Conill de bosc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Conill de bosc
Kaninchen.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Lagomorpha
Família: Leporidae
Gènere: Oryctolagus
Lilljeborg, 1873
Espècie: O. cuniculus
Nom binomial
Oryctolagus cuniculus
(Linnaeus, 1758)
Vermell: Autòcton. Rosa: Introduït.
Vermell: Autòcton. Rosa: Introduït.

El conill de bosc (Oryctolagus cuniculus) és un mamífer de l'ordre Lagomorpha i de la família dels lepòrids que es caracteritza per tenir un cos cobert d'un pelatge espès i llanut, de color terrós pàl·lid a gris, té el cap ovalat i els ulls grans. Té orelles llargues de fins a 7 cm i una cua molt curta. Les seves potes anteriors són més curtes que les posteriors. Mesura de 33 a 40 cm. No presenta dimorfisme sexual.

Per diferenciar-lo de la llebre, amb la que coincideix en la seva àrea de distribució europea, són útils la major mida de les llebres (sobretot la llebre europea, no tant la llebre ibèrica), el cap més ovalat del conill amb les orelles proporcionalment més curtes, i el major desenvolupament de les potes posteriors de la llebre comparades amb les davanteres.[2]


Biologia[modifica | modifica el codi]

A la natura el període de reproducció va des del març fins al setembre. La femella pot donar a llum de 4 a 5 cries cada part. Pot tenir fins a 4 parts per any. El període de gestació de les cries és de 30 a 40 dies.[3] L'esperança de vida del conill de bosc és d'uns 5 a 9 anys,[4] es poden reproduir a partir de quan tenen 5-8 mesos i són adults amb un any.[3]

La seva alimentació és essencialment vegetal: herba, fruites, hortalisses, fulles, fruits del bosc i ocasionalment fongs. Per augmentar l'aportació proteica, practica la cecotròfia: ingereix un tipus especials d'excrements, provinents del cec, igual que fan els altres lepòrids i alguns rosegadors.[3] Aquests excrements, en passar dues vegades pel tracte digestiu, alliberen molt millor els nutrients presents als vegetals.

Els conills viuen en colònies i presenten un patent comportament territorial.[3][4] Pel marcatge del territori fan servir sobretot senyals olfactius que produeixen amb glàndules en diferents parts del cos, però sobretot a sota la mandíbula.[3][4] Al centre del territori hi ha el cau comunitari, que és una estructura subterrània complexa que va creixent amb el pas del temps i les generacions.[3][4] Aquest cau serveix de refugi a la colònia i hi ha també les cambres de cria de les femelles dominants.[3][4] Les femelles joves, en canvi, crien en petites lludrigueres independents, formades per un túnel i una cambra, que les femelles amaguen bé i visiten un cop al dia.[3][4]

Distribució[modifica | modifica el codi]

Actualment, la seva àrea de distribució abasta el nord d'Àfrica i tota Europa fins a Rússia, sent introduït en molts llocs del continent amb motius cinegètics. Al llarg de la Història també ha estat dut a l'estat de Washington (Estats Units), Xile, Sud-àfrica i Austràlia, on els conills asilvestrats, que ja van ser introduïts amb la First Fleet, s'han convertit en la principal plaga del país a causa de l'absència de depredadors i competidors naturals.

Per intentar eradicar-lo es va introduir la malaltia de la mixomatosi a Austràlia el 1950, amb una bona efectivitat, si més no durant els primers anys, mitigant així les conseqüències ecològiques que havia causat la introducció del conill.[3] Quan el 1952 es va introduir a França, va delmar igualment les poblacions europees.[3] Ara bé, el conill és un element important a les cadenes tròfiques dels ecosistemes mediterranis ibèrics perquè serveix d'aliment a molts predadors. En especial, els conills formen una gran part de la dieta d'alguns predadors escassos com el linx ibèric i l'àliga imperial ibèrica, i en menor mesura l'àliga daurada, de manera que la pràctica desaparició del conill de bosc per causa de la mixomatosi va posar en un perill molt important la supervivència d'aquestes espècies, ja anteriorment amenaçades.[4][3]

Evolució[modifica | modifica el codi]

Evolutivament, l'origen d'Oryctolagus cuniculus sembla situar-se a la península Ibèrica.[3] Les restes més antigues del gènere Oryctolagus s'han descobert al jaciment del Pliocè mitjà de Layna (Sòria, Castella) i han estat atribuïdes a l'espècie O. laynensis (López-Martínez, 1977). En el Pliocè superior, a França i a Itàlia, es troba O. lacosti (Pomel, 1853), un conill de grans dimensions amb certs caràcters de llebre. Tanmateix, l'actual O. cuniculus derivaria probablement de l'espècie O. giberti (De Marfà, 2008), una espècie del Pleistocè inferior i mitjà del llevant ibèric, descendent d'O. laynensis.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. . Oryctolagus cuniculus. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 11-10-08.
  2. Reicholf, J. Mamífers. Barcelona, 1984. Ed. Blume. ISBN 84-7031-527-7 (Ed. original Steinbachs Naturführer: Säugtiere. Munich, 1983)
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 Rodríguez de la Fuente, F.. Enciclopedia Salvat de la Fauna. 4. Pamplona: Salvat, 1970, p. 283-298. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Rodríguez de la Fuente, F.. Liebre y conejo. 24. Barcelona: Marín, 1978 (Cuadernos de Campo). ISBN 84-7102-524-8. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]