Masia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «La Masia (desambiguació)».
El Castell (Lluçà), masia dels segles XVII-XVIII amb pallers i altres dependències pel bestiar

Una masia és l'edifici central d'un mas, una explotació agrícola solitària fora del nucli d'un poble. S'ha de distingir entre masia què significa la casa sola i mas és el conjunt de casa, terres de conreu i boscos.[1]

És un tipus de construcció rural que abunda a la Catalunya Vella però també té una marcada presència a les zones muntanyoses de la Catalunya Nova i el País Valencià. Estructures d'ús i aspecte semblant es troben arreu d'Europa, i reben noms com possessió (Mallorca) lloc (Menorca), pardina (Aragó), masada (l'est de la província de Terol), boria (a l'oest i nord d'Occitània) i fins i tot, per quasi sinonímia, mas (a Llenguadoc i sobretot a Provença; i també a la Ribagorça, el Matarranya i més al sud, els Ports, el Maestrat (País Valencià) i altres comarques valencianes) i alqueria (Horta de València).

És típica de la població disseminada de pagesos o pastors distanciada de nuclis urbans. Com denota el volum de la construcció de moltes masies, antany a les cases de pagès hi vivia molta gent: l'amo, l'hereu, els altres germans cabalers, la família extensa, mossos i pastors. Eren centres de producció, on es feia el vi, es molia la farina o es produïa oli. A més, s'engreixava el porc i s'elaboraven embotits i formatges. Mentre que en algunes masies es feien bótes de vi, en d'altres es cosien espardenyes i sàrries per carregar els animals.[2]

Els materials emprats per a la seva construcció canvien segons el que es troba disponible a cada contrada. Així per exemple en els territoris pirinencs i muntanyosos s'ha fet servir la pedra picada i en els llocs on escasseja toves. El primer metre i mig sempre és de pedra. El gruix sol ser considerable, entre 30 centímetres i mig metre. Antigament les pedres s'ajuntaven amb fang i fins i tot sense massa de cohesió però més tard es va fer servir el ciment o la calç. L'amplada de la planta sol ser estreta, d'uns 5 metres com a màxim, de manera que la façana de l'entrada i la part oposada solen ser allargassades comparades amb les altres dues vessants. La compartimentació interior es realitza amb fusta, maó o canya enguixada (Canyissada).

Pel que fa a les característiques arquitectòniques, destaca una gran façana en la què hi ha la porta principal la qual era adovellada fins al segle XVI i de llinda més endavant. És habitual que aquesta façana doni a migjorn i que sigui guarnida amb un rellotge de sol al capdamunt.

Típicament tenen dues plantes, la inferior dedicada a les feines d'explotació agrícoles o ramaderes (amb espais pel gra, bótes pels vins o el bestiar, per exemple) i la superior dedicada a l'habitatge. Això no és una norma estricta, sobretot actualment, i la disposició interna de les peces pot canviar considerablement entre masia i masia. Amb freqüència el bestiar és col·locat en construccions d'una sola planta annexes a l'edifici principal.

Cap a la zona del Pirineu el cobriment superior es fa amb lloses de pissarres blaves o grises mentre que a la resta es fa amb teules. Tant en un cas com en l'altre descansen sobre bigues de fusta disposades de forma perpendicular a la façana. La teulada sol tenir dues vessants, totes dues perpendiculars a la façana. És un fet força distintori i rarament no és així. La teulada sobresurt dels murs de manera que en protegeix els voltants immediats de la pluja.

El sostre primerament era pla però a partir dels segles XVI i XVII en les masies més notables té forma de volta de creuer.

Actualment, ha perdut l'interès a conseqüència de la manca de funcionalitat actual del seu disseny, tanmateix en haver-n'hi moltes de molt antigues heretades al llarg dels segles, n'hi ha que han anat acumulant guarnicions interiors molt riques.

Actualment, són preuades per al turisme rural o com a casa de colònies, en oferir grans habitatges rústics allunyats dels nuclis urbans i propers a boscos i paisatges naturals.

Materials[modifica | modifica el codi]

Masia de la Tejeria, a Olocau del Rei, els Ports

El sentit econòmic del pagès ha fet que des de sempre aprofités al màxim els materials més bàsics que el terreny li podia proporcionar. Per tant, és molt interessant descobrir als voltants de cada masia la pedrera i el llit fluvials on el pagès obtenia la pedra, la riera on agafava la sorra i el forn on produïa la calç. Unes matèries primeres obtingudes de l'entorn del mas que potencien d'una manera important la relació entre la casa i la terra.

La terra i la sorra[modifica | modifica el codi]

La construcció amb terra és sinònim de senzillesa. Cal recordar que la terra té una solidesa i una durabilitat considerables en les parets de tapial o bé com a morter en les parets de pedra. La terra és un material de construcció utilitzat en els masos més austers, en els edificis i zones mancades de pedra o en aquells casos en què la tradició constructiva així ho aconsellava. Les seves característiques fonamentals són la rapidesa de manipulació, el baix cost, el bon aïllament tèrmic i la incombustibilitat. Pel que fa la sorra, era un altre material bàsic per fer els morters amb la corresponent barreja de calç. Cal recordar, que la sorra està formada per granets de dimensions reduïdes provinents de la disgregació de la roca. Per la seva mida podia ser de gra fi, de gra normal i de gra gros o granada.

La pedra[modifica | modifica el codi]

També és un dels materials elementals de la majoria de construccions rurals, menys en els casos que fos molt difícil la seva obtenció. La pedra ha sigut, des de sempre, signe de bona edificació. Les seves característiques principals són la compacitat, la resistència i la durabilitat.

La calç i el guix[modifica | modifica el codi]

La calç utilitzada en la construcció de les masies s'obtenia calcinant les pedres calcàries en forns de calç ubicats normalment a la rodalia de molts pobles i masos. Del procés de cocció sorgia la calç viva. El mestre de cases obtenia la calç amarada posant la calç viva en contacte amb l'aigua. D'una manera molt semblant s'obtenia el guix, mitjançant la deshidratació per cocció del sulfat de calci hidratat.

Els elements[modifica | modifica el codi]

Els elements constructius que el pagès comprava eren normalment els mateixos que utilitza l'arquitectura urbana de l'època. D'acord amb les possibilitats econòmiques, el pagès incorporava a la construcció de la casa del mas, peces de pedra picada com són els carreus de cantonada, els marcs de finestra, els portals adovellats, etc., així com els materials ceràmics formats per teules, les rajoles i maons. Altres elements són la fusta i tots els seus derivats, com les llates, els taulons, etc.

La pedra picada[modifica | modifica el codi]

Cada família, segons les seves possibilitats econòmiques, comprava pedres picades amb diferents nivells acabats i d'ornamentació. D'aquesta manera, la sofisticació estilística dels elements dels marcs de pedra de les masies sovint representen el nivell social i econòmic dels seus propietaris. També podem diferenciar el tipus de pedra utilitzada segons la seva duresa. Els motius ornamentals realitzats a les pedres picades es feien seguint la tècnica escultòrica comuna de l'època. Les formes ben resoltes de les figures esculpides, sobretot en finestrals i portalades, demostren un bon domini de l'art figuratiu per part dels picapedres i els mestres de pedra.

La ceràmica[modifica | modifica el codi]

La major part de les masies varen utilitzar la ceràmica per a la construcció de les voltes, els teulats i els paviments. Les rajoleries catalanes preindustrials fabricaven fonamentalment la teula, el maó i la rajola. D'una manera més secundaria podem trobar el cairó (rajol massís gruixut i quadrat) i algunes peces de formes geomètriques especials segons els costums de cada comarca.

La fusta[modifica | modifica el codi]

Tenir una masia feta amb el bigam de fusta revessa o difícil de treballar (per exemple, el roure) era per al pagès un signe d'orgull, ja que equivalia a tenir una casa ben feta. Malgrat tot, sabem que la utilització de la fusta, dins del procés constructiu d'una masia, estava molt relacionada amb els tipus de boscos i d'arbres de ribera que tenia la comarca. Cal dir que el pagès diferenciava molt bé la qualitat i durabilitat de la fusta dels diferents arbres. El pagès valorava les fustes resinoses com les més completes (el pi del país, per exemple) per les seves qualitats de resistència, per la duresa i el bon comportament a través dels anys. Per altra banda, tenim les fustes fortes (el roure, el castanyer, el faig, ...) que eren valorades per la seva alta densitat i també per la seva resistència. Finalment, les fustes de teixit fi (el cirerer, l'olivera, la pomera, ...) que eren ideals per fer mobles i pels treballs de fusteria, ebenisteria i acabats. La fusta, en un període preindustrial, per la seva lleugeresa, resistència i facilitat d'obrar, ha tingut múltiples funcions estructurals i constructives. Les seves aplicacions més importants són els elements estructurals, les soleres, els paviments i els aplacats, així com la fabricació de portes i finestrals.

Els sistemes estructurals[modifica | modifica el codi]

Cal recordar que les masies estan fetes amb el sistema estructural tradicional del país, que són les crugies de parets de càrrega i cobriment de bigam o volta. Un sistema molt adequat per a la realització d'edificis de diverses plantes, com és el cas de les cases de pagès. Les parets mestres estaven separades, normalment, entre 3 i 5 metres de distància per tal de facilitar el seu cobriment.

Parets de càrrega[modifica | modifica el codi]

Segons la seva situació, la paret de càrrega de les masies han estat anomenades tradicionalment paret del frontispici (façana principal), paret de sol ixent, paret de sol ponent, paret de llevant o llevanet (façanes laterals), paret de tramuntana (façana nord), etc. La paret de càrrega podia ser seca, de fang (tapial), o bé de morter i pedra (maçoneria). La paret de seca feta amb pedra sense argamassa és el sistema més antic i que s'ha utilitzat en les construccions secundàries del territori més accidentat del país. Una tècnica que s'ha fet servir fins al segle XX en murs de contenció de terres de feixes, en parets de separació de propietats, petites construccions d'emmagatzematge, etc. Les parets de tapial es realitzava amb terra argilosa posada dins un encofrat de fusta d'un gruix determinat (40 o 50 cm) que depenia de la resistència que havia de suportar el mur. La paret de maçoneria, de pedra o morter, és remarcable per les seves característiques de resistència i durabilitat. Aquestes parets estan formades per materials petris units amb morter de fang o amb morter de sorra i calç. Segons la geometria de la pedra, les parets podien ser ordinària (formada per pedres irregulars disposades d'una manera plana sense tenir cap selecció prèvia), concertada (que s'havien triat les pedres que tenien una cara plana per tal de fer les parts exteriors de la paret), carejada (formada per pedres seleccionades els costats dels quals es regularitzaven mitjançant el punxó i l'escarpa) i finalment la més inusual era la que estava feta de carreus (pedres geomètriques i per tant picades amb totes les seves cares). El gruix de les juntes de morter variava segons les pedres emprades. D'aquesta manera, en les parets irregulars s'havien de fer juntes de morter entre 2 i 3 cm de gruix, mentre que les parets més regulars, el morter oscil·lava entre 1 i 2 cm de gruix.

Embigat[modifica | modifica el codi]

L'embigat és el conjunt de bigues horitzontals o inclinades que formen el sistema estructural de suport dels diferents pisos. Un sistema podia disposar-se encastat a les parets, recolzat sobre les jàsseres de fusta, o bé col·locat sobre els arcs transversals. La seva construcció era normalment regular, amb una distància de separació que podia variar entre 50 i 70 cm. A les zones més humides de la casa s'evitava encastar el bigam a les parets i es recolzava a les bigues laterals paral·leles a les parets, per tal d'evitar el deteriorament per la humitat.

L'arc i la volta[modifica | modifica el codi]

L'arc era per al mestre de cases el sistema més lògic de foradar un mur de càrrega. Les línies de força verticals de la paret són desviades per l'arc fins al seu arranc. A les masies podem trobar el mateix repertori i tipus d'arcs que a l'arquitectura civil: l'arc rodó, apuntat, rebaixat, ansa de paner, etc. Segons els materials utilitzats, trobem a la masia: l'arc de pedra irregular, l'arc de carreus, l'arc de maó a plec de llibre, l'arc de maó pla, etc.

Durabilitat[modifica | modifica el codi]

El cert és que el pagès va construir les masies amb la clara intenció que duressin. Una durabilitat que els anys han demostrat que és certa sobretot en les cases que han tingut un manteniment periòdic i unes reformes continuades.

Façanes[modifica | modifica el codi]

El més remarcable de les façanes de les masies, de composició senzilla i d'un cert minimalisme arquitectònic, és que desprenen intemporalitat. L'ordre, l'equilibri i el sentit de pesadesa de les formes i els volums de la masia són unes característiques pròpies de la tradició arquitectònica catalana. Les parets exteriors de la masia podien estar tractades amb diferents tipus d'acabats, diferents pells de façana que tenen la funció de protegir i dignificar les parets de càrrega. Per això els rebosats i estucs tenien un clar sentit de protecció. Normalment, els arrebossats es deixaven naturals i sense pintar. El color de la sorra, els tons terrosos de la calç i les tonalitats que sorgien amb el pas del temps, integraven les seves façanes. Uns acabats de morter que, amb el temps, s'han endurit donant una crosta de protecció de l'edifici de gran efic{cia a causa de la reacció de la calç en contacte amb l'aire. Els carreus i la pedra picada de les cantonades i de les obertures, quedaven sense arrebossar per un problema d'adherència dels morters sobre les superfícies fines de la pedra, i per voler deixar vistes les parts constructives més preuades i més ben treballades de l'edifici.

Paviments[modifica | modifica el codi]

Els paviments de les cases de pagès han evolucionat des de la pedra i la fusta fins a la ceràmica. Els primers paviments emprats, a les plantes baixes i a les plantes pis sobre les voltes d'argamassa, eren de lloses planes col·locades sobre el terra, o bé pedres irregulars o arrodonides formades per còdols de riu encastades al sòl. Aquestes dues solucions s'han emprat a la majoria de les masies, unes solucions de gran resistència que ajudaven el bestiar a no relliscar. A partir del segle XVII la majoria dels paviments de pedra se substituïren per paviments de peces ceràmiques de rajol. El maó quadrat de 3 a 4 cm de gruix és un dels paviments més utilitzats.

Imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pere Caner i Estrany, Les masies de Calonge. Contribució a l'estudi de la pagesia calongina, RACO, Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 21 Any 1972, pàgina 317.
  2. «La pagesia, la vida i el treball al camp». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 30 de setembre de 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CAMPS I ARBOIX, J. de, CATALÀ i ROCA, F. Les Cases Pairals Catalanes, Barcelona, Edicions Destino, 1965.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Masia Modifica l'enllaç a Wikidata