Ratafia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ratafia

Ratafia.JPG
Una ampolla de ratafia

Tipus cuina Cuina dels Països Catalans
Tipus beguda alcohòlica
On es beu Osona, Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà, Pallars Jussà i Sobirà, Selva, Llemosí, Alvèrnia, Llenguadoc
Ingredients destacats Nou verda, clavells i diverses herbes procedents de la serra.
Mètode de preparació A base d'aiguardent impregnats amb les herbes, els clavells i la nou.
Origen Pirineu català
Denominació DG Ratafia catalana

La ratafia és una beguda alcohòlica dolça que es pren generalment com a aperitiu. Hi ha essencialment dos tipus de ratafies, les ratafies fetes amb misteles i les ratafies fetes amb sucs de fruits.

Ratafia catalana[modifica | modifica el codi]

La ratafia catalana és feta d'aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d'Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, etc. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena, habitualment quaranta. Molta gent la fa amb una cinquantena d'herbes a més de les esmentades abans.

Tradicionalment la ratafia es fa cap a Sant Joan, que és quan les herbes estan en el seu millor moment (tot i que de vegades es fan per Tots Sants) i es consumeix a partir de Nadal.[1]

La recepta pot variar depenent de la zona geogràfica on es produeixi el licor, a la zona de la Garrotxa, on és molt popular, les variants sobre l'anterior son:

  • Les nous verdes només s'esberlen, i es posen senceres a la barreja (millor si són collides la nit de Sant Joan), una dotzena per litre d'aiguardent.
  • El temps de maduració ha de ser de 40 dies a sol i serena.
  • Pel que fa a les herbes, depèn molt de cada u, en general però es fan servir herbes de la zona, no tant nou moscada o canyella, encara que són prou comunes.
  • També és molt comú afegir-hi sucre, de 200 a 500 grams per litre.

La «ratafia catalana» està registrada com a Denominació Geogràfica.

Aigua de nous[modifica | modifica el codi]

A la Vall d'Aran es fa una mena de ratafia que s'anomena aigua de nodes (aigua de nous) amb nous verdes (quatre per a cada litre d'aiguardent) i diverses herbes, espècies i escorces de fruita com farigola, romaní, espígol, sàlvia, melissa, escorça de llimona, clavell, nou moscada, etcètera. Les herbes es deixen assecar una mica i es tallen amb tisores, s'afegeixen les nous aixafades i es deixen dins de l'aiguardent, en un recipient tapat durant trenta dies, a l'exterior; després, com a les altres ratafies, s'hi afegeix un xarop de sucre i aigua i es deixa reposar de nou. Per a elaborar aquest licor calen trenta dies, i és millor emmagatzemar-lo en un lloc fosc i fresc.[1]

Al Llemosí (també Occitània) es fa un licor de nous verdes semblant, amb nous verdes partides i marinades de 42 a 54 dies en aiguardent.[2]

Ratafia menorquina[modifica | modifica el codi]

A Menorca també es fa una ratafia local casolana que conté nous verdes, cosa que li dóna color fosc i un toc amarg molt agradable.[1] Per a fer-la, cal posar en un recipient de vidre un litre d'aiguardent, uns cent grams (al gust) de sucre, una nou verda sencera, tres o quatre clavells, un tros de canyella, un tros de nou moscada ratllada, l'escorça d'una llimona i herbes al gust com menta, frígola, tomanyí, marialluïsa, etcètera. Es posa vuit dies a sol i serena, després es pot filtrar o no, i al cap d'uns dies ja es pot beure.[1] El sucre es pot posar al final, com en les altres ratafies més val afegir-lo dissolt en aigua, el que es diu un xarop, o utilitzar sucre glaç, perquè sigui més fàcil de dissoldre.

A Menorca també es fan licors similars (macerant el producte en aiguardent) amb camamil·la, de Maó, amb flors de magnòlia, amb cireres, amb xocolata, etcètera.[1]

Ratafia aragonesa (Retacía)[modifica | modifica el codi]

A l'Aragó també es fa una ratafia local (retacía) casolana que conté cireres, nous, clavells vermells, un tros de canyella i herbes al gust. Es fa a les comarques de Campo de Daroca (Saragossa) i Jiloca (Terol).

Ratafia al món[modifica | modifica el codi]

La ratafia també s'elabora a Itàlia –Abruços, Piemont–, Suïssa –la ratafia Badaracco del Cantó de Ticino–, França, Polònia, Lituània, Austràlia i Bolívia. A Santa Coloma de Farners s'han trobat dues receptes de ratafia de Francesc Rosquellas de l'any 1842.

Fires i festes de la ratafia[modifica | modifica el codi]

En tot el territori català es fan diverses fires per degustar i conèixer aquesta beguda, de les quals cal destacar la Festa de la Ratafia que es fa des de fa 30 anys a Santa Coloma de Farners durant el mes de novembre, la Fira de Besalú que es fa durant el Pont de la Puríssima al desembre i la Festa de la Ratafia de Centelles (Enllaç al Facebook) que se sol fer el primer o segon cap de setmana de juny. Durant la fira de Centelles es fan diferents tallers (recollida d'herbes, elaboració de la ratafia, tastets culinaris) i es presenten les bases del Concurs de Ratafia Embruixada de Centelles, que té com a finalitat promoure l'elaboració tradicional de ratafies. Les ratafies casolanes es presenten a l'ajuntament a finals de novembre i el premi es lliura en el marc de la Fira de la Tòfona ,Enllaç Mercat i Fira de la Tòfonanormalment la setmana abans de Nadal. Generalment la ratafia es fa amb unes cinquanta herbes a ser possible collides per Sant Joan posades a sol i serena durant quaranta dies amb aiguardent. Les pinyes verdes esberladestambé hi entren. Es pot barrejar aiguardent i anís.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • FÀBREGA, Jaume El llibre de la ratafia: Ratafies i licors d’ herbes de tot el món Cossetània Edicions, Valls, ISBN 8497913132
  • ALSINA, Marc "La Festa de la ratafia : 25 anys" (història de la festa, consells per fer una bona ratafia, receptes de cuina amb ratafia, 1982-2006) La Trona, 2006, Santa Coloma de Farners ISBN 8493520349

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 El llibre de la ratafia: Ratafies i licors d’ herbes de tot el món, de Jaume Fàbrega. Cossetània Edicions, Valls, ISBN 8497913132
  2. Limousin: Le guide vert, Ed. Michelin, 2008, ISBN 978-2-06-711746-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]