Àngel Guimerà i Jorge

Àngel Guimerà i Jorge
Àngel Guimerà.
Naixement:	6 de maig de 1845 Santa Cruz de Tenerife, Canàries
Mort:	18 de juliol de 1924 (als 79 anys) Barcelona, Catalunya
Activitat:	Escriptor
Signatura:

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana.

La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.

Biografia

Àngel Guimerà nasqué a Santa Cruz de Tenerife el dia 6 de maig del 1845. Tot i que en principi figurava com a fill natural, els seus pares eren Agustí Guimerà Fonts i Margarita Jorge Castellano. Quatre anys més tard, naixia un altre fill de la parella, Juli, però en aquesta ocasió ja constava com a fill de Margarita Jorge, com també hi constà des del 20 de març de 1850 el primer fill, Àngel. No fou fins a l’arribada dels pares a Barcelona que Agustí Guimerà reconegué la paternitat dels dos fills com a pas previ per legalitzar la seva relació amb Margarita Jorge, amb qui es casà el 4 d’agost de 1854. Cal remarcar aquests fets perquè les “irregularitats” en el reconeixement de la paternitat d’Agustí Guimerà, i el fet que no es casés amb la seva parella fins uns anys després d’haver nascut els seus dos fills marcaren segons alguns biògrafs la vida i l’obra d’Àngel Guimerà. L’arribada de la família al Vendrell suposà per part de Guimerà trobar-se en un entorn lingüístic estrany i l’obligà a integrar-se en un món diferent del que havia conegut a Santa Cruz. És per això que s’ha parlat sovint de la importància de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres. El tema de la personalitat escindida entre dues cultures, entre dos móns, és recurrent en la seva obra. En el cas de l’autor, l’assumpció de la nova identitat va ser completa, fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més emblemàtiques del catalanisme.

De ben jove, la seva amistat amb el vendrellenc Jaume Ramon i Vidales el posà en contacte amb el món dels Jocs Florals i la literatura en català. Instal·lat a Barcelona de manera definitiva el 1872, col·laborà de ple amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, de la qual va ser primer secretari i més tard tresorer. A partir del 1873 es convertí en secretari de redacció de La Renaxensa, publicació que acabaria dirigint al llarg de molts anys (fins el 1903). Per altra banda, es consagra com a poeta amb l’obtenció del títol de Mestre en Gay Saber als Jocs Florals del 1877, tot i que no aplega els seus poemes en volum fins el 1887 (Poesies). Posteriorment tragué un nou recull: Segon llibre de poesies (1920). La seva dedicació a la prosa de ficció fou més aviat circumstancial i consta de dos contes: “El gos de casa” i “El nen jueu” (tots dos del 1889) i d’una novel·la breu, Rosa de Lima (1917). Els seus discursos foren aplegats a Cants a la Pàtria (1906).

Com a dramaturg passà per etapes diferents. En un principi (1879-1893) conreà la tragèdia de filiació romàntica en vers i ambientada en períodes històrics sovint recreats des de la imaginació (El fill del rei, 1886 o L’ànima morta, 1892). L’obra que més destaca d’aquest període és Mar i cel (1888). Però a partir de començaments de la dècada de 1890 es decantà pel conreu del teatre en prosa des d’una perspectiva més clarament realista i fins naturalista, en obres com En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897), etc. És la fase més creativa de la seva producció i la que li facilità la seva projecció internacional, a través de les versions al castellà de les seves obres que l’actriu Maria Guerrero duia de gira per tot el món. A partir del 1900 ja era un autor consagrat en l’escena espanyola i internacional i decidí provar diverses receptes teatrals en voga en aquells anys, entre elles la tragèdia en vers, que responia ja a uns models literaris diferents als dels seus inicis.

L'estàtua de Guimerà a Santa Cruz de Tenerife

El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català.

El 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt: al costat d'ell, també era guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. Es premiava d'aquesta forma dos autors paradigmàtics del renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l'occità. No obstant això, pressions des del govern espanyol, que consideraven poc convenient premiar un autor català (que, a més, havia tingut un rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l'Acadèmia es dugués a terme. En lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray que, a part de la seva pròpia obra, havia traduït al castellà algunes obres de Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien a veure entre ells.

Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. El 1916 li fou atorgada la Creu de la Legió d'Honor per part del Govern francès. La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al carrer Petritxol de Barcelona, i va tenir un enterrament multitudinari al Cementiri de Montjuïc.

A Santa Cruz de Tenerife se li va dedicar un teatre (Teatro Guimerà).

Producció teatral

Estàtua a Àngel Guimerà, a la Plaça del Pi de Barcelona. Bronze del 1982 de Josep Codina Corona sobre model de guix de 1909 de Josep Cardona Furró.

L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.

La seva producció literària es divideix en tres etapes:

• Primera etapa, de l'any 1879 fins 1890. Obres que destaquen en la primera etapa son "Mar i cel" i "El fill del rei".
• Segona etapa, de l'any 1890 fins a l'any 1900. Les obres més importants d'aquesta etapa són: "Maria Rosa", "Terra baixa" i "La filla del mar".
• Tercera etapa, de l'any 1901 fins a l'any 1911. Les obres que més destaquen de la tercera etapa son "Jesús que torna" i "Alta i blanca".

Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.

Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.

Obra poètica

• El rei i el conseller, 1870
• Indíbil i Mandoni, 1875
• Cleopatra, 1876
• L'any mil, 1877
• Romiatge, 1877
• El darrer plany d'en Claris, 1877
• Cants a la Pàtria, 1906
• Segon llibre de poesies, 1920
• Poblet (poema)

Obra dramàtica

Edició de 1879 de Gala Placidia. Trajedia en tres actes de Angel Guimera

• Gal·la Placídia, estrenada al Teatre Principal de Barcelona, el 28 d'abril de 1879.
• Judith de Welp, estrenada a Canet de Mar, el 20 d'octubre de 1883.
• El fill del rei, estrenada al Teatre Novedades de Barcelona, el 24 de març de 1886.
• Mar i cel, estrenada al Teatre Romea, el 7 de febrer de 1888.
• Rei i monjo, estrenada al teatre Romea, el 4 de febrer de 1890.
• La boja, estrenada al Teatre Novedades, el 15 de novembre de 1890.
• La sala d'espera, estrenada al Teatre Novedades, el 2 de desembre 1890.
• L'ànima morta, estrenada al Teatre Novedades, el 14 de maig de 1892.
• En Pòlvora, estrenada al Teatre Novedades, el 20 de maig de 1893.
• Mestre Oleguer, monòleg estrenat a Reus per l'actor Teodor Bonaplata l'any 1892 i al Teatre Circ Espanyol de Barcelona per Enric Borràs, el 10 de juny de 1893.
• Jesús de Natzaret, estrenada al Teatre Novedades, el 21 de febrer de 1894.
• Maria Rosa, estrenada al Teatre Novedades, el 24 de novembre de 1894.
• Les mongetes de Sant Aimant, amb música d'Enric Morera, estrenada al Teatre Novedades, el 24 d'abril de 1895.
• Mort d'en Jaume d'Urgell 1896.
• La festa del blat, estrenada al teatre Romea, el 24 d'abril de 1896.
• Terra Baixa, estrenada a Madrid (al Teatro Español), el desembre de 1896, en traducció castellana i, en català, a Tortosa el 1897. Després va donar-se a Gràcia i, finalment, al Teatre Romea de Barcelona l'any 1897.
• Mossèn Janot, estrenada al teatre Romea l'any 1898.
• La farsa, estrenada al teatre Romea, el 31 de gener de 1899.
• La filla del mar, estrenada al teatre Romea, el 6 d'abril de 1900.
• Arran de terra, l'any 1901 s'estrena al Teatre Novedades la versió italiana d'aquesta obra, amb el títol "Scivollando sulla terra". El 1908 serà estrenada en català al Saló Arnau.
• La pecadora, estrenada al teatre Romea, l'11 de maig de 1902.
• Aigua que corre, estrenada al teatre Romea, el 18 de novembre de 1902.
• Camí del sol, estrenada al teatre Romea, el 8 de febrer de 1904.
• Sol, solet, estrenada al teatre Romea, el 17 de febrer de 1905.
• La miralta, l'any 1905 s'estrena al Teatre Novedades la versió castellana d'aquesta obra. El 20 de març de 1911 s'estrena la versió catalana al teatre Romea.
• Andrònica, estrenada la versió castellana al teatre Español de Madrid el 6 de desembre de 1905. El 22 d'octubre de 1910, s'estrena en català al teatre Principal.
• L'aranya, 1906.
• En Pep Botella, 1906.
• La Santa Espina, 1907.
• La reina vella, 1908.
• Titaina, 1910.
• Sainet trist, 1910.
• La reina jove, 1911.
• Jesús que torna, 1917.
• Indíbil i Mandoni, 1917.
• Al cor de la nit, 1918.
• L'ànima és meva, 1919.
• Alta banca, 1921.
• Joan Dalla, 1921.

Bibliografia

• La Escena Catalana. Número extraordinari dedicat a Àngel Guimerà. Completa informació de la seva vida i la seva obra. Any VII (segona època). Núm. 159. Barcelona, 26 juliol 1924.

Anecdotari

• La primera vegada que el diari "La Vanguardia" va publicar quelcom en llengua catalana va ser l'esquela de la mort de la mare d'Àngel Guimerà.
• L'escriptor canari Benito Pérez Galdós maldava perquè Guimerà escrivís en castellà.
• Guimerà va ser proposat, l'any 1904, per al premi Nobel de literatura conjuntament amb Frederic Mistral per tal de recompensar a dues literatures renaixents. Sembla que el govern espanyol s'hi va oposar i el premi Nobel va ser adjudicat a Echegaray qui curiosament era el traductor al castellà de la major part de l'obra de Guimerà.

Adaptacions en altres mitjans

Obres musicals

• Euda d'Uriach (1900), òpera amb música d'Amadeu Vives, a partir de Les monges de Sant Aimant.
• Tiefland (1903), òpera amb música d'Eugen d'Albert, a partir de Terra baixa.
• La catalane (1907), òpera amb música de Ferdinand Le Borne, a partir de Terra baixa.
• La nereide (1911), òpera amb música d'Ulisse Trovati, a partir de La filla del mar.
• Liebesketten (1912), òpera amb música de Ferdinand Le Borne, a partir de La filla del mar.
• Titaina (1912), òpera amb música d'Enric Morera.
• Gal·la Placídia (1913), òpera de Jaume Pahissa.
• El camí del sol, òpera de Joan Lamote de Grignon.
• Mar i cel (1988), obra musical d'Albert Guinovart, amb dramatúrgia del grup Dagoll Dagom.
• Terra baixa (no estrenada), òpera amb música de Salvador Pueyo.

A banda, altres obres, en el moment de l'estrena, incorporaven música incidental i parts musicals:

Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895), La Baldirona, La santa espina (1907), La reina vella (1908), i La boja, amb música d'Enric Morera.

Referències

• Àngel Guimerà i Jorge a LletrA
• Gran Enciclopèdia Catalana

Enllaços externs

• Vídeo Àngel Guimerà