Anís estrellat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Anís estrellat
fruits (Illicium verum)
fruits (Illicium verum)

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Illiciales
Família: Illiciaceae
Gènere: Illicium
Espècie: ''I. verum''
Nom binomial
Illicium verum
Joseph Dalton Hooker

L'anís estrellat,[1] també conegut amb altres noms populars com badiana, anís estelat o badiana de la Xina, gràcies a la forma estrellada del seu fruit; és un arbre de la família Illiciàcies que fa de 2 a 5 m. d'alçada amb una escorça blanquinosa. Tot ell desprèn una agradable aroma molt semblant al de l'anís verd, encara que molt més intens.

Distribució[modifica | modifica el codi]

L'anís estrellat és originari del sud de la Xina, de Corea i del Japó, llocs on era sembrat en els temples i cementiris utilitzant la seva escorça en encensi per combatre el reumatisme. Actualment, és cultivat al sud-est dels Estat Units i a altres zones càlides i humides del continent d'Amèrica. A Europa també és cultivat, encara que, es va introduir a finals del segle XVII.

Descripció morfològica[modifica | modifica el codi]

La planta de l'anís estrellat és un arbre perenne de color verd que pot arribar a fer 5 metres d'alçada, i pel seu aspecte és molt semblant al llorer. Es caracteritza per la formació de diversos ramells els quals es componen d'un nombre variable que es formen a l'extrem d'una rama comuna. Aquest conjunt de ramells s'anomenen umbel·la. Aquesta planta medicinal desprèn un aroma molt semblant al de l'anís comú, encara que és molt més fort. Les seves fulles són senceres i lanceolades, amb forma d'estrella.

Fitxer:Illicium verum2SHSU.jpg
Flors de l'anís estrellat

Les flors creixen de manera solitària, presentant de 15 a 20 pètals de color verd-groguenc o rosat, amb interacció espiral. El fruit, presenten un color marronós i es troben formats per la unió de 6 a 8 fol·licles en forma de barca que s'insereixen en forma d'estrella a sobre d'un pecíol central. Presenten una sola llavor ovoide, comprimida i brillant per fol·licle. És el fruit el que dóna nom a la planta d'anís estrellat, gràcies a la seva forma característica.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

La droga és el fruit sec de la planta, el qual ha de tenir com a mínim 70 mg/kg d'olis essencials.

Composició química[modifica | modifica el codi]

  • Olis essencials (5-8%) (monoterpens : t-anetol (80-90%), felandrè, cineol, estragol, fencona, anisaldehid, safrol, limonè, alfa-pinè, linalol).
  • Àcid cafeic
  • Àcid quínic
  • Àcid sikímic
  • Flavonoides. (rutina, glucòsids del kempferol)
  • Tanins: presenta importants quantitats de catèquics.
  • Triterpè|Triterpens

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

  • Carminatiu : l'oli essencial relaxa el múscul llis dels esfínters, afavorint així l'eliminació de gasos.
  • Antiespasmòdic: l'oli essencial exerceix un efecte relaxant del múscul llis gastrointestinal i bronquial.
  • Expectorant: l'oli essencial actua directament sobre l'epiteli bronquial, exercint un efecte irritant i augmentant la producció de secrecions bronquioalveolars.
  • antisèptic
  • Antidiarreic

És utilitzat molt com a corrector organolèptic d'olors i sabors. En un ús extern és parasiticida.

Ús medicinal[modifica | modifica el codi]

  • Afeccions respiratòries
  • Dispèpsia hiposecretores
  • Espasmes d'algunes vísceres com l'estomac, l'intestí, l'úter...
  • Flatulència , a causa d'una acumulació de gasos
  • Gastroenteritis
  • Constipats i bronquitis

A més, l'anís estrellat és la font industrial de l'àcid shíkimic, ingredient primari utilitzat per crear el medicament antigripal Tamiflu. Aquest àcid s'obté de les llavors i es converteix en un epòxid, una forma d'alcohol. Aquest procés requereix tres etapes químiques desenvolupades a baixa temperatura. S'ha comprovat que aquest medicament presenta una gran importància per lluitar contra la grip aviar.

Ús homeopàtic[modifica | modifica el codi]

L'anís estrellat és utilitzat en forma de té per vèncer als còlics[2] i al reumatisme[3] i les llavors són mastegades després d'un dinar per fer la digestió més lleugera. Gràcies a aquest poder carminatiu és molt utilitzat en nens petits i fins i tot, en lactants.

Ús alimentari[modifica | modifica el codi]

En les arts culinàries de la Xina és utilitzat com una espècia per donar un cert gust a determinats plats elaborats. Aquest, forma part de "la pols de les cinc espècies", compost format per anís estrellat, canyella, pebre negra o pebre de Sechuan, embolcall de la mandarina i gingebre. A la part Occidental també s'utilitza com a espècia per a donar certs aromes als plats. És també un dels ingredients usats per fer el brou per a la sopa de tallarines vietnamita anomenada phở. A França, gràcies als seus olis essencials s'utilitza en begudes exòtiques com el "pastís".

Ús terapèutic i dosis[modifica | modifica el codi]

Actualment, la dosi màxima recomanada s'estableix en:

  • Infusió (fruits): 1g/got.Un got després dels dinars.
  • Pols: 1-2g/dia , en càpsules de 300mg.
  • Extracte fluid (1:1) : 10-30 gotes, una a tres vegades al dia.
  • Tintura (1:5): 30 a 60 gotes, entre una i tres vegades al dia.
  • Extracte sec (5:1): 100 a 300mg/dia.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

La infusió d'anís estrellat per nadons pot produir la seva intoxicació.[4]

Com la majoria de les plantes medicinals, l'anís estrellat en la dosi recomanada no produeix cap tipus de toxicitat, és acceptada com una planta de consum alimentari; tot i això, l'hem de considerar una planta tòxica a elevades dosis, per la presència d'essència en la seva composició. Els seus efectes secundaris són efectes narcòtics, deliris, anestesia o convulsions.

Moltes vegades aquesta intoxicació és produïda per la confusió de l'anís estrellat amb altres espècies semblants com l'anomenada "Illicium religiosum" , "Illicium japonicum" o "Illicium anisatum" , molt rica en alcaloides tòxics com la shikimina i la shikitoxina, que presenten una acció estupefaent i cardiotòxica. Per poder-les diferenciar cal tenir en compte el contingut alcohòlic i la seva tintura.

Observacions[modifica | modifica el codi]

L'any 2001, el ministeri espanyol de Sanitat, va decidir retirar l'anís estrellat del mercat, el qual es venia com infusions pels nadons.

Posteriorment al 2003, la Direcció d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units, també va recomanar evitar el consum d'infusions d'anís estrellat a causa de l'associació del consum de la planta amb diverses crisis convulsices, vòmits i agitacions. La FDA va donar l'alarma per la dificultat de diferenciar a cop d'ull l'anís estrellat amb una altra espècie procedent del Japó molt semblant, el qual és tòxic.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. anís estrellat
  2. Jahr, Gottlieb Heinrich Georg. Nuevo manual de Medicina homeopatica: primera parte : tomo primero. Imprenta y Libreria de D. Ignacio Boix, 1846, p.95. 
  3. Nuevo manual de Medicina homeopatica: primera parte : tomo primero. Elsevier España, 2005, p.105. ISBN 8481747904. 
  4. (castellà) Revista chilena de pediatría, Intoxicación por anís estrellado: A propósito de un caso en un recién nacido

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Taxonomy for Plants Agricultural Research Service. United States, Department of Agriculture.
  • Alonso, J.R. (2004). Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus. Buenos Aires.
  • Berdonces, J.L. (1998). Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid.
  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos (2007). Catálogo de plantas medicinales. CGCOF. Madrid.
  • Vanaclocha, B. i Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4ª. Barcelona.
  • European Scientific Cooperative on Phytotherapy (2003). ESCOP monographs: the scientific foundation for herbal medicinal products. ESCOP.
  • Blumenthal, M. (1998). The complete German Commission E monographs: therapeutic guide to herbal medicines. American Botanical Council. Boston.
  • Bruneton, J. (2000), Plantas tóxicas : vegetales peligrosos para el hombre y los animales .Ed. Acribia. Zaragoza.
  • Starrgrove, M.B. (2008). Herb, nutrient and drug interactions: clinical implications and therapeutic. Ed. Elsevier. St Louis.