-241-13339-4.
  • John Russell. Matisse, Father & Son, publicat per Harry N. Abrams, NYC. Copyright John Russell 1999. ISBN 0 81094378 6
  • Alastair Wright. Matisse and the Subject of Modernism Princeton: Princeton University Press, 2006. ISBN 0-691-11830-2.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henri Matisse