Torró

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Torró

Turrón de Jijona (Mallorquina).jpg
Torró de Xixona

Altres noms Terró, touron, turrón, torrone, torrão
Tipus cuina Cuina àrab, cuina occitana, cuina italiana, cuina dels Països Catalans, cuina espanyola, cuina portuguesa
On es menja Europa, Amèrica, Àsia...
Ingredients destacats clara d'ou, ametlla, mel, sucre
Origen Món àrab

El torró o terró és un dolç que es fa generalment d'ametla, mel i ou, generalment cuit. El torró és als Països Catalans potser el dolç més típic i tradicional al Nadal, tot i que en origen era menjat a les postres dels rics en ocasions especials. Per exemple, tenim constància escrita que hi era al menú de les noces de la filla del rei Jaume I.

L'origen del torró no és del tot clar, la teoria més plausible és que siga d'origen àrab, com altres postres amb ametles, i des de les comarques del Sud del País Valencià, especialment de Xixona i Alacant estant es va popularitzar a altres zones peninsulars, el sud de França i, a través d'Itàlia (torrone) a l'Amèrica Llatina. La seva recepta ja apareix al medieval Llibre del Coch del mestre Robert. Potser el nogat occità i el torrone o torró italià van néixer també directament dels àrabs, o no se sap si per influència del torró català, que ja existia a l'Edat Mitjana i que en aquell moment, i en concret al segle XV, la catalana era la cuina més prestigiosa d'Europa.

No s'ha de confondre el torró dit "fort" (en castellà, duro), com el d'Alacant, Agramunt, Perpinyà o Xerta, amb productes similars però diferents, com el guirlatxe (fruits secs sencers units per una capa de caramel dur) o per altres de la mateixa família i potser d'origen comú, com l'àrab halva, que es pot menjar amb cullera, o l'occità nogat (en francès, nougat), que no és tan tou com l'halva però no és gens dur, i conté una proporció de fruits secs molt inferior al torró.

Varietats[modifica | modifica el codi]

Torró d'Alacant
Torrons variats

Les varietats autòctones, originàries i més conegudes del torró són les següents:

  • Torró de Xixona (o tou, o blanet): es fa amb ametles picades i mel. Està regulat per un consell d'Indicació Geogràfica Protegida.
  • Torró d'Alacant (o fort, o “dur” castellanisme): es fa amb ametles torrades i mel, amb clara d'ou, el què li proporciona la seua especial duresa. Està regulat per un consell d'Indicació Geogràfica Protegida.
  • Torró de Xerta amb avellanes o ametlles, mel i clara d'ou. És també un torró fort. Té forma circular.
  • Torró d'Agramunt (amb Indicació Geogràfica Protegida), amb ametles o avellanes, mel i clara d'ou. És fort i alhora molt lleuger.
  • Torró de Perpinyà amb avellanes, mel i clara d'ou. Es tracta d'un altre torró fort.
  • Torró de crema cremada, fet amb ametlles, sucre, ous i pell de llimona. Sembla que va sorgir quan a pastisser va voler salvar un torró de canyella massa tou, cremant-lo com la crema catalana. És d'origen ancestral i encara avui el més sol·licitat a Barcelona.[1]

També el torró de Casinos i el torró de gat,[2] típic de Cullera, fet amb crispetes i mel cuita.

La quantitat d'ametla determina la qualitat i, també, el preu del producte, al ser el producte més car. Segons la denominació d'origen, la proporció d'ametla no pot ser inferior al 60% en els torrons durs ni inferior al 64% en els torrons tous. La legislació espanyola regula el mínim de quantitat d'ametlla que ha de tenir un torró per a poder ser qualificat de qualitat suprema.[2]

No obstant això, actualment existeixen variants de torró de tots els sabors i ingredients: de crema cremada (també anomenat de rovell d'ou) amb pinya, de neu, de xocolata i arròs, de xocolata i ametles, de massapà i fruites confitades, de coco, de massapà i nous, etc. També existeixen torrons, tant tradicionals d'ametlla com dels més nous, sense sucre, alguns d'ells amb fructosa i altres no.

Centres d'elaboració[modifica | modifica el codi]

Els torrons es fan de manera cassolana i artesanal arreu dels Països Catalans. Alguns centres tradicionals d'elaboració de torrons són Perpinyà, Amer, Barcelona, Reus, Xerta, Agramunt, Catí, Xixona, Ciutadella de Menorca, Maó i Palma de Mallorca. Els torrons rodons d'avellanes es fan tradicionalment a Xerta, Agramunt, Santa Coloma de Farners, Besalú, etc. Els torrons industrials, que no gaudeixen de IGP, es fan a Cornellà de Terri, Olot-Castellfollit de la Roca, Reus, Barcelona, Arbúcies, Santa Coloma de Farners i Girona.[3]

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Flam de torró

Els torrons es mengen a la fi dels àpats de Nadal. Un cop passat aquest, algunes persones mengen torró tou en un entrepà, per exemple per a berenar. Una preparació molt tradicional i habitual, que es fa tant a les torroneries com a algunes famílies, es fer gelat de torró amb el torró tou que sobra del Nadal. Això es fa als Països Catalans i a alguns llocs d'Itàlia, com Sicília. A Mallorca amb el torró es fan unes postres anomenades coques de torró.[2]

A les llars, el torró tou s'usa també per a fer postres de cullera a base de torró tou, de torró de crema cremada, o de coco o d'altres gustos. Especialment es fan cremes, com a variant de la crema catalana, o flams, de vegades escumes, amb ajuda d'un sifó o afegint a la crema les clares muntades que sobren, els esmentats gelats, etc. La imaginació pot portar a fer-ne pans de pessic i altres dolços.

Fires i festes[modifica | modifica el codi]

Els torrons són actualment propis de la festa de Nadal. A més, des de 1989 se celebra a Agramunt cada octubre una Fira del Torró. Al Maresme es munten parades de torrons per la diada de la Puríssima, que per aquest fet és coneguda popularment en aquesta comarca com la mare de déu torronera.

Productes similars[modifica | modifica el codi]

Nogat
Halva

El guirlatxe es pot considerar semblant al torró dur, però no conté mel ni clara d'ou, per la qual cosa el seu color és marró transparent i no marronós. A les Illes Balears i a la Catalunya Nord és autòcton i es diu torró negre o torró cremat.[4] També a Navarra, on es diu torró roig (turrón royo). Un familiar més llunyà, del qual el guirlatxe podria ser l'enllaç, serien les ametles garrapinyades, pressents a tota la Mediterrània.[2]

Les coques de torró, que són típiques a Alacant.[2]

Les barretes de massapà recobertes amb pinyons, tradicionals a Catalunya.[2]

El nogat, dit touron en algunes terres d'Occitània, es pot considerar similar al torró dur. La pasta blanquinosa compon la major part del nogat, que no conté necessàriament mel sinó sucres diversos. Per contrastar amb aquesta pasta tova i una mica elàstica, que podria recordar un xiclet, s'afegeixen alguns fruits secs diversos (poden ser pistatxos, ametles, etc.) una mica trencats, però de manera que s'hi vegin els trossos. Es venen sobretot ja tallats en rectangles, de mides que oscilen entre les d'un caramel estàndard al d'una xocolatina, que es vénen durant tot l'any a les botigues de llaminadures, embolicades en paper transparent perquè no es peguin entre elles. Al Nadal, a França, es poden afegir als bonbons. A Occitània la producció de nogat és destacable, en especial el nogat de Montelaimar i de Limós. A la Catalunya Nord pel Nadal hom menja torró i no pas el nogat que es fa a Provença, a Grècia i altres indrets mediterranis.[2]

L'halva són unes postres o llaminadura de Macedònia,[2] Grècia,[2] Turquia[2] i alguns països del Magreb,[2] com per exemple Marroc,[2] que es fan de manera casolana o es poden comprar en terrines cilíndriques. Actualment la immigració l'ha exportada a França, on és també força popular. Es fa amb mel, clara d'ou i fruits secs, normalment ametles.

A Itàlia els torroni van arribar de mans dels catalans (torrons), i els més famosos són els de Cremona,[2] cal tenir en compte que aquests torrons, que tenen aspecte de torrons forts d'avellanes, malgrat dir-se torrone (torroni en plural) en realitat són nogats o halves, tous.

Un altre producte ben diferent al torró malgrat el seu nom semblant és el dit touron, o de vegades tourron, al País Basc-Francès, unes tabletes d'entre quince i vint centímetres de llarg fetes amb massapà colorejat, que només de vegades conté alguns trossos d'ametla i que es produeix i es ven tot l'any, però en especial a l'estiu, sobretot com a record turístic.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Cristina Savall, Joan Turull: «Les neules les va inventar una monja en enrotllar una hòstia» Entrevista al president del Gremi de Pastissers de Barcelona, El Periódico el 24 de desembre del 2010 (català)
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 Manual de gastronomia, de Jaume Fàbrega, Editorial Cossetània, col·lecció El Cullerot, num. 49. 2008. ISBN 978-84-9791-379-9 (català)
  3. Jaume Fàbrega, La cuina catalana, toms 1 i 9, editorial L'Isard (català)
  4. Les postres i els pastissos de l'àvia, de Jaume Fàbrega. Cossetània Edicions, 2005. ISBN 9788497910910 (català)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Torró