Conill

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Conill (desambiguació)».
Un niu de conill amb cries.

Els conills són un grup de mamífers de la família dels lepòrids que no es correspon amb cap tàxon en particular. El terme "conill" és un nom comú i els animals que s'anomenen "conills" es reparteixen en deu gèneres diferents (tots els de la família Leporidae tret de Lepus).

En general, els conills són animals petits que no superen el mig metre, amb una cua molt curta i unes orelles molt llargues. Tenen unes potents potes posteriors que utilitzen per desplaçar-se corrent i saltant. Són exclusivament herbívors i utilitzen el seu fi olfacte i els seus bigotis per buscar aliment.

Tot i que n'existeixen molts en estat salvatge, algunes varietats de conill han estat adoptades pels humans com a animal de granja, com a aliment, o com a animal de companyia.

Vegeu també Cunícula

Gèneres[modifica | modifica el codi]

Hi ha diferents gèneres de la família classificats com a conills, incloent-hi el conill europeu (Oryctolagus cuniculus), Conills de cua de cotó (genus Sylvilagus; 13 espècies) i el Conill de les illes Amami (Pentalagus furnessi, espècies en perill d'extinció a Amami Ōshima, Japó). Hi ha altres espècies de conills i aquestes, juntament amb les piques i les llebres, constitueixen l'ordre dels lagomorfs.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Les femelles arriben a la maduresa sexual, en funció de la mida, entre els quatre i els vuit mesos[1] i amb freqüència poden tenir una camada de conills abans de l'any. El període de gestació dura entre trenta-un i trenta-tres dies;[2] Els nadons són cecs i sense pèl.

Nutrició[modifica | modifica el codi]

Els conills són herbívors. La dieta es compon de diversos vegetals amb un component fibrós important, és a dir, mengen molt de farratge i poc gra. Les peculiaritats del procés digestiu fan que necessitin una dieta molt especial. Els cal que els aliments continguin gran quantitat de cel·lulosa i no gaires de sucres simples o midó, que poden fermentar ràpidament en el seu lent trànsit intestinal. A més, necessiten menjar sovint perquè aquest trànsit es mantingui, i per això constantment n'ingereixen petites quantitats. S'ha estimat que un conill pot ingerir aliment fins a 80 cops al dia. Existeixen tres components principals en la dieta d'un conill: el farratge sec, els aliments concentrats i els aliments verds. Els aliments verds poden constituir el 45% de la dieta. Pel que fa a l'aigua, és convenient saber que requereixen de 3 a 5 litres d'aigua fresca.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Viu en àrees seques properes al nivell del mar amb un sòl arenós i tou on pot construir el cau. Habiten en boscos, tot i que prefereixen camps extensos coberts per matolls on poder amagar-se. Antigament també era freqüent de trobar-los en terres de conreu, però les arades modernes en destrueixen els caus. Tot i això, aquesta espècie s'ha adaptat a l'activitat humana i viu en parcs, camps de gespa o fins i tot en cementiris. De vegades es troben en cultius agrícoles, on s'alimenten d'enciam, grans o arrels.

Anatomia[modifica | modifica el codi]

Ulls: Els ulls dels conills, són més laterals que els de molts altres mamífers; això els brinda una visió més panoràmica, amb la qual poden detectar qualsevol predador proper.

Vòmit: Els conills no poden vomitar pel petit lumen pilòric que tenen, cosa que els predisposa a acumulació de pèl en l'estómac. També tenen pèl a l'estómac perquè quan es netegen les potes o qualsevol altra part del cos també llepen el pèl que els queda enganxat a la llengua i se'ls empassen i els queden a l'estómac.

Ossos: L'esquelet del conill és molt fràgil i representa solament el 8% del total del pes corporal. Els ossos llargs i l'espina lumbar, que estan cobertes per una gran quantitat de múscul, són molt susceptibles de patir fractures.

Papada: Les femelles de moltes espècies presenten papada, provocada per una dermatitis, especialment en conilles obeses, que -en climes humits i càlids- mantenen aquesta zona humida.

Dents: Els creixen contínuament (de 10 a 12 centímetres al llarg de la vida d'un conill). Els conills presenten 2 parells de dents incisives. El parell més petit d'incisius són darrere dels grossos i no posseeixen una vora filosa.

Orelles: A més a més de captar els sons, els ajuden a regular la temperatura corporal. Les orelles són fràgils i no han d'usar-se per a subjectar als conills. També hi tenen un líquid que els serveix per a protegir-se de malalties. Quan l'usen pot semblar que es rentin la cara, però en realitat s'hi estan escampant aquest líquid.

Tracte gastrointestinal: Té un estómac únic i glandular, un llarg intestí i un gran cec. La microflora intestinal és molt sensible a l'osmolaritat intestinal, al pH i a altres factors, com els canvis d'alimentació (especialment en conills de 4 a 12 setmanes).

Venes: Les venes són primes i fràgils. La formació d'hematomes després d'una vaccina és bastant comuna.

Mamelles: Les femelles en presenten 4 o 5 parells. Els mascles no tenen mugrons.

Orina: Pot ser vermella, rosada o de color carabassa. Aquests colors es poden deure al metabolisme de l'aliment. L'orina és la via d'excreció del calci i el fòsfor, a diferència d'altres mamífers que la fan per la bilis.

Potes: Els conills no tenen coixinets com altres mamífers. Aquestes zones estan cobertes amb un pelatge abundant. Les potes del darrere són molt potents per poder saltar i córrer molt més.

Femta: Produeixen 2 tipus de femta: les mucoses o cecotrops, que provenen del cec, es produeixen al matí o a la nit. Els cecotrops es generen després de 4 a 8 hores de la ingesta i són ingerits directament des de l'anus. L'altre tipus de femta seca són les normals i es produeixen durant 1 a 4 hores després de la ingesta i no són reingerides pel conill.

Caràcter[modifica | modifica el codi]

Existeix la creença comuna que els conills i les llebres són animals temorosos. Al seu àmbit natural, aquest comportament el determina la necessitat de supervivència, és a dir, aquests animals són el principal objectiu de molts depredadors, com llops, àguiles, guineus o llúdrigues, per la qual cosa estar sempre vigilants és la seva millor arma. Així, davant qualsevol amenaça, aquest animal té dues úniques opcions: fugir o ajupir-se simulant estar mort. A la llar, es comporten de forma similar. Si percep sorolls estridents o molt forts el conill s'encongirà amb les orelles cap enrere, els ulls oberts de bat a bat i li tremolarà tot el cos. Aquestes reaccions de seguretat els duen a marcar el territori que consideren seu. Al camp ho faran per mitjà de la col·locació de branques o pedres entorn d'un cau, o bé per mitjà de secrecions corporals. A la vida casolana, al costat de nosaltres, aquests animals consideraran el seu refugi la gàbia. Tot i que són animals tranquils, no són rars els enfrontaments amb els congèneres per defensar el seu espai.

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el conill encarnava el mal a causa la seva fertilitat.[3][4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gendron, Karen; Parker, Karen. The Rabbit Handbook (en anglès). Barron's Educational Series, 2009, p.95. ISBN 0764142534. 
  2. Richardson, V. C. G.. Rabbits: health, husbandry, and disease (en anglès). John Wiley and Sons, 2000, p.45. ISBN 063205221X. 
  3. «Comunicar un missatge». Romànic Obert. [Consulta: 17 gener 2014].
  4. «Interpretació dels capitells romànics». Romànic Obert. [Consulta: 11 gener 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]