Golut

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Golut
Gulo gulo 2.jpg
Gulo gulo 01.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Mustelidae
Gènere: Gulo
(Pallas, 1780)
Espècie: G. gulo
Nom binomial
Gulo gulo[2]
(Linnaeus, 1758)[3]
Distribució geogràfica (en vermell)
Distribució geogràfica (en vermell)

El golut (Gulo gulo) és un mamífer carnívor de la família dels mustèlids.[4] El seu nom científic, Gulo gulo, vol dir golafre.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Pells de golut de Sibèria (esquerre) i Alaska (dreta)

El golut és un dels membres més grans de la família dels mustèlids i té un aspecte impossible de confondre. És un mamífer terrestre amb una longitud de cos que varia entre 65 i 105 centímetres, una longitud de cua de 13 a 26 centímetres, i una alçada a les espatlles que varia entre 36 i 45 centímetres. El pes del golut varia entre 11 i 18 quilos, sent les femelles entre un 30 i un 40 % més lleugeres (6 a 12 quilos), i un 10% més petites.[5] Tenen unes extremitats curtes i poderoses amb 5 dits cadascuna. Fan servir una forma de locomoció de semi-plantígrad, recolzant principalment el seu pes sobre els metatarsians. Això fa que el pes es distribueixi millor i els permet desplaçar-se i caçar a la neu. Sobre sòl dur, els ungulats corren més que el golut, però sobre la neu, el golut és menys propens a enfonsar-se, fet que, sovint, els permet atrapar animals molt més grans que queden immobilitzats a la neu profunda.

El pelatge del golut és generalment de color marró o negre marronós, amb una banda groga o daurada que s'estén lateralment des de la corona del cap a les espatlles i fins a la gropa, on les bandes s'uneixen a la cua. Tenen urpes esmolades semi-retràctils i una mossegada molt potent, amb la qual trenquen els ossos. Rarament és vist per humans, a causa de la seva baixa densitat de població i el terreny remot en el que viuen.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

El golut viu als boscos alpins, la tundra, les praderies obertes, i les zones boreals de transició o per sobre de la línia d'arbres. Generalment viuen en zones amb baix desplegament humà, donat que necessiten àrees grans i sense pertorbacions per sobreviure. Durant l'hivern, les femelles construeixen nius per emmagatzemar aliments i amagar les cries. Construeixen llits d'herba o fulles en coves o esquerdes de les roques, en coves construïdes per altres animals, o sota un arbres caiguts. De vegades construeixen els seus nius sota la neu.

Els goluts es troben exclusivament en àrees amb climes freds, el qual pot estar relacionat amb la seva dependència de capturar i emmagatzemar grans preses en caus, donat que el clima fred ajuda a conservar la carn pel seu ús posterior[6]

Distribució[modifica | modifica el codi]

Es troben a Amèrica del Nord i el nord d'Euràsia, a la zona boreal de l'hemisferi nord. Requereixen grans extensions d'hàbitat boreal relativament poc alterat. Es troben a Escandinàvia i Rússia a 50 graus de latitud Nord. A Amèrica del Nord es troben a Alaska i al nord de Canadà, però també es poden trobar a les regions muntanyoses al llarg de la costa del Pacífic cap al sud fins a Sierra Nevada. Històricament, els goluts es trobaven a les zones més meridional d'Europa i Amèrica del Nord, però aquestes poblacions foren extirpades degut principalment a la caça, la tala de boscos, i altres activitats humanes. La seva distribució a Amèrica del Nord, s'estenia tan al sud com Colorado, Indiana, i Pennsilvània.[7]

Comportament[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de l'any 1927

Generalment són animals solitaris, que només s'ajunten per aparellar-se. Són territorials i no toleren individus del mateix sexe. Els territoris els marquen amb secrecions de les glàndules anals i orina. També ruixen les seves captures amb secrecions de les glàndules odoríferes per desencoratjar a altres animals a prendre'ls-hi. Són animals nocturns, però poden estar actius durant el dia. En àrees on hi ha llargues èpoques de llum o foscor, poden alternar períodes d'activitat o descans de 3 a 4 hores de durada. No sembla que es trobin incomodes per la neu i són actius tot l'any, fins i tot en els moments en els que el clima és més sever.

Els goluts són coneguts per la seva ferocitat i per haver atacat óssos negres i llops per defensar les seves captures. Són principalment terrestres i es mouen galopant. Poden pujar als arbres a gran velocitat i són excel·lents nedadors. Galopen amb gran resistència, de vegades desplaçant-se 10 o 15 quilòmetres sense parar, encara que probablement la seva velocitat no excedeixi els 15 km/h. Durant l'exercici de les seves activitats poden arribar a recórrer fins a 45 quilòmetres en un dia. S'han observat companys i germans jugant, així com les cries amb les seves mares. També es coneix que juguen amb objectes.[8][9]

Dieta[modifica | modifica el codi]

La dieta del golut pot incloure qualsevol cosa des de petits ous fins a grans ungulats. Són capaços de fer caure preses cinc vegades més grasn que ells mateixos, però en general només en condicions que deixen als grans ungulats encallats a la neu profunda. Tenen urpes grans amb coixins a les potes que els permeten perseguir preses a la neu profunda. Les preses de grans ungulats inclouen rens, cabirols, ovins, uapitís, cérvols i ants.[10] Poden ser molt ràpids quan ataquen les preses, arribant a velocitats de més de 48 km/. Les grans preses són mortes mossegant el seu coll, pel darrere o pel davant, trencant els tendons del coll o la tràquea. Són oportunistes i la seva dieta varia amb l'estació i la ubicació. També són carronyaires especialitzats que ràpidament s'apropien de cadàvers que han estat morts per altres grans depredadors. Són extremadament forts i agressius per a la seva mida; s'ha registrat que han espantat óssos, pumes, i, fins i tot, manades de llops de les seves preses per quedar-se amb el cadàver. També s'han observat alimentant-se de cadàvers de balenes, morses i foques. Les femelles de golut cacen animals més petits o de mida mitjana com conills, llebres, esquirols, marmotes i lèmmings, quan crien els seus fills.

La quantitat d'aliment disponible per a les femelles pot ser la clau que determini la grandària de la població, donat més aliments condueixen a un major èxit reproductiu. El nom científic Gulo gulo prové de la paraula llatina per a golafre. Igual que altres mustèlids, d'alguna manera poden veure's impulsats a matar quan se'ls presenta l'oportunitat, matant més preses de les que poden menjar o emmagatzemar al cau. Es sap que han mort un gran nombre de rens en captivitat a la neu profunda, simplement perquè els rens no podien escapar.[11]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Els goluts són animals generalment solitaris. Els mascles i les femelles s'ajunten breument per aparellar-se. Els mascles tenen un gran territori, que abasta el de diverses femelles. Els mascles poden aparellar-se amb cada femella en el seu territori, que de vegades se superposen. Els mascles i les femelles romanen junts durant diversos dies. Les femelles també poden reproduir-se amb membres de diferents territoris, però les ventrades solen ser engendrades per un mascle. Els mascles defensen el seu territori amb ferocitat marcant-lo amb l'olor de la seva glàndula anal.[5]

Les femelles s'aparellen cada dos anys. L'aparellament té lloc entre maig i agost, amb la major part de les femelles en zel entre juny i agost. Durant l'època de reproducció, els mascles romanen prop de les femelles, però són aquestes les que inicien la copulació. Com en molts altres mustèlids, es creu que l'ovulació és induïda per la copulació, i que l'embrió no s'implanta immediatament, sinó que roman en diapausa durant 6 mesos. Després de la implantació, s'inicia el procés de gestació que dura entre 30 i 50 dies. Amb la implantació retardada, l'embaras pot durant entre 120 i 272 dies, depenen de quan s'ha fertilitzat i quan s'ha implantat l'embrió.

Les femelles construeixen caus a la neu, en els quals donen a llum i crien als cadells. La camada neix generalment entre gener i abril i es formada de mitjana per tres cries que pesen un 85 grams cadascuna. El deslletament es completa als 3 mesos i els joves comencen la seva pròpia recerca d'aliment del cinquè al setè mes, que és quan aconsegueixen la seva independència. La mida d'adult l'assoleix al voltant d'1 any i la maduresa sexual als 2 o 3 anys. Els goluts necessiten que la capa de neu que persisteixi fins a la primavera perquè els aliments puguin ser guardats fins que les cries siguin prou grans com per a cercar aliment pel seu compte.

Depredadors[modifica | modifica el codi]

És depredat pel llop, el puma, l'ós negre americà, l'ós bru i l'àguila daurada.[12]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Galeria[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. . Gulo gulo. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 24.11.08. (anglès)
  2. 2,0 2,1 uBio (anglès)
  3. Linnaeus, C., 1758. Systema Naturae per regna tria naturae, secundum classis, ordines, genera, species cum characteribus, differentiis, synonymis, locis. 10a. edició, Laurentii Salvii, Estocolm, 1:45. (llatí)
  4. The Taxonomicon (anglès)
  5. 5,0 5,1 Alaska Department of Fish & Game
  6. Pasitschniak-Arts, M., S. Lariviere. 1995. Gulo gulo. Mammalian Species, 499: 1-10. (anglès)
  7. Burt, W. 1948. The mammals of Michigan. Ann Arbor, MI: University of Michigan Press. (anglès)
  8. 2005. "AnAge: The Animal Aging and Longevity Database" (On-line). Accessed April 09, 2009 (anglès)
  9. 2006. "The Wolverine Foundation" (On-line). Accessed April 11, 2009 (anglès)
  10. Smithsonian National Museum of Natural History (anglès)
  11. Lofroth, E., J. Krebs, W. Harrower, D. Lewis. 2007. Food habits of wolverine Gulo gulo in montane ecosystems of British Columbia, Canada. Wildlife Biology, 13: 13-37. (anglès)
  12. Animal Diversity Web (anglès)
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 www.nic.funet.fi (anglès)
  14. Kurten, B. i R. L. Rausch. 1959. Biometric comparisons between North American and European mammals. I. A comparison between Alaskan and Fennoscandian wolverine (Gulo gulo, Linnaeus). Acta Arctica: 11: 1–20 (5–20).
  15. Krott, P., 1960. Ways of the wolverine. Nat. Hist. 69: 16–29.
  16. Wilson, D. E. i D. M. Reeder. 1993. Mammal Species of the World: a taxonomic and geographic reference. Smithsonian Institution Press, Washington DC, 1206 pp.
  17. Mammal Species of the World (anglès)
  18. Mammal Species of the World (anglès)
  19. Mammal Species of the World (anglès)
  20. «Gulo gulo». Catalogue of Life.
  21. BioLib (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aubry, K. B., McKelvey, K. S. i Copeland, J. P., 2007. Distribution and broadscale habitat relations of the wolverine in the contiguous United States. Journal of Wildlife Management 71(7): 2147-2158. (anglès)
  • Banci, V., 1987. Ecology and behaviour of wolverine in Yukon. Simon Fraser University. (anglès)
  • Banci, V., 1994. Wolverine. A: L. F. Ruggiero, K. B. Aubry, S. W. Buskirk, L. J. Lyon i W. J. Zielinski (eds). The scientific basis for conserving forest carnivores. American marten, fisher, lynx and wolverine in the western United States, pàg. 99–123. United States Department of Agriculture, Forest Service, Fort Collins, [Colorado], els Estats Units. (anglès)
  • Bannikov, A. G., 1954. Mammals of the Mongolian People's Republic. Nauka, Moscou. (anglès)
  • Becker, E. F. i Gardner, C. L., 1992. Wolf and wolverine density estimation techniques. Research progress report. Alaska Department of Fish and Game, Juneau, Alaska. (anglès)
  • Burt, W., 1948. The mammals of Michigan. Ann Arbor, MI: University of Michigan Press. (anglès)
  • Cegelski, C. C., Waits, L. P. i Anderson, N. J., 2003. Assessing population structure and gene flow in Montana wolverines (Gulo gulo) using assignment-based approaches. Molecular Ecology 12: 2907-2918. (anglès)
  • Copeland, J., 1996. Biology of the wolverine in central Idaho. MSc Thesis. (anglès)
  • Corbet, G.B. & Hill, J.E., 1991. A World List of Mammalian Species. Tercera edició. Natural History Museum Publications & Oxford University Press, Londres i Oxford: v-viii, 1-243. (anglès)
  • DeBlase, A.F., 1982. Mammalia. A: Parker, S.P., Synopsis and Classification of Living Organisms, vol. 2. McGraw-Hill, Nova York: 1015-1061. (anglès)
  • Dulamtseren, S., 1970. Guide Book of the Mammals in Mongolia. Publishing House of the Mongolian Academy of Science, Ulan Bator. (anglès)
  • Dulamtseren, S., Tsendjav, D. i Avirmed, D., 1989. Mammals of Mongolia. Publishing House of the Academy of Science, Ulan Bator. (anglès)
  • Flagstad, Ø., 2005. Non-invasive monitoring of wolverines in southern Scandinavia. 1st International Symposium on Wolverine Research and Management. Jokkmokk, Suècia. (anglès)
  • Flagstad, Ø., Andersen, R., Wärding, C., Johansson, M., Brøseth, H. i Ellegren, H., 2006. Population monitoring of Scandinavian wolverines using faecal DNA. NINA Rapport. Norwegian Institute for Nature Research, Trondheim. (anglès)
  • Hatler, D. F., 1989. A wolverine management strategy for British Columbia. Wildlife Bulletin. British Columbia Ministry of Environment, Wildlife Branch, Victoria, el Canadà. (anglès)
  • Hornocker, M. i Hash, H., 1981. Ecology of the wolverine in northwestern Montana. Canadian Journal of Zoology 59: 1286-1301. (anglès)
  • Hornocker, M. G., Messick, J. P. i Melquist, W. E., 1983. Spatial strategies in three species of Mustelidae. Acta Zoologica Fennica 174: 185-188. (anglès)
  • Krebs, J., Lofroth, E. C. i Parafitt, I., 2007. Multiscale Habitat Use by Wolverines in British Columbia, Canada. Journal of Wildlife Management 71(7): 2180-2192. (anglès)
  • Krebs, J., Lofroth, E., Copeland, J., Banci, V., Cooley, D., Golden, H., Magoun, A., Mulders, R. i Shults, B., 2004. Synthesis of survival rates and causes of mortality in North American wolverines. Journal of Wildlife Management 68: 493-502. (anglès)
  • Kvam, T., Overskaug, K. i Sorensen, J., 1988. The wolverine Gulo gulo in Norway. Lutra 31: 7-20. (anglès)
  • Landa, A. i Skogland, T., 1995. The relationship between population density and body size of wolverines Gulo gulo in Scandinavia. Wildlife Biology 1: 165-175. (anglès)
  • Landa, A., Lindén, M. i Kojola, I., 2000. Action plan for the conservation of wolverines (Gulo gulo) in Europe. Report to the Council of Europe Convention on the Conservation of European Wildlife and Natural Habitats. Consell d'Europa, Estrasburg. (anglès)
  • Landa, A., Linnell, J. D. C., Swenson, J. E., Røskaft, E. i Moskness, A., 2000. Conservation of Scandinavian wolverines in ecological and political landscapes. A: H. I. Griffiths (ed.), Mustelids in a modern world. Management and conservation aspects of small carnivore: human interactions, pàg. 1-20. Backhuys Publishers, Leiden, els Països Baixos. (anglès)
  • Landa, A., Strand, O., Linnell, J. D. C. i Skogland, T., 1998. Home-range sizes and altitude selection for arctic foxes and wolverines in an alpine environment. Canadian Journal of Zoology 76: 448-457. (anglès)
  • Lee, J. i Niptanatiak, A., 1993. Ecology of the Wolverine on the central arctic barrens. Deptartment of Renewable Resources, Yellowknife, el Canadà. (anglès)
  • Liskop, K. S., Sandler, M. F. S. i Saunders, B. P., 1981. Reproduction and harvest of wolverine (Gulo gulo) in British Columbia. A: J. A. Chapman i D. Pursley (eds), Proceedings of the Worldwide Furbearer Conference, pàg. 469-477. Frostburg, Maryland. (anglès)
  • Lofroth, E. C. i Krebs, J., 2007. The Abundance and Distribution of Wolverines in British Columbia, Canada. Journal of Wildlife Management 71(7): 2159-2169. (anglès)
  • Lofroth, E., J. Krebs, W. Harrower, D. Lewis. 2007. Food habits of wolverine Gulo gulo in montane ecosystems of British Columbia, Canada. Wildlife Biology, 13: 13-37. (anglès)
  • Magoun, A. J., 1985. Population characteristics, ecology, and management of wolverines in northwestern Alaska. Ph.D. Thesis, University of Alaska. (anglès)
  • Makridin, V., 1964. On the distribution and biology of the wolverine in the far North. Zoologicheski Zhurnal 43: 1688-1692. (anglès)
  • May, R., Landa, A., Van Dijk, J., Linnell, J. D. C. i Andersen, R., 2006. Impact of infrastructure on habitat selection of wolverines Gulo gulo. Wildlife Biology 12: 285-295. (anglès)
  • Novikov, B., 2005. The contemporary condition of wolverine populations and numbers in Russia. 1st International Symposium on Wolverine Research and Management. Jokkmokk, Suècia. (anglès)
  • Nowak, R., 1999. Walker's mammals of the World. Baltimore: Johns Hopkins University Press. (anglès)
  • Pasitschniak, Maria i Sege Larivière, 1995. Gulo gulo, Mammalian Species, American Society of Mammologists, Núm. 499, pàg. 1-10, 3 figs. «PDF». (anglès) (anglès)
  • Persson, J., Landa, A., Andersen, R. i Segerstrom, P., 2006. Reproductive characteristics of female wolverines (Gulo gulo) in Scandinavia. Journal of Mammalogy 87: 75-79. (anglès)
  • Quick, H., 1953. Ocurrence of porcupine quills in carnivorous mammals. Journal of Mammalogy 34: 256-259. (anglès)
  • Roel, M., A. Landa, v. Jiska, J. Linnell, R. Andersen. 2006. Impact of infrastructure on habitat selection of wolverines (Gulo gulo). Wildlife Biology September 2006: Vol. 12, Issue 3, pg(s) 285-295. (anglès)
  • Rowland, M. M., Wisdom, M. J., Wales, B. C., Johnson, D. H., Copeland, J. P. i Edelmann, F. B., 2003. Evaluation of landscape models for wolverines in the interior Northwest, United States of America. Journal of Mammalogy 84: 92-105. (anglès)
  • Ruggiero, L. F., McKelvey, K. S., Aubry, K. B., Copeland, J. P., Pletscher, D. H. i Hornocker, M. G., 2007. Wolverine Conservation and Management. Journal of Wildlife Management 71(7): 2145-2146. (anglès)
  • Saether, B. E., Engen, S., Persson, J., Broseth, H., Landa, A. i Willebrand, T., 2005. Management strategies for the wolverine in Scandinavia. Journal of Wildlife Management 69: 1001-1014. (anglès)
  • Schreiber, A., Wirth, R., Riffel, M. i Van Rompaey, H., 1989. Weasels, civets, mongooses, and their relatives. An Action Plan for the conservation of mustelids and viverrids. UICN, Gland, Suïssa. (anglès)
  • Wozencraft, W.C., 1993. Order Carnivora. A: Wilson, D.E. i Reeder, D.M. (eds.) Mammal Species of the World, Segona edició. Smithsonian Institution Press, Washington DC i Londres: 279-348. (anglès)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]