Gat salvatge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'animal salvatge. Si cerqueu el personatge de dibuixos animats, vegeu El gat Silvestre.
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Gat salvatge
Gat salvatge europeu (Felis silvestris silvestris)
Chat sauvage.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Felidae
Gènere: Felis
Espècie: F. silvestris
Nom binomial
Felis silvestris
(Schreber, 1777)[2][3]
Distribució geogràfica
Distribució geogràfica
subspecies

(llegiu el text)

Gat salvatge
Segell de Moldàvia
Un gat salvatge al zoo de Děčín, a la República Txeca
Gat salvatge al zoo La Garenne, a Suïssa

El gat salvatge, gat fer, gat fagí, gat vaire, gat feréstec o gat bornaix (Felis silvestris) també conegut com a gat salvatge euroasiàtic, és una espècie de mamífer carnívor salvatge de la família dels fèlids que habita Euràsia i Àfrica. Té moltes subespècies com el gat salvatge europeu, el gat salvatge asiàtic i el gat salvatge africà. Es pot hibridar amb els gats domèstics que han estat abandonats a la natura, cosa que comporta un problema per a la seva supervivència.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

De mida petita, és l'antecessor salvatge dels gats domèstics (Felis silvestris catus). Els gats salvatges generalment són de constitució més robusta que els seus parents casolans. Solen ser de color predominant bru grisenc tigrat, més clar i ocraci al ventre i parts inferiors, amb quatre ratlles negres longitudinals al front, que van a convergir en una línia que recorre tota l'espina dorsal. Els exemplars de la subespècie europea tenen una capa de pèl més espessa i la cua més poblada i ampla que la del gat domèstic, amb la seva punta negra i almenys dues franges negres amples al seu costat. El gat salvatge euroasiàtic de vegades pot ser confós amb un gat domèstic assilvestrat de capa marró ratllada però, en el cas de la forma euroasiàtica, pot diferenciar-se per la seva espessa cua, més robusta i ampla, amb terminació roma i arrodonida, i amb almenys tres anells negres completament tancats. L'única prova morfològica indubtable per distingir al gat salvatge del domèstic és el mesurament de la capacitat craniana, lleugerament major en el primer.

  • Dimensions corporals: cap + cos (51 - 76 cm) i cua (26 - 31 cm).
  • Pes: 2,8 - 5,8 kg.
  • La seva aparença general és la d'un gat domèstic tigrat molt robust, amb el cap proporcionalment més gros i una cua més curta i gruixuda, arrodonida a la punta.
  • La coloració general és grisa fosca amb tons groguencs. Quatre línies negres recorren la part dorsal del coll i al cos té un esbós de bandes transversals fosques, que són les que li confereixen aspecte de gat tigrat. A la cua s'observen de dos a quatre anells negres (rarament cinc), més o menys ben definits i una banda ampla també negra a la punta. La gola i el ventre són de color molt més pàl·lid, mentre que les plantes dels peus són negres.
  • Presenta dimorfisme sexual: el mascle és lleugerament més gros que la femella: entre un 15 i 25%.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

El gat salvatge viu en boscos, i en llocs poc degradats i allunyats dels nuclis urbans. Típicament forestal, pot ocupar, així mateix, les bosquines i els matollars densos que li ofereixen prou cobertura, com també les zones amb abrics rocosos.

Comportament[modifica | modifica el codi]

Molt esquerp i agressiu, defuig la presència humana, de manera que és difícil de veure. Tanmateix, a l'època de zel, els mascles poden cercar femelles domèstiques als voltants de les masies i granges.

Solitari, surt a caçar preferentment al crepuscle i a la nit, tot i que pot mantenir-se actiu durant les vint-i-quatre hores del dia.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

És un predador típic de rosegadors, tot i que les aus (particularment, ocells), amfibis, rèptils i, fins i tot, insectes també constitueixen un percentatge significatiu de la seva dieta.[4]

Reproducció[modifica | modifica el codi]

El gat salvatge és polígam i una sola femella pot ser aparellada per un o més mascles. La gestació té una durada de 63-69 dies i la femella pareix a l'abril o maig una sola ventrada anyal d'1-8 cadells, tot i que, normalment, són 3-5. Les cries, en néixer, pesen uns 200 g i no obren els ulls fins als 10-12 dies. Als 3 o 4 mesos s'independitzen però continuen caçant amb sa mare durant algun temps. La maduresa sexual els arriba als 10 mesos.[4]

Longevitat[modifica | modifica el codi]

Pot arribar a viure entre 6 i 12 anys en llibertat, excepcionalment 15.[4]

Rastre[modifica | modifica el codi]

Ronca, miola i bufa com un gat domèstic, però més fort

Depredadors[modifica | modifica el codi]

Mentre són joves poden ser depredats pels grans depredadors com les guineus, els llops, altres gats, els mussols i els falcons. Els seus principals enemics, a la península Ibèrica, són l'àliga daurada (a la qual, en cas d'enfrontament, pot arribar a matar), el llop i el linx.[4][5]

Estat de conservació[modifica | modifica el codi]

El gat salvatge va ser exterminat per l'home en nombroses regions del centre d'Europa en el transcurs del segle passat, i avui en dia no es troba en gran nombre més que en els Càrpats. Es troba protegit des de fa diversos anys mitjançant la seva inclusió a l'annex II del conveni CITES. A la península Ibèrica la seva distribució i el seu nombre s'han reduït enormement; històricament ocupava la pràctica totalitat del territori ibèric, i en l'actualitat segueix present en pràcticament totes les províncies espanyoles i portugueses, però només en zones de muntanya. Es creu que la seva població europea està en franca regressió encara que, potser per la dificultat d'estudi esmentada, la UICN l'inclou en la seva Llista Vermella amb un prudent encara que ambigu «amenaçat».

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

L'àrea de distribució del gat salvatge euroasiàtic abasta Europa, Orient Mitjà, sud i centre d'Àsia i gran part d'Àfrica. La subespècie europea (Felis silvestris silvestris) està distribuïda des del Caucas i de l'Àsia Menor, per tot Europa central i meridional, arribant cap al nord fins a Escòcia i les proximitats del mar del Nord i de la mar Bàltica.

Es troba a l'Afganistan, Algèria, Angola, Armènia, l'Azerbaidjan, Bielorússia, Benín, Botsuana, Burkina Faso, Burundi, el Camerun, la República Centreafricana, el Txad, la Xina, Djibuti, Egipte, Eritrea, Etiopia, Gàmbia, Geòrgia, Ghana, Guinea, Guinea Bissau, l'Índia, l'Iran, l'Irak, Israel, Jordània, el Kazakhstan, Kenya, Kuwait, el Kirguizistan, el Líban, Lesotho, Líbia, Luxemburg, Macedònia, Malawi, Mali, Mauritània, el Marroc, Moçambic, Namíbia, el Níger, Nigèria, Oman, el Pakistan, la República del Congo, Rússia, Aràbia Saudita, el Senegal, Sèrbia, Montenegro, Sierra Leone, Eslovàquia, Eslovènia, Somàlia, Sud-àfrica, el Sudan, Swazilàndia, Suïssa, Síria, el Tadjikistan, Tanzània, Togo, Tunísia, Turquia, el Turkmenistan, Uganda, els Emirats Àrabs Units, l'Uzbekistan, el Sàhara Occidental, el Iemen, Zàmbia i Zimbabue.[6]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

El gat salvatge africà (Felis silvestris subespècie lybica) és menys tímid que altres subespècies de gat salvatge, cosa que va facilitar la seva domesticació i donà origen a tots els gats domèstics (Felis silvestris subespècie catus).

Espècies semblants[modifica | modifica el codi]

  • Es podria confondre fàcilment amb un gat domèstic (Felis catus) feréstec, però és més gran i pesat, té el cap proporcionalment més gros i la cua més ampla, anellada i amb l'extrem arrodonit.
  • La geneta és de mida més petita, té el cos més prim i allargat, les potes relativament més curtes, el musell punxegut i la cua ampla a la base i acabada en punta. A més, les taques fosques del cos es disposen en línies longitudinals i no transversals.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cat Specialist Group (2002). Felis silvestris. Llista Vermella de la UICN, Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2006. Consultat el 20 març 2010 (anglès). L'entrada de la base de dades inclou una justificació de per què aquesta espècie és considerada com de risc mínim
  2. uBio (anglès)
  3. The Taxonomicon (anglès)
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Proyecto Sierra de Baza (castellà)
  5. Animal Diversity Web (anglès)
  6. Mammal Species of the World (anglès)
  7. Mammal Species of the World (anglès)
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 www.nic.funet.fi (anglès)
  9. Mammal Species of the World (anglès)
  10. Mammal Species of the World (anglès)
  11. Mammal Species of the World (anglès)
  12. Mammal Species of the World (anglès)
  13. Mammal Species of the World (anglès)
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 Wilson, D. E.; Reeder, D. M. (editors). Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference, 3a edició (en anglès). Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2 volums, (2.142 pàg.), 2005. ISBN 978-0-8018-8221-0.
  15. Mammal Species of the World (anglès)
  16. Mammal Species of the World (anglès)
  17. Mammal Species of the World (anglès)
  18. Mammal Species of the World (anglès)
  19. Mammal Species of the World (anglès)
  20. Mammal Species of the World (anglès)
  21. Mammal Species of the World (anglès)
  22. Mammal Species of the World (anglès)
  23. Mammal Species of the World (anglès)
  24. Mammal Species of the World (anglès)
  25. Mammal Species of the World (anglès)
  26. Mammal Species of the World (anglès)
  27. Mammal Species of the World (anglès)
  28. Mammal Species of the World (anglès)
  29. «Felis silvestris». Catalogue of Life. (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bannikov, A. G., 1954. Mammals of the Mongolian People's Republic. Nauka, Moscou, Rússia.
  • Battersby, J., 2005. UK Mammals: Species Status and Population Trends. First Report by the Tracking Mammals Partnership. JNCC / The Tracking Mammals Partnership.
  • Bieniek, M., Sumiński, P. i Wolsan, M., 1992. Felis silvestris (Schreber, 1777). PWRiL, Varsòvia.
  • Biró, Z., Lanszki, J., Szemethy, L., Heltai, M. i Randi, E., 2005. Feeding habits of feral domestic cats (Felis catus), wild cats (Felis silvestris) and their hybrids: trophic niche overlap among cat groups in Hungary. Journal of Zoology (Londres) 266: 187-196.
  • Cabral, M. J., Almeida, J., Almeida, P. R., Dellinger, T., Ferrand de Almeida, N., Oliveira, M. E., Palmeirim, J. M., Queiroz, A. I., Rogado, L. i Santos-Reis, M. (eds). 2005. Livro Vermelho dos Vertebrados de Portugal. Instituto da Conservação da Natureza, Lisboa.
  • Canters, K. J., Thissen, J. B. M., van Diepenbeek, A., Jansman, H. A. H. i Goutbeek, K., 2005. The wildcat (Felis silvestris) finally recorded in the Netherlands. Lutra 48(2): 67-90.
  • Daniels, M. J., Golder, M. C., Jarrett, O. i MacDonald, D. W., 1999. Feline viruses in wildcats from Scotland. Journal of Wildlife Diseases 35(1): 121-124.
  • Driscoll, C. A., Menotti-Raymond, M., Roca, A. L. Hupe, K., Johnson, W. E., Geffen, E., Harley, E. H., Delibes, M., Pontier, D., Kitchener, A. C., Yamaguchi, N., O'Brien, S. J. i Macdonald, D. W., 2007. The Near Eastern origin of cat domestication. Science 317: 519-523.
  • Eizirik, E., Johnson, W. E. and O'Brien, S. J. Submitted. Molecular systematics and revised classification of the family Felidae (Mammalia, Carnivora). Journal of Mammalogy.
  • Fernandes, M., Castro, L. i Ceia, H., 2001. Lince-ibérico em Portugal. Actividades da Direcção de Servicios Conservação da Natureza, 1995-2001. Relatorio ICN.
  • Gippoliti, S. i Amori, G., 2006. Ancient introductions of mammals in the Mediterranean Basin and their implications for conservation. Mammal Review 36: 37-48.
  • Hemmer, H., 1999. Felis silvestris. A: A. J. Mitchell-Jones, G. Amori, W. Bogdanowicz, B. Kryštufek, P. J. H. Reijnders, F. Spitzenberger, M. Stubbe, J. B. M. Thissen, V. Vohralík i J. Zima (eds), The Atlas of European Mammals, p. 358-359. Academic Press, Londres, la Gran Bretanya.
  • Herrmann, M. i Vogel, C., 2005. Die Wildkatze. A: M. Braun i F. Dieterlen (eds), Die Säugetiere Baden-Württembergs Bd 2, p. 363-376. Ulmer Verlag.
  • Kitchener, A. C., Yamaguchi, N., Ward, J. M. i Macdonald, D. W., 2005. A diagnosis for the Scottish wildcat: a tool for conservation action for a critically-endangered felid. Animal Conservation 8: 223-237.
  • Knapp, J., Herrmann, M. i Trinzen, M., 2000. Artenschutzprojekt Wildkatze (Felis silvestris) in Rheinland-Pfalz. Landesamt für Umweltschutz und Gewerbeaufsicht, Oppenheim, Alemanya.
  • Lapini, L. i Molinari, P., 2006. Nach zehn Jahren taucht in Kärnten die Wildkatze wieder auf. Carinthia II 197(117): 59-66.
  • Lecis, R., Pierpaoli, M., Biro, Z. S., Szemethy, L., Ragni, B., Vercillo, F. i Randi, E., 2006. Bayesian analyses of admixture in wild and domestic cats (Felis silvestris) using linked microsatellite loci. Molecular Ecology 15(1): 119-131.
  • Lozano, J., Moleón, M. i Virgós, E., 2006. Biogeographical patterns in the diet of the wildcat, Felis silvestris Schreber, in Eurasia: factors affecting the trophic diversity. Journal of Biogeography 33(6): 1076-1085.
  • Lüps, P., Flückiger, P. F., Peier, D. i Schmidt, P., 2002. Fund einer Waldkatze Felis silvestris bei Oberbuchsiten. Mitteilungen der Naturforschenden Gesellschaft des Kantons Solothurn 39: 41-45.
  • Macdonald, D. W., Daniels, M. J., Driscoll, C. A., Kitchener, A. C. i Yamaguchi, N., 2004. The Scottish Wildcat: analyses for conservation and an action plan. The Wildlife Conservation research unit, Oxford, la Gran Bretanya.
  • Nowak R. M., 1991. Walker's Mammals of the World. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, els Estats Units i Londres, la Gran Bretanya.
  • Nowell, K. i Jackson, P., 1996. Wild Cats. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Cat Specialist Group, Gland, Suïssa i Cambridge, la Gran Bretanya.
  • Okarma, H., Śnieżko, S. i Olszanska, A., 2002. Occurrence of wildcat in the Polish Carpathian Mountains. Acta Theriologica 47(4): 499-504.
  • Palomo, L. J. i Gisbert, J., 2002. Atlas de los mamíferos terrestres de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza. SECEM-SECEMU, Madrid, l'Estat espanyol.
  • Peichocki, R., 2001. Lebensräume. Die Verbreitung der Wildkatze in Europa. A: H. Grabe i G. Worel (eds), Die Wildkatze. Zurück auf leisen Pfoten, p. 14-27. Buch & Kunstverlag Oberpfalz, Amberg.
  • Phelan, P. i Sliwa, A., 2006. Range size and den use of Gordon's wildcats in the Emirate of Sharjah, United Arab Emirates. Cat News 44: 16-17.
  • Pierpaoli, M., Birò, Z. S., Herrmann, M., Hupe, K., Fernandes, M., Ragni, B., Szemethy, L. i Randi, E., 2003. Genetic distinction of wildcat (Felis silvestris) populations in Europe, and hybridization with domestic cats in Hungary.
  • Pinto, B. i Fernandes, M. L., 2001. Preliminary approach to wildcat distribution in Portugal. Institute for Nature Conservation.
  • Randi, E. i Ragni, B., 1991. Genetic variability and biochemical systematics of domestic and wild cat populations (Felis silvestris: Felidae). Journal of Mammalogy 72: 79–88.
  • Simon, O., Hupe, K. i Trinzen, M., 2005. Wildkatze - Felis silvestris (Schreber, 1777). Bonn-Bad Godesberg.
  • Spassov, N., Simeonovski, V. i Spiridonov, G., 1997. The Wild Cat (Felis silvestris, Schr.) and the Feral Domestic Cat: Problems of the Morphology, Taxonomy, identification of the hybrids and purity of the wild population. Historia naturalis bulgarica 8: 101-120.
  • Stahl, P. i Artois, M., 1991. Status and conservation of the wildcat in Europe and around the Mediterranean rim. Council of Europe, Estrasburg.
  • Stahl, P., Artois, M. i Aubert, M. F. A., 1988. Organisation saptiale et deplacements des chats forestiers adultes (Felis silvestris, Schreber, 1777) en Lorraine. Revue d'Écologie (La Terre et la Vie) 43: 113-132.
  • Stuart, C., Stuart, T. i De Smet, K. J. Felis silvestris. A: J. S. Kingdon i M. Hoffmann (eds), The Mammals of Africa, Academic Press, Amsterdam, els Països Baixos.
  • Vevers, G. M. i Pinner, E., 1948. Animals of the U.S.S.R. W. Heinemann, Londres.
  • Vigne, J. D., 1992. Zooarchaeology and the biogeographical history of the mammals of Corsica and Sardinia since the last Ice Age. Mammal Review 22: 87-96.
  • Vigo, Marta: Guia dels mamífers terrestres de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, col·lecció Pòrtic Natura, núm. 18. Barcelona, maig del 2002. ISBN 84-7306-680-4, planes 216-217.
  • Wilson, D. E. i Reeder, D. M., 1993. Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference. Smithsonian Institution Press, Washington DC.
  • Wolsan, M. i Okarma, H., 2001. Felis silvestris, Schreber, 1775. Żbik. A: Z. Głowaciń (ed.), Polish red data book of animals, p. 94-95, 83-84. Varsòvia.
  • Wozencraft, W. C., 2005. Order Carnivora. A: D. E. Wilson i D. M. Reeder (eds), Mammal Species of the World: A taxonomic and geographic reference. 3a. edició, p. 532-628. Smithsonian Institution Press, Washington DC.
  • Yamaguchi, N., Driscoll, C. A., Kitchener, A. C., Ward, J. M. i Macdonald, D. W., 2004. Craniological differentiation between European wildcats (Felis silvestris silvestris), African wildcats (F. s. lybica) and Asian wildcats (F. s. ornata): implications for their evolution and conservation. Biological Journal of the Linnean Society 83: 47-63.
  • Yin, Y. f., Drubygal, Achu, Lu, Z. i Sanderson, J., 2007. First photographs in nature of the Chinese mountain cat. Cat News 47: 6-7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]