Pau Audouard i Deglaire

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pau Audouard i Deglaire

Autoretrat
Naixement 1856
l'Havana[1]
Defunció 1918[1]
Barcelona[1]
Art Fotògraf
Moviment Modernisme
Obres destacades Retrats de: Antoni Gaudi, Joan Maragall,
Premis Medalla d'or de la Real Sociedad Económica Aragonesa (1886). Medalla d'or de l'Exposició Universal de 1888[1]

Pau Audouard i Deglaire (l'Havana, 1856Barcelona, 1918), fou un fotògraf i retratista que desenvolupà la seva activitat a Barcelona. Va ser nomenat fotògraf oficial de l'Exposició Universal de 1888, fet que li donaria fama i el convertiria en el retratista de moda entre la burgesia barcelonina.

Fill de fotògraf, va estudiar pintura i amb vint anys es va traslladar a Barcelona on va obrir un estudi a la Rambla dedicat al retrat.

Pavelló d'Audouard, "fotògraf oficial" a l'exposició de 1888

El 1887 va ser nomenat "fotògraf oficial" de l'Exposició Universal de 1888. La seva missió era captar la vessant arquitectònica i organitzativa de l'esdeveniment. També tenia l'exclusiva de "vendre reproduccions", cosa que feia mitjançant un dispensador automàtic que funcionava amb monedes.[2] D'altra banda, el fotògraf Antoni Esplugas tenia l'exclusiva de fotografiar persones i grups de visitants.[3] Arran d'aquest treball, va fer una sèrie d'imatges del port de Barcelona i les que es consideren les primeres fotos aèries, fetes des del globus captiu que hi havia instal·lat al recinte.

Imatges d'infrastructures. Postal del funicular del Tibidabo de 1902

En acabar l'exposició, Pau Audouard compatibilitzà l'activitat retratista amb la fotografia d'infraestructures com, per exemple, una sèrie de 46 fotografies que va realitzar del ferrocarril de La Zaida-Reus, encarregades per la companyia MZA el 1890.[4]

Audouard va rebre un premi de l'Exposició Universal de 1888, per la seva obra durant aquest esdeveniment i un altre de la Real Sociedad Económica Aragonesa el 1886. Entre 1879 i 1894 va ser membre de la Société française de photographie,[5] rebent una medalla d'or a París aquest últim any.[1]

Les galeries fotogràfiques[modifica | modifica el codi]

Revers d'una fotografia de Audouard de quan tenia la galeria al c/ Corts. Destaca els premis rebuts i l'èmfasi en que "es conserven tots els clitxés"

El 1886 s'obre la nova galeria fotogràfica del carrer Corts 273-275,[n. 1] un edifici de planta baixa de nova construcció, obra de Josep Amargós i Juan Larrau. El projecte s'havia iniciat el 5 d'agost de 1885 quan Pau Audouard, en representació de "Audouard i Cia" havia demanat permís d'obres a l'ajuntament. Era un edifici funcional amb vestíbul, sala d'espera, despatx, sala de revelar i sala de retratar amb un lavabo i un tocador, peça fonamental en els estudis de categoria. El 4 de desembre de 1894 amplien l'espai amb un cobert[6] segons projecte de l'arquitecte Isidre Gili i Moncunill.[7]

Els retratistes de l'època es comencen a instal·lar a la zona de passeig de Gràcia. És el cas d'Antoni Esplugas que va desplaçar el seu taller des de la plaça del Teatre al passeig de Gràcia 25, a sobre del cafè Alhambra, el 1893.[8]

La casa Lleó Morera al 1903, just abans d'instal·lar-se Audouard

El 6 de juliol de 1905, Pau Audouard inaugura el seu nou estudi a la planta baixa de la casa Lleó Morera.[1] Deixa l'estudi del carrer Corts que és enderrocat aquell mateix any. Audouard, artista de referència entre la burgesia, va escollir un dels locals de moda i el va decorar a tot luxe. La decoració va anar a càrrec del propi arquitecte de la Lleó Morera, Lluís Domènech i Montaner, qui va incorporar als millors artesans: Adrià Gual, qui va fer l'entrada, el «projecte dels aparadors»[n. 2] i «dos tapissos de brillants colors i gran efecte ornamental»; l'escultor Alfons Juyol, l'ebenista Joan Busquets i Jané (1874-1949), «el lampista» Riera; la pintura decorativa de Vilaró; Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914) i "Buxeres y Codorniu" varen fer els vitralls, i Gaspar Homar (1870-1953) va fer els treballs de marqueteria.[9] A més dels aspectes estètics, la nova galeria comptava amb la novetat tecnològica de la il·luminació artificial, cosa que permetia ubicar-la en una planta baixa -per a més comoditat dels clients- i no al terrat com acostumaven a estar els estudis per aprofitar la llum natural. Per tot plegat, Audouard va rebre aquell any un accèssit del concurs anual d'edificis artístics, en l'apartat de comerços.[10]

El 1915, per raons desconegudes, deixa l'estudi per passar a ser el director artístic de la galeria fotogràfica dels magatzems "el Siglo", on el seu treball estarà marcat per un fort convencionalisme.[11]

El fotògraf[modifica | modifica el codi]

Audouard viu una època de canvis, de grans avenços tecnològics: l'automòbil, l'electricitat, el telèfon; i de canvis urbanístics. Audouard ho viu i ho incorpora quan al seu estudi de la Lleó Morera fa servir per primer cop la llum artificial. Els artistes modernistes, emulant els avenços europeus, impulsaven el canvi que permetés abandonar la inèrcia que la restauració i la crisi de Cuba suposaven a la societat espanyola de finals del segle XIX. Audouard és un d'aquests artistes apassionat del seu art que lluita per fer-se un espai econòmic i social mentre intenta educar una burgesia provinciana.[11]

Per a Audouard, el retrat fou el seu modus vivendi, i venia obligat a seguir els cànons establerts. Cal tenir present la component narcisista dels retratats i l'interès d'aquests a sortir bé, per sobre de tenir un reflex de la seva personalitat. Així, el marge de llibertat del fotògraf era mínim.[12] El propi fotògraf transmet la seva opinió mitjançant un artícle a la revista Graphos ilustrado:

« Mi profesión es sumamente personal y monótona al mismo tiempo. Empieza el día con el retrato de la rubicunda doña Josefa; luego el niño de teta en camiseta; la niña de primera comunión; el clásico grupo de familia, el papá, la mamá y los cuatro chiquillos, el más pequeño de dos meses. Luego la pareja de novios, y así sucesivamente transcurre el día, y al siguiente otra tanda de trabajos por el estilo. A todo esto haga usted obras de arte y enseñe pruebas de todos cuantos clichés obtenga. En cambio el amateur elige sus modelos, trabaja cuando se siente artista, hace sus clichés cuando y donde quiere. Enseña sólo los buenos y rompe los malos. Nada, que a mí me gustaría más, mucho más, ser aficionado. »
— Pau Audouard, La profesión de fotógrafo. Madrid: Graphos Ilustrado, juny 1906.

.

Fotografia de teatre[modifica | modifica el codi]

Audouard mantenia una bona relació amb el dramaturg i empresari teatral Adrià Gual.

Fruit d'aquesta relació, Audouard va participar com a "comparsa" el 10 de març de 1903 a la representació d'Èdip Rei de Sòfocles, que Gual va dirigir al teatre Novedades. En aquesta obra varen participar més de cent afeccionats amics de Gual i només un professional, Enric Gimenez i Lloberas. També hi eren Eugeni d'Ors, l'humorista Ramón Raventós, el poeta Xavier Viura i Rius, l'ebenista Lluís Reig i Bonet i Lluís Puiggarí i Pastor que més tard esdevindria actor, però que aleshores era passant de notari.[13]

Involucrat amb l'ambient artístic, el 1908 Audouard va ser el fotògraf oficial de la "Nova Empresa de Teatre Català" creada per Gual. Els artistes eren fotografiats a l'estudi de la Lleó Morera, creant una ambientació no sempre adient amb l'obra i un xic artificial i freda. A partir de la temporada 1910, Gual deixa la direcció de la companyia i Pau Audouard perd l'exclusiva i només podia fotografiar els artistes de les obres de Gual i, a més, havent-se de desplaçar ell al teatre. Audouard no intenta reflectir l'escenificació teatral ni les qualitats de l'artista, sinó els valors fonamentals que representa el personatge com la feminitat, l'amor etern, la fidelitat, etc.[11] A vegades, aquestes fotografies eren estàtiques i distants, imatges del món del teatre, actors i actrius, principalment catalans de principis de segle XX.[14]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Actualment és Gran via de les Corts Catalanes, entre rambla de Catalunya i passeig de Gràcia
  2. Els estudis fotogràfics feien servir reclams publicitaris per atreure als clients, com ara posar un rètol a la façana, fins i tot lluminós com va fer Nadar a París. El respecte per la pròpia obra d'art que era l'edifici, fa que s'adopti una solució de vitralls modernistes de colors, integrats en el finestral junt amb les escultures d'Eusebi Arnau (Garcia Felguera 2007). Existeix una fotografia "no lliure" d'Àngel Toldrà que recull aquesta decoració.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Fernández Rius 2011, Annex "Cronologia comparada".
  2. Redacció. «L'Exposició Universal» (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], 17 maig 1888, p.3 [Consulta: 8 abril 2013].
  3. Portolés Brasó nom2004, p. 109 i seg..
  4. Letón Ruiz 2008.
  5. Llistat de membres de la Société française de photographie. Aquesta societat va ser creada el 1854 seguint l'exemple de la Royal Photographic Society que s'havia creat el 1853.
  6. Garcia Felguera 2007.
  7. Fernández Rius 2011, p. 250.
  8. Noticia incorporació fons Esplugas a l'Arxiu Nacional de Catalunya
  9. Redacció. «Nota de la inauguració de l'estudi Audouard a la casa Lleó Morera» (en castellà). La Vanguardia [Barcelona], 7 juliol 1905, p.3 [Consulta: 8 abril 2013].
  10. Anuari de l'Ajuntament de Barcelona. pàg.31
  11. 11,0 11,1 11,2 Garcia Felguera 1998.
  12. Registres fotografies d'Audouard i A. Espulgues. Catàleg exposició Sala Arcs. Barcelona: Fundación la Caixa, Febrero-abril 1990. pág. 7.
  13. Artís 1946, p. 30.
  14. Castellanos 1999, p. 25.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pau Audouard i Deglaire