Ángel Ossorio y Gallardo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ángel Ossorio y Gallardo

Ángel Ossorio y Gallardo (Madrid, 20 de juny de 1873Buenos Aires, 19 de maig de 1946) va ser un jurista i polític demòcrata-cristià espanyol format en el liberalisme organicista catòlic, ministre de Foment durant el regnat de Alfons XIII, ambaixador de la Segona República Espanyola i un dels protagonistes destacats en la gènesi i en els debats sobre la “solució corporativa” esdevinguts entre 1913 i 1931.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Era fill del periodista Manuel Ossorio y Bernard. Es llicencià en Dret a la Universitat Central de Madrid i assolí prestigi com a advocat i escriptor a començaments del segle XX, amb El alma de la toga i El divorcio en el matrimonio civil. Presidí la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i l'Ateneo de Madrid.

Era membre del Partit Liberal Conservador i amic del fill gran d'Antoni Maura. El gener de 1907 fou nomenat governador civil de Barcelona, càrrec que ocupà fins juliol de 1909. Durant el seu mandat va propiciar apropaments entre el partit de Maura i la Lliga de Catalunya i va combatre el terrorisme anarquista, assolint la detenció de Joan Rull i Queraltó. Tanmateix no va poder impedir la constitució de Solidaritat Catalana, que es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1907, i finalment l'esclat de la vaga general que provocà els fets de la Setmana Tràgica de 1909 provocaren la seva dimissió el 26 de juliol, quan Barcelona fou posada sota jurisdicció militar.[2] Va estar uns dies amagat al Tibidabo i després va fugir en vaixell cap a València.[3] Les seves vivències durant aquests tràgics successos van quedar reflectits en la seva obra Barcelona, julio de 1909 (1910). Va ser ministre de Foment entre el 15 d'abril i el 20 de juliol de 1919 al govern que va presidir Antoni Maura. Després va liderar el Partit Social Popular en el qual es va integrar el 1922 José María Gil-Robles y Quiñones.

Va tenir una llarga tradició de diputat en el Congrés durant la restauració borbònica pel districte de Casp de la circumscripció de Saragossa com a membre del Partit Conservador, iniciant la seva carrera política com a diputat per Zaragossa, escó que obtindrà des de les eleccions generals espanyoles de 1903 fins a les les de 1920 quan la dictadura del general Primo de Rivera el va allunyar de la política.[4] De 1923 a 1924 fou president de l'Ateneo de Madrid.[5]

Va tornar a la política quan es proclamà la Segona República Espanyola, quan fou escollit diputat per Madrid a les eleccions generals espanyoles de 1931 en una candidatura anomenada monàrquic sense rei al servei de la República.[6] Fou president de la Comissió Jurídica encarregada de redactar l'avantprojecte de Constitució Espanyola de 1931.[7] Durant la guerra civil espanyola va romandre fidel a la República i fou nomenat ambaixador republicà a França, Bèlgica i Argentina, país on es va exiliar en finalitzar la guerra. Allí formaria part d'un dels governs de la República espanyola en l'exili.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • El Alma de la Toga (1919)
  • Vida y sacrificio de Companys (1943).
  • Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República francesa (1793-1795), tesis doctoral Oliva, Madrid, 1913.
  • La España de mi vida. Autobiografía, Grijalbo, Barcelona, 1977.
  • Mis Memorias, Tebas, Madrid, 1975

Referències[modifica | modifica el codi]



Càrrecs públics
Precedit per:
Francisco Manzano Alfaro
Governador Civil de Barcelona
19071909
Succeït per:
Evaristo Crespo Azorín
Precedit per:
José Gómez Acebo
Ministre de Foment
1919
Succeït per:
Abilio Calderón Rojo