Coiot

Coiot
Accediu al Portal:Mamífers
Estat de conservació
Risc mínim (UICN)
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Mammalia Ordre: Carnivora Família: Canidae Gènere: Canis Espècie: C. latrans
Nom binomial
Canis latrans (Say, 1823)
Distribució geogràfica (en verd)

Coiot

Il·lustració de l'any 1927

Exemplar fotografiat a Arizona

Coiot del Grand Teton National Park

El coiot (Canis latrans, que significa "gos lladrador") és una espècie de mamífer pertanyent a la família dels cànids.

Etimologia

El seu nom ve de la paraula nàhuatl cóyotl (IPA /ˈkɔ.jɔtɬ/).

Distribució geogràfica

Es troba a Belize, el Canadà, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà i els Estats Units. Malgrat haver estat intensament caçat, el coiot és un dels pocs animals grans que han ampliat el seu hàbitat des de l'arribada dels europeus a Amèrica: ha ocupat àrees de l'Amèrica del Nord prèviament habitades pels llops ja que s'ha pogut adaptar al consum d'escombraries i animals domèstics.

Morfologia

• Medeix menys de 60 cm d'altura
• Pesa entre 10 i 25 kg, premitjant15.
• El seu color varia des del gris fins al canyella, de vegades amb un tint vermellós.
• Les orelles i el musell semblen llargs en relació a la grandària del seu cap.
• Pot ser identificat per la seva cua espessa i ampla que, sovint, duu prop del sòl. Pel seu aspecte esvelt es pot distingir del seu parent major, el llop gris, que pot pesar de 35 a 60 kg.
• És un animal molt prim i pot semblar desnodrit a primera vista encara que gaudeixi de bona salut.

Subespècies

• Canis latrans cagottis (C. E. H. Smith, 1839)
• Canis latrans clepticus (Elliot, 1903)
• Canis latrans dickeyi (Nelson, 1932)
• Canis latrans frustror (Woodhouse, 1851)
• Canis latrans goldmani (Merriam, 1904)
• Canis latrans hondurensis (Goldman, 1936)
• Canis latrans impavidus (J. A. Allen, 1903)
• Canis latrans incolatus (Hall, 1934)
• Canis latrans jamesi (Townsend, 1912)
• Canis latrans latrans (Say, 1823)
• Canis latrans lestes (Merriam, 1897)
• Canis latrans mearnsi (Merriam, 1897)
• Canis latrans microdon (Merriam, 1897)
• Canis latrans ochropus (Eschscholtz, 1829)
• Canis latrans peninsulae (Merriam, 1897)
• Canis latrans texensis (Bailey, 1905)
• Canis latrans thamnos (Jackson, 1949)
• Canis latrans umpquensis (Jackson, 1949)
• Canis latrans vigilis (Merriam, 1897)

Reproducció

L'aparellament és per a tota la vida i té lloc al voltant del mes de febrer. Té ventrades de 4-6 cadells a finals d'abril o començaments de maig. Ambdós pares —i en ocasions els exemplars juvenils, nascuts l'any anterior i que encara no han abandonat el cau familiar— ajuden a alimentar els cadells. A les tres setmanes d'edat, aquests, surten del cau sota la vigilància dels seus pares. Quan arriben a vuit-dotze setmanes d'edat els seus pares els ensenyen a caçar. Les famílies romanen juntes al llarg de l'estiu, però els joves parteixen a buscar els seus propis territoris cap a la tardor. Solen traslladar-se a unes deu milles de distància. Els joves maduren sexualment a l'any d'edat.

Alimentació

Viu i caça o sols o en parelles monògames. Menja mamífers petits, especialment musaranyes, talpons i conills, així com, també, petits insectes. És omnívor, i adapta la seva dieta a les fonts disponibles, incloent-hi fruites, herbes i altres vegetals. Al parc nacional de Yellowstone, abans de la reintroducció del llop, van començar a ocupar el nínxol ecològic d'aquest, caçant en gossades per a abatre preses de caça major.

Comportament

És molt més comú escoltar un coiot que veure'l. Els sons que fan els coiots són aguts i són descrits com a udols, xiscles o lladrucs. Aquests sons poden ser una nota llarga que puja i que cau (un udol) o una sèrie de notes curtes (un «xiscle») i se senten, en general, al crepuscle o a la nit, i amb menys freqüència durant el dia. Encara que els seus udols es realitzen tot l'any, són més comuns durant l'estació d'acoblament de la primavera i durant la tardor, quan els cadells abandonen les seves famílies per a establir territoris nous. Els seus udols enganyen: pot semblar que el coiot està en un lloc quan, realment, es troba en un altre indret.

Longevitat

Pot viure fins a 10 anys en estat salvatge i 18 en captivitat.

Bibliografia

• Allen, Stephen i Sargeant, Alan, Observed Interactions Between Coyotes and Red Foxes, Journal of Mammology, Vol. 70, Number 3, pp. 631-633.
• Andelt, W. F., 1985. Behavioral ecology of coyotes in south Texas. Wildlife Monographs 94: 45 pp.
• Andelt, W. F., 1987. Coyote predation. A: M. Novak, J. A. Baker, M. E. Obbard i B. Malloch (eds), Wild furbearer management and conservation in North America, pp. 128-140. Ontario Ministry of Natural Resources and the Ontario Trappers Association, Ontàrio, el Canadà.
• Baillie, J. i Groombridge, B. (eds). 1996. 1996 IUCN Red List of Threatened Animals. A: J. Baillie i B. Groombridge (eds), IUCN, Gland, Suïssa.
• Baker, Rollin H., 1983. Michigan Mammals. Michigan State University Press, Detroit, pg: 390-399.
• Banfield, A.W.F., 1974. Mammals of Canada. University of Toronto Press, Toronto i Buffalo, pg: 286-289.
• Bekoff, M., 1977. Canis latrans. Mamm. Species 79:1-9. --Distribution of coyote (Canis latrans) includes Oklahoma. Summary of information in literature. Systematics, Paleontology, Distribution, Natural history, Behavior, Ecology, Populations, Parasites, Genetics, Morphology, Physiology, Techniques, Economics, Wildlife management, Bibliographies. Canidae.
• Beckoff, M., 1978 ed. Coyotes: Biology, Behavior, and Management. Nova York, Academic Press.
• Bekoff, M., 1982. Coyote, Canis latrans. A: J. Chapman i G. Feldhamer (eds), Wild mammals of North America: biology, management and economics, pp. 447-459. Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units.
• Bekoff, M. i Gese, E. M., 2003. Coyote (Canis latrans). A: G. A. Feldhamer, B. C. Thompson i J. A. Chapman (eds), Wild mammals of North America: biology, management and conservation, pp. 467-481. Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units.
• Bender,D., Bayne, E., Brigham, M. Lunar, Condition Influences Coyote Howling, The American Midland Naturalist, v136, p. 413-17 (1996).
• Cadieux, Charles, L., 1983, Coyotes: Predators and Survivors, Stackpole Books. ISBN 0-913276-42-1.
• Fox, M.W., 1975. The Wild Canids: Their Systematics, Behavioral Ecology and Evolution. Van Nostrand Reinhold Co., Nova York, Londres i Melbourne, pg: 247-262.
• Knowlton, F. F., 1972. Preliminary interpretations of coyote population mechanics with some management implications. Journal of Wildlife Management 36: 369-382.
• Moore, G. C. i Parker, G. R., 1992. Colonization by the eastern coyote (Canis latrans). A: A. Boer (ed.), Ecology and management of the eastern coyote, pp. 23-37. Wildlife Research Unit, University of New Brunswick, Fredericton, el Canadà.
• Nowak, Ronald M. i John L. Paradiso. 1983. Walkers Mammals of the World. Quarta edició. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD, pg: 949-951.
• O'Donoghue, M., Boutin, S., Krebs, C. J. i Hofer, E. J., 1997. Numerical responses of coyotes and lynx to the snowshoe hare cycle. Oikos 80: 150-162.
• Reid, F., 1997. A field guide to the mammals of Central America and southeast Mexico. Oxford University Press, Nova York, els Estats Units.
• Sillero-Zubiri, C., Hoffmann, M. i Macdonald, D. W. (eds). 2004. Canids: Foxes, Wolves, Jackals and Dogs. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Canid Specialist Group, IUCN, Gland, Suïssa i Cambridge, el Regne Unit.
• Windberg L., Lamar A., Ebbert, S., Kelly B., Population Characteristics of Coyotes in the Northern Chihuahuan Desert, The American Midland Naturalist, v138. p. 197-207 (juliol de 1997).

Enllaços externs

• ITIS (anglès)
• Mammal Species of the World (anglès)
• NCBI (anglès)
• CalPhotos (anglès)
• ARKive (anglès)
• Discover Life (anglès)
• uBio (anglès)
• Encyclopedia of Life (anglès)
• ZipCodeZoo (anglès)