Farigola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Farigola (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Farigola
Thymus vulgaris0.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Subclasse: Asteridae
Ordre: Lamiales
Família: Lamiaceae
Gènere: Thymus
Espècie: T. vulgaris
Nom binomial
Thymus vulgaris
L.

La farigola, frígola, timó, timonet, tem, tomello o tomell (Thymus vulgaris) és un subarbust de la família de les labiades. S'anomena «farigola» en part del català oriental, del llatí vulgar ferricula, mentre que en català occidental i comarques limítrofes de l'oriental s'anomena «timó», del llatí culte thymus.[1] A les Balears se'n diu «frígola» i a Menorca també «tem». «Tomello» és més propi del País Valencià.[2] És un dels condiments tradicionals de la cuina mediterrània. Pot arribar a fer formacions vegetals de tipus matollar, timonedes de les contrades mediterrànies, de l'estatge montà i fins i tot, subalpí.[3] Es distribueix per tot el Mediterrani i, de forma secundària, s'estén per altres zones europees. S'utilitzen les summitats florides dessecades com a remei.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Brot i fulles de farigola

És una mata perenne aromàtica de fins a 30-40 cm d'alçada. L'arrel és axonomorfa. Té les tiges llenyoses i pubescents (amb pèls curts i suaus). La textura de les fulles és herbàcia. Són fulles d'un color verd apagat per l'anvers i d'un color blanquinós pel revers, ja que està cobert de pèls blancs. Mesuren a tot estirar 1 cm de llarg incloent-hi el pecíol. Són fulles simples, amb el limbe lanceolat, revolutes (semblen més estretes perquè l'ambient sec fa que els marges quedin doblegats cap al revers) i tenen una nervadura pennada. La inserció de les fulles a la tija és subsèssil, és a dir, tenen un pecíol molt petit, i llur disposició és decusada. Les flors es troben en inflorescències cimoses en glomèrol. Són hermafrodites. Tenen 5 sèpals soldats (és gamosèpala) i 5 pètals soldats (és gamopètala). La corol·la és bilabiada: el llavi superior, escotat, i l'inferior subdividit en tres lòbuls divergents, i és de color rosa o blanca. L'androceu és constituït per 4 estams lliures entre si però soldats a la corol·la. El gineceu és format per 2 carpels soldats i té l'ovari súper. Els fruits són núcules. La collita s'efectua durant la floració, del març al juny.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Abella de la mel libant el nèctar d'una flor de farigola a Castelltallat

La farigola és originària de la zona mediterrània occidental i creix espontàniament al centre d'Europa, als Països Balcànics i del Caucas; la planta es cultiva a l'Europa Central i Meridional, Àfrica Oriental, Índia, Turquia, Israel, Marroc i a l'Amèrica del Nord. Els principals països productors són Espanya, Marroc, França, Bulgària i Hongria.[4]

Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb altres ingredients per embalsamar els morts. A l'antiga Grècia l'utilitzaven com a perfum durant els banys i la cremaven com a encens als seus temples creient que la farigola era una font de valor, és per això que també la cremaven davant l'altar dels seus déus. Es pensava que l'extensió de la farigola per Europa va ser gràcies als romans, ja que l'utilitzaven per purificar els espais i per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors. Durant l'Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a agafar el son i protegir-se de malsons. En aquest període, les dames brodaven la figura d'aquesta planta en les vestidures dels cavallers i guerrers puix que es considerava que donava valor al portador. La farigola també s'utilitzava com a encens i es posava sobre els fèretres durant el funeral perquè se suposava que assegurava el pas a la pròxima vida.[5]

Composició química[modifica | modifica el codi]

Thymus vulgaris

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany:

En usos tradicionals:

També s'ha utilitzat per via tòpica per al tractament de:

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Reaccions adverses[modifica | modifica el codi]

La farigola no sol produir reaccions adverses.[6]

  • Al·lèrgiques/dermatològiques. La farigola posseeix un potencial de sensibilització dèbil, per el que pot produir reaccions d'hipersensibilitat o dermatitis per contacte en ocasions puntuals.

A més d'aquestes reaccions adverses, s'han recollit en la base de dades FEDRA (Farmacovigilància Espanyola, Dades de Reaccions Adverses) del Sistema Espanyol de Farmacovigilància altres possibles reaccions encara que no s'ha demostrat una relació causa-efecte amb la farigola:

  • Digestives: Anorèxia.
  • Cardiovasculars: Arítmia cardíaca, taquicàrdia.
  • Neurològiques/psicològiques: Vertigen.
  • Genitourinàries: Oligúria, retenció urinària.
  • Al·lèrgiques/dermatològiques: Eritema, erupció maculopapular.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

En dosis normals el seu ús no té cap toxicitat. S' ha de vigilar quan es fa ús de l'oli essencial que no haurà d'emprar-se mai en cas d'embaràs, úlcera o problemes cardíacs. Un ús elevat d'aquest oli, pel seu contingut en timol, pot produir hipertiroïdisme o intoxicació, per irritació de l'aparell digestiu.

Lactància[modifica | modifica el codi]

S'ignora si els components de la farigola, a l'administrar-la en dosis superiors a les utilitzades en alimentació, són excretades en quantitats significatives amb la llet materna, i si això pogués afectar al nen. Es recomana suspendre la lactància materna o evitar l'administració d'aquesta substància.[6]

Alimentació[modifica | modifica el codi]

La farigola s'utilitza a la cuina com a condiment. És un ingredient bàsic en la cuina catalana, espanyola, francesa, grega, italiana, libanesa, persa, portuguesa, líbia, síria i turca. També és molt emprada en la cuina àrab i caribenya. La farigola s'utilitza sovint per a condimentar la carn, l'estofat i per a la sopa. Encara que sigui saborosa no domina i es barreja bé amb altres herbes i espècies.

La mel de farigola és una de les més apreciades al mercat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral.

Preparacions[modifica | modifica el codi]

  • Infusió: concentrada a l'1-3% (10-30g per litre) per prendre via oral, o concentrada al 5-15% per a posar al bany com a efectes sedants.
  • Oli essencial: 0.2-2g per presa, 2-3g al dia com a màxim. No és convenient fer esbandides massa concentrades o durant massa temps. L'oli essencial també serveix per diluir-lo en oli d'ametlles dolces i per preparar liniments que s'apliquen per via externa.
  • Extracte fluid: 30-40 gotes, diverses vegades al dia, dissolt en tisana.
  • Xarop: es prepara amb 30g d'extracte fluid, 15cc d'alcohol de vi i 150cc de xarop simple. Es pren en dosis d'una o dues cullerades de cafè, diverses vegades al dia.[5]

Conservació[modifica | modifica el codi]

En contenidors que tanquin hermèticament i mai en recipients de plàstics (pels olis essencials), sense llum directa i protegida de la humitat.[4]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Joan Coromines. 1980
  2. Diccionari Català Valencià Balear
  3. Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Cañigueral, Salvador. Plantas Medicinales y Drogas Vegetales para infusión y tisana. Ed 1998 OEMF Internacional srl. ISBN 8870762165
  5. 5,0 5,1 Dr. Berdonces i Serra. Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales. Ediciones Tikal ISBN 843058496X
  6. 6,0 6,1 6,2 Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Chessi, Edmund. Hierbas que curan. Primera Edició.
  • Font Quer, P. Plantas Medicinales, El Dioscórides Renovado. Decena Edició.
  • Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388. 
  • Cañigueral, Salvador. Plantas Medicinales y Drogas Vegetales para infusión y tisana. Ed. 1998 OEMF Internacional srl. ISBN 8870762165
  • Dr. Berdonces i Serra. Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales. Ediciones Tikal. ISBN 843058496X

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]