Taigà

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La taigà es toba en l'hemisferi nord, entre la tundra al nord i l'estepa al sud
Biomes
Biomes terrestres
Tundra
Taigà i bosc boreal
Praderies i matollars de muntanya
Bosc temperat de coníferes
Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
Boscos temperats de frondoses mixtos
Boscos, bosquets i matollars mediterranis
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
Praderies, sabanes i matollars temperats
Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
Deserts i matollars xeròfils
Praderies i sabanes inundades
Zona riberenca
Zona humida
Biomes aquàtics
Estany
Litoral, zona intermareal
Manglar
Bosc de kelp
Escull de corall
Zona nerítica
Plataforma continental
Zona pelàgica
Zona bèntica
Fumarola hidrotermal
Emanació freda
Banquisa
Altres biomes
Zona endolítica

La taigà és un bioma caracteritzat principalment per boscos de coníferes en un clima fred.

La taigà s'estén generalment per sobre dels 60º de latitud nord fins a arribar a la zona de la tundra. Pel sud limita amb el bosc caducifoli temperat.

La paraula taigà és un préstec de l'idioma rus i aquest de les llengües turques.[1] Es fa servir tant per Euràsia com per a Nordamèrica, que són els únics llocs on s'estén aquest tipus de vegetació, ja que a l'hemisferi sud les terres emergides no arriben a latituds tan meridionals on es pugui desenvolupar aquests boscos. Bosc boreal de coníferes és un sinònim de taigà.

Ocupa grans extensions dels països escandinaus, nord de Rússia (especialment a Sibèria), parts de Mongòlia i del Nord de la Xina, el Canadà en la seva major part i l'extrem nord dels Estats Units.

Clima de la taigà[modifica | modifica el codi]

  • Es tracta d'un clima fred continental on les diferències entre les temperatures mitjanes d'hivern i les d'estiu van des d'uns 20° (Finlàndia) a més de 60 °C (Sibèria oriental).
  • A l'hivern les temperatures mitjanes estan sempre per sota de zero i les glaçades nocturnes continuen durant la primavera. Segueix un curt període de 30 a 45 dies lliure de temperatures negatives i a finals d'estiu ja torna a glaçar. En general la taigà es fa en zones amb temperatures d'estiu per sobre dels 10 °C.[2]
  • La temperatura mitjana anual pot ser encara positiva en els llocs relativament temperats 4 o 5 °C anuals però en general és negativa de -5 a -15 °C.
  • L'hivern és molt fred però a gran part del bioma en aquesta estació hi neva poc per la presència d'un persistent anticicló. Tot i això el sòl pot estar nevat durant nou mesos.[3] Aquest fa també que la humitat ambiental sigui baixa i amb poc vent. A causa de l'alta latitud, durant l'època freda les hores de llum són molt poques.
  • A l'estiu (temperatures mitjanes entre 10 i 19 °C) és quan es produeix gairebé tot el creixement vegetal ajudat pel fet que és quan plou més (la pluviometria anual varia generalment entre 500 i 200 litres) i és major la llargada dels dies.

Com a exemple d'una estació meteorològica representativa de taigà la de Kemi a Finlàndia que es troba a les coordenades 65° 46′ Nord i 24° 34′ Est i a 18 m d'altitud. Font:[4]

Mesos gen feb mar abr mai jun jul ago set oct nov des any
Mitjana de les màximes -8,9°C -8,3°C -3,3°C 2,8°C 10,6°C 16,1°C 19,4°C 17,2°C 11,7°C 4,4°C -1,7°C -6,1°C 4,5°C
Mitjana de les mínimes -15,0°C -15,6°C -12,8°C -6,1°C 1,7°C 7,2°C 10,6°C 8,9°C 4,4°C -0,6°C -6,1°C -12,2°C -3°C
Pluja 28mm 27mm 18mm 23mm 39mm 48mm 74mm 66mm 53mm 73mm 46mm 34mm 528mm

Sòls[modifica | modifica el codi]

A la major part d'aquest bioma el sòl està perpètuament glaçat (permagel) i només es fon la capa superficial, poc més d'un metre, on arrela la vegetació. Els sòls són àcids i pobres en nutrients, no tenen la capa superior rica en matèria orgànica dels sòls d'altres climes.[5] La mineralització de la fullaraca de pícea és lenta a causa de la baixa temperatura ambiental i de la seva pròpia naturalesa química . La pràctica totalitat dels nutrients dels sòl s'acumulen en l'horitzó superior o horitzó A que només fa 20 cm i és en aquests pocs centímetres on la pícea té les seves arrels que forman una associació vital amb les micorizes (fongs simbiòtics).[6] El sòl és prim.[5] Estan sotmesos a un intens rentatge i amb l'activitat biològica reduïda per l'escassedat de microorganismes i activitat biològica en general.És comuna l'aparició de torberes, propiciada a llocs amb xicoteta infiltració d'aigua i abundant matèria orgànica.

Flora i vegetació[modifica | modifica el codi]

Taiga de Picea a Alaska

Hi ha dos tipus de taigà: la d'arbredes denses amb molsa al sotabosc i la d'arbredes clares amb líquens.[7] Són poques les espècies capaces d'adaptar-se i sobreviure a la taigà però les que ho aconsegueixen ocupen gran part del territori i per tant la vegetació domina el paisatge. A la taigà hi creixen principalment coníferes: El pi roig (Pinus sylvestris), que és una subespècie diferent de la que creix en llocs més meridionals com Andalusia, habita en els llocs més secs de la taigà. Diferents espècies d'avets i Picea es troben a Euràsia i Nordamèrica on la flora és més rica perquè després de les glaciacions la vegetació no ha trobat obstacles geogràfics per expandir-se. Bedolls i pollancres també es troben com a successió natural després dels incendis o al costat dels rius. Diferents tipus de molsa recobreixen el sotabosc. Entre els petits arbusts és molt corrent el nabiu Vaccinum myrtillus. Sovint es forma el que hom anomena "drunken forests" literalment boscs beguts, que es formen quan la capa de permagel es fon i els arbres, al perdre el seu suport, queden inclinats en diferents direccions.

Bosc begut

Fauna[modifica | modifica el codi]

Entre els grans mamífers destaca l'ós bru o gris. Els rens (caribú a Nordamèrica) es refugien a la taigà durant l'hivern i mengen brots de coníferes i la seva escorça. L'ant és un gran cèrvid més meridional que els rens. El llop, la guineu i el senglar (de mida més grossa que els que viuen en latituds més meridionals) són sempre presents. També hi ha molts petits mamífers i unes 300 espècies d'ocells dels quals només una trentena hi hivernen.[8]

Població humana[modifica | modifica el codi]

El 60% de la gent que habita per sobre dels 60° de latitud nord és finlandesa. Hi ha uns 10 milions d'habitants a la taigà i la densitat de població no arriba ni a un habitant per kilòmetre quadrat al nord del Canadà.

A la taigà s'hi poden establir pocs cultius (ordi, patates, cebes, plantes farratgeres) i l'agricultura es practica a petita escala. L'explotació forestal demanda actualment poca mà d'obra. Antigament era molt important la caça amb trampa per a l'obtenció de pells precioses (marta, castors, morloks (espècie) i altres), fet que va ser un impuls per a la colonització. La mineria (or i diamants) actualment és important a la Sibèria oriental.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Dictionary.com Unabridged (v 1.1). Random House, Inc. 12 Mar. 2008. web link
  2. Arno & Hammerly 1984, Arno et al. 1995
  3. A.P. Sayre, Taiga, (New York: Twenty-First Century Books, 1994) 16.
  4. Worldwide Bioclimatic Classification System
  5. 5,0 5,1 Sayre, 19.
  6. Atlas de Botànica Flora i vegetació, Manuel Crespo Edibook S.A. Barcelona1988
  7. Sayre, 12-3.
  8. Sayre, 28.

Notes[modifica | modifica el codi]

  • Arno, S. F. & Hammerly, R. P. 1984. Timberline. Mountain and Arctic Forest Frontiers. The Mountaineers, Seattle. ISBN 0-89886-085-7
  • Arno, S. F., Worral, J., & Carlson, C. E. (1995). Larix lyallii: Colonist of tree line and talus sites. Pp. 72-78 in Schmidt, W. C. & McDonald, K. J., eds., Ecology and Management of Larix Forests: A Look Ahead. USDA Forest Service General Technical Report GTR-INT-319.
  • Sayre, A. P. (1994). Taiga. New York: Twenty-First Century Books. ISBN 0-8050-2830-7

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Taigà