Àngel Guimerà i Jorge
De Viquipèdia
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – † Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg i poeta.
La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va fer un dels màxims exponents de la renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a finals del segle XIX.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Els seus pares eren Agustí Guimerà Fonts, vingut d'El Vendrell, i Margarita Jorge Castellano, de les illes Canàries. Va néixer en la que llavors s'anomenava Calle Canales i que actualment porta el seu nom. Va ser batejat el 10 de maig. Després de la mort del seu pare es va traslladar a viure amb el seu oncle a Catalunya el 1853, residint a Barcelona des dels set anys d'edat, i rebent una formació eminentment catalana. Viuria a partir de llavors entre la ciutat comtal i la petita població tarragonina d'El Vendrell, en la qual solia refugiar-se en els seus temps lliures. Del 1859 al 1862 estigué estudiant al Col·legi de Sant Antoni, on va començar a fer poesia, convertida en passió gràcies als escolapis Ramon i Vidales, i començà a tenir freqüents reunions amb intel·lectuals com Francesc Matheu, Pere Aldavert i Francesc Ubach.
A Barcelona, ben aviat aprengué el català i s'identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla, començant a publicar poemes com El rei i el conseller. El 1871 fundà la revista La Renaixensa (més endavant convertida en diari), de la qual va arribar a ser director durant tres anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de la capital catalana pel poema Indíbil i Mandoni. En l'edició de 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l'any següent es va convertir en Mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d'or i argent i l'Englantina d'or, respectivament, per L'any mil, Romiatge i El darrer plany d'en Claris.
Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies (1887), Glorioses (1913), Segon llibre de poesies (1920) i Poesies (1924). El 1882 s'adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució regional catalana, organitzades per la Unió Catalanista. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès i pronuncià, per primera vegada en la història de la institució, el discurs inaugural en català[2].
El 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt: al costat d'ell, també era guardonat el poeta provençal Frederic Mistral. Es premiava d'aquesta forma a dos autors paradigmàtics del renaixement literari gairebé simultani de dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i el provençal. No obstant això, pressions des del govern espanyol [3], que consideraven poc convenient premiar un autor català (que, a més, havia tingut un rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l'Acadèmia es dugués a terme. En lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray que, a part de la seva pròpia obra, havia traduït al castellà algunes obres de Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien de veure entre si.
Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. El 1916 li fou atorgada la Creu de la Legió d'Honor per part del Govern francès. La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al Carrer Petritxol de Barcelona,[4] i va tenir un enterrament multitudinari al Cementiri de Montjuïc.
[edita] Producció teatral
L'any 1879 començà la seva carrera com a escriptor de tragèdies versificades, amb Gal·la Placídia, i l'any 83 amb Judith de Welp, seguides de El Fill del rei i Mar i Cel, aquesta última un èxit immediat i aclaparador a nivell europeu, amb traduccions a vuit llengües. Altres obres de l'autor van ser Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar. Va tenir l'honor de presidir els Jocs Florals de 1889.
La seva producció literària es divideix en tres etapes:
•Primera etapa, de l'any 1879 fins 1890. Obres que destaquen en la primera etapa son "Mar i cel" i "El fill del rei".
•Segona etapa, de l'any 1890 fins a l'any 1900. Les obres més importants d'aquesta etapa són: "Maria Rosa", "Terra baixa" i "La filla del mar".
•Tercera etapa, de l'any 1901 fins a l'any 1911. Les obres que més destaquen de la tercera etapa son "Jesús que torna" i "Alta i blanca".
Enmig d'aquesta extensíssima obra, trobem peces com Rei i monjo, La boja, Jesús de Natzaret, Mossèn Janot, i una sèrie de drames realistes escrits a partir de 1900, com Arran da terra, La pecadora i Aigua que corre. En aquesta època les seves publicacions es van espaiant, però encara escriurà unes quantes obres (Sol, solet, L'aranya, La Santa Espina, Titaina i La reina jove entre altres). La seva obra Per dret diví va ser acabada el 1926 per en Lluís Vila.
Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes. Més endavant són escrites en prosa i en tres actes.
[edita] Obra poètica
- El rei i el conseller, 1870
- Indíbil i Mandoni, 1875
- Cleopatra, 1876
- L'any mil, 1877
- Romiatge, 1877
- El darrer plany d'en Claris, 1877
- Cants a la Pàtria, 1906
- Segon llibre de poesies, 1920
- Poblet (poema)
[edita] Obra dramàtica
- Gal·la Placídia, estrenada al Teatre Principal de Barcelona, el 28 d'abril de 1879.
- Judith de Welp, estrenada a Canet de Mar, el 20 d'octubre de 1883.
- El fill del rei, estrenada al Teatre Novedades de Barcelona, el 24 de març de 1886.
- Mar i cel, estrenada al Teatre Romea, el 7 de febrer de 1888.
- Rei i monjo, estrenada al teatre Romea, el 4 de febrer de 1890.
- La boja, estrenada al Teatre Novedades, el 15 de novembre de 1890.
- La sala d'espera, estrenada al Teatre Novedades, el 2 de desembre 1890.
- L'ànima morta, estrenada al Teatre Novedades, el 14 de maig de 1892.
- En Pòlvora, estrenada al Teatre Novedades, el 20 de maig de 1893.
- Mestre Oleguer, monòleg estrenat a Reus per l'actor Teodor Bonaplata l'any 1892 i al Teatre Circ Espanyol de Barcelona per Enric Borràs, el 10 de juny de 1893.
- Jesús de Natzaret, estrenada al Teatre Novedades, el 21 de febrer de 1894.
- Maria Rosa, estrenada al Teatre Novedades, el 24 de novembre de 1894.
- Les mongetes de Sant Aimant, amb música d'Enric Morera, estrenada al Teatre Novedades, el 24 d'abril de 1895.
- Mort d'en Jaume d'Urgell 1896.
- La festa del blat, estrenada al teatre Romea, el 24 d'abril de 1896.
- Terra Baixa, estrenada a Madrid (al Teatro Español), el desembre de 1896, en traducció castellana i, en català, a Tortosa el 1897. Després va donar-se a Gràcia i, finalment, al Teatre Romea de Barcelona l'any 1897.
- Mossèn Janot, estrenada al teatre Romea l'any 1898.
- La farsa, estrenada al teatre Romea, el 31 de gener de 1899.
- La filla del mar, estrenada al teatre Romea, el 6 d'abril de 1900.
- Arran de terra, l'any 1901 s'estrena al Teatre Novedades la versió italiana d'aquesta obra, amb el títol "Scivollando sulla terra". El 1908 serà estrenada en català al Saló Arnau.
- La pecadora, estrenada al teatre Romea, l'11 de maig de 1902.
- Aigua que corre, estrenada al teatre Romea, el 18 de novembre de 1902.
- Camí del sol, estrenada al teatre Romea, el 8 de febrer de 1904.
- Sol, solet, estrenada al teatre Romea, el 17 de febrer de 1905.
- La miralta, l'any 1905 s'estrena al Teatre Novedades la versió castellana d'aquesta obra. El 20 de març de 1911 s'estrena la versió catalana al teatre Romea.
- Andrònica, estrenada la versió castellana al teatre Español de Madrid el 6 de desembre de 1905. El 22 d'octubre de 1910, s'estrena en català al teatre Principal.
- L'aranya, 1906.
- En Pep Botella, 1906.
- La Santa Espina, 1907.
- La reina vella, 1908.
- Titaina, 1910.
- Sainet trist, 1910.
- La reina jove, 1911.
- Jesús que torna, 1917.
- Indíbil i Mandoni, 1917.
- Al cor de la nit, 1918.
- L'ànima és meva, 1919.
- Alta banca, 1921.
- Joan Dalla, 1921.
[edita] Bibliografia
- La Escena Catalana. Número extraordinari dedicat a Àngel Guimerà. Completa informació de la seva vida i la seva obra. Any VII (segona època). Núm. 159. Barcelona, 26 juliol 1924.
- David Serrano i Blanquer. Recordant Àngel Guimerà. Sabadell: 1995. Quadern. Número 100, pàgines 592-593.
- Josep Torrella Pineda. És xovinisme el nostre culte guimeranià?. Sabadell: 1995. Quadern. Número 100, pàgines 594-595.
[edita] Anecdotari
- La primera vegada que el diari "La Vanguardia" va publicar quelcom en llengua catalana va ser l'esquela de la mort de la mare d'Àngel Guimerà.[cal citació]
- L'escriptor canari Benito Pérez Galdós maldava perquè Guimerà escrivís en castellà.[cal citació]
- Guimerà va ser proposat, l'any 1904, per al premi Nobel de literatura conjuntament amb Frederic Mistral per tal de recompensar a dues literatures renaixents.[cal citació] Sembla que el govern espanyol s'hi va oposar i el premi Nobel va ser adjudicat a Echegaray qui curiosament era el traductor al castellà de la major part de l'obra de Guimerà. [5]
[edita] Adaptacions en altres mitjans
[edita] Obres musicals
- Euda d'Uriach (1900), òpera amb música d'Amadeu Vives, a partir de Les monges de Sant Aimant.
- Tiefland (1903), òpera amb música d'Eugen d'Albert, a partir de Terra baixa.
- La catalane (1907), òpera amb música de Ferdinand Le Borne, a partir de Terra baixa.
- La nereide (1911), òpera amb música d'Ulisse Trovati, a partir de La filla del mar.
- Liebesketten (1912), òpera amb música de Ferdinand Le Borne, a partir de La filla del mar.
- Titaina (1912), òpera amb música d'Enric Morera.
- Gal·la Placídia (1913), òpera de Jaume Pahissa.
- El camí del sol, òpera de Joan Lamote de Grignon.
- Mar i cel (1988), obra musical d'Albert Guinovart, amb dramatúrgia del grup Dagoll Dagom.
- Terra baixa (no estrenada), òpera amb música de Salvador Pueyo.
A banda, altres obres, en el moment de l'estrena, incorporaven música incidental i parts musicals:
Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895), La Baldirona, La santa espina (1907), La reina vella (1908), i La boja, amb música d'Enric Morera.
[edita] Fonts
- Pàgina dedicada a Àngel Guimerà, dins de lletrA, l'espai de literatura catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, en català.
- Gran Enciclopèdia Catalana.
[edita] Enllaç extern
- ↑ Art públic al web de l'Ajuntament de Barcelona.
- ↑ GUIMERÀ, Angel, La Llengua catalana. Discurs presidencial llegit en la sessió pública celebrada en l'Ateneu Barcelonés lo 30 de novembre de 1895, Tipografia "L'Avenç", Barcelona, 1896.
- ↑ Biografias y vidas Àngel Guimerà (castellà)
- ↑ La projecció d'Angel Guimerà, Joan Martori. 1996 p.257
- ↑ Biografias y vidas Àngel Guimerà (castellà)
