Mestre de cases

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula ocupacióMestre de cases
Tipus d'ocupació
artesà Modifica el valor a Wikidata
Cases de cos al carrer Iborra, al barri de Sarrià, a Barcelona.
Cintra de fusta

L'ofici de mestre de cases designava els artesans que es dedicaven a construir habitatges o edificacions de caràcter semblant.[1]

Els mestres de cases sabien fer fonaments, bastir parets, obrir portes i finestres en els murs, tancar edificis amb sostres i terrasses i algunes altres activitats relacionades amb la professió. Treballaven amb pedra, pedra picada, tàpia, maons, rajoles, argamassa, guix, calç, teules i altres materials relacionats. També els era imprescindible treballar amb fusta, en elements finals de construcció (bigues, cairats, marcs de portes i finestres…) o en elements transitoris (bastides, grues, cintres, ...).

Història[modifica]

Els constructors d'esglésies i catedrals d'època medieval, s'anomenaven magister operis o magister domorum, és a dir, mestre d'obra o mestre de cases.

Vida professional[modifica]

El compàs i l'escaire, a la façana oriental del Temple maçònic de Vesta a les tres Torres a Boizenburg d'Elba

Formació i coneixements[modifica]

El sistema de formació dels mestres de casa estava basat en l'aprenentatge. Mestre i aprenent signaven un contracte per un temps no inferior a tres anys i mig. L'aprenent havia de menjar i dormir a casa del mestre.[2] Un cop acabat el període d'aprenentatge, calien quatre anys d'experiència en qualitat de jove o fadrí mestre de cases (dos anys per a fills o gendres de mestres de casa). Els fadrins podien associar-se al gremi després de demostrar els anys de pràctica i de pagar la quota corresponent.

  • Hi ha casos documentats de mestres de casa amb formació diferent de l'exposada.[3]

Pel que fa als coneixements científics i tecnològics, imprescindibles o complementaris a la professió, els estudis particulars de diversos casos semblen indicar una variació molt gran. Hi havia mestres de casa amb una formació mínima i mestres de casa amb una formació d'alt nivell.

L'èxit professional, avaluat en funció dels ingressos i del nivell de vida aconseguit, seguia la pauta dels coneixements. Hi havia mestres de casa amb ingressos migrats i d'altres que podrien considerar-se rics.[4]

Francmaçoneria[modifica]

La francmaçoneria ha estat relacionada amb els antics constructors de catedrals i els seus coneixements secrets. Alguns dels seus símbols estan agafats de les eines dels mestres d'obra o mestres de casa.

Eines[modifica]

Esquema d'un nivell antic de plomada

Eines de treball[modifica]

Aixes, aixols, barrines, boixadors, cossis, escaires, escarpes, escodes, fustes per empedrar, gavetes, galzes, manuelles, margalls, martells, macetes, nivells, pales, paletes, perpals, plomades, punxons, rasclonets, remenadors, samals, serres, sestes (compassos), tallants, tascons, tràmecs,[5] ...

Eines auxiliars[modifica]

Càbries, carretons, cordes, cordills, corrons, escales de fusta, moles, politges, ternals, ...


Materials[modifica]

Ceràmics[modifica]

Els materials tradicionals no metàl·lics, ni lignis, poden anomenar-se “ceràmics”. Segons el sentit modern emprat en Ciència de materials. Alguns dels materials indicats són els següents: pedra, pedra picada, tàpia, maons, rajoles, argamassa, guix, calç, teules,...

Lignis [6][modifica]

Bigues, cairats, puntals, canyissos, ...

Metàl·lics[modifica]

Barres de ferro, cèrcols, filferro,...

Treballs específics[modifica]

A diferència d'altres oficis o professions, un mestre de cases podia dedicar-se a activitats molt variades. Un sabater feia sabates, un espaser forjava espases, ... La majoria d'artesans treballaven de forma especialitzada, seguint procediments definits i normes molt concretes. La feina d'un mestre de cases, tot i seguir algunes tècniques tradicionals, podia ser molt diversificada: arreglar un teulada, afegir un pis a una casa, refer l'escala d'un campanar, construir una església des dels fonaments, empeguntar un sistema de desguàs, reforçar un trespol,...

Exemple de Bernat Gual, de Tortosa[modifica]

  • El 6 de febrer de 1405, Bernat Gual va signar un contracte d'aprenentatge amb Domènec Ferrer per un durada de sis anys. Domènec Ferrer era mestre d'aixa i ocupava el càrrec de ponter o mestre major del Pont de barques de Tortosa. Compartia la responsabilitat de mantenir en funcionament l'estructura més important de la ciutat amb treballs de fusteria relacionats amb la construcció.
    • Segons els documents el seu ofici era de "mestre de paredar pedra". Suposadament, a més de ser mestre d'aixa o com a habilitat inclosa en les tasques de mestre d'aixa (a Tortosa).
  • 1414. Com a fadrí de Domènec Ferrer, transporta fusta (en una somera) per a fer les portes del molí de vent del turó del Sitjar. A les obres del molí hi consten, com a fusters, Ramon Domènech i Francesc Arbonès.
  • 1416-18. Reparació del castell de la Suda conjuntament amb Ramon Domènech i Francesc Arbonès. Amb la categoria de mestre de cases i fadrins. El mateix equip treballa en l'ampliació de la cort del veguer. (Vegeu taula amb els jornals).
Nom Categoria Jornal
Guillem Saera Mestre pedrapiquer 4 sous 6 diners
Ramon Domènech Mestre de cases 4 sous 6 diners
Francesc n'Arbonès Fadrí de mestre de cases 3 sous 6 diners
Bernat Gual Fadrí de mestre de cases 3 sous 10 diners
  • 1420. Obres de reforma de la cort. Jornal de 4 sous diaris.
Secció vertical i horitzontal de l'encofrat d'un mur de tàpia. Sobre una base de maçoneria (per evitar la humitat del sòl), hi ha una primera filada de tàpia ja feta (B) i està encofrada i per omplir la segona (C).[7]
  • 1421. Direcció de reparacions de la llotja. Reforç del mur que donava al riu.
    • També era responsable d'algunes obres a la muralla: "caxonar lo mur de la porta del Ferre"
  • 1425. Intervenció en tres obres importants.
    • Construcció de la romana de la ciutat.
    • Renovació del portal del pont.
    • Ermita del barranc del molí d'en Sedó. De tàpia.
    • Teulada de la Peixateria.
  • 1432. Peixera del pont de la Palomera. La despesa total fou de 83 lliures 1 sou. Es conserven els documents dels pagaments dels jornals de Bernat Gual i sis ajudants.
  • 1434. Direcció dels treballs d'apuntalament del mur del portal de Vimpeçol, a la part nord de les muralles.
  • 1439. Treballs en la torre dels Garidells.
  • 1440. Construcció de l'anomenat Pou Nou.
  • 1440. Empedrat de carrers.
  • 1442. Treballs en clavegueram.
Assut de Xerta.
  • 1441-42. Assut de Xerta-Tivenys.
    • Bernat Gual, Domingo Xies i Antoni Alcanyís, declarant davant del Consell de Tortosa es consideraven:
« ... sofficients e bastants a fer les dites séquies, çut e pesqueres, axí bones e millors que no les dites quatre que ells havien vistes, e encara se sentien més sofficients a fer artelleries, cegonya o talles dins la barcha, ab les quals, ab menys gent, metrien pedra en barcha e lançarien aquella llà hon volrien .... »
  • 1443. Treballs en dues fonts.
  • 1445. Canal d'una font.
  • 1446. Escoles.
  • 1447. Llotja.
  • 1447. Pedrissos de la Peixateria.
  • 1447. Xemeneia de la cuina de l'Hospital de la Santa Creu.
  • 1448. Escoles.
  • 1449. Escoles. Latrines.
  • 1449. Porxo de l'església de Sant Joan del Camp.
    • Bernat Gual era el mestre i feu l'obra amb Joan Català. Ambdós cobraren el mateix jornal de 4 sous diaris.
  • 1449. Llotja. Reparació de teulades i dels pallols.
  • 1449. Treballs en una sequia.
  • 1452. Paviment de rajoles a la cuina de l'Hospital de la Santa Creu
  • 1453. Reparació de l'abeurador del convent de Santa Clara.

La cronologia anterior no és exhaustiva. Però permet apropar-se a la vida d'un mestre d'obres del segle xv.[3]

Documents[modifica]

  • 1330. Contracte del mestre de cases Arnau Bergues, de Barcelona, per a fer el portal de la Casa de la Ciutat.[8]
  • 1386-87. "... Petrus Coma, lapicida Gerunde et magister operis dicte ecclesiae ..."[9]
  • 1416. Consulta sobre les obres de la catedral de Girona.[10]
  • 1440. Pere March, magister domorum de Barcelona.[11]
  • 1465. A Tortosa, Bartomeu Martí és citat en un document com a “maestre d'axa e obrer de vila (mestre d'aixa i mestre de cases)”.
  • 1470. A Barcelona, el Consell de Cent va promulgar una ordinació anomenada De fusters e mestres de cases. Ordinació que delimitava els treballs autoritzats a cada professió.
  • 1474. A Tortosa els mestres d'aixa es van establir per separat (amb soguers i calafats). Els mestres de cases, els pedrapiquers i els guixaires continuaren units a la confraria dels fusters.
  • 1579. Joannes Turla magister domorum Ilerde habitator.[12]
  • 1596. “Ego Francischus Flamench magister domorum”.[13]
  • 1627. Tarragona. "... a mestre Gabriel Ferrer, mestre de cases, per fer les bastides de la rosassa major de la Seu...6 lliures 4 sous 4 diners."[14]
  • 1640. Jeroni Gallart, mestre de cases. Obres a la casa de la Seca.[2]
  • 1673. Vilanova de Cubelles. Contracte del mestre de cases Carles Bover, de Constantí per a fer una casa segons traça de fra Josep de la Concepció.[15]
  • 1695. "... Joannes Oliveras magister domorum Gerundae..."[16]
  • 1695. Ordinacions dels mestres de cases, pedrapiquers i cubers de Lleida.[17]

Referències[modifica]

  1. ↑ DCVB: Mestre.
  2. ↑ 2,0 2,1 Antònia Maria Perelló Ferrer. L'arquitectura civil del segle xvii a Barcelona. L'Abadia de Montserrat, 1996, p. 35–. ISBN 978-84-7826-764-4. 
  3. ↑ 3,0 3,1 L'activitat quotidiana d'un mestre de cases medieval. Bernat Gual, 1405-1453. Jacobo Vidal Franquet.
  4. ↑ Ramón Ripoll i Masferrer. L'arquitecte, l'arquitectura i la ciutat: Girona, 1760-1835. L'Abadia de Montserrat, 2005, p. 143–. ISBN 978-84-8415-751-9. 
  5. ↑ DCVB: Tràmec.
  6. ↑ DCVB: Ligni.
  7. ↑ Cointeraux, François. Ecole d'architecture rurale. París: Fuchs, 1790, pag. 24 [Consulta: 23 abril 2015]. 
  8. ↑ La Renaixensa: revista catalana. Administració y redacció, 1874, p. 110–. 
  9. ↑ Societat Catalana d'Estudis Històrics. Miscellània Puig i Cadafalch: recull d'estudis d'arqueologia, d'història de l'art i d'història oferts a Josep Puig i Cadafalch. Volum I. Institut d'Estudis Catalans, 1947, p. 200–. GGKEY:62952ED6FTX. 
  10. ↑ Eugenio Llaguno y Amirola. Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su restauración. En la Imprenta real, 1829, p. 263–. 
  11. ↑ Marcelino Menéndez y Pelayo. Historia de los heterodoxos españoles. Libro III. Linkgua digital, 1 gener 2014, p. 284–. ISBN 978-84-9897-096-8. [Enllaç no actiu]
  12. ↑ Alfred Agustí. Llengua i Església a la Lleida del XVI al XVIII. Universitat de Lleida, 7 juny 1995, p. 143–. ISBN 978-84-8409-788-4. 
  13. ↑ Ramon Amigó Anglès. L'Albi i els seus noms. Institut d'Estudis Catalans, 2001, p. 225–. ISBN 978-84-7283-608-2. 
  14. ↑ Juan Ainaud de Lasarte; Institut d'Estudis Catalans Els Vitralls del Monestir de Santes Creus i la Catedral de Tarragona. Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 218–. ISBN 978-84-7283-209-1. 
  15. ↑ EL TRACISTA FRAY JOSÉ DE LA CONCEPCIÓN.
  16. ↑ Josefina Mateu Ibars; María Dolores Mateu Ibars Colectánea paleográfica de la Corona de Aragón: Texto y transcripciones. Edicions Universitat Barcelona, 1991, p. 1242–. ISBN 978-84-7528-694-5. 
  17. ↑ Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana. Congrés; Lluís Virós i Pujolà Organització del treball preindustrial: confraries i oficis. L'Abadia de Montserrat, 2000, p. 173–. ISBN 978-84-8415-195-1. 

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mestre_de_cases&oldid=32400851»