Francesc Pujols i Morgades
| Francesc Pujols i Morgades | |
|---|---|
 Bust de Francesc Pujols |
|
| Naixement | 11 d'agost de 1882 Barcelona, Barcelonès |
| Defunció | 13 de febrer de 1962 (als 79 anys) Martorell, Baix Llobregat |
Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 11 d'agost de 1882[1] - Martorell, 13 de febrer de 1962[2]) fou un escriptor i filòsof català.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Francesc Pujols nasqué a la Plaça Reial de Barcelona el 1882 al si d'una família benestant, el seu pare era procurador de tribunals i sa mare que provenia de Vilafranca era de la família del bisbe Morgades. Començà a fer versos mentre era estudiant de batxillerat, influït per l'obra de Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Quan acabà aquests estudis, començà a interessar-se a la filosofia. Participà als Jocs Florals de Barcelona de 1902, on guanyà la Flor Natural amb el poema Idil·li. El 1904 va publicar El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb pròleg de Joan Maragall, que veia en Pujols un representant de "la paraula viva".
El mateix any, realitzà la seva primera conferència a l'Ateneu Barcelonès parlant del pintor Marià Pidelaserra, iniciant així una trajectòria com a crític d'art agrupada posteriorment al llibre Recull de crítica artística (1921). Es distingeix com un dels primers defensors de l'aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí, a qui consagra el llibre La visió artística i religiosa d'en Gaudí (1927), traduït al francès pel pintor Salvador Dalí i editat a Lausana el 1970. Dalí es va sentir especialment captivat per la filosofia de Pujols: el 1960, va pintar l'obra a l'oli Cel Hiparxiològic, i el 1974 va publicar el llibre Pujols per Dalí, on es referia a les seves nombroses converses amb Pujols. Finalment, Dalí va erigir un monument a Francesc Pujols, davant l'entrada del seu Teatre-Museu a Figueres.
L'any 1906, amb el pseudònim Augusto de Altozanos, publica la seva única novel·la, El Nuevo Pascual o la Prostitución, obra humorística, escrita en un castellà traduït directament del català. Viatja a Madrid, on aprofundeix els seus estudis pictòrics i filosòfics, i coneix el polític Francesc Cambó. El 1908, de retorn a Barcelona, freqüenta la Penya de l'Ateneu Barcelonès, entitat de la qual serà secretari a partir de 1924, quan Pompeu Fabra n'era president. Participa en la fundació de l'agrupació Les Arts i els Artistes, i del setmanari Papitu, que posteriorment dirigirà. En el vessant teatral, publica El llibre de Job (1922), escrit en vers pitarresc, i la tragèdia Medeia (1923).
L'any 1918, Francesc Pujols publica el Concepte General de la Ciència Catalana, on estableix l'existència d'un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull i continuat per Ramon Sibiuda; en aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat.
| « | Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. | » |
| — Francesc Pujols[3] | ||
En anys successius escriu altres treballs filosòfics com L'evolució i els principis immutables (1921) o Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana (1937).
El pensament de Pujols: formació i influències [modifica]
Francesc Pujols basteix un sistema filosòfic anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l'Existència, i finalment Pantologia o Ciència del Tot.
Un dels seus biògrafs, Joan Cuscó, assenyala que "Pujols llegeix en català, castellà, italià, francès i, a banda d'una sòlida formació en la cultura catalana (tant dels clàssics com dels seus contemporanis), l'interessen els clàssics i té en compte els avenços en física, zoologia, biologia i psicologia. Així mateix, llegeix obres importants de la literatura, com El Paradís perdut de Milton i gairebé totes les obres de Shakespeare, s'interessa per la història de les religions i s'acosta a Nietzsche. Entre els primers llibres de la seva biblioteca destaquen els de psicologia, de microbiologia, de moral, de sant Tomàs i la bellesa i de música clàssica.
Aquest devessall d'interessos i d'autors continua fins als anys seixanta del segle XX, en què s'aproxima a autors com Heisenberg i a la física quàntica. Rostand, Bernard, Unamuno, Fages de Climent, Josep Maria de Sagarra, Bruno, Dant, Llull, Marx, Llorens i Barba, Copèrnic, Proudhon, Estelrich, Dalí, Pompeu Fabra, Leopardi, D'Ors, Creixells, Nicolle, Hooker, Chevalier, Pitarra... Són autors que Pujols coneix, llegeix i estudia. Sempre centrant grans àmbits temàtics: història (de Catalunya, d'Europa, i econòmica), ciències de l'home (psicologia, biologia, medicina...), història de les religions i poesia i art. La religió, la ciència, l'ésser humà i Catalunya són els eixos vertebradors de les seves lectures".[4]
L'any 1931, l'escriptor Josep Pla va dedicar un llibre al seu pensament titulat El sistema de Francesc Pujols. Manual d'Hiparxiologia.
El 1926 publica en dos volums la Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola. Instal·lat a Martorell, escriu diverses obres de caire polític com La solució Cambó (1931) o El problema peninsular (1935).
A la fi de la Guerra Civil espanyola s'exilia a Prada de Conflent sota l'hospitalitat de Pau Casals (1939), per traslladar-se posteriorment a la Residence dels Intellectuels Catalans de Montpeller, on coneix l'escriptor i científic Alexandre Deulofeu, i diserta davant de joves intel·lectuals com el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer, el polític Heribert Barrera i l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, el qual va publicar la seva biografia : Francesc Pujols per ell mateix (1967).
Retorna a la Catalunya Sud el 1942, i passa un mes internat a la presó Model de Barcelona. A partir de 1949, i fins a la seva mort, escriu a publicacions com Destino. Els darrers anys de la seva vida, que s'acabà el 13 de febrer de 1962 a la Torre de les Hores de Martorell, va lluitar contra la tuberculosi que havia contret el 1956.
Torrisme [modifica]
Torrisme o torrista és un neologisme de Francesc Pujols i Morgades i significa una filosofia de viure la vida i passar el dia de la millor manera i més còmode possible, en definitiva ser un bon vivant, això sí, il·lustrat, o sigui, interessar-se a bastament per la cultura general i ésser curiós de mena. Neix de la paraula torre, o sigui viure en una torre, tot i això però, per als seguidors torristes, aquesta no seria una condició clau per ser-ho. Pujols dona la seva definició en parlar d'un amic seu anomenat Callén: «Ja de gran, el seu ideal era la “vida del torrista”, com ell deia, consistent a llevar-se a les dues de la tarda, dinar, jugar el tresillo, donar un tomb per la Rambla, sopar, retornar al cafè, parlar amb els amics, gastar alguna broma, ressopar i anar adormir a punta de dia; i el més bonic és que aquest programa va realitzar-lo en comapanyia de la senyora francesa, que amb els anys havia perdut bona part de les seves exigències i, com els savis, s'acontentava de poc. La torre, ja que l'ideal exigia una torre, Callén va fer-se-la a la Conreria, lloc deliciós.»[5]
Referències [modifica]
- ↑ Notícia d'un recital a Regió7
- ↑ Biografia de Francesc Pujols
- ↑ Tot Pagat, butlletí de l'Associació Francesc Pujols
- ↑ Joan Cuscó i Clarasó. Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008
- ↑ Artur Bladé i Desumvila, Francesc Pujols per ell mateix, Barcelona, Pòrtic, 1967
Enllaços externs [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesc Pujols i Morgades |
