Coiot

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Coiot
Canis latrans.jpg
Coyote portrait.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Canidae
Gènere: Canis
Espècie: C. latrans
Nom binomial
Canis latrans
(Say, 1823) [2]
Distribució geogràfica (en verd)
Distribució geogràfica (en verd)

El coiot (Canis latrans, que significa "gos lladrador") és una espècie de mamífer pertanyent a la família dels cànids.[3] El seu nom ve de la paraula nàhuatl cóyotl (IPA /ˈkɔ.jɔtɬ/).

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Il·lustració de l'any 1927

Mesura menys de 60 cm d'altura. Pot pesar entre 10 i 25 kg i el seu pes mitjà s'acosta als 15 kg. El seu color varia des del gris fins al canyella, de vegades amb un tint vermellós. Les orelles i el musell semblen llargs en relació a la grandària del seu cap. Pot ser identificat per la seva cua espessa i ampla que, sovint, duu prop del sòl. Pel seu aspecte esvelt es pot distingir del seu parent major, el llop gris, que pot pesar de 35 a 60 kg. És un animal molt prim i pot semblar desnodrit a primera vista encara que gaudeixi de bona salut.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Exemplar fotografiat a Menlo Park (Califòrnia)

Habita a Belize, el Canadà, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà i els Estats Units.[4] Malgrat haver estat intensament caçat, el coiot és un dels pocs animals grans que han ampliat el seu hàbitat des de l'arribada dels europeus a Amèrica: ha ocupat àrees de l'Amèrica del Nord prèviament habitades pels llops, ja que s'ha pogut adaptar al consum d'escombraries i animals domèstics.

Pot viure fins a 10 anys en estat salvatge i 18 en captivitat.[5] Viu i caça o sols o en parelles monògames. Menja mamífers petits, especialment musaranyes, talpons i conills, així com, també, petits insectes. És omnívor, i adapta la seva dieta a les fonts disponibles, incloent-hi fruites, herbes i altres vegetals. Al Parc Nacional de Yellowstone, abans de la reintroducció del llop, van començar a ocupar el nínxol ecològic d'aquest, caçant en gossades per a abatre preses de caça major.

L'aparellament és per a tota la vida i el coit ocorre al voltant del mes de febrer. Té ventrades de 4-6 cadells a finals d'abril o començaments de maig. Ambdós pares —i a vegades els exemplars juvenils, nascuts l'any anterior i que encara no han abandonat el cau familiar— ajuden a alimentar els cadells. A les tres setmanes d'edat, aquests, surten del cau sota la vigilància dels seus pares. Quan arriben a vuit-dotze setmanes d'edat els seus pares els ensenyen a caçar. Les famílies romanen juntes al llarg de l'estiu, però els joves parteixen a buscar els seus propis territoris cap a la tardor. Solen traslladar-se a unes deu milles de distància. Els joves maduren sexualment a l'any d'edat.

És molt més comú escoltar un coiot que veure'l. Els sons que fan els coiots són aguts i són descrits com a udols, xiscles o lladrucs. Aquests sons poden ser una nota llarga que puja i que cau (un udol) o una sèrie de notes curtes (un «xiscle») i se senten, en general, al crepuscle o a la nit, i amb menys freqüència durant el dia. Encara que els seus udols es realitzen tot l'any, són més comuns durant l'estació d'acoblament de la primavera i durant la tardor, quan els cadells abandonen les seves famílies per a establir territoris nous. Els seus udols enganyen: pot semblar que el coiot està en un lloc quan, realment, està en un altre indret.

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

S'han descrit unes dinou subespècies de coiot:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. . Canis latrans. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 11-10-08.
  2. Say, T., 1823. A: Account of an expedition from Pittsburgh to the Rocky Mountains : performed in the years 1819 and '20, by order of the Hon. J.C. Calhoun, sec'y of war, under the command of Major Stephen H. Long : from the notes of Major Long, Mr. T. Say, and other gentlemen of the exploring party compiled by Edwin James, botanist and geologist for the expedition; in two vols., H.C. Carey and I. Lea, Filadèlfia, 1822-1823. Vol 1, p 168.
  3. The Taxonomicon (anglès)
  4. UICN (anglès)
  5. Animal Diversity Web (anglès)
  6. Catalogue of Life (anglès)
  7. Mammal Species of the World (anglès)
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 FEIS (anglès)
  9. Catalogue of Life (anglès)
  10. Mammal Species of the World (anglès)
  11. Mammal Species of the World (anglès)
  12. 12,0 12,1 12,2 Wilson, D. E.; Reeder, D. M. (editors). Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference, 3a edició (en anglès). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2 volums, (2.142 pàg.), 2005. ISBN 978-0-8018-8221-0.
  13. Catalogue of Life (anglès)
  14. Mammal Species of the World (anglès)
  15. Catalogue of Life (anglès)
  16. Mammal Species of the World (anglès)
  17. Catalogue of Life (anglès)
  18. Mammal Species of the World (anglès)
  19. Catalogue of Life (anglès)
  20. Mammal Species of the World (anglès)
  21. Catalogue of Life (anglès)
  22. Mammal Species of the World (anglès)
  23. Catalogue of Life (anglès)
  24. Mammal Species of the World (anglès)
  25. Catalogue of Life (anglès)
  26. Mammal Species of the World (anglès)
  27. Catalogue of Life (anglès)
  28. Mammal Species of the World (anglès)
  29. Catalogue of Life (anglès)
  30. Mammal Species of the World (anglès)
  31. Catalogue of Life (anglès)
  32. Mammal Species of the World (anglès)
  33. Catalogue of Life (anglès)
  34. Mammal Species of the World (anglès)
  35. Catalogue of Life (anglès)
  36. Mammal Species of the World (anglès)
  37. Catalogue of Life (anglès)
  38. Mammal Species of the World (anglès)
  39. Catalogue of Life (anglès)
  40. Mammal Species of the World (anglès)
  41. Catalogue of Life (anglès)
  42. Mammal Species of the World (anglès)
  43. Catalogue of Life (anglès)
  44. Mammal Species of the World (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Allen, Stephen i Sargeant, Alan, Observed Interactions Between Coyotes and Red Foxes, Journal of Mammology, Vol. 70, Number 3, pàg. 631-633.
  • Andelt, W. F., 1985. Behavioral ecology of coyotes in south Texas. Wildlife Monographs 94: 45 pp.
  • Andelt, W. F., 1987. Coyote predation. A: M. Novak, J. A. Baker, M. E. Obbard i B. Malloch (eds), Wild furbearer management and conservation in North America, pàg. 128-140. Ontario Ministry of Natural Resources and the Ontario Trappers Association, Ontàrio, el Canadà.
  • Baillie, J. i Groombridge, B. (eds). 1996. 1996 IUCN Red List of Threatened Animals. A: J. Baillie i B. Groombridge (eds), IUCN, Gland, Suïssa.
  • Baker, Rollin H., 1983. Michigan Mammals. Michigan State University Press, Detroit, pg: 390-399.
  • Banfield, A.W.F., 1974. Mammals of Canada. University of Toronto Press, Toronto i Buffalo, pg: 286-289.
  • Bekoff, M., 1977. Canis latrans. Mamm. Species 79:1-9. --Distribution of coyote (Canis latrans) includes Oklahoma. Summary of information in literature. Systematics, Paleontology, Distribution, Natural history, Behavior, Ecology, Populations, Parasites, Genetics, Morphology, Physiology, Techniques, Economics, Wildlife management, Bibliographies. Canidae.
  • Beckoff, M., 1978 ed. Coyotes: Biology, Behavior, and Management. Nova York, Academic Press.
  • Bekoff, M., 1982. Coyote, Canis latrans. A: J. Chapman i G. Feldhamer (eds), Wild mammals of North America: biology, management and economics, pàg. 447-459. Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units.
  • Bekoff, M. i Gese, E. M., 2003. Coyote (Canis latrans). A: G. A. Feldhamer, B. C. Thompson i J. A. Chapman (eds), Wild mammals of North America: biology, management and conservation, pàg. 467-481. Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units.
  • Bender,D., Bayne, E., Brigham, M. Lunar, Condition Influences Coyote Howling, The American Midland Naturalist, v136, p. 413-17 (1996).
  • Cadieux, Charles, L., 1983, Coyotes: Predators and Survivors, Stackpole Books. ISBN 0-913276-42-1.
  • Fox, M.W., 1975. The Wild Canids: Their Systematics, Behavioral Ecology and Evolution. Van Nostrand Reinhold Co., Nova York, Londres i Melbourne, pg: 247-262.
  • Knowlton, F. F., 1972. Preliminary interpretations of coyote population mechanics with some management implications. Journal of Wildlife Management 36: 369-382.
  • Moore, G. C. i Parker, G. R., 1992. Colonization by the eastern coyote (Canis latrans). A: A. Boer (ed.), Ecology and management of the eastern coyote, pàg. 23-37. Wildlife Research Unit, University of New Brunswick, Fredericton, el Canadà.
  • Nowak, Ronald M. i John L. Paradiso. 1983. Walkers Mammals of the World. Quarta edició. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD, pg: 949-951.
  • O'Donoghue, M., Boutin, S., Krebs, C. J. i Hofer, E. J., 1997. Numerical responses of coyotes and lynx to the snowshoe hare cycle. Oikos 80: 150-162.
  • Reid, F., 1997. A field guide to the mammals of Central America and southeast Mexico. Oxford University Press, Nova York, Estats Units
  • Sillero-Zubiri, C., Hoffmann, M. i Macdonald, D. W. (eds). 2004. Canids: Foxes, Wolves, Jackals and Dogs. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Canid Specialist Group, IUCN, Gland, Suïssa i Cambridge, el Regne Unit.
  • Windberg L., Lamar A., Ebbert, S., Kelly B., Population Characteristics of Coyotes in the Northern Chihuahuan Desert, The American Midland Naturalist, v138. p. 197-207 (juliol de 1997)