Auguste Rodin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Auguste Rodin

Auguste Rodin
Nom de naixement François-Auguste-René Rodin
Naixement 12 de novembre de 1840
París
Defunció 17 de novembre de 1917 (als 77 anys)
Meudon
Nacionalitat Francesa
Art Escultura, dibuix
Obres destacades El Pensador, La porta de l'infern.
Influí Gutzon Borglum


Obra destacada

Auguste Rodin - Grubleren 2005-03.jpg

Le penseur (El pensador) de Rodin a Grubleren.

François-Auguste-René Rodin (París, 12 de novembre de 1840 - Meudon, 17 de novembre de 1917), fou un dels més reconeguts escultors de tots els temps. Les col·leccions més importants d'obres de Rodin es troben, actualment, als Musées Rodin de París i de Meudon.

Formació[modifica | modifica el codi]

Va començar la seva formació reglada el 1854, quan va ingressar a La Petite École. En aquesta institució va rebre clase de Lecoq de Boisbaudran i del pintor Jean-Hilaire Belloc.[1]

Al mateix temps que estudiava a La Petite École, va ser deixeble d'Antoine-Louis Barye, especialista en anatomia animal del Museu Nacional d'Història Natural, i va treballar a l'estudi de Louis-Robert Carrier-Belleuse.[2]

Després d'abandonar La Petite École, va intentar ingressar a l'Escola de Belles Arts de París, essent rebutjat tres vegades.[1] Viatjà a Itàlia l'any 1875 on restà impressionat per l'obra de Miquel Àngel.[1][3] També era admirador de l'art gòtic i va recórrer les catedrals de França el 1877.

Obra[modifica | modifica el codi]

La primera obra que Rodin va intentar exposar va ser L'Homme au nez cassé (L'home del nas trencat)[2] obra la qual va ser rebutjada en considerar els responsables del Saló de París que no n'estava acabada.[2]

La seva obra més ambiciosa va ser l'anomenada La porta de l'infern.[3] Feta per encàrrec del Museu d'Arts Decoratives,[2] va encabir les seves obres més conegudes: El pensador (1880), El bes (1886) i El fill pròdig (1889). En aquesta obra, en la qual Camille Claudel va col·laborar amb Rodin durant 4 anys,[4][5] presentada al públic en escaiola el 1900,[2] les fonts d'inspiració van ser diverses. Es van assenyalar Les portes del paradís de Ghiberti, L'infern de Dante i Les flors del mal de Baudelaire.[2]

També va fer estàtues dels escriptors Victor Hugo i Balzac (1897), que van ser polèmiques a l'època de Rodin, però que després van acabar estant monuments públics a París.[3] Molt cèlebre és el conjunt escultòric Els burgesos de Calais.

El llenguatge de l'escultura que va ser definit a la Grècia clàssica havia romàs més o menys invariable fins a final del segle XIX. La gran mostra de les obres d'Auguste Rodin, a l'Exposició Universal de París de l’any 1900, va representar un punt d'inflexió que començava a trencar amb els plantejaments clàssics de la tradició escultòrica i desvetllava l’esperit experimental que duria a nous comportaments artístics.[6]

Nus[modifica | modifica el codi]

La Danaïde. Escultura en marbre, 1889 aproximadament (Museu Rodin).
Femme nue. aquarel·la sobre paper.

El sexe i l'erotisme van ser preocupacions centrals dins el treball de Rodin.[7] Els cos nu, en realitzant activitats sexuals explícites com ara masturbacions,[8] cunnilingus,[9] etc., van ser un constant de l'obra de l'artista, plasmats tant en escultures com en dibuixos i gravats. Es va assenyalar que Rodin va ser el primer escultor a reproduir fidelment la vulva d'una dona en una escultura, concretament a Iris, messagère des dieux (Iris, missatgera dels déus).[10]

Vida amorosa i familiar[modifica | modifica el codi]

Família paterna[modifica | modifica el codi]

Son pare, Jean-Baptiste, va ser un funcionari de la policia normanda,[3]

Vida amorosa[modifica | modifica el codi]

Rodin va ser un artista obsessionat pel sexe i l'erotisme,[11] i va acumular al llarg de la seva vida una important quantitat d'amants.

Dues dones van ser les que van compartir la seva existència i influenciar-ne.

La primera va ser la seva companya de tota la vida, Rose Beuret, amb la qual es va casar el 29 de gener de 1917 (l'any en què van morir tant Rodin com Rose).[12] Amb Rose Beuret va tenir un fill, el qual va ser pràcticament ignorat per Rodin.[13]

L'altra dona que va exercir una influència importantíssima a la vida de l'artista va ser Camille Claudel, qui va ser part del grup d'estudiants que va acceptar Rodin[14] aproximadament l'any 1884.[15] Camille Claudell, a qui l'escriptor Octave Mirbeau va descriure com "una rebel·lió de la naturalesa, una dona de caràcter"[4] va ser l'amant de Rodin des del 1883 o 1884, amb dinous anys[14] fins als trenta-quatre, el 1898.[14] Es va assenyalar que a partir del seu encontre amb Camille Claudell què Rodin va acometre la representació de temes obertament eròtics i sexuals.[16]

Rodin va tenir també altres encontres amb artistes reconeguts. La ballarina Isadora Duncan va relatar la seva trobada frustrada amb l'artista.[17] De tota manera, també d'altres artistes van creuar-se en la vida de Rodin, i algunes vegades aquests encontres van ser objecte d'intents de desacreditació pública; l'empresari rus Serguei Diàguilev, en trobant Rodin i Vàtslav Nijinski dormits junts sobre la gespa de l'Hôtel Biron, va fer córrer la remor que eren amants.[18]

Influència del seu treball[modifica | modifica el codi]

La seva obra prefigura l'escultura modernista i el realisme, el vigor i el classicisme hi són sempre presents. Va tenir una influència enorme en els escultors del segle XX. Artistes com Camille Claudel, Maillol, Brancusi, Matisse, Giacometti o Chillida, entre d'altres, o l'escriptor Rainer Maria Rilke[5] van ser fortament influenciats per l'obra i personalitat de Rodin[19] . Algú hi pot veure alguna repercussió en els nuus de Egon Schiele.

Valoracions de la seva obra[modifica | modifica el codi]

Tot i no ser la crítica social una de les obsessions de l'artista, Joan Fuster va escriure en un dels seus aforismes que "en els nus de Rodin, es nota que la roba que les figures acaben de traure's són els vestits oprobiosos i industrials del segle XIX: hi ha, en la superfície esculpida, com l'emprenta d'una samarreta barata.[20]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Rodin, p. 75.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Història de l'art del segle XIX, pp. 197-199.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «François-Auguste Rodin». L'Enciclopèdia. Enciclopèdia Catalana, SAU,.
  4. 4,0 4,1 Rodin, p. 38.
  5. 5,0 5,1 Sáez, Empar. «Poesia Transversal: Rilke, Rodin: paraula i forma» (en català). Lo Càntich. Associació de Relataires en Català, N.16. Epímone, 2012, Juliol-Setembre de 2012. ISSN: 2014-3036 [Consulta: 12 novembre 2012].
  6. «Escultura d’avantguarda (Juli González i Pau Gargallo)». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: 14 octubre 2012].
  7. Palomeras, Ramon. «Rodin i l'obscur objecte de desig». Diari Avui. Corporació Catalana de Comunicació SL, 14 de maig de 2008.
  8. Rodin, p. 54.
  9. Cunnus: represión e insumisiones del sexo femenino, p. 81.
  10. Cunnus: represión e insumisiones del sexo femenino, p. 180.
  11. Rodin, p. 16.
  12. Rodin, p. 79.
  13. Rodin, p. 28.
  14. 14,0 14,1 14,2 Rodin, p. 76.
  15. Gaudichon, Bruno; Rivière, Anne. «Chronologie de Camille Claudel» (en francès). París: Association Camille Claudel.
  16. Rodin, p. 33.
  17. El meu desig més absolut fou d'entregar-li tot el meu ser i realment l'hagués fet si no hagués estat perquè la meva absurda educació va fer que m'espantés (...). Quantes vegades he lamentat aquest malentés pueril que em va fer perdre la divina oportunitat d'entregar la meva virginitat al mateix deu Pan, al terrible Rodin! (citat a Rodin, p. 19).
  18. Rodin, p. 57.
  19. «Rodin, Turner i la pintura francesa, en el 20è aniversari de la Fundació "la Caixa"». 3cat24, 2004.
  20. Judicis finals, p. 94.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

En altres llengües

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]