Ermini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Ermini (heràldica)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Ermini
Exemplars fotografiats a Suffolk (Anglaterra).
Exemplars fotografiats a Suffolk (Anglaterra).
Mustela Erminea head.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Mustelidae
Subfamília: Mustelinae
Gènere: Mustela
Espècie: M. erminea
Nom binomial
Mustela erminea
(Linnaeus, 1758)[1]
Distribució geogràfica (en roig).
Distribució geogràfica (en roig).
Exemplar fotografiat a la Regió de les Ardenes
Un ermini blanc
Un ermini, dret
Il·lustració de l'any 1927
Exemplar fotografiat a Eslovàquia
Un ermini dissecat
Exemplar amb el pelatge d'estiu
La dama de l'ermini de Leonardo da Vinci
Petjades d'ermini a la part belga de la Regió de les Ardenes (50°15'20N,5°59'58E)

L'ermini (Mustela erminea) és un carnívor amb la morfologia típica dels mustèlids.

Taula de continguts

Morfologia [modifica]

  • Dimensions corporals: cap + cos (18 - 26 cm) i cua (6 - 10 cm).
  • Pes: 100 - 320 g.
  • El cos i el coll són allargats, les potes curtes i proveïdes d'ungles esmolades, cua mitjanament llarga i orelles petites i arrodonides.
  • La coloració del pelatge varia amb les estacions. A l'estiu és bru per les parts dorsals i blanc per les ventrals, amb una línia recta i ben marcada que separa els dos colors. La cua és bruna tant per la part de sobre com per la de sota i té l'extrem de color negre. A l'hivern tot el pelatge es torna blanc -de vegades amb tints groguencs-, llevat de la punta de la cua, que continua negra.
  • Presenta dimorfisme sexual: els mascles són, aproximadament, dues vegades més grans que les femelles.[2]

Subespècies [modifica]

Reproducció [modifica]

Les femelles produeixen només una ventrada a l'any (composta per 4-9 cries de mitjana, tot i que pot oscil·lar entre 3 i 18). Les cries (cegues i cobertes d'un pèl blanc fi) neixen a l'abril o el maig després d'un període de gestació d'aproximadament 280 dies. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb llur mare vers la vuitena setmana d'edat. L'èxit reproductiu és molt dependent de la disponibilitat d'aliment.[4]

Alimentació [modifica]

És un carnívor especialitzat en petits vertebrats de sang calenta (preferentment mamífers de la mida d'un conill o més petits) que caça, sobretot, a la nit. També menja ocells, ous, granotes, peixos i insectes. En els climes freds, caça freqüentment sota la neu i sobreviu exclusivament amb petits rosegadors i lemmings.[5] Els seus aguts sentits li ajuden a localitzar les seus preses. Així, detecta les llebres i d'altres rosegadors mitjançant l'olor, els insectes pel so i els peixos per la vista.[6]

Depredadors [modifica]

És depredat per les guineus (Vulpes vulpes i Vulpes cinereoargenteus), la marta nord-americana (Martes americana), la marta pescadora (Martes pennanti), el toixo americà (Taxidea taxus), les aus rapinyaires (Accipitridae) i, de vegades també, pels gats domèstics (Felis silvestris).[4]

Hàbitat [modifica]

Prats d'alta muntanya, preferentment propers a un riu o un rierol i amb roques on es pugui amagar. També ocupa boscos de pi negre i d'avet no gaire densos. No és estrany veure'l rondar a prop dels refugis de muntanya o de les estacions d'esquí, on va a cercar menjar entre les deixalles.

Distribució geogràfica [modifica]

És autòcton de l'Afganistan, Albània, Andorra, Àustria, l'Azerbaijan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia i Herzegovina, Bulgària, el Canadà, la Xina, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, l'Estat francès, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Índia, Irlanda, Itàlia, el Japó, el Kazakhstan, el Kirguizistan, Liechtenstein, Lituània, Letònia, Luxemburg, Macedònia, Moldàvia, Mongòlia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, el Pakistan, Polònia,Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia, Suïssa, el Tadjikistan, Turquia, Ucraïna, el Regne Unit, els Estats Units i l'Uzbekistan, mentre que a Nova Zelanda i a la Península Ibèrica fou introduït.[7]

Costums [modifica]

  • Es mou amb salts ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corre porta l'esquena arquejada, i quan s'atura per observar els voltants es posa dret sobre les potes del darrere, semblantment a com ho fa la mostela.
  • Solitari, se'l pot veure actiu tant durant el dia com a la nit.

Longevitat [modifica]

La mitjana de la seva esperança de vida és d'1-2 anys, tot i que n'hi ha exemplars que poden arribar als 7 anys.[8]

Espècies semblants [modifica]

Amb el pelatge d'estiu es pot confondre amb la mostela, que és, però, més petita i no presenta la taca negra a la punta de la cua.

Referències [modifica]

  1. ↑ The Taxonomicon (anglès)
  2. ↑ Smithsonian Institution (anglès)
  3. ↑ Catalogue of Life (anglès)
  4. ↑ 4,0 4,1 Animal Diversity Web (anglès)
  5. ↑ Ruff, S., D. Wilson. 1999. The Smithsonian Book of North American Mammals. Washington DC: Smithsonian Institution Press in association with the American Society of Mammalogists.
  6. ↑ Ruff, S., D. Wilson. 1999.
  7. ↑ UICN (anglès)
  8. ↑ Ruff, S., D. Wilson. 1999. The Smithsonian Book of North American Mammals. Washington DC: Smithsonian Institution Press in association with the American Society of Mammalogists.

Bibliografia [modifica]

  • Abe, H., Ishii, N., Ito, T., Kaneko, Y., Maeda, K., Miura, S. i Yoneda, M., 2005. A Guide to the Mammals of Japan. Tokai University Press, Kanagawa, el Japó.
  • Baker, Rollin H., 1983. Michigan Mammals, pg.472-478. Michigan State Univeristy.
  • Bannikov, A. G., 1954. Mammals of the Mongolian People's Republic. Nauka, Moscou, Rússia.
  • Blanco, J. C., 1998. Mamíferos de España. Editorial Planeta, Barcelona, Catalunya.
  • Cabral, M. J., Almeida, J., Almeida, P. R., Dellinger, T., Ferrand de Almeida, N., Oliveira, M. E., Palmeirim, J. M., Queiroz, A. I., Rogado, L. i Santos-Reis, M. (eds). 2005. Livro Vermelho dos Vertebrados de Portugal. Instituto da Conservação da Natureza, Lisboa.
  • Dulamtseren, S., 1970. Guide Book of the Mammals in Mongolia. Publishing House of the Mongolian Academy of Science, Ulan Bator.
  • Edger, Judith L., 1990. Patterns of geographic variation in the skull of Nearctic Ermine (Mustela erminea). Canadian Journal of Zoology, 68:1241-1248. National Research.
  • Jones, J. Knox i Elmer C. Birney. 1988. Handbook of Mammals of the North-Central States, pg. 254. University of Minnesota Press, Minnesota.
  • King, Carolyn M., 1983. Mammalian Species,195:1-8. The American Society of Mammalogists, Nova York.
  • Kurta, Allen. 1995. Mammals of the Great Lakes, pg. 228-231. University of Michigan Press, Michigan.
  • McDonald, R.A., Harris, S., Turnbull, G., Brown, P. i Fletcher, M., (1998). Anticoagulant rodenticides in stoats (Mustela erminea) and weasels (Mustela nivalis) in England. Environmental Pollution 103: 17-23.
  • Macdonald, D.W. i Tattersall, F.T., (2001). Britain's mammals- the challenge for conservation. The Wildlife Conservation Research Unit, Oxford University.
  • Nowak, Ronald M. i J.L. Paradiso. 1983. Walker's Mammals of the World, 2:988-989.
  • Palomo, L. J. i Gisbert, J., 2002. Atlas de los mamíferos terrestres de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza. SECEM-SECEMU, Madrid, l'Estat espanyol.
  • Pulliainen, E., 1999. Mustela erminea. A: A. J. Mitchell-Jones, G. Amori, W. Bogdanowicz, B. Kryštufek, P. J. H. Reijnders, F. Spitzenberger, M. Stubbe, J. B. M. Thissen, V. Vohralík i J. Zima (eds), The Atlas of European Mammals, Academic Press, Londres, la Gran Bretanya.
  • Santos Reis, M., 1983. Status and distribution of the Portuguese mustelids. Acta Zoologica Fennica 174: 213-216.
  • Sokolov, V. E. i Orlov, V. N., 1980. Guide to the Mammals of Mongolia. Pensoft, Moscou, Rússia.
  • The Environment Agency, (1998). Species and Habitats Handbook: Look-up chart of species and their legal status. The Environment Agency, Bristol.
  • Vigo, Marta: Guia dels mamífers terrestres de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, col·lecció Pòrtic Natura, núm. 18. Barcelona, maig del 2002. ISBN 84-7306-680-4, planes 196-197.

Enllaços externs [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ermini
Wikispecies-logo-en.png
 Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ermini&oldid=11259108»