Oceà Àrtic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Oceà Àrtic
(Arctic Ocean - Nordishavet - Ishavet - Norður-Íshaf - Северный Ледовитый океан)
  Imatge de satèl·lit de la superfície de l'oceà Àrtic

Imatge de satèl·lit de la superfície de l'oceà Àrtic
Localització administrativa
País Rússia Rússia
Noruega Noruega
Islàndia Islàndia
Dinamarca Dinamarca (Groenlàndia)
Canadà Canadà
Estats Units Estats Units (Alaska)
Localització geogràfica
Continent Europa, Àsia, Amèrica
Coordenades 90° N, 0° E / 90,0Coord.: 90° N, 0° E / 90,0
Geografia
Subdivisions Mar de Barentsz, Mar de Làptev, Mar de la Sibèria Oriental, Mar de Beaufort, Pas del Nord-oest, Mar del Labrador, Mar de Lincoln
Illes interiors falta
Ciutats riberenques Alguns ports notables de l'oest a l'est inclouen:

Estats Units Estats Units

Canadà Canadà

Noruega Noruega

Rússia Rússia

Accidents
 • Golfs i badies Badia de Hudson, Badia de Baffin
 • Altres Estret de Hudson, Estret de Davis
Superfície 14.056.000 km²
Profunditat màxima 5.450 m
Profunditat mitjana 1.038 m
Mapa
  Localització de l'oceà Àrtic
Localització de l'oceà Àrtic
  Països de la regió Àrtica
Països de la regió Àrtica

L'oceà Àrtic (també anomenat oceà Glacial Àrtic), situat a la zona del pol Nord, és el menor i el menys profund dels oceans mundials.[3] L'Organització Hidrogràfica Internacional (IHO) el reconeix com a oceà, tot i que alguns oceanògrafs l'anomenen Mar Mediterrani Àrtic o simplement Mar Àrtic, i el classifiquen com un dels mars mediterranis de l'oceà Atlàntic.[4] Així mateix, l'oceà Àrtic podria considerar-se com la part septentrional de l'oceà Mundial.

L'oceà Àrtic està gairebé envoltat totalment per Euràsia i Amèrica del Nord, i durant tot l'any es troba parcialment cobert de gel[5] (i pràcticament del tot durant l'hivern). La seva temperatura i salinitat varien segons les estacions mentre la coberta de gel es fon i es congela.[6] La seva salinitat mitjana és la menor dels cinc oceans mercès a una menor evaporació, i una gran aportació d'aigua dolça que prové de rius i torrents, i una connexió i aportació limitada cap a les altres masses oceàniques limítrofes de més alta salinitat. L'empetitiment estiuenc del gel és del 50%.[3] El National Snow and Ice Data Center (NSIDC) usa dades de satèl·lit per quantificar diàriament la coberta de gel àrtica i la velocitat del desglaç en comparació a la mitjana d'un conjunt específic d'anys anteriors.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Ocupa una conca aproximadament circular i cobreix una àrea d'uns 14.056.000 km², , gairebé la superfície de Rússia.[7] Pràcticament envoltat de terra, la línia de costa que l'encercla és de 45.390 km[7] i està rodejat de les masses terrestres d'Europa, Àsia, Amèrica del Nord i Groenlàndia i un bon nombre d'illes. Normalment s'inclouen en aquest oceà les següents mars: la badia de Baffin, elmar de Barentsz, el de Beaufort, el de Groenlàndia, el de Làptev, el de Lincoln, la badia i l'estret de Hudson, el de Noruega, el Mar Blanc, el mar de Kara, el de la Sibèria Oriental i el dels Txuktxis. Està connectat a l'oceà Pacífic per l'estret de Bering i a l'Atlàntic pel mar de Groenlàndia i el mar de Labrador.[3]

Segons l'Organització Hidrogràfica Internacional,[8] els límits de l'oceà Àrtic en si mateix (és a dir, excloent les mars dins de l'oceà) són (vegeu el mapa):

Una serralada submarina, la dorsal de Lomonósov, divideix l'oceà Àrtic en dues conques: l'eurasiàtica, o de Nansen, que té una profunditat entre 4.000 i 4.500 m, i la nord-americana, o hiperbòria, que té 4.000 m de profunditat, aproximadament. La topografia del fons marí està caracteritzada per les cadenes de blocs de falla, les planes de la zona abissal, les profunditats oceàniques i les conques.

L'entrada d'aigua més gran ve de l'Atlàntic pel corrent de Noruega, que després flueix per la costa eurasiàtica. L'aigua també entra al Pacífic per l'estret de Bering. El corrent de Groenlàndia Oriental és la sortida d'aigua més important. La temperatura i la salinitat varien amb les estacions segons la capa de gel es fon i es glaça. El gel cobreix la major part de la superfície oceànica al llarg de l'any, cosa que provoca temperatures per sota del punt de congelació la major part del temps.

L'Àrtic és una font important d'aire molt fred que inevitablement es mou cap a l'equador, i quan troba aire més càlid a les latituds mitjanes provoca pluja i neu. Hi ha poca vida marina allà on la superfície de l'oceà està coberta de gel tot l'any; la vida, però, abunda a les àrees obertes, especialment a les més meridionals. Els principals ports es troben a les ciutats russes de Múrmansk i Arkhànguelsk. L'oceà Àrtic és important estratègicament al ser la ruta més curta entre la costa del Pacífic nord-americana i Europa.

El principal coll d'ampolla és el sud del mar dels Txuktxis[1] (l'accés nord a l'oceà Pacífic per l'estret de Bering). Això és especialment problemàtic ja que es tracta d'un punt estratègic entre l'Amèrica del Nord i Rússia; és la ruta marítima més curta entre els dos extrems (est i oest) de Rússia; hi ha estacions flotants de recerca operades pels EUA i Rússia; el màxim gruix de neu hi té lloc al març o l'abril, al voltant de 20 a 50 centímetres sobre l'oceà glaçat; la capa de gel hi dura uns 10 mesos. Existeixen diverses estacions de recerca flotants a l'Àrtic, que pertanyen als EUA i Rússia.

La superfície central està coberta per una capa de gel en moviment d'uns 3 m de gruix de mitjana, encara que en alguns punts pot ser de tres vegades més; la circulació és en el sentit de les agulles del rellotge al corrent de Beaufort, però va gairebé en línia recta des de les illes de Nova Sibèria (al nord de Rússia) fins a l'estret de Dinamarca (entre Groenlàndia i Islàndia); el gel està envoltat de mar oberta durant l'estiu, però a l'hivern duplica la seva mida (i fins i tot més) i arriba fins a les masses de terra.

L'oceà Àrtic conté les plataformes continentals àrtiques, una de les quals, la de Sibèria, és la més gran del món. De fet el 50% de l'oceà està situat damunt plataformes continentals, mentre que la resta és una conca central interrompuda per tres dorsals submarines (la serralada Alfa, la serralada de Nansen i la dorsal de Lomonósov.

Clima[modifica | modifica el codi]

Mapa Batimetric/topogràfic de l¡Oceà Àrtic i les terres que l'envolten

Sota l'actual edat glacial, l'oceà àrtic presenta un clima polar que es caracteritza per marges de temperatura relativament estrets de fred persistent; hiverns caracteritzats per la foscor contínua, el fred i unes condicions meteorològiques estables, amb cels clars; claror contínua als estius, boires, i de vegades tempestes dèbils amb pluja o neu.

La temperatura de la seva superfície és prou constant, al voltant del punt de congelació de l'aigua de mar, una mica per sota dels 0 °C. A l'hivern, la relativa tebior de l'aigua de l'oceà modera les temperatures (fins i tot amb cobert de gel) i explica, en part, la menor rigorositat comparat amb l'Antàrtida.

La coberta de gel polar sobre l'oceà varia en extensió i gruix durant les diferents estacions. La major part de les aigües estan cobertes de neu uns 10 mesos a l'any. El gruix màxim de neu apareix el març o l'abril, amb gruixos d'entre 20 i 50 cm damunt del gel.

El clima ha canviat de forma significativa al llarg del temps; fa 55 milions d'anys, durant el màxim tèrmic del Paleocè-Eocè, aquesta regió tenia una temperatura anual mitjana de 10 a 20 °C ;[9] la superfície més septentrional [10] de l'Àrtic s'escalfaren, com mínim de forma estacional, permetent l'existència de formes de vida tropicals[11] que requerien temperatures per sobre dels 22 °C.[12]

Recursos naturals[modifica | modifica el codi]

Conglomerats de sorres i graves, dipòsits detrítics, nòduls polimetàl·lics, camps de petroli i gas, peix, mamífers marins (foques i balenes).

La zona políticament morta prop del centre del mar és també en el centre d'una disputa creixent entre els Estats Units, Rússia, el Canadà, Noruega, i Dinamarca.[13] Aquest espai és important a causa del seu contingut potencial en petroli i gas que podrien arribar a un quart dels dipòsits encara desconeguts del món, l'extracció dels quals podria en gran manera canviar el flux d'energia en el mercat mundial.[14]

Perills naturals[modifica | modifica el codi]

Illes de gel que es desprenen ocasionalment al nord de l'illa Ellesmere ; icebergs sorgits de les glaceres de Groenlàndia i de la costa nord-oriental del Canadà; permafrost a les illes; virtualment tancat pel gel d'octubre a juny, i practicable només amb vaixells trenca-gels d'octubre a maig. Abans de la invenció dels trenca-gels, els vaixells que navegaven per l'oceà Àrtic podien quedar atrapats o ser destrossats pel gel (tot i que en el cas del Baychimo, abandonat durant dècades, va anar a la deriva per l'oceà sense enfonsar-se).

Éssers vius[modifica | modifica el codi]

Les espècies marines en perill inclouen morses i balenes;[1] els ecosistemes són fràgils i es recuperen lentament dels canvis o danys; la capa de gel s'està aprimant; hi ha un forat estacional a la capa d'ozó sobre el pol Nord.

L'oceà Àrtic té relativament poca vida vegetal amb l'excepció del fitoplàncton. El Fitoplàncton és una part crucial de la biosfera de l'oceà i n'hi ha quantitats massives en l'Àrtic. Els nutrients que provenen dels rius i els corrents dels oceans Atlàntic i Pacífic proporcionen l'aliment per al fitoplàncton.[15] Durant l'estiu, el Sol no es pon i així permet que el fitoplàncton faci la fotosíntesi ininterrompudament i que es pugui reproduir ràpidament. Tanmateix, i de forma contrària durant l'hivern pateixen la manca de llum i han de sobreviure condicions molt dures per a sobreviure.

Amenaces ambientals[modifica | modifica el codi]

Coberta mediana sobre l'oceà Àrtic, els anys 2005 i 2007
Disminució del gel àrtic a l'estiu durant els períodes del 1979 al 2000 i del 2002 al 2005.[16]

La banquisa polar s'està aprimant i, molts anys, hi ha un forat estacional en el la capa d'ozó.[17] La reducció de l'àrea de gel sobre el mar tindrà efectes sobre l'albedo del planeta, i possiblement afectarà l'escalfament global retroalimentant-se ambdós fenòmens.[18] De fet, existeixen dades científiques que mostren que l'Àrtic podria estar lliure de gel per primera vegada en història humana entre el 2013 i el 2040.[19] Molts científics estan preocupats per les temperatures creixents de l'Àrtic i que podrien provocar grans quantitats d'aigua dolça provinent del desglaç i que a l'entrar a l'Àtlantic Nord interromprien i modificarien els corrents oceànics globals. D'això en resultarien canvis profunds del clima terrestre.[18]

D'altres problemes ecològics estan relacionats amb la contaminació radioactiva de l'oceà Àrtic i que prové, per exemple, dels abocadors de residus radioactius russos al mar de Kara[20] i dels indrets on es van realitzar assajos nuclears durant la Guerra Freda, com ara Nova Zembla.[21]

Protecció[modifica | modifica el codi]

El 28 de maig de 2008, una cimera ministerial reuneix a Ilulissat a Groenlàndia els cinc països riberencs de l'oceà Àrtic que afirmen la seva voluntat de superar els seus conflictes i de cooperar per protegir el medi ambient|entorn d'aquest oceà. Al final de la reunió, els ministres i representants del Canadà, de Dinamarca, dels Estats Units, de Noruega i de Rússia «s'han compromès a prendre mesures en conformitat amb les lleis internacionals i nacionals per assegurar la protecció i la preservació del fràgil medi ambient marí de l'Oceà Àrtic».

Transports[modifica | modifica el codi]

Hi ha una xarxa miníma de rutes aèries, oceàniques i fluvials; el pas del Nord-oest (Amèrica del Nord)[22][23] i la ruta marítima del Nord (Euràsia)[24] són vies de navegació estacionals importants.

Exploració[modifica | modifica el codi]

Una pintura de Georg von Rosen de l'any 1886 en que apareix Adolf Erik Nordenskiöld durant la seva exploració de l'Àrtic.

Durant gran part de la història d'Europa, la geografia de les regions polars boreals romanen, en gran part, inexplorades i el seu coneixement és conjectural. Píteas va relatar un viatge cap al nord el 325 aC, a una terra anomenada "Eschate Thule," on el Sol només es posava durant tres hores cada dia i l'aigua es bescanviava per una substància coagulada "en la qual un ni pot caminar ni navegar. Estava descrivint probablement gel de mar després de l'Àrtic que actualment s'anomenen " growlers", o "bergy bits". El seu "Thule" podria haver estat Islàndia, tanmateix Noruega és més sovint suggerit.[25]

Els primers cartògrafs no estaven segurs si la regió al voltant de pol Nord era terra (com en Johannes Ruysch, mapa de 1507, o Gerardus Mercator, mapa de 1595) o aigua (com Martin Waldseemüller, món de 1507) a l'hora de dibuixar els seus mapes. El fervent desig dels europeus de trobar un passatge pel nord fins a "Catai" (la Xina) va decantar la balança cap a l'aigua, i als voltants de 1723 els fabricants de mapes com Johann Homann presenten un "Oceanus Septentrionalis" extens a l'extrem nord dels seus cartogrames. Les poques expedicions que s'endinsen molt més enllà del cercle polar àrtic en aquesta era afegeixen pocs descobriments, només illes petites, com Novaya Zemlya (11è segle) i Spitsbergen (1596), tanmateix com aquestes illes estaven sovint envoltades de gel els seus límits pel nord no eren tan clars. Els fabricants de mapes nàutics, més conservadors que alguns dels cartògrafs més fantasiosos, tendien a deixar la regió en blanc, amb només algunes línies de costa conegudes esbossades.

Aquesta manca de coneixement de què hi havia més al nord de la barrera de gel va provocar un cert nombre de conjectures. A Anglaterra i a d'altres nacions europees, el mite d'un "mar Polar obert" va ser durador i persistent. John Barrow, per molts anys Segon Secretari de l'Almirallat britànic, va fer d'aquesta creença la pedra angular de la seva campanya d'exploració de l'Àrtic entre 1818 i 1845. Als Estats Units durant els anys 1850s i 60s, els exploradors Elisha Kane i Isaac Israel Hayes van afirmar ambdós que havien vist les ribes d'aquest elusiu cos d'aigua. Fins i tot a finals del mateix segle, l'eminent expert Matthew Fontaine Maury inclou una descripció del mar Polar obert en el seu llibre de text La Geografia Física del Mar (1883). No obstant això, a mesura que tots els exploradors caminaven més i més cap al pol, descriviren com el casquet polar esdevenia gruixut i persistia al llarg de l'any.

Fridtjof Nansen va ser el primer a creuar l'Àrtic per mar, el 1896. La primera travessa per superfície de l'oceà Àrtic la va dur a terme Wally Herbert el 1969, en una expedició de trineus amb gossos des d'Alaska fins a les illes Svalbard amb suport aeri.[26]

Des de 1937, la Unió Soviètica i després Rússia mantenen diverses estacions tripulades sobre gel a la deriva que monitoritzen l'oceà. Aquestes estacions de recerca es van construir sobre gel flotants i són endutes milers de kilometres per la deriva.[27]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Arctic Ocean» (en anglès). CIA World Factbook, 30 novembre 2006.
  2. «Backgrounder - Expanding Canadian Forces Operations in the Arctic» (HTML) (en anglès). [Consulta: 17 agost 2007]. mirror
  3. 3,0 3,1 3,2 Pidwirny, Michael. «Introduction to the Oceans» (en anglès). www.physicalgeography.net, 2006. [Consulta: 07 desembre 2006].
  4. Tomczak, Matthias & Godfrey, J. Stuart (2003), Regional Oceanography: an Introduction (2 ed.), Delhi: Daya Publishing House, ISBN 81-7035-306-8, <http://www.es.flinders.edu.au/~mattom/regoc/>
  5. Des de començaments del segle XXI, el gel només cobreix entre un terç i la meitat de tota la superfície de l'oceà àrtic a finals d'estiu.
  6. Aagaard, K.; Woodgate, R. A. «Some Thoughts on the Freezing and Melting of Sea Ice and Their Effects on the Ocean» (pdf) (en anglès). Washington: Polar Science Center, Applied Physics Laboratory (University of Washington), gener 2001. [Consulta: 7 desembre 2006].
  7. 7,0 7,1 Wright, John W. (ed.); Editors i periodístes del The New York Times. The New York Times Almanac. 2007 (en anglès). Nova York: Penguin Books, 2006, p. 455. ISBN 0-14-303820-6. 
  8. «Limits of Oceans and Seas» (pdf) (en anglès). International Hydrographic Organization Special Publication, 23 (3era edició), 1953. «(la quarta edició encara ha de ser ratificada)»
  9. Shellito, C.J.; Sloan, L.C.; Huber, M.. «Climate model sensitivity to atmospheric CO2 levels in the Early-Middle Paleogene» (en anglès). Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 193, núm. 1, 2003, pàg. 113–123. DOI: 10.1016/S0031-0182(02)00718-6.
  10. Drill cores were recovered from the Lomonosov Ridge, presently at 87 °N
  11. the dinoflagellates Apectodinium augustum
  12. Sluijs, A.. «Subtropical Arctic Ocean temperatures during the Palaeocene/Eocene thermal maximum» (en anglès). Nature, 441, 7093, 2006, pàg. 610–613. DOI: 10.1038/nature04668.
  13. The Arctic's New Gold Rush - BBC
  14. The Battle for the Next Energy Frontier: The Russian Polar Expedition and the Future of Arctic Hydrocarbons, by Shamil Midkhatovich Yenikeyeff and Timothy Fenton Krysiek, Oxford Institute for Energy Studies, August 2007
  15. Àrtic i Productivitat Primària|Principal Professor Terry Whiteledge. Administració Oceànica i Atmosfèrica Nacional. Recuperat 7 de desembre 2006.
  16. Continued Sea Ice Decline in 2005 Robert Simmon, Earth Observatory, and Walt Meier, NSIDC. Consulta 7 de desembre de 2006.
  17. Clean Air Online - Linking Today into Tomorrow;
  18. 18,0 18,1 sm.[http://news.bbc.co.uk/2/hi/science/nature/4315968.stm Recuperat el 7 d'octubre de 2005. BBC News. Recuperat 7 de desembre de 2006.
  19. [Russia the next climate recalcitrant Peter Wilson, 17 de novembre de 2008, The Australian. Recuperat el 2 de febrer de 2009.
  20. 400 million cubic meters of radioactive waste threaten the Arctic area Thomas Nilsen, Bellona, 24 August 2001. Recuperat el 7 de desembre de 2006.
  21. Plutonium in the Russian Arctic, or How We Learned to Love the Bomb Bradley Moran, John N. Smith. Recuperat el 7 de desembre de 2006.
  22. «Merriam-Webster Online Dictionary definition» (en anglès).
  23. «The Northwest Passage Thawed» (en anglès).
  24. «Descobriment i exploració de la ruta marítima del Nord» (en anglès).
  25. Pytheas Andre Engels. Recuperat el 16 de desembre de 2006.
  26. «Sir Wally Herbert dies» (en anglès). Channel 4, 13 juny 2007.
  27. North Pole drifting stations (1930s-1980s)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Neatby, L. H.. Discovery in Russian and Siberian Waters (en anglès), 1973. 
  • Ray, L.; Bacon, B. The Arctic Ocean (en anglès), 1982. ISBN 0-333-31017-9. 
  • Thoren, Ragnar V. A.. Picture Atlas of the Arctic (en anglès), 1969. ISBN 0-8214-0124-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oceà Àrtic
Els cinc oceans
800px-LocationSouthernOcean.png
Antàrtic
800px-LocationArcticOcean.png
Àrtic
800px-LocationAtlanticOcean.png
Atlàntic
800px-LocationIndianOcean.png
Índic
800px-LocationPacificOcean.png
Pacífic