Foca de Grenlàndia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Foca de Grenlàndia
Il·lustració del 1887
Il·lustració del 1887
Cadell
Cadell

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Subordre: Pinnipedia
Família: Phocidae
Gènere: Pagophilus
Espècie: P. groenlandicus
Nom binomial
Pagophilus groenlandicus
(Erxleben, 1777)[2]
Distribució geogràfica: àrees de cria (blau) i àrees habituals durant la resta de l'any (vermell)
Distribució geogràfica: àrees de cria (blau) i àrees habituals durant la resta de l'any (vermell)
Sinònims
  • Pagophilus groenlandicus groenlandicus (Erxleben, 1777)
  • Pagophilus groenlandicus oceanicus (Lepechin, 1778)
  • Phoca groenlandica (Erxleben, 1777)[3]
Pell provinent d'un cadell

La foca de Grenlàndia (Pagophilus groenlandicus) és el pinnípede més abundant a l'hemisferi nord (hom pensa que n'hi ha al voltant de 8 milions d'exemplars) i l'única espècie actual del gènere Pagophilus.[1]

Descripció[modifica | modifica el codi]

  • Fa entre 1,7-1,9 m de llargària i entre 115-140 kg de pes.
  • Cos moderadament grassonet i de color blanc argentat, amb el cap petit i de color negre, i el coll moderadament gros. De vegades, pot presentar un color gris sutge més acusat o amb taques disperses negres.
  • Musell punxegut, curt i amb bigotis.
  • Ulls moderadament grossos.
  • Aletes pectorals i amb urpes.
  • Les aletes posteriors no poden girar per sota del cos.[4][5]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Tant les femelles com els mascles assoleixen la maduresa sexual en arribar als 4-8 anys de vida. La gestació dura al voltant de 11,5 mesos[6] i els naixements de les cries tenen lloc en grans ramats i de manera sincronitzada des de finals del febrer fins a l'abril.[7] Els cadells (amb una capa aïllant de color blanc) neixen amb un pes de 10 kg, augmenten de pes a raó de 2,2 kg per dia i al cap de 10 dies ja en pesen 35.[4] Per reduir al mínim la despesa d'energia, la gran majoria són sedentaris durant el primer mes.[8][9] Cap al final de la lactància, les femelles tornen a entrar en zel i s'aparellen, mentre que els cadells deslletats romanen al gel durant altres sis setmanes. Durant aquest període perden fins a un 50% del seu pes i completen la muda del pelatge blanc abans d'entrar a l'aigua per alimentar-se. Tant els mascles com les femelles són sexualment actius fins al final de llurs vides i sense mostrar senectut reproductiva.[10][1]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Consumeix una àmplia varietat de preses (al voltant de 67 espècies de peixos i 70 d'invertebrats), la qual és canviant al llarg de les seves rutes de migració.[11] Els cadells i juvenils mengen una gran quantitat d'invertebrats (sobretot, eufausiacis -Thyanoessa- i amfípodes -Parathemisto-).[12][13] Els exemplars adults de Grenlàndia es nodreixen de crustacis pelàgics i peixos (Mallotus villosus, Ammodytes, Boreogadus saida, Arctogadus glacialis i, en menor mesura, Gadus morhua).[14] Al mar de Barentsz s'alimenten d'amfípodes, gambes i peixets (com ara, Cottidae i Liparidae)[13][15] Mengen en gran quantitat a l'hivern i l'estiu, i menys a la primavera i la tardor.[1]

Depredadors[modifica | modifica el codi]

És depredada per l'ós polar (Ursus maritimus) -a Svalbard, forma el 13% de la seva dieta-,[16] l'orca (Orcinus orca) i el tauró de Grenlàndia (Somniosus microcephalus).[7][1][17]

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Es troba a l'Atlàntic nord, l'oceà Àrtic i els mars adjacents: des de la badia de Hudson, l'illa de Baffin, l'estret de Davis, el golf de Sant Llorenç i Terranova fins a Grenlàndia, Islàndia, el nord de Noruega i les mars Blanca, de Barentsz i de Kara, tot i que, de vegades, també se n'han vist exemplars més al sud de la seva distribució geogràfica habitual (Virgínia -els Estats Units-,[18] la Gran Bretanya,[10] les illes Fèroe, Dinamarca, Alemanya, l'Estat francès i la península Ibèrica).[19] En temps prehistòrics, es reproduïa a la mar Bàltica, però la deriva genètica i la caça excessiva pels humans hi van contribuir a la seva extinció.[20][1][21][22][23][24][25][26]

Relació amb els humans[modifica | modifica el codi]

Es troba en procés de canvi: durant molts anys, els cadells nounats eran sacrificats en un gran nombre per aconseguir llurs pells de color blanc. Això continua passant a hores d'ara, però el creixent interès turístic per visitar les àrees de cria d'aquesta espècie ha fet possible una davallada de la cacera i, més important encara, una raó econòmica per no matar les cries.[4]

Vegeu-ne també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 UICN (anglès)
  2. Erxleben, J.C.P., 1777. Systema regni animalis per classes, ordines, genera, species, varietas, cum synonymia et historia animalium Classis I. Mammalia, 1:588. Weygandianis, Lipsiae, 636 pàg.
  3. Catalogue of Life (anglès)
  4. 4,0 4,1 4,2 North American Mammals (anglès)
  5. Encyclopedia of Life (anglès)
  6. Stewart, R. E. A., Stewart, B. E., Lavigne, D. M. i Miller, G. W., 1989. Fetal growth of Northwest Atlantic harp seals, Phoca groenlandica. Canadian Journal of Zoology 67: 2147-2157.
  7. 7,0 7,1 Lavigne, D. M. i Kovacs, K. M., 1988. Harps and hoods: ice-breeding seals of the northwest Atlantic. University of Waterloo Press, Ontàrio, el Canadà.
  8. Lydersen, C. i Kovacs, K. M., 1993. Diving behaviour of lactating harp seal, Phoca groenlandica, females from the Gulf of St Lawrence, Canada. Animal Behavior 46: 1213-1221.
  9. Kovacs, K. M., 1987. Maternal behaviour and early behavioral ontogeny of harp seals, Phoca groenlandica. Animal Behaviour 35: 844-855.
  10. 10,0 10,1 Ronald, K. i Healy, P. J., 1981. Harp seal Phoca groenlandica (Erxleben, 1777). A: S. H. Ridgway i R. Harrison (eds). Handbook of marine mammals. Vol. 2: Seals, pàg. 55-87. Academic Press.
  11. Lavigne, D. M., 2002. Harp seal Pagophilus groenlandicus. A: W. F. Perrin, B. Wursig i J. G. M. Thewissen (eds). Encyclopedia of Marine Mammals. Pàg. 560-562. Academic Press, San Diego, Califòrnia.
  12. Haug, T., Nilssen, K. T. i Lindblom, L., 2000. First independent feeding of harp seal (Phoca groenlandica) and hooded seal (Cystophora cristata) pups in the Greenland Sea. A: G. A. Vikingsson i F. O. Kapel. (eds). Minke whales, harp and hooded seals: major predators in the North Atlantic ecosystem, pàg. 40-49. NAMMCO Scientific Publication.
  13. 13,0 13,1 Nilssen, K. T., Haug, T. i Lindblom, C., 2001. Diet of weaned pups and seasonal variations in body condition of juvenile Barents Sea harp seals Phoca groenlandica. Marine Mammal Science 17(4): 926-936.
  14. Kapel, F. O., 2000. Feeding habits of harp and hooded seals in Greenland waters. NAMMCO Scientific Publications 2: 50-64.
  15. Wathne, J. A., Haug, T. i Lydersen, C., 2000. Prey preference and niche overlap of ringed seals Phoca hispida and harp seals Phoca groenlandica. Marine Ecology Progress Series 94: 233-239.
  16. Derocher, A. E., Andersen, M. i Wiig, Ø., 2002. Diet composition of polar bears in Svalbard and the western Barents Sea. Polar Biology 25: 448-452.
  17. Encyclopedia of Life (anglès)
  18. Scheffer, V. B., 1958. Seals, sea lions and walruses: A review of the Pinnipedia. Stanford University Press, Stanford, els Estats Units.
  19. Bloch, D., Mikkelsen, B. i Ofstad, L. H., 2000. Marine mammals in Faroese waters with special attention to the south-south-eastern sector of the region.
  20. Stora, J. i Ericson, P. G., 2004. A prehistoric breeding population of harp seals (Phoca groenlandica) in the Baltic Sea. Marin Mammal Science 20: 115-133.
  21. Lavigne, D. M. i Kovacs, K. M., 1988.
  22. Rice, D. W., 1998. Marine mammals of the world: systematics and distribution. Society for Marine Mammalogy.
  23. Lavigne, D. M., 2002.
  24. Lacoste, K. N. i Stenson, G. B., 2000. Winter distribution of harp seals (Phoca groenlandica) off eastern Newfoundland and southern Labrador. Polar Biolgy 23: 805-811.
  25. Harris, D. E., Lelli, B. i Jakush, G., 2002. Harp seal records from the southern Gulf of Maine: 1997-2001. Northeastern Naturalist 9: 331-340.
  26. Lucas, Z. i Daoust, P.-Y., 2002. Large increases of harp seals (Phoca groenlandica) and hooded seals (Cystophora cristata) on Sable Island, Nova Scotia, since 1995. Polar Biology 25: 562-568.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]