Llac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Llac als Pirineus del Bearn
Biomes
Biomes terrestres
Tundra
Taigà i bosc boreal
Praderies i matollars de muntanya
Bosc temperat de coníferes
Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
Boscos temperats de frondoses mixtos
Boscos, bosquets i matollars mediterranis
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
Praderies, sabanes i matollars temperats
Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
Deserts i matollars xeròfils
Praderies i sabanes inundades
Zona riberenca
Zona humida
Biomes aquàtics
Estany
Litoral, zona intermareal
Manglar
Bosc de kelp
Escull de corall
Zona nerítica
Plataforma continental
Zona pelàgica
Zona bèntica
Fumarola hidrotermal
Emanació freda
Banquisa
Altres biomes
Zona endolítica

Un llac o estany és una acumulació d'aigua, situada en una depressió a terra ferma.[1]

Acostumen a ésser alimentats per rius o glaceres, que reben el nom d'immissaris, i desguassen mitjançant uns altres rius, anomenats emissaris. Uns i altres poden mancar, i aleshores l'alimentació i el desguàs del riu poden ésser subterranis, en cas de relleus càrstics, o l'aigua pot perdre's per evaporació, en conques endorreiques.[1]

La superfície i la profunditat dels llacs és molt variable. N'hi ha d'una gran superfície com la mar Càspia, amb 371200 km2. Pel que fa a la profunditat, pot variar d'uns pocs metres a alguns centenars com el Baikal. El llac més important dels països de parla catalana és l'estany de Banyoles.[1]

Tipus de llacs segons el seu origen[modifica | modifica el codi]

L'origen dels llacs és divers i complex. En general, pot ser degut a fenòmens glacials, tectònics, endorreics, càrstics, erosius o volcànics.

  • Els llacs d'origen glacial[1] abunden a les regions circumpolars i a les altes muntanyes, i, en general, són acumulacions d'aigua degudes a les morenes terminals, que actuen com a barreres i retenen l'aigua de fusió, o bé cubetes sobre-excavades per l'erosió de les glaceres, com la majoria d'estanys del Pirineu.
  • Els llacs d'origen tectònic[1] són deguts a la formació de falles o fosses tectòniques. N'és un l'estany de Banyoles, que deu la seva gènesi a la combinació de dos tipus de factors: tectònics (falla de la Garrotxa) i càrstics, per tal com el llac s'assenta sobre uns estrats de guix i en el seu origen intervé la dissolució d'aquests. Altres llacs d'origen tectònic són el Tanganyika, el Baikal i la mar Morta.
  • Els llacs d'origen endorreic[1] són situats a l'interior de conques endorreiques i actuen com a receptors de la xarxa fluvial que les solca o, si aquesta hi manca, recullen els meteors aquosos que es precipiten a la conca. El cabal d'aquests llacs és molt variable, i depèn del règim climàtic estacional. Un exemple de llac endorreic és el llac Txad.
  • Els llacs d'origen càrstic[1] es formen per enfonsament del carst a les regions calcàries. Les llacunes de Ruidera tenen aquest origen.
  • Els llacs formats a causa dels fenòmens erosius i sedimentaris poden formar diversos tipus de llacs. L'erosió fluvial dóna lloc a la formació de piles o marmites de gegant, d'una extensió, a vegades, comparable a la de les llacunes.
  • Llacs formats per explosions volcàniques i enfonsaments subsegüents[1] són, per exemple, el Crater Lake d'Oregon (EUA), el llac Nyos (Camerun) i el llac Posadilla (Ciudad Real).

La desaparició dels llacs és deguda a dues causes: l'emplenament de la conca pels sediments i l'erosió de les barreres que mantenen retinguda l'aigua.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «Llac». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llac