Conill

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Conill (desambiguació)».
Un niu de conill amb cries.

Els conills són un grup de mamífers de la família dels lepòrids que no es correspon amb cap tàxon en particular. El terme "conill" és un nom comú i els animals que s'anomenen "conills" es reparteixen en deu gèneres diferents (tots els de la família Leporidae tret de Lepus).

En general, els conills són animals petits que no superen el mig metre, amb una cua molt curta i unes orelles molt llargues. Tenen unes potents potes posteriors que utilitzen per desplaçar-se corrent i saltant. Són exclusivament herbívors i utilitzen el seu fi olfacte i els seus bigotis per buscar aliment.

Tot i que n'existeixen molts en estat salvatge, algunes varietats de conill han estat adoptades pels humans com a animal de granja, com a aliment, o com a animal de companyia.

Vegeu també Cunícula

Gèneres[modifica | modifica el codi]

Hi ha diferents gèneres de la família classificats com a conills, incloent-hi el conill europeu (Oryctolagus cuniculus), Conills de cua de cotó (genus Sylvilagus; 13 espècies) i el Conill de les illes Amami (Pentalagus furnessi, espècies en perill d'extinció a Amami Ōshima, Japó). Hi ha altres espècies de conills i aquestes, juntament amb la Pica (animal) i les llebres, fan l'ordre Lagomorpha.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Les femelles arriben a la maduresa sexual depenent de la seva mida, entre els quatre i els vuit mesos[1] i amb freqüència poden tenir una camada de conills abans de l'any. El període de gestació dura entre trenta-un i trenta-tres dies;[2] Les cries són cegues i sense pèl.

Nutrició[modifica | modifica el codi]

Els conills són herbívors. La seva dieta es compon de diversos vegetals, amb un component fibrós important, és a dir, mengen molt de farratge i poc gra. Les peculiaritats del seu procés digestiu fan que necessitin una dieta molt especial. Els cal que els aliments continguin gran quantitat de cel·lulosa i no massa sucres simples o midó, que poden fermentar ràpidament en el seu lent trànsit intestinal. A més, necessiten menjar cada poc temps perquè aquest trànsit es mantingui, i per això n'ingereixen petites quantitats de tant en tant i contínuament. S'ha estimat que un conill pot ingerir aliment fins a 80 cops al dia. Existeixen tres components principals en la dieta d'un conill: el farratge sec, els aliments concentrats i els aliments verds. Els aliments verds poden constituir el 45% de la dieta. Pel que fa a l'aigua, és convenient saber que requereixen de 3 a 5 litres d'aigua fresca.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Viu en àrees seques properes al nivell del mar amb un sòl arenós i tou per a facilitar la construcció de caus. Habiten en boscos, tot i que prefereixen camps extensos coberts per matolls on poder amagar-se. Antigament també eren freqüents en terres de cultiu encara que els nous mètodes d'arada inclouen la destrucció de caus de conills. Tot i això, aquesta espècie s'ha adaptat a l'activitat humana vivint en parcs, camps de gespa o fins i tot cementiris. De vegades es troben en cultius agrícoles on s'alimenten d'enciam, grans o arrels.

Anatomia[modifica | modifica el codi]

Ulls: Els ulls dels conills, són més laterals que molts mamífers; això els brinda una vista més panoràmica, perquè puguin detectar qualsevol predador prop.

Vòmit: Els conills no poden vomitar pel petit lumen pilòric que posseixen, el que predisposa a acumulació de pèl en l'estómac. També tenen pèl a l'estómac perquè quan es renten les potes o qualsevol part del cos també llepen el pèl que se'ls hi queden enganxats a la llengua i se'ls empassen, que això fa que es quedin a l'estómac.

Ossos: L'esquelet del conill és molt fràgil, sent solament el 8% del total del pes corporal. Els ossos llargs i l'espina lumbar, que estan cobertes per una gran quantitat de múscul, són molt susceptibles a sofrir fractures.

Papada: Les femelles de moltes races posseixen papada. Aquesta àrea és un lloc de dermatitis, especialment en conilles obeses, que mantenen aquesta zona humida i en climes humits i càlids.

Dents: Creixen contínuament (10 a 12 centímetres en la vida d'un conill). Els conills presenten 2 parells de dents incisives. El parell més petits d'incisius estan darrere dels grans i no posseixen una vora filós.

Orelles: Ajuden a regular la temperatura, com també a captar els sons. Les orelles són fràgils i no han d'usar-se per a subjectar als conills. També hi tenen un líquid que els serveix per protegir-se de malalties. Quan l'usen pot semblar que es rentin la cara però en realitat s'estan escampant el líquid per la cara.

Tracte Gastrointestinal: Posseix un estómac únic i glandular, un llarg intestí i un gran cec. La microflora intestinal és molt sensible a l'osmoralitat intestinal, pH i altres factors, canvis d'alimentació (especialment en conills de 4 a 12 setmanes).

Venes: són primes i fràgils. La formació d'hematomes després d'una vacuna és bastant comuna.

Glàndula Mamaria: Les femelles presenten 4 a 5 parells. No existeixen mugrons en els mascles.

Orina: normalment pot ser vermella, rosada o taronja. Aquests colors poden estar causat pel metabolisme de l'aliment. L'orina és la via d'excreció per al calci i fòsfor (a diferència d'altres mamífers que la realitzen per la bilis).

Potes: Els conills no posseixen coixinets com altres mamífers. Aquestes zones estan cobertes amb un pelatge abundant. Les potes del darrere són molt potents per poder saltar i córrer molt més.

Femta: Produeixen 2 tipus de femta: les mucoses o Cecotropos, que provenen del cec, es produïxen en el matí o en la nit. Els cecotropos es generen després de 4 a 8 hores de la ingesta i són ingerits directament des de l'anus. L'altre tipus de femta seca són les normals i es produixen durant 1 a 4 hores després de la ingesta i no són reingerides pel conill.

Caràcter[modifica | modifica el codi]

Existeix la creença comuna que els conills i les llebres són animals temorosos. Al seu àmbit natural, aquest comportament ve determinat per la necessitat de supervivència, és a dir, aquests animals són el principal objectiu de molts depredadors com llops, àguiles, guineus o llúdrigues, pel que mantenir una actitud sempre alerta és la seva millor arma. Així, davant qualsevol amenaça, aquest animal té dues úniques opcions: fugir o ajupir-se simulant estar mort. A la llar, es comporten de forma similar. Si percep sorolls estridents o molt alts el conill s'encongirà amb les orelles cap enrere, els ulls oberts de bat a bat i tremolarà tot el seu cos. Aquestes reaccions de seguretat els duen a marcar el territori que consideren seu. Al camp ho faran mitjançant la col·locació de branques o pedres entorn d'un cau, o bé mitjançant secrecions corporals. A la seva vida casolana, al costat de nosaltres, aquests animals consideraran el seu refugi la gàbia. Tot i que són animals tranquils, no són rars els enfrontaments amb els seus congèneres per defensar el seu espai.

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el conill encarnava el mal per la seva fertilitat.[3][4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gendron, Karen; Parker, Karen. The Rabbit Handbook (en anglès). Barron's Educational Series, 2009, p.95. ISBN 0764142534. 
  2. Richardson, V. C. G.. Rabbits: health, husbandry, and disease (en anglès). John Wiley and Sons, 2000, p.45. ISBN 063205221X. 
  3. «Comunicar un missatge». Romànic Obert. [Consulta: 17 gener 2014].
  4. «Interpretació dels capitells romànics». Romànic Obert. [Consulta: 11 gener 2014].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]