Palau Reial de Pedralbes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Palau Reial de Pedralbes
Palau Reial Pedralbes.jpg
Façana principal del Palau Reial de Pedralbes.
Fitxa tècnica
Tipus Palau
Arquitectes Joan Martorell i Montells
Antoni Gaudí
Eusebi Bona
Francesc Nebot
Cronologia segle XVII
segle XIX
1919
1924
Localització Barcelona
Coordenades 41° 23′ 18.2″ N, 2° 7′ 1.3″ E / 41.388389°N,2.117028°E / 41.388389; 2.117028Coord.: 41° 23′ 18.2″ N, 2° 7′ 1.3″ E / 41.388389°N,2.117028°E / 41.388389; 2.117028
Estil Noucentisme

El Palau Reial de Pedralbes és un edifici situat enmig d'una àmplia zona de jardins, al districte de les Corts, a Barcelona. Durant 1919-1931 fou la residència de la Família Reial Espanyola en les seves visites a la ciutat. Entre el 1932 i el 2013 el Palau va acollir el Museu de Ceràmica i el Museu de les Arts Decoratives fins que es van traslladar a l'edifici HUB de la plaça de les Glòries de Barcelona. Des del 2010 és la seu permanent de la Secretaria General de la Unió per al Mediterrani (UpM).

Història i descripció[modifica | modifica el codi]

El Palau té el seu origen a l'antiga masia de Can Feliu, del segle XVII. La finca fou adquirida el 1862 pel comte Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuiàs de la Riera. Juntes formaren la Finca Güell, de gran extensió (30.000 m²). S'encarregà la reforma de la torre Can Feliu a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, que construí un palauet d'aire caribeny, acompanyat d'una capella neogòtica i envoltat de magnífics jardins. Més tard, s'encarregà a Antoni Gaudí la reforma de la casa i la construcció d'un mur de tanca i els pavellons de porteria.

El 1884 Gaudí també s'encarregà parcialment del disseny dels jardins de la finca, construint dues fonts i una pèrgola.

D'aquella reforma encara subsisteix la Font d'Hèrcules, una composició formada per un banc corbat, un pedestal i un cap de drac de ferro que escup l'aigua sobre una pica, que du frontalment gravat l'escut de les quatre barres. El conjunt està coronat per un bust modern de l'heroi mitològic romà d'Hèrcules, o Heràcles en la versió grega, amb el casc fet de la pell del lleó de Nemea, tal com descriu Hesíode.[nota 1]

El dragó de forja, de caràcter decididament oriental, que escup l'aigua forma part del mite del jardí de les Hespèrides, representat a l'entrada principal dels Pavellons Güell a l'avinguda de Pedralbes, amb el drac Ladó encadenat al pilar capçat amb el taronger que les tres Hespèrides custodiaven. Aquesta entrada dels Pavellons Güell projectada per Gaudi, va ser realitzada el 1885 al taller de forja de Vallet i Piqué del carrer de Llúria.[1]

La font va restar oculta al mig d'un bosquet de bambús i ni tan sols va ser detectada a la reforma de Rubió i Tudurí de 1928, fins que el 8 de setembre de 1983 l'arquitecte Ignasi Serra Goday la localitzà i es va restaurar.[2]

Detall del recinte d'accés al Palau Reial de Pedralbes.

Eusebi Güell cedí la casa i part dels jardins a la Corona, en agraïment pel seu nomenament nobiliari, el 1918. Llavors s'emprengué una nova remodelació per a convertir-la en Palau Reial (1919-1924), a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot. El palau està format per un cos central de quatre plantes, amb una capella a la part posterior, i dues ales laterals de tres plantes que s'obren en corba a la façana principal. La façana exterior és d'estil noucentista amb porxos de columnes toscanes, obertures d'arc de mig punt amb medallons intercalats i gerros coronant la construcció. L'interior conté una diversa barreja d'estils, tant en decoració com en mobiliari, que van des de l'estil Lluís XIV fins als estils més contemporanis.

Els jardins van ser dissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, a partir d'un projecte que integrava, en un traçat geomètric decoratiu, gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com la font obra de Gaudí, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas, diverses estàtues, com la de la Reina Isabel II mostrant al seu fill Alfons XII què hi ha davant de l'entrada principal del palau, obra d'Agapit Vallmitjana.[3][4] En el conjunt del jardí hi ha cedres de l'Himàlaia, grans exemplars de cedres de l'Atlas (Cedrus atlantica), a l'esquerra de l'entrada del parc, i alguns exemplars de cedre japonès (Cryptomeria japonica) i de cedre d'encens (Calocedrus decurrens). Altres coníferes són el pi pinyer (Pinus pinea) i el pi blanc (Pinus halepensis); el xiprer (Cupressus sempervirens), el xiprer de Monterrey (Cupressus macrocarpa) i el xiprer d'Arizona (Cupressus glabra) i la tuia (Thuja orientalis). També destaquen els til·lers (Tilia europaea) i els til·lers argentats (Tilia tomentosa) situats en els eixos principals del jardí, els grans eucaliptus (Eucalyptus globulus) i el bosquet de bambús (Phyllostachys sp). Destaquen, per la seva raresa, quatre exemplars de freixe de flor (Fraxinus ornus) i un exemplar de savina (Juniperus phoenicea).[5] L'estàtua Mediterrània, d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, presideix l'estany que hi ha a l'entrada del recinte.

El 1924 es convertí oficialment en Palau Reial però, al proclamar-se la República el 1931, passà a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona, que decidí instal·lar el Museu d'Arts Decoratives, inaugurat el 1932. El 1937 fou temporalment seu del govern de la República, on Juan Negrín i la resta de ministres van governar temporalment.[6] Durant el règim franquista tornà a ser residència del cap de l'estat. El 1990 s'instal·là el Museu de Ceràmica. Actualment l'Ajuntament de Barcelona en té cedit l'ús a la Generalitat de Catalunya.

En l'actualitat, la residència de la família Reial a la ciutat de Barcelona és el Palauet Albéniz, situat a la muntanya de Montjuïc.

Els Dormitoris Reials[modifica | modifica el codi]

Dormitori del rei

El Palau de Pedralbes i, per extensió, aquests tres espais significatius que componen els Dormitoris Reials, van ser construïts entre 1919 i 1924 pels arquitectes Eusebi Bona i Francesc de Paula Nebot, per donar acollida al Rei i la seva família en les seves breus i esporàdiques estades a Barcelona.[7]

La cambra d'Alfons XIII, l'avantcambra i la cambra de Victòria Eugènia es van integrar en el recorregut expositiu del Museu de les Arts Decoratives, quan va obrir per primer cop les seves portes el 1932, en la residència reial, un cop caiguda la monarquia alfonsina. Llavors es van mostrar al públic tal com els havien deixat al marxar a l'exili els seus antics ocupants, respectant en gran mesura la decoració mural i el mobiliari existent en les tres cambres.

Tot i els avatars de la història que ha viscut l'edifici amb canvi de règim polític inclòs (monarquia, república, guerra civil, dictadura, monarquia) i el que això pot comportar per a una construcció de les característiques del Palau de Pedralbes, les antigues cambres reials conserven encara avui bona part de la seva empremta original, aquella que van deixar els aristòcrates barcelonins que van decorar al seu gust aquests espais, i que van sufragar amb els seus propis recursos el cost d’aquest mobiliari. I alhora aquests espais conserven l'empremta dels estadants que en el seu dia els van ocupar: el rei Alfons XIII i la seva esposa la reina Victòria Eugènia.

A la dècada dels anys vint, els vents de modernitat arribaven a la Ciutat Comtal i, fins i tot, el mateix Alfons XIII en va ser testimoni (posem per cas el pavelló de Mies Van der Rohe a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 que el monarca va visitar i on va rebre explicacions per boca del mateix arquitecte). Malgrat això, la decoració dels dormitoris reials, tot i presentar un discurs harmònic i algunes peces del mobiliari força interessants, va ser concebuda amb paràmetres clarament historicistes, sota la batuta d’una aristocràcia barcelonina conservadora i ancorada en el passat.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Existeix una carta d'aquella data de mossèn Cinto Verdaguer al canonge Jaume Collell on s'esmenta i una una foto de 1893, propietat de l'antic majordom dels Güell, Sr. Arbestain, on es veu la font sencera i una de les filles de Güell asseguda al banc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Bassegoda i Nonell, 1986, p. 217.
  2. Bassegoda i Nonell, 2000.
  3. Manuel García Martín: Estatuària pública de Barcelona, p. 210.
  4. Art públic a la web de l'ajuntament de Barcelona
  5. «Jardins del Palau de Pedralbes». Ajuntament de Barce.ona, 2012. [Consulta: 19 abril 2014].
  6. «Cinquanta espais amb història». Espais de Memòria a Barcelona. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 92, juny 2010, p.6-7. ISSN: 1695-2014.
  7. Els dormitoris reals

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Reial de Pedralbes Modifica l'enllaç a Wikidata