Banquisa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fusió de la banquisa
Oscil·lació anual de l'extensió de la banquisa (en color blanc)
Biomes
Biomes terrestres
Tundra
Taigà i bosc boreal
Praderies i matollars de muntanya
Bosc temperat de coníferes
Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
Boscos temperats de frondoses mixtos
Boscos, bosquets i matollars mediterranis
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
Praderies, sabanes i matollars temperats
Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
Deserts i matollars xeròfils
Praderies i sabanes inundades
Zona riberenca
Zona humida
Biomes aquàtics
Estany
Litoral, zona intermareal
Manglar
Bosc de kelp
Escull de corall
Zona nerítica
Plataforma continental
Zona pelàgica
Zona bèntica
Fumarola hidrotermal
Emanació freda
Banquisa
Altres biomes
Zona endolítica

La banquisa és una capa de glaç flotant que es forma a les regions oceàniques polars. Té un gruix aproximat d'un metre, quan es renova cada any, i de 4-5 metres, quan és persistent, com s'esdevé a la regió àrtica més propera al pol. Excepcionalment pot arribar a gruixos de 20 m. Molt sovint està constituïda per blocs de gel fracturats que s'han tornat a soldar.

Formació[modifica | modifica el codi]

La causa principal és la congelació de la superfície marina, però també hi pot contribuir la precipitació en forma de neu, la qual sempre és escassa a les regions polars, sotmeses de manera permanent a la influència de les altes pressions a causa del vòrtex polar. L'aigua del mar es glaça només a la superfície, ja que la del fons no s'arriba a refredar prou, a causa de l'enorme calor específica de l'aigua i la consegüent resistència al canvi de temperatura. Perquè comenci la solidificació la temperatura ha de baixar fins als –1,8 °C, a causa del descens crioscòpic, que és la disminució del punt de fusió/solidificació que acompanya la salinitat. De primer es formen petits cristalls lenticulars d'aigua pura, que seguidament es van reunint. Al final la banquisa queda formada per un conglomerat de gel d'aigua amb un farciment de salmorra a les esquerdes, on hi habiten algues i bacteris adaptats específicament a aquest ambient hipersalí.

Les dues banquises[modifica | modifica el codi]

Al món hi ha dues banquises que ocupen una part variable de l'oceà: l'una a l'Àrtic i l'altra al voltant del continent antàrtic.

  • La banquisa antàrtica desapareix en gran part durant l'estiu austral i es torna a formar a l'hivern, en què assoleix una extensió equivalent a la del continent. Al setembre arriba als 18,8 milions de km², mentre que al març ocupa tan sols 2,6 milions de km².
  • La banquisa àrtica fins ara ha estat permanent, tot i que cada any se'n fonen les parts més properes als continents circumdants, època que s'aprofita per a la circumnavegació de l'oceà Àrtic. Al març arriba als 15 milions de km² i al setembre n'ocupa només 6 milions i mig.

S'observa amb preocupació que la banquisa àrtica fa anys que tendeix a perdre extensió en cada cicle, cosa que s'interpreta com un efecte de l'canvi climàtic actual. Segons les darreres estimacions es creu que d'aquí a uns quants anys desapareixerà completament durant la temporada d'estiu.

Óssos blancs rondant un submarí nuclear

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ecologia

Hi ha molts organismes vinculats a la banquisa. Els óssos blancs vagaregen sobre la banquisa àrtica, per la qual cosa es tem pel seu destí, i molts peixos, foques i crustacis (krill) formen una cadena tròfica que arrenca de les algues que creixen sota el glaç, en un ambient molt constant i enriquit en nutrients, especialment favorable per a la vida marina.[1][2][3]

Climatologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Climatologia

Les conseqüències ambientals de l'evolució de les banquises no es restringeixen als seus efectes sobre la biota marina. Afecta el règim climàtic global de dues maneres. Primerament, la capa de glaç abriga l'oceà, tot actuant com un aïllant que restringeix el flux de calor de la mar a l'atmosfera: l'oceà i l'atmosfera formen un sistema acoblat que regula la distribució de calor al planeta. En segon lloc, el gel blanc de la banquisa, tot i ser prim, és altament reflectant, cosa que contribueix significativament a l'albedo planetari (la proporció de radiació solar que torna a l'espai per reflexió), un dels paràmetres que més influeixen en l'evolució del clima global. L'actual disminució estacional de l'albedo als pols hauria de contribuir, doncs, a l'escalfament global, en un cas de retroalimentació positiva simètric al que es produeix als períodes climàtics glacials, quan l'extensió dels casquets i de la banquisa accentua precisament el refredament.

Hi ha raons per suposar que en un període de la història del planeta, fa uns 700 milions d'anys, el clima va ser tan fred que una gruixuda banquisa permanent va arribar a cobrir el conjunt dels oceans, excepte potser els equatorials.

Galeria[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Barber, D.G.; Iacozza, J. Historical analysis of sea ice conditions in M'Clintock Channel and the Gulf of Boothia, Nunavut: implications for ringed seal and polar bear habitat. Arctic 57(1) Mar. 2004, pp. 1–14.
  2. Stirling, I.; Lunn, N.J.; Iacozza, J.; Elliott, C.; Obbard, M. Polar bear distribution and abundance on the southwestern Hudson Bay coast during open water season, in relation to population trends and annual ice patterns. Arctic 57(1) Mar. 2004, pp. 15–26.
  3. Stirling, I.; Parkinson, C.L. Possible effects of climate warming on selected populations of polar bears (Ursus maritimus) in the Canadian Arctic. Arctic 59(3) Sept. 2006, pp. 261–75
  • Rothrock, D.A. and J. Zhang. «Arctic Ocean Sea Ice Volume: What Explains Its Recent Depletion?». J. Geophys. Res., vol. 110, C1, 2005, pàg. C01002. DOI: 10.1029/2004JC002282.
  • «How Does Arctic Sea Ice Form and Decay?». NOAA Arctic theme page. [Consulta: 25 d'abril de 2005].
  • «NSIDC Sea ice». All About Sea Ice. [Consulta: 6 d'octubre de 2005].
  • Konstantin Y. Vinnikov, Donald J. Cavalieri, and Claire L. Parkinson, V33, L05704, doi:10.1029/2005GL025282, 2006 «PDF».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Banquisa