David Niven

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
David Niven
David Niven (1973)
David Niven (1973)
Nom real: James David Graham Niven
Naixença: 1 de març de 1910
Londres, Anglaterra
Defunció: 29 de juliol de 1983 (als 73 anys)
Château-d'Oex (Suïssa)
Origen: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Primula Rollo (1940-1946)
Hjordis Paulina Tersmeden (1948-1983)
Premis Oscar
Millor actor
1958 - Taules separades
Globus d'Or
Millor actor musical o còmic
1954 - The Moon Is Blue
Millor actor dramàtic
1959 - Taules separades

Pàgina sobre David Niven a IMDb

James David Graham Niven, més conegut com a David Niven (Londres, 1910 - Château-d'Oex, 1983) fou un actor de cinema anglès.

Fill d'un general i d'una aristòcrata, va estudiar al Rowe College i al Sanhurst Military College, i va ingressar a l'exèrcit per seguir la tradició familiar.

Inicialment Niven va treballar d'extra a diverses pel·lícules de l'oest a Hollywood, però no va ser fins a la seua actuació a Rebel·lió a bord de l'any 1935 què va iniciar la seua llarga carrera com a actor principal.

Figura emblemàtica del «cavaller britànic» en el cinema, David Niven era conegut per a la seva flegma i la seva actitud elegant en tota circumstància. Figura important del cinema dels anys 1950 i 1960, es recorden sobretot les seves interpretacions a La volta al món en vuitanta dies, Els canons de Navarone, 55 Days at Peking, The Brain, La pantera rosa o també Taules separades per al qual va rebre l'Oscar al millor actor.

Biografia[1][modifica | modifica el codi]

Primers anys i inicis al cinema[modifica | modifica el codi]

James David Graham Niven va néixer l'1 de març de 1910 a Londres, Anglaterra, fill d'Edward Graham Niven, oficial britànic, i Henriette Julia Degacher. Té dues germanes, Margeret Joyce i Grizel Rosemary, i un germà, Henry. Per no anar contra la tradició familiar, segueix estudis militars al Royal Military College de Sandhurst d'on surt diplomat el 1930, com a segon tinent. Serveix durant dos anys a Malta on coneix Roy Urquhart. És promogut tinent el 1933 però sap que no és fet per a aquesta carrera. De resultes d'una llarga i avorrida reunió d'informació sobre les metralladores, que el fa fallar una cita galant, respon de manera insolent a l'oficial que preguntava si hi havia preguntes: "Tindria l'hora ? He d'agafar un tren." Arrestat i empresonat per a aquest acte d'insubordinació, distreu l'atenció del guardià fent-ho beure i s'escapa per la finestra. Al vaixell que el condueix a Amèrica, envia un telegrama per anunciar la seva dimissió.

S'instal·la a Nova York on comença una carrera en el negoci de whisky, després en el rodeo. Exerceix diverses petites feines, totes condemnades al fracàs. Després d'una volta per les Bermudes i per Cuba, s'instal·la a Califòrnia, a Hollywood a l'estiu del 1934. Quan es presenta per treballar, comprova que cal un "permís de treball". S'exilia llavors alguns anys a Mèxic, on fa sobretot d'home-canó i neteja, després torna quan se li concedeix el seu visat. Es presenta en una agència de càsting, que el classifica en la categoria "Anglo-Saxon de tipus n°2008".

Apareix en algunes pel·lícules, on es fixa Samuel Goldwyn. El cèlebre productor li ofereix llavors un contracte de quinze anys amb la MGM. Des de llavors encadena els papers més importants en pel·lícules cèlebres com The Charge of the Light Brigade, Bluebeard's Eighth Wife o Four Men and a Prayer de John Ford. És davant per davant de grans estrelles com Laurence Olivier a Cims borrascosos (1939) o Errol Flynn, de qui es fa amic, a The Dawn Patrol. El seu paper d'atracador cavaller en Raffles fan d'ell un actor reconegut.

Carrera internacional[modifica | modifica el codi]

Torna a Anglaterra quan aquesta declara la guerra el 1939 i serveix en els Comandos, on coneix Peter Ustinov. Roda en pel·lícules destinades a mantenir l'esforç de guerra el 1942 i 1944. Serveix en la campanya de Normandia i desembarca alguns dies després del 6 de juny. Acaba la guerra com a tinent coronel i rep la Legió del Mèrit, la més alta decoració americana atorgada a un estranger.

El 1946, reprèn el camí dels estudis als Estats Units. És l'estrella amb Ginger Rogers de L'Emperadriu magnífica després de Una qüestió de vida o mort el mateix any. S'enfada llavors amb Samuel Goldwyn per raons d'honoraris i és exclòs una mica dels estudis. No roda més que en produccions menors i independents però rep amb tot el Globus d'Or al millor actor musical o còmic pel seu paper a The Moon is Blue d'Otto Preminger. La seva carrera agafa llavors un nou vol tres anys més tard, amb l'immens èxit internacional de la pel·lícula de Michael Anderson, La volta al món en vuitanta dies Sembla llavors evident, encara avui, que ningú millor que ell no podia interpretar el paper del cavaller Phileas Fogg. Després de Bonjour tristesse d'Otto Preminger, interpreta al costat de Rita Hayworth el paper del Major Pollock a Taules separades. La seva interpretació li val l'Oscar al millor actor i el Globus d'Or al millor actor dramàtic així com el premi NYFCC al Millor Actor atorgat pels crítics de cinema de Nova York.

La carrera de David Niven és desigual. Apareix en un gran nombre de pel·lícules oblidades, presentant poc interès però apareix tanmateix en pel·lícules notables com Els canons de Navarone amb Gregory Peck el 1961 o 55 Days at Peking amb Charlton Heston i Ava Gardner dos anys més tard. Fa una prova per ser el primer James Bond en el cinema: era la tria de l'autor Ian Fleming però no la dels productors. La seva flegma britànica, que ha conformat la seva reputació, és utilitzada per Blake Edwards el 1963 a La pantera rosa i Casino Reial el 1967. Dos anys més tard, és l'estrella britànica de la pel·lícula franco-italiana The Brain dirigida per Gérard Oury amb Jean-Paul Belmondo i Bourvil. Les seves últimes pel·lícules no són les que els cinèfils retindran, a l'excepció de Mort al Nil el 1978 o Els llops de mar dos anys més tard. David Niven acaba la seva carrera amb Blake Edwards en les continuacions més o menys encertades de La pantera rosa .

Els últims anys[modifica | modifica el codi]

El 1980, David Niven comença a sentir cansament, febleses musculars i problemes de veu. Una entrevista l'any següent alarma la seva família.

Se li diagnostica una esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda amb el nom de malaltia de Charcot. El 1981, assisteix a un homenatge a Fred Astaire. És la seva última aparició a Hollywood. Rep igualment un premi per al conjunt de la seva carrera als Evening Standard British Film Awards a Anglaterra.

Entra amb un nom fals en un hospital, per evitar atreure la premsa i els periodistes, aparentment per a un problema digestiu. Molt debilitat, torna al seu xalet de Château-d'Oex a Suïssa, on el seu estat es continua degradant. Refusant tota hospitalització, mor envoltat de la seva família el 29 de juliol de 1983 als 73 anys.

Filmografia[2][modifica | modifica el codi]

Premis i nominacions [3][modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Biografia de David Niven». The New York Times.
  2. «Filmografia de David Niven». The New York Times.
  3. «David Niven, premis». The New York Times.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: David Niven Modifica l'enllaç a Wikidata