Svalbard

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 78° 13′ N, 15° 33′ E / 78.217°N,15.550°E / 78.217; 15.550

Svalbard
Lema nacionalCap
HimneJa, vi elsker dette landet
Capital
(i major ciutat)
Longyearbyen
Idiomes oficials noruec
Gentilici Svalbard
Govern Democràcia parlamentària
  Monarca
Governador
Harald V
Odd Olsen Ingerø (2009-)
Autonomia especial
 
Tractat d'Svalbard del 1920 
Superfície
 -  Total 62,049 km2 
 -  Aigua (%) -
Població
 -  Est. jul. 2010 2.067  (231è)[nb 1]
 -  Cens — — 
 -  Densitat 0,04 /km2 (-)
Moneda Corona noruega¹ (NKK)
Fus horari UTC (UTC+1)
 -  Estiu (DST) UTC (UTC+2)
Domini internet .no (.sj assignat però no utilitzat)
Codi telefònic 47
  1. Dades del World Factbook

Arxipèlag Svalbard, molt sovint anomenat incorrectament Spitzberg o Spitsberg pel nom que rep l'illa més gran de l'arxipèlag, és un conjunt d'illes situades l'oceà Glacial Àrtic, a uns 1.000 km al nord d'Escandinàvia.

Forma part del Regne de Noruega.

Les seves coordenades geogràfiques abasten des dels 74º als 81º de latitud Nord.

Forma la part més septentrional de Noruega. Tres de les illes estan habitades: Spitsbergen, Bjørnøya i Hopen. Es considera el territori habitat amb vida familiar, ja que no és una simple base militar ni només de recerca científica, més septentrional del món.

Història[modifica | modifica el codi]

És possible que els víkings, o potser els russos, descobrissin Svalbard cap al segle XII. Es conserven relats tradicionals escandinaus d'una terra coneguda com a Svalbard (del nòrdic antic "riba freda") però, indiscutiblement, va ser l'holandès Willem Barentz qui la va descobrir el 1596. Les illes van servir com base balenera internacional durant els segles XVII i XVIII i també es van establir en elles les bases operatives de moltes de les expedicions àrtiques. La cartografia geològica de l'arxipèlag va ser dirigides pels equips de Cambridge i altres universitats, encapçalats principalment per W. Brian Harland, des de les dècades de 1940 fins a 1980.

L'illa amb la superfície més gran es diu Spitsbergen (del neerlandès "muntanyes punxegudes"), nom molt popularitzat però utilitzat inadequadament per a referir-se a tot l'arxipèlag.

Política[modifica | modifica el codi]

Segons els termes del Tractat de Svalbard de 9 de febrer de 1920, la diplomàcia internacional reconeixia la sobirania noruega. Noruega va prendre l'administració de Svalbard el 1925. No obstant això, segons el Tractat, hi havia altres països amb dret a explotar els dipòsits minerals i altres recursos naturals "en peus d'absoluta igualtat". Com a resultat un assentament rus permanent i més o menys autònom va ser creixent a Barentsburg. Altre assentament rus a Pyramiden va ser abandonat el 2000. En algun temps, la població russa (o soviètica) de Svalbard superava considerablement la població noruega, encara que això ja no és així. En el passat han explotat els recursos de l'illa companyies dels EUA, Gran Bretanya, Alemanya, Suècia i els Països Baixos.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia de Svalbard
Fotografia de Longyearbyen

Les illes que formen l'arxipèlag cobrixen una superfície de 62.050 km². Dominen tres grans illes: Spitsbergen (39.000 km²), Nordaustlandet (14.600 km²) i Edgeøya (5.074 km²) i n'hi ha set més amb superfície superior als 100 km²:

Barentsøya (1.288 km²), Kvitøya (682 km²), Prins Karls Forland (615 km²), Kongsøya (191 km²), Bjørnøya (178 km²), Svenskøya (137 km²) i Wilhelmøya. A més hi ha un gran nombre d'illes més petites i illots que en total fan 621 km² més.

Per sota 200 m d'altitud hi ha el 20% del territori de Svalbard.


El 60% de Svalbard està coberta per glaceres i extensions nevades. No obstant això, el corrent de l'Atlàntic nord tempera el clima àrtic mantenint les aigües netes i navegables durant la major part de l'any. Svalbard se situa al nord del Cercle Polar Àrtic i a Longyearbyen, el sol de mitjanit dura des del 20 d'abril fins al 23 d'agost i la nit polar des del 26 d'octubre fins al 15 de febrer.

Les temperatures mitjanes oscil·len entre els -16 °C al gener i els +6ªC al juliol. Les precipitacions anuals mitjanes són tan sols d'uns 200 litres però com l'evaporació és molt baixa la terra acostuma a estar sempre humida. A l'estiu hi sovinteja la boira o fum de l'àrtic. La fusió d'un gram de glaç exigeix 79,25 calories

L'amplitud diària a l'estiu, a Ny-Alesund, és de només 3 o 4 °C pel fet de ser sempre de dia (dia polar continu). L'aportació de l'energia sola és feble 60 Calories/cm2 a Ny-Alesund l'any 1977. Les precipitacions de Ny Alesund són, a aquesta latitud, excepcionament altes.

L'espessor del permagel va segons les zones de 75 a 450 m.

Flora[modifica | modifica el codi]

La rosella de Svalbard (Papaver dahlianum) es troba en el desert polar de Svalbard

La tundra àrtica (amb 165 espècies de plantes amb flor) cobreix les terres no cobertes pel gel de les glaceres o de les muntanyes. La neu no desapareix del terreny fins al solstici d'estiu i l'estació vegetativa es redueix a uns 90 dies. Les plantes són de mida peita a l'extrem es troba Minuartia sp i Sagina intermedia. La brevetat de l'estació vegetativa escurça el cicle reproductiu, en els hemicriptòfits hi ha protecció de borrons per les fulles de l'any anterior, en camèfits llenyosos rampants el tapís de neu protegeix els borrons, pel que fa als geòfits es formen sota terra des de la tardor.

Els mecanismes de reproducció s'adapten amb autopol·linització (autogàmia) per pal·liar la carència d'insectes, també hi ha producció de llavors sense fertilització i esqueixos a Alchemilla sp i ocasionalment a Ranunculus. La falsa viviparitat és la formació d'un bulb sobre la planta mare a Polygonum sp, ja que l'autèntica viviparitat és la formació de llavors sobre la planta mare.

A la tundra el suport físic és inestable, les roques no són adequades per arrelar i hi ha processos d'acció de la gravetat, la solifluxió erosió hídrica, crioturbació i el vent.

Rarament és adequat el règim hidrològic del sòl, el permagel és impermeable i entranya un excés d'aigua excepte si el material és gruixut i unes condicions topogràfiques adequades donin una bona percolació però si es dóna aquest cas intervenen les carències de nutrients.

Els sòls són pobres en argila, ja que no se'n forma (no hi ha hidròlisi dels silicats alumínics ni dissolució de carbonats) els microorganismes del sòl no poden actuar gaire ni transformar la fullaraca en humus. L'humus és del tipus mor.

Flora antiga[modifica | modifica el codi]

Els carbons terciaris de l'eogen evidencien una flora temperada, precedida per una flora tropical de tota Lauràsia de la qual Svalbard se separà. Per tant Svalvard, fa milions d'anys, estava a una latitud més baixa. A finals del terciari la flora àrtica constava de 1.500 espècies. A la frontera plio-pleiostocena es va definir la flora àrtica circumpolar. Cap a 900.000 a.C. l'oceà àrtic es cobreix de gel permanent. La planta Saxifraga oppositifolia colonitza les glaceres retirades.

Flora actual[modifica | modifica el codi]

A Svalbard set dels 15 tipus de la formació vegetal de la zona àrtica hi són presents.

El 75% de les espècies es troben als fiords i les valls desglaçades de l'interior. Entre les 165 espècies vasculars 59 són herbàcies, 56 gramínies, 10 llenyoses.(I. BRATTBAKK) no hi arbres ni arbusts. Entre les no vasculars hi ha 260 muscínies, 82 hepàtiques, i 283 altres criptògames (algues, fongs i líquens). Grenlàndia a la mateixa latitud (75-80º) només compta amb 122 espècies, Nova Zemlia (a 75-77º) 70, i Terra de Francesc Josep (74-81º) 74 espècies.

De les espècies vasculars de Svalbard 105 es retroben a Grenlàndia oriental;79 a Terra de Peary;63 a Nova Zemlia. A Svalbard 43 espècies no provenen de l'oceà àrtic sinó que són de distribució amfiatlàntica.

Entre els líquens la morfologia és molt variada: la forma fruticulosa domina a la tundra per exemple amb les espècies de Cetraria delisei i Cetraria islandica. En la forma crustaceada per exemple en les espècies Leciophysma finmarkicum i Xanthoria elegans. Els llocs amb excrements d'ocells ocupen kilòmetres d'extensió i són “oasis nitròfils”[1]

Espècies de plantes[modifica | modifica el codi]

Espècies autòctones[modifica | modifica el codi]

Espècies introduïdes[modifica | modifica el codi]

Achillea millefolium var.borealis una de les espècies introduïdes localitzada a Barentsburg, Svalbard

Especialment prop de les zones habitades de Svalbard com Longyearbyen i Barentsburg hi habiten actualment algunes espècies al·lòctones:[3]



Fauna[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment es caçava la balena blanca o de Goenlàndia Balaena mysticetus. Segons M.F. André uns mil homes vivien a l'estiu al nord de Spitsberg. Les instal·lacions es van abandonar a la fi del segle XVII quan els bascos trobaren la manera de fondre el greix de les balenes a bord dels vaixells.[4]

Les illes també serveixen com zona de cria de l'oca de galta blanca (Branta leucopsis) i d'una gran varietat de diferents aus. Quatre espècies de mamífers habiten l'arxipèlag: el ratolí de camp de Svalbard Microtus epiroticus, la Guineu àrtica, el ren de Svalbard (una subespècie) i els óssos polars protegits oficialment. A la zona de Stuphallet la vegetació està més desenvolupada per fems d'ocells.[5]

Mapa de l'arxipèlag.

Colònies

No existeixen carreteres que uneixin les diferents colònies de l'illa; els mitjans de transport són el vaixell, l'avió, l'helicòpter i la moto de neu. També hi ha automòbils que fan trajectes curts.

Economia[modifica | modifica el codi]

Durant molt temps, els principals establiments en les illes Svalbard, tant noruecs com russos, estaven dirigits a l'explotació de les mines de carbó, la qual cosa ve a confirmar la teoria de la tectònica de plaques, ja que no existeixen arbres en l'arxipèlag actualment, per raons climàtiques.

Actualment el turisme és més important que la mineria del carbó. L'aeroport de Longyearbyen és internacional i a l'estiu hi arriben vaixells turístics des de la Noruega continental, i també grans vaixells de creuers des de ports de Gran Bretanya, Holanda o Escandinàvia.

A Longyearbyen s'hi ha establert una universitat internacional especialitzada en estudis de l'àrtic, on es desenvolupen treballs científics especialment pel que fa a la composició de l'atmosfera.

Ny-Alesund és l'assentament humà més al nord de l'arxipèlag, amb població bàsicament de científics, i compta amb un radar per a estudis científics.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Svalbard té una població d'aproximadament 2.800 habitants. El 60% d'ells són noruecs i el 40% russos i ucraïnesos. L'idioma oficial és el noruec, encara que també es parla el rus en les colònies russes (miners de la companyia Arktikungol).

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Thierry Brossard,Pratique des paysages en Baie du Roi et sa région (Svalbard)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Alsos, I.G., et al.. «Frequent long-distance plant colonization in the changing arctic». Science, 316, 5831, 2007, pàg. 1606–1609. DOI: 10.1126/science.1139178. PMID: 17569861.
  3. Svalbardflora
  4. Myrtille More Dynamique des paysages végétaux depuis la fin du petit âge glaciaire au Spitsberg
  5. Denis Mercier,Le ruissellement au Spitsberg

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Comtats de Noruega Escut de Noruega
Akershus våpen.svg Akershus | Aust-Agder vapen.svg Aust-Agder | Buskerud våpen.svg Buskerud | Finnmark våpen.svg Finnmark | Hedmark våpen.svg Hedmark | | Hordaland vapen.svg Hordaland | Møre og Romsdal våpen.svg Møre og Romsdal | Nordland våpen.svg Nordland | Nord-Trøndelag våpen.svg Nord-Trøndelag | Oppland våpen.svg Oppland | Oslo komm.png Oslo | Østfold våpen.svg Østfold | Rogaland våpen.svg Rogaland | Sogn og Fjordane våpen.svg Sogn og Fjordane | Sør-Trøndelag våpen.svg Sør-Trøndelag | Telemark våpen.svg Telemark | Troms våpen.svg Troms | Vest-Agder våpen.svg Vest-Agder | Vestfold våpen.svg Vestfold
Coat of arms of the Governor of Svalbard.svg Svalbard | Bouvet | Jan Mayen