Permagel

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Permagel.

En geologia, permagel o permafrost (de l'anglès, perma- de permanent i frost, gelat) són aquelles capes de sòl, roca o terra que romanen per sota del punt de congelació de l'aigua (0 °C) durant com a mínim dos anys seguits.

El permagel es troba situat entre el pergelisòl, la capa superficial activa que respon a les oscil·lacions del clima, i la roca profunda no gelada, més afectada pel flux geotèrmic que pel clima.

Els sòls es classifiquen com permagel continu (90 a 100% de cobertura de la superfície amb permagel), discontinu (50 a 90%) esporàdic (10 a 50%) isolat (>10%) i sense permagel.

Extensió mundial del permagel[modifica | modifica el codi]

Mapa que mostra l'extensió del permagel al mòn

El permagel es concentra en aquells ambients en que el clima és propici, principalment en zones a gran latitud (permagel polar) i a gran altitud (permagel alpí). Abasta 10'5 milions de km2 (excloent la superfície coberta de gel de Grenlàndia i l'Antàrtida) en zones polars, i es troba també en algunes parets a menor latitud, concentrant-se llavors en zones muntanyoses en altitud, de massíssos com els Alps. Ocupa un 24% dels sòls de l'hemisferi nord.[1]

Localització del permagel[modifica | modifica el codi]

Es troba extensivament en la zona àrtica de l'hemisferi nord: Alaska, nord del Canadà, centre i nord de la zona perifèrica de Grenlàndia i nord de Rússia i en àrees aïllades del nord de Xina, el Tibet i Mongòlia.

Caracterísitiques del permagel[modifica | modifica el codi]

En graves i roques hi ha poc gel i hi predomina un permafrost sec. Tanmateix el gel acostuma a presentar-se en el permafrost en proporcions del 80 al 100% per volum en intrusions massives de gel i cristalls de gel. El permafrost està en quasi tota la tundra i penetra al nord de la taigà hi ha un permafrost discontinu en els llocs on les temperatures de l'atmosfera es troben entre els -8'5 als -1 °C. El gruix de la capa glaçada del permafrost depèn de la temperatura mitjana anual, la conductivitat tèrmica del sòl i la roca, la proximitat al mar i la posició topogràfia.[2]

Dins del permagel, en la capa glaçada permanentment i a uns -10 °C, s'ha trobat vida microbiana, especialment cianobacteris.

La construcció en el permagel[modifica | modifica el codi]

L'hospital (Sykhus en noruec) de Longyearbyen, Svalbard s'ha construït sobre pilons a causa del permagel
Les canalitzacions a Longyearbyen sovint es fan per sobre del permagel

La construcció sobre el permagel es veu dificultada pel motiu que la calor dels edificis o de les canalitzacions poden fer desglaçar part del permagel i desestabilitzar-ne l'estructura. Les solucions comunes per això inclouen fer servir fonaments de fusta (pilons profunds); construir sobre una capa gruixuda de grava (normalment d'un a dos metres de gruix); o fer servir canonades calentes d'amoníac ahnidre En el cas del sistema de canonades d'Alaska (Trans-Alaska Pipeline System) es fa servir canonades calentes aïllades per evitar l'enfonsament de les canonades al seu pas pel permagel. Pel que fa al ferrocarril del Qingzang al seu pas per permagel (discontinu) del Tibet es fan servir una gran varietat de mètodes per mantenir fred el sòl. A l'Institut de Recerca del Permagel de Yakutsk, s'ha descobert que es pot evitar l'enfonsament dels grans edificis al permagel utilitzant puntals que s'estenen cap avall per arribar a 15 m de fondària o més. A aquesta profunditat la temperatura no canvia amb les estacions de l'any, mantenint-se en uns -5 °C.


El permagel i el canvi climàtic[modifica | modifica el codi]

Hi ha una previsió científica[1] que anuncia que amb l'escalfament global cap a l'any 2100 el permagel haurà desaparegut en la major part, restant només un milió de km2 de permagel (al voltant del 10% de l'actual) i que això tindria efectes adversos per l'ecologia i la societat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Geophysical research letters vol 32, Aprojection of severe near-surface permafrost degradation during the 21st century,D.M. Lawrwncw i A.G. Slater
  2. North American Terrestrial Vegetation M.G. Barbour i W. Dwight

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]