Vall de Núria
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo afegint referències a fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ser posada en dubte o eliminada. Informeu a l'editor principal afegint a la seva pàgina de discussió: {{subst:AvísFR|Vall de Núria}}--~~~~ |
| Vall de Núria | |
|---|---|
 Vall de Núria |
|
| Ubicació | Vall de Núria, Queralbs  Catalunya |
| Coord. | (i) |
| Adreça | Estació de muntanya Vall de Núria, 17530 Queralbs |
| Plana web | www.valldenuria.cat |
| Propietaris | FGC |
| Eslògan | Sensacions per descobrir |
La vall de Núria és una vall pirinenca situada al terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès, a les Comarques Gironines. Situada a una altitud de 1964 metres sobre el nivell del mar, envoltada per cims de gairebé 3000 m, on neixen multitud de fonts i torrents. Per raó de la seva situació geogràfica i el clima, presenta una flora i una fauna característiques de la muntanya medioeuropea i de l'alta muntanya alpina. A més, hi viuen espècies vegetals i animals endèmiques dels Pirienus. Aquesta vall és accessible mitjançant el tren cremallera o bé a peu, seguint algun dels camins de muntanya que arriben fins a Núria. Aquí es va redactar l'any 1931 l'estatut d'autonomia conegut com a «Estatut de Núria».
A la vall hi ha un llac artificial, el Santuari de la Mare de Déu de Núria que alberga la talla romànica. L'església actual es va inaugurar l'any 1911. Poc després es va afegir l'hotel i es va iniciar la construcció del Via Crucis, obra que no s'acabaria fins a 1963.
L'any 1931, a l'habitació número 202 de l'hotel, es va redactar el que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que va quedar ratificat a les urnes el 2 d'agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de setembre de 1932.
Taula de continguts |
[modifica] L'entorn natural
Núria es troba al bell mig de l'alta muntanya dels Pirineus. El santuari és gairebé a 2.000 metres d'altitud, en el punt on conflueixen tres valls: a ponent hi ha la vall de Finestrelles, amb la vall subsidiària de la coma de l'Embut; al nord la vall d'Eina, i a llevant la vall de les Molleres, formada per la de Noucreus i la de Noufonts.
El conjunt de totes aquestes altes valls constitueix una capçalera muntanyenca encerclada per una llarga i alta carena semicircular que la tanca per l'est, el nord i l'oest per damunt dels 2.700 metres; el cim més alt és el Puigmal ( 2.910 m). Pel sud, un rocam dur i enlairat tanca el conjunt d'aquestes valls.
Les aigües del riu Núria poden escolar-se´només per unes estretes i profundes gorges excavades enmig d'aquesta roca dura, fins a trobar-se amb la vall de Freser , riu que a Ripoll s'uneix al Ter.
Tot plegat fa que, a Núria, el relleu sigui abrupte i el clima fred i plujós. Hi dominen els boscos de roure, de pi roig i de pi negre, però, als vessants més alts, només pot subsistir-hi el prat alpí. L'accés ha estat tradicionalment difícil, en especial a l'hivern, amb els corriols nevats i glaçats. Avui, el cremallera permet l'accés a tothom.
Els materials que constitueixen el substrat rocós de Núria són dels més antics del Pirineu. Es tracta de roques molt velles que han estat intensament transformades pels esforços i le pressions rebudes al llarg de la història geològica d'aquest territori pirinenc.
[modifica] L'acció de les glaceres
Les grans unitats de relleu del territori pirinenc quedaren configurades d'ençà dels plegaments de mitjan terciari. La fesomia de detall de les valls i les altes carenes pirinenques, però, es deu als esdeveniments posteriors. El fet més significatiu, al Pirineu, va ésser el refredament acusat del clima, ja durant l'època quaternària, com a conseqüència del qual es formaren glaceres que ompliren de glaç moltes valls al llarg d'uns quants quilòmetres. Per sobre de Núria des del Puigmal dins al Torreneules, les capçaleres de les valls esdevingueren circs glacials des dels quals descendien llengües de glaç. A Núria confluïen les procedents de la vall de Finestrelles, d'Eina i de les Molleres, on a causa de l'enorme acumulació de glaç s'originà la formació de l'ampla vall i el pla on actualment està situat el santuari. Més endavant, la massa de glaç es veié obligada a superar l'obstacle del rocam dur( gneis) que forma les gorges, polint-lo i desgastant-lo. La glacera procedent de Núria encara rebia dues llengües més de glaç procedents de les comes de Fontnegra i de Fontalba, una per cada costat. La glacera descendí fins a uns 1.200 metres d'altitud, a la rodalia de Queralbs, després d'haver-se unit, poc abans, amb la glacera procedent de la vall de Freser.
[modifica] El substrat rocós
Els materials que constitueixen el substrat rocós de Núria són dels més antics del Pirineu. Es tracta de roques molt velles que han estat intensament transformades (metamorfosades) pels esforços i les pressions rebudes al llarg de la història geològica d'aquest territori pirinenc.
A les gorges del riu de Núria i del Freser trobem els gneis, antigues roques cristal·lines que provenen del sòcol o suport primitiu del Pirineu; tenen colors més aviat clars, de lluny lleugerament groguencs o rosats.
Els materials d'origen sedimentari que es dipositaren damunt dels anteriors durant tota l'anomenada era primària o paleozoica, van esdevenir més tard els esquistos que formen les carenes i els cims de l'entorn de Núria; són de colors força més foscos, terrosos o negrosos.
Enmig dels esquistos apareixen de forma discontínua i molt contrastada materials carbonatats, originàriament calcàries, transformats en marbres característics en el paisatge pels seus tons clars, blancs, grisos o blavosos. Per la seva capacitat de dissoldre's amb l'aigua i engolir els torrents superficials, produeixen la circulació subterrània i són l'origen dels anomenats fenòmens càrstics com el Forat de l'Embut, camí del Puigmal, o alguns altres que es troben a la rodalia de Queralbs.
Tots aquests materials, juntament amb la resta que formen el conjunt del Pirineu, foren intensament comprimits, plegats, trencats i enlairats a la darreria de l'era paleozoica (orogència herciniana) i a mitjan tericari, durant l'era cenozoica (orogència alpina). Finalment adquiriren les característiques i la disposició amb què els coneixem actualment.
[modifica] El Clima
El relleu enlairat de la Vall de Núria i la relativa proximitat a la Mediterrània condicionen un clima d'alta muntanya relativament humit. La precipitació mitjana anual és superior als 1.100 mm, amb un màxim d'estiu a causa de les tempestes. La primavera i la tardor també són força plujoses. L'hivern és l'estació amb menys precipitació i la més irregular, tot i que majoritàriament és en forma de neu.
La durada de la neu cobrint el sòl és molt variable, segons els anys. Al santuari de Núria, els darrers anys, ha oscil·lat entre 62 i 64 dies. A més altitud la durada de la neu s'allarga considerablement. En els racons on la neu s'acumula, té lloc la formació de congestes que no es fonen del tot fins a la darreria d'estiu.
Les temperatures són fredes o fresques tot l'any, progressivament més baixes amb l'altitud. Gener sol ser el mes més fred, i juliol i agost els més càlids.
[modifica] El paisatge vegetal
El clima és el causant que el paisatge vegetal de Núria sigui diferent del de la terra baixa i de la muntanya mitjana. El fred no permet que els roures i els freixes es desenvolupin bé a partir dels 1.500 m aproximadament. Només aguanten aquestes condicions el pi roig, el pi negre (Pinus uncinata) i alguns arbres caducifolis com la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), el gatsaule i el bedoll.
En el paisatge de l'alta muntanya els arbres dominants sempre són els pins. El pi roig no puja gaire més dels 1.500 m, i ben aviat el pi negre és l'arbre dominant. La zona entre els 1.700 m i els 2.400 m corespon al tipus de vegetació conegut com a estatge subalpí.
Els boscos de pi negre ocupen a Núria un espai més reduït del que ocuparien de manera natural, a causa de la necessitat, que es va tenir durant molt temps, de llenya per a escalfar-se i de troncs per a la construcció, així com per facilitar terrenys oberts per al pasturatge dels animals domèstics. La destruccio´del bosc va comportar l'expansió dels matollars de neret i de ginebró, com també dels de boixerola i bàlec. Ens les carenes i els collets orientats al nord s'ha estès un matollar dens i ras dominat per l'azalea procumbent.
Pel damunts dels 2.400 m, el bosc no es pot constituir naturalment a causa del fred i de la cobertura de la neu durant molts mesos. Es passa de l'estatge subalpí dels boscos de pi negre a l'estatge alpí dels prats. La raó és el fred intens de tot l'any —fins pot nevar i glaçar al pic de l'estiu— i la llarga durada de la cobertura de la neu.
El prat alpí està constituït per un bon nombre d'espècies d'herbes, sobretot de la família de les gramínies i les ciperàcies, de fulla estreta i linear, acompanyades d'altres herbes que sovint prenen forma de masses compactes encoixinades.
L'aspecte del prat alpí és d'una formació herbàcia baixa, sempre verda a l'estiu, amb canvis successius de color pel predomini d'unes o d'altres plantes amb flors grosses i vistoses, com les gencianes, els safrans, les prímules, els marcòlics, les tores i els ranuncles. La humitat del sòl i les tempestes freqüents garanteixen la verdor estiuenca, fins que les primeres glaçades transformen el color verd en marró clar i groguenc, tot esperant que la neu les tapi de nou.
Al costat d'aquesta vegetació normal, en relació amb el clima, s'estableixen comunitats vegetals especials. En les congestes, allà on la neu no es fon del tot fins molt tard, es constitueix una vegetació dominada per salzes nans amb diverses herbes i molses.
Ben diferent és la vegetació dels indrets amb aigua: les mulleres i els aiguamolls, i les fonts i els rierols.
Ben especial és també la vegetació que es fa sobre les roques. Les plantes han de ser capaces de sobreviure en condicions molt dures, amb forts contrasts de temperatura, llargs períodes de sequera, escassetat de nutrients i manca de punts de suport.
Sobre roca compacta s'estableix una vegetació amb plantes petites, que solen fer petits coixinets densos i compactes.
Sobre tarteres i pedrusques, hi viuen poques plantes amb arrels llargues, que han de ser capaces de suportar la mobilitat i la inestabilitat del rocam.
El pi negre és una de les espècies vegetals més significatives de l'estatge subalpí. Aquesta conífera resisteix molt bé la cruesa de l'hivern. L'exposició a les baixes temperatures, el vent i les fortes nevades, fan que gairebé mai no sobrepassi els vint metres d'alçada i que, sovint, se li torcin el tronc i les branques. Aleshores, és probable que no puguem observar la seva silueta habitual, que, amb branques que li neixen des de la part inferior, sol tenir una forma cònica. L'escorça és grisa i les fulles, curtes i fortes, són d'un verd molt fosc. Aquestes tonalitats són l'origen del seu nom vulgar.
Escampats entre els pins, hom troba, ací i allà, alguns altres arbres, especialment la moixera de guilla (Sorbus aucuparia). Aquest és un arbre elegant, que a la primavera es guarneix d'abundants ramells de flors d'un blanc trencat. A la tardor, quan maduren els fruits, formant-se de primer ataronjats i després d'un vermell cada cop més franc, aquesta rosàcia té un aspecte especialment vistós.
Els bolets tenen un paper important en el manteniment de l'equilibri ecològic perquè descomponen la matèria i la transformen en substàncies aprofitables per a alimentar altres espècies.
A la primavera i principalment al final de l'estiu i a la tardor, els boscos i els prats s'omplen d'una gran varietat de bolets, alguns d'aquests comestibles i excel·lents, com ara:
El moixernó (Calocybe gambosa), que viu en els prats, entre l'herba i en els matolls no gaire espessos. Surt a la primavera, pels volts de Sant Jordi. La seva carn no és fibrosa sinó que es trenca i s'engruna entre els dits, té un sabor agradable i una olor de farina fresca.
El rossinyol (Cantharellus cibarius) viu generalment en grups o formant erols, amb preferència en boscos de planifolis, però es pot trobar també sota els pins. És un bolet fàcilment identificable pel seu barret irregular, de carn ferma i pel seu color gros de rovell d'ou.
El més conegut i buscar és el rovelló (Lactarius sanguifluus). Aquest bolet de tons ataronjats i rogencs, de carn esmicoladissa, d'olor agradable i de gust un xic amarg, creix sota els pins i altres coníferes des de finals d'estiu i durant la tardor.
Sota el pi negre i els averts, a l'alta muntanya pirinenca trobem el cep (Boletus edulis), de coloració en tons canyella, més foscos en el barret que no pas en el peu. La seva carn consistent, blanca o grogosa, lleugerament perfumada, fa que sigui un dels bolets més apreciats per a la bona cuina.
[modifica] La Fauna
El predomini de prats i de boscos oberts afavoreix la presència d'herbívors grans (cèrvols, isards, cabres salvatges) a l'alta muntanya, en especial durant l'estiu. Però, des de fa segles i per tal d'afavorir els animals domèstics, l'home els ha perseguit fins a fer-ne desaparèixer alguns. Els exemples més clars són els óssos i els llops.
Els darrers anys, la situació s'ha capgirat i alguns herbívors viuen de nou ens els vessants de Núria. La recuperació de l'isard (Rupicabra Rupicabra) ha estat possible gràcies al fet que l'any 1966 es va establir la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases i se'n prohibí la caça. També hi ha hagut una recolonització de muflons (Ovis orientalis) i marmotes (Marmota marmota), a partir de reintroduccions fetes en el vessant francès. Aquests herbívors no entenen de fronteres i passen a la vall de Núria per trobar un ambient més assolellat i calent que en el vessant francès, més fresc i humit. Ara és ben fàcil observar ramats d'isards i muflons trescant per la vall de Núria i, fins i tot, grups de marmotes que, expectants des dels seus caus, esdevenen, amb els seus xiulets característics, els bigilants d'aquestes valls.
Uns altres mamífers grans presents a Núria però que resulten més difícils d'observar directament, són el senglar (Sus scrofa), la guilla (Vulpes vulpes), la marta (Martes martes), la fagina (Martes foina) i la llebre (Lepus).
L'ermini (Mustela erminea) és el carnívor més ben adaptat a les condicions extremes de l'alta muntanya, ja que canvia el color del pèl segons l'estacióo i, a l'hivern, es fa blanc com la neu per així ser més difícil d'ésser vist, tot i que conserva l'àpex de la cua de color negre.
La presència de petits mamífers, com ara els talps (Talpa europaea), la podem detectar pels munts de terra que trobem en els prats. Prop dels cursos d'aigua, hi viuen unes quantes musaranyes (Soricidae).
Per al visitant és fàcil veure ocells, tot passejant pels voltants de Núria. Un dels més corrents és l'oreneta cuablanca (Delichon urbica). Al llarg dels torrents, vola la merla d'aigua (Cinclus cinclus). Pels vessants enlairats, s'observen el xoriguer (Falco tinnunculus) i el trencalòs (Gypaetus barbatus) i, si es té sort, es pot observar un grup de voltors (Torgos tracheliotus) a la recerca d'un isard o d'un mufló morts.
A les tarteres i als espais oberts viu la perdiu blanca (Lagopus muta), que canvia de color segons l'estació: marró a l'estiu i blanca a l'hivern.
D'amfibis, n'hi trobem pocs: la granota roja (Rana temporaria), la salamandra (Salamandra salamandra) i el tritó pirinenc (Calotriton asper o Euproctus asper).
De rèptils hi ha l'escurçó (Vipera aspis), la sargantana (Lacerta hispanica).
Pel que fa als peixos, cal destacar la truita, que viu en els rius i els rierols. La seva presència dificulta la supervivència de la granota roja, les salamandres i els tritons, perquè la truita s'alimenta de les seves larves.
[modifica] Vall de Núria, avui
[modifica] El respecte al medi ambient
Vall de Núria, avui, s'autodefineix com un centre turístic singular, per al gaudir actiu de la natura, en equilibri amb el seu entorn natural. El respecte al medi ambient form apart de la cultura de tot l'equip humà que hi treballa i de tots els projectes de rehabilitació que s'han dut a terme.
Els edificis bioclimàtics, les mesures de control i d'estalvi d'energia, el sofisticat sistema de depuració d'aigües de tot el conjunt, la selecció de tot tipus de residus, l'aprofitament de l'aigua per a generar energia, la reforestació i la regeneració de la vegetació autòctona, els hàbitats preparats de forma especial per a la truita de riu o la granota roja... són només uns quants exemples d'aquesta vocació de preservació que ja forma part del bagatge cultural, religiós i tradicional d'aquesta vall, que ha esdevingut un referent d'evolució i adaptació de forma respectuosa envers el seu entorn i els seus origens.
[modifica] Les instal·lacions de la Vall de Núria
Entrant ja a descriure pròpiament les instal·lacions, cal assenyalar que les modificacions realitzades al llarg dels anys als edificis del voltant de l'església, li han donat la forma actual, que, en certa manera, recorda una "U". La façana principal del santuari s'obre davant del llac. Darrere, s'alcen imponents el Roc de la Malé i la coma d'Eina. El temple i la Casa de l'Església són al cor del santuari. A l'interior del temple, es pot observar la imatge romànica de la Mare de Déu de Núria, així com la creu, la campana i l'olla de sant Gil. En el mateix indret, hi ha l'exposició "Núria: una vall a l'entorn del santuari". Cal destacar també el carilló del santuari, que es compon de vuit campanes, cadascuna de les quals toca una nota diferent.
Al costat est de l'església, hi ha la Casa de Sant Justí, d'on surt una perllongació perpendicular anomenada Casa de Sant Josep. A l'altra banda, és a dir, en el sector oest, hi ha la Casa de Sant Antoni, d'on també sorgeix una nau perpendicular que tanca aquest costat del santuari, la Casa de Sant Gil. Darrere d'aquest complex, hi ha adossat un edifici de serveis.
L'ermita de Sant Gil és l'altra edificació religiosa de Núria. Fou restaurada l'any 1999 i està situada al sud-oest del santuari, molt a la vora del llac i l'embarcador. A banda i banda, hi té les fonts del doctor Tarrés i del doctor Bassols.
[modifica] Amics de Núria
El Dr. Ramon Bassols i Genís, metge i devot nurienc, va tenir un destacat paper en la creació dels Amics de Núria, a mitjan anys cinquanta, format a partir d´un grup de famílies que coincidien fent estades a Núria i que l'any 1958 s'agruparen entorn a la parròquia de Núria a Barcelona. L'any següent, el 1959 veient engrandir-se el grup, es constituïren en Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Núria amb seu al Santuari i secretaria a Barcelona. Fins avui els Amics de Núria col·laboren en el sosteniment i la millora del Santuari.
