Setmana Tràgica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Manifestació a l'Arc de Triomf per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts.
Sospitosos són envoltats per la Guàrdia Civil

Es coneix com Setmana Tràgica als esdeveniments succeïts a Barcelona i altres localitats catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la zona de Melilla, on el dia 9 del mateix mes havia començat la Guerra de Melilla, per a molts motivada exclusivament pel descobriment l'any anterior d'unes mines propietat d'una societat controlada pel Comte de Romanones, el Marquès de Comillas i el Comte de Güell.[1]

Aquesta mobilització és molt mal acollida per les classes populars, ja que, a causa de la legislació de reclutament, es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament 6.000 rals (1.500 pessetes), quantitat que no estava a l'abast dels més pobres (el sou d'un obrer de l'època no era de més de 5 pessetes o 10 rals al dia). D'altra banda, els reservistes majoritàriament ja eren casats i amb família al seu càrrec.[2]

Els fets[modifica | modifica el codi]

Els embarcaments es van iniciar l'11 de juliol sense gaire incidents, però quan el 18 de juliol fou embarcat a Barcelona el Batalló de Caçadors de Reus, format majoritàriament per joves catalans, es van produir incidents al port i una manifestació de protesta, que va rebre el suport del PSOE, del Partit Republicà Radical i del Centre Nacionalista Republicà.

Una setmana després del primer embarcament arribaren notícies sobre la mort en combat d'uns 300 reservistes. El 21 de juliol Solidaridad Obrera va convocar un míting a Terrassa amb una proclama del periodista socialista Antoni Fabra i Ribas [3] que convocava una vaga per al dia 26 de juliol. El comitè de vaga fou presidit pel mateix Fabra i Ribas, José Rodríguez Romero i Miguel V. Moreno.[4] Cap d'ells era dirigent destacat del moviment obrer català.

La vaga del dia 26 fou tot un èxit. S'hi implicaren dirigents de la Solidaritat Obrera com Tomàs Herreros, Francisco Miranda o Mariano Castellote. Hi va haver enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, dirigits pel marquès de Foronda, amb 2 morts i 11 ferits greus. i com a resposta, el ministre de Governació Juan de la Cierva y Peñafiel declarà l'estat de guerra i la suspensió de garanties constitucionals, cosa que provocà la dimissió del governador civil, Ángel Ossorio y Gallardo.

A causa d'aquesta falta d'organització i de lideratge clar, i a la deixadesa del governador civil Ossorio y Gallardo, la manifestació degenerà en actes de vandalisme provocats per elements exaltats, bé per dirigents radicals de segon ordre (Carmen Alauch) o membres del lumpen urbà (Enriqueta Sabater La Llarga, Josefa Prieto La Bilbaïna, Francisca Norat La gallinaire).

Els dies 27 i 28 s'incendiaren multitud d'edificis religiosos, puix els amotinats consideren que l'Església forma part de l'estructura de la burgesia, els fills de la qual no van a la guerra. A més l'Església havia impulsat als denominats sindicats grocs oposats al sindicalisme anarquista, majoritari a la ciutat de Barcelona. En aquest context s'assalten i incendien convents i esglésies, es profanen sepultures i es balla al carrer amb els cadàvers extrets de les tombes. Alguns dirigents radicals, com Lorenzo Ardid Bernal, Joan Colominas i Maseras, Rafael Ulled i Altemir i Josep Ulled i Altemir, passaren llistes amb convents i institucions religioses per cremar. En total es van cremar 80 edificis religiosos (33 escoles i 14 parròquies)

Després d'aquestos avalots pel centre de la ciutat, les forces de seguretat dispararen sobre els manifestants en la zona de la Rambla, cosa que va fer que s'enverinessin encara més els ànims i s'arribés a una veritable insurrecció amb barricades als carrers, amb molts ferits i la proclamació de la llei marcial. Van ser assaltades les comissaries del Clot i del Poblenou, i al barri de Sant Andreu del Palomar hi ha una veritable insurrecció de caràcter republicà dirigida per Josep Miquel i Baró.

Davant la negativa de les tropes de la guarnició barcelonina de disparar sobre els que consideraven els seus companys, tant és així que els havien rebut amb crits de "Visca l'exèrcit!, Fora la guerra!". Amb la falsedat de titular-la com a revolta separatista, quan era una revolta obrera, es reforçaren les tropes amb forces portades de València, Saragossa, Pamplona i Burgos, que finalment dominaren la situació. El dia 29 de juliol les tropes dels generals Santiago i Brandeis ocuparen el Poblenou, les Drassanes, el Clot i Sant Martí de Provençals, i el dia 30 Sant Andreu i el 31 Horta, darrer bastió dels revoltats.

Fora de la ciutat de Barcelona, fou a Sabadell on el moviment va prendre més força, ja que hi van morir dos funcionaris municipals i els revoltats arribaren a oferir obrers armats al Comitè de Barcelona; el dia 28 de juliol a Arbeca una massa de vilatans destrossaren les vies del tren de la línia de les Borges Blanques cap a Lleida i cremaren un tren. En el judici els defensaren els diputats Francesc Macià i Joan Moles, que n'aconseguiren la seva absolució. El mateix dia a Sant Vicenç de Castellet, una colla d'homes va cremar 29 vagons de tren i van tombar les línies del telègraf. També es produïren intents de cremar edificis religiosos a Badalona, Manresa, Sant Feliu de Guíxols, Granollers i Palamós.

El balanç deixà entre 110 i 115 morts, d'ells 3 religiosos, 104 civils, 4 o 8 policies i 4 membres de la Creu Roja, així com 441 ferits (124 militars i policies, 300 civils i 17 membres de la Creu Roja).[5]

L'actitud dels polítics davant els fets[modifica | modifica el codi]

El desenvolupament de la revolta va agafar per sorpresa tots els dirigents polítics catalans. El líder del Partit Radical, Alejandro Lerroux, demagog amb un fort discurs anticlerical, era exiliat a Buenos Aires. El dia 26 de juliol Francesc Ferrer i Guàrdia s'entrevistà amb el cap radical a Barcelona, Emiliano Iglesias Ambrosio, per tal de prendre la direcció de la revolta, però Iglesias donà consignes als membres del seu partit d'abstenir-se i Ferrer i Guàrdia tornà al seu mas a Montgat. Iglesias arribaria a l'extrem de prendre un purgant per tal de no acudir a les reunions amb els dirigents obrers. Per aquest motiu fou conegut com L'heroi de la purga.[6]

Antoni Fabra i Ribas, conscient de la feblesa del PSOE a Catalunya, s'entrevistà els dies 26 i 27 de juliol amb els dirigents catalanistes Antoni Rovira i Virgili, Laureà Miró i Trepat, Jaume Carner i Josep Llari i Areny, però no van voler donar suport als revoltats mentre no hi hagués altres aixecaments a la resta de l'Estat espanyol. Els diputats i senadors catalans es reuniren el dia 27 a casa de Josep Maria Vallès i Ribot, però la notícia de la crema de convents i la proclama del ministre de la Cierva provocaren que no s'arribés a cap acord.

Per altra banda, el fet que el ministre de la Cierva qualifiqués de separatista el moviment va provocar la inhibició vers la revolta dels diputats republicans al Congrés dels Diputats. Només Pablo Iglesias, cap del PSOE, considerava que una revolta d'aquelles característiques liderada per republicans i socialistes podia provocar la caiguda de la monarquia.[7]

La repressió[modifica | modifica el codi]

El govern de Maura i el nou governador civil, Evaristo Crespo Azorín, va portar a terme una repressió duríssima i, pitjor encara, arbitrària. En total, entre juliol de 1909 i abril de 1910 foren detingudes 1.967 persones i 200 més foren expulsades a 300 kilòmetres de Barcelona. S'organitzà un procés militar contra 1.925 individus, d'ells 214 en contumàcia, dels quals 469 foren sobreseïts i 584 absolts. Es dictaren 17 penes de mort, de les quals 5 foren aplicades.

Seguint l'acusació formulada en una carta que li dirigiren els prelats de Barcelona, va ser detingut Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l'Escola Moderna, qui acusaren de ser l'instigador de la revolta. Malgrat les protestes internacionals, el 13 d'octubre del mateix any Ferrer va ser afusellat juntament amb Eugenio del Hoyo Manjón, Antoni Malet i Pujol, Ramon Clemente i Garcia i Josep Miquel i Baró al castell de Montjuïc. Cap d'ells no havia estat dirigent destacat durant la revolta.

Aquests afusellaments ocasionaren una àmplia repulsa cap a Maura a Espanya i a tot Europa, amb una gran campanya a la premsa estrangera, com també manifestacions i assalts a diverses ambaixades.

El rei Alfons XIII, alarmat per aquestes reaccions tant en l'exterior com en l'interior va destituir Maura i el va substituir pel liberal Segismundo Moret.

Després dels fets de la Setmana Tràgica, la Barcelona anarquista va rebre el sobrenom de la Rosa de foc.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mata, Jordi. «El tràgic juliol de 1909». Sàpiens [Barcelona], núm. 79, maig 2009, p. 20-29. ISSN: 1695-2014.
  2. «La setmana tràgica». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  3. Balcells, Albert. Cataluña contemporánea (en castellà). Siglo XXI de España Editores, 1974, p. 77. ISBN 9788432301605 [Consulta: 19 Novembre 2010]. 
  4. Martín Corrales, Eloy (ed.), Semana Trágica.Entre las barricadas de Barcelona y el Barranco del Lobo, Barcelona, Edicions Bellatera, 2011, pág. 249, ISBN 978-84-7290-528-3
  5. Antoni Dalmau Set dies de fúria Columna edicions, 2009, p. 59-60
  6. Antoni Dalmau Set dies de fúria Columna edicions, 2009 p. 54
  7. Antoni Dalmau Set dies de fúria Columna edicions, 2009, p. 55
  8. "La Rosa de Foc"

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Setmana Tràgica