La Seu d'Urgell

De Viquipèdia

La Seu d'Urgell (antigament Urgell)^[1] és una ciutat situada als Pirineus catalans, capital de la comarca de l'Alt Urgell, cap del partit judicial de la Seu d'Urgell i seu del Bisbat d'Urgell. Es troba dins de l'àmbit funcional de l'Alt Pirineu i Aran, n'és la població amb més habitants, concentrant-ne el 17'4%. Juntament amb Puigcerdà, aplega fins al trenta per cent de la població de l'àmbit.^[2]

És situada a l'interfluvi del Segre i la Valira, poc abans de la seva confluència damunt una petita terrassa fluvial que és continuació del pla de les Forques.^[3] La ciutat forma part de l'Urgellet,^[4] comarca natural pirinenca formada per 16 municipis de l'Alt Urgell i que juntament amb Andorra corresponia al territori originari del Comtat d'Urgell amb capital a la Seu d'Urgell fins a l'expansió al sud.^[5]

L'Alt Urgell és la porta a l'estat d'Andorra i la proximitat a aquest important pol demogràfic i d'activitat econòmica és, en bona part, una de les raons de la puixança actual de la ciutat de la Seu d'Urgell dins l'àmbit de l'Alt Pirineu i Aran.^[6]

Els patrons de la ciutat són Sant Ot d'Urgell,^[7] Sant Sebastià i la Mare de Déu d'Urgell.^[8] Mentre que la Mare de Déu de Núria i Sant Ermengol^[9] són els principals patrons de la diòcesi d'Urgell, però en el cas de Sant Ermengol té una presència més destacada a la ciutat que la resta de patrons. Probablement per això hi ha varis esdeveniments al llarg de l'any dedicats a Sant Ermengol com la Fira de Sant Ermengol, una de les més antigues de Catalunya^[10], i el Retaule de Sant Ermengol.

Entitat de població	Habitants
Castellciutat	451
Poble-sec, el	116
Sant Antoni	159
Sant Pere	55
Santa Magdalena	295
Serrat de la Capella	85
Seu d'Urgell, la	11.157

Taula de continguts 1 Origen del topònim 2 Geografia i clima 2.1 Rius 2.1.1 Aiguats del 1982 2.2 Cims 3 Història 3.1 Orígens 3.1.1 La ciutat del turó: Orgellia 3.1.2 Del turó a la vall: vicus Sedis Urgelli 3.2 La vila nova 3.3 La ciutat 3.4 De l'edat mitjana a l'actualitat 3.4.1 La Regència d'Urgell 3.4.2 Segle XX 4 Eleccions 5 Demografia 6 Economia 6.1 L'agricultura i la ramaderia 6.2 La indústria 6.3 El comerç i les finances 7 Situació 8 Barris i indrets 8.1 Altres indrets del terme 9 Folklore 9.1 Fires, mercats i festivals 10 Llocs d'interès 10.1 L'esquí 10.2 Parcs 11 Transport 11.1 Per carretera 11.1.1 Serveis de transport públic 11.2 Per ferrocarril 11.3 Per l'aire 12 Urgellencs Il·lustres 13 Vegeu també 14 Enllaços externs 15 Referències

[edita] Origen del topònim

El topònim la Seu d'Urgell està format per dos paraules diferents, Seu d'origen llatí i Urgell que segons el lingüista Joan Coromines, és d'origen pre-romà. Aquest mateix autor interpreta que el seu significat es relacionaria amb la presència d'aigua, cosa que és versemblant si es té present l'origen específicament pirinenc del topònim^[11].

El poblat ibèric d'Arse-durgui (o Arse d'Urgui) es trobava sobre el turó de Castellciutat. En aquella época el turó era anomenat Puiolo Urgelli. On hi hagué el poblat d'Arse-durgui s'hi construí la civitas Orgellia i aquí rau l'origen del nom Castellciutat, que fins al segle XVIII era simplement conegut com a Ciutat i posteriorment se li afegí Castell per l'existència d'un antic castell que havia estat residència dels comtes d'Urgell.

Poc després de la destrucció de l'antiga Orgellia es va crear un nou barri, nova seu del Bisbat d'Urgell, anomenat vicus Sedes Urgelli: vicus del llatí que significa barri, -com la ciutat de Vic-; Sedes del llatí: seu que significa càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi. Amb el temps, la Sedes Urgelli prengué importància i perdé el mot vicus mentre que la civitas Orgellia va perdre el mot Orgellia i passà a dir-se simplement Civitas o Ciutat fins al segle XVIII^[5].

[edita] Geografia i clima

La ciutat s'estén al centre de la plana o ribera de la Seu, formada pel Segre a la seva confluència amb la Valira. La clotada, on és situat el municipi, és producte de l'enfonsament d'una dovella pirinenca, terraplenada posteriorment per dipòsits lacustres miocènics. La ribera de la Seu és voltada d'altes muntanyes i serralades, la més vistosa de les quals és la serra del Cadí, coronada de roca blanca, important escarpament de falla que limita pel sud la fossa tectònica.

A la plana, arran de la Valira, hi ha un serrat allargassat, paral·lel al riu. La part ponentina del terme és accidentada pels contraforts que davallen del tossal d'Estelareny i del roc de l'Àliga i que atenyen els 817 m al turó del Corb. Per l'esquerra del Segre el territori és força més ample, regat per diverses sèquies i canals que prenen les aigües del mateix riu^[12].

El clima de la comarca és del tipus mediterrani, transformat per la muntanya, per això la major part de la població es concentra a les riberes.

Les precipitacions són escasses, al voltant dels 700 mm anuals, bé que augmenten considerablement amb l'altitud. A l'estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l'hivern a tota la comarca. És un clima, per tant, sec i fred a l'hivern, fresc i plujós a la primavera i començament d'estiu, calorós i sec al final d'estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor. La vegetació és continental, en gran part submediterrània.

[edita] Rius

Article principal: Segre i Valira

Una de les característiques principals del paisatge urgellenc és la presència de rius. La Seu d'Urgell es troba enmig de dos rius: la Valira que ve d'Andorra i el Segre de l'Alta Cerdanya:

• El Segre és un riu de Catalunya, afluent de l'Ebre per l'esquerra. La seva conca comprèn territoris de tres estats: França o Catalunya Nord, Andorra i Espanya. Neix a França, al vessant septentrional del pic del Segre, al circ de la Culassa, a l'Alta Cerdanya, i desemboca, després de recórrer 265 quilòmetres, al riu Ebre, en Aragó, al seu pas per Mequinensa, (Baix Cinca).
• La Valira és un riu andorrà i urgellenc, afluent del Segre per la dreta. Té un recorregut curt de 44 km, neix a Andorra i desemboca al Segre al terme municipal de la Seu d'Urgell.

Al terme de la Seu d'Urgell hi ha diversos recs, entre els quals els més importants i antics són tres: el de l'Olla i Segalers, el del Pla i el del Salit. Altres recs importants són el de Sant Pere, el del Molí (de la Valira) i el d'Aucata. La majoria prenen les aigües del Segre.

Per desgràcia el 1982 va haver-hi uns aiguats que va inundar la població, per això el 1987 es va canalitzar el riu Segre. El 1992 la Seu és va convertir en subseu olímpica i a la vora del Segre és va construir el Parc Olímpic del Segre.

[edita] Aiguats del 1982

Un fet tràgic va passar el 7 de novembre del 1982: els aiguats del 1982, no només per la Seu d'Urgell i les comarques de l'Alt Urgell i Cerdanya sinó en general per totes les comarques de Lleida i també Andorra.

A Alp, els aiguats es van endur la carretera de la Molina. A Martinet se n'hi va endur cinc o sis cases. Al Pont de Bar, segurament l'emblema d'aquests aiguats: mig poble va quedar colgat pel despreniment d'una muntanya i l'aigua va destrossar també bastantes cases; va acabar d'emportar-se les restes del pont mil·lenari de Sant Ermengol. Fígols es va quedar sense pont. A la Seu d'Urgell és va endur el pont de la Palanca. Pont de Bar, gràcies a ajuts de la Generalitat, és va refer el nou poble en un turó de la vora^[13].

[edita] Cims

Amb només 691 metres d'altitud, la plana de 7 km on es troba la Seu d'Urgell contrasta amb els pics, cims i serres del voltant i del conjunt de la comarca. Des de la Seu és pot veure la serra del Cadí que separa la vall del Segre de la capçalera del riu Llobregat.

• Pic de Salòria 2.789 m.
• Monturull 2.761 m.
• Torreta de Cadí 2.562 m.
• Cap del Verd que es troba a l'Alt Urgell i al Solsonès 2.282 m.
• El Coscollet 1.610 m.

[edita] Història

[edita] Orígens

Segons la tradició, la Seu d'Urgell fou fundada per Hèrcules l'Egipcià el 1699 aC, mentre passava unes vacances als Pirineus. Les excavacions fetes a la Seu van dibuixant mica a mica aquest moment de transició entre el món antic i l'edat mitja. S'ha descobert una necròpoli paleocristiana a on avui hi ha el claustre de la catedral, i uns potents murs que podrien formar part del primitiu recinte urbà. També un altar de tradició paleocristiana que potser presidiria la primera catedral^[14].

[edita] La ciutat del turó: Orgellia

Segons Plini i Estrabó, la primitiva ciutat romana Orgellia (la Seu d'Urgell), ocupada anteriorment pel poblat prehistòric d'Arse-durgui, era situada damunt el turó de Castellciutat, camí obligat de Julia Lybica (Llívia) a Ilerda, i per tant de gran importància estratègica. La ciutat romana hauria estat capital dels Ceretans augustans o segons Ptolomeu dels ilergets.

No se sap res del cert sobre el canvi a la cristianització, atribuïda a un deixeble de Sant Jaume i de l'erecció d'un bisbat. En realitat, uns quants anys després de l'evangelització devia ser erigit el bisbat; potser entre l'any 516, data del concili de Tarragona, on no consta cap bisbe d'Urgell, i el 527, quan ja n'hi ha un.

D'aquest any data la primera notícia escrita, i per tant històrica segura, sobre la ciutat del turó que ens parla de la seva importància, perquè es una seu episcopal amb un prelat il·lustre, del qual coneixem la família i alguns escrits religiosos. Just, primer bisbe i venerat després com a sant, que assistí als dos concilis de l'Espanya visigòtica els anys 527 i 546. En una data tan primerenca ja trobem la característica essencial de la ciutat medieval i que li donarà nom: la seu episcopal^[5].

[edita] Del turó a la vall: vicus Sedis Urgelli

Poc després d'ésser alliberada pels francs del domini musulmà, la ciutat d'Urgell fou destruïda pels sarraïns i entrà en crisi per la repressió de l'heretgia adopcionista defensada pel bisbe Fèlix d'Urgell. Aquestes dos foren les causes que provocaren el trasllat de la seu episcopal a una nova localització. Del turó baixà a la vall, on va néixer el vicus Urgelli, és a dir un barri de la ciutat. A la plana es bastir la primera catedral de Santa Maria, segons el document conservat encara a l'arxiu de la mateixa seu, mentre l'antiga ciutat, un cop reconstruïda, quedava com a fortalesa.

La fundació del vicus Sedis Urgelli es portà a terme sobre una terrassa del Segre que permetia la seva defensa i un fàcil abastament d'aigua, potser amb el complement d'una mota fortificada, el record de la qual trobem al segle XV. Mentre que l'antiga ciutat del turó, Castellciutat, passava a ser la residència dels comtes urgellencs fins a la conquesta d'Agramunt i Balaguer (1105).

El poder del bisbat, basat en una permuta de béns amb el comte Borrell II de Barcelona-Urgell (988), anà en augment i es manifestà en les construccions del bisbe Ermengol (1010-35): la nova catedral a l'indret de l'actual, l'església dedicada a Sant Pere i Sant Andreu, la de Sant Miquel i els ponts de pedra sobre el Segre i la Valira, tot finançat amb l'or musulmà aconseguit en la conquesta del baix Urgell. Potser en el seu origen el nucli va tenir forma rodona, però es va estendre al llarg del riu i quedà com un triangle limitat pel Segre i el rec de Santa Maria (un antic torrent) i tancat pel camí de Cerdanya, enmig d'horts, camps i vinyes.

Sant Ermengol va dirigir un pla ambiciós de renovació d'infraestructures, amb l'obertura del camí de Tres Ponts i la construcció d'un sistema de ponts sobre el riu Segre que facilitaria els intercanvis nord-sud. Ermengol també va iniciar la reconstrucció d'una nova catedral. La seva mort per accident, escaiguda mentre dirigia en les obres del pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, li va privar de veure acabada la seva obra, que va consagrar el seu successor, Eribau^[14].

Al segle X ja anomenada Seu pels eclesiàstics era afavorida per l'existència d'un mercat setmanal, esmentat el 1029, i d'una fira coneguda el 1048, que manifesten la importància del nucli amb relació a la comarca i a les rutes internacionals del comerç. Fruit d'aquesta prosperitat és la construcció d'una nova catedral, l'actual, iniciada pel bisbe Sant Ot (1095-1122) i inacabada per causa de les lluites entre la mitra i els seus poderosos veïns, el vescomte de Castellbò i el comte de Foix, que eren protectors de l'heretgia albigesa. La vila arribà a patir un setge i un posterior saqueig (1195), i quedà alliberada després de pagar un elevat rescat de 30.000 sous entre clericat i poble (encara no un miler de persones).

En aquestes circumstàncies la catedral romànica, que és una veritable fortalesa, fou la gran defensa de la vila, desguarnida i mancada d'un bon recinte emmurallat, encara que les portes d'entrada devien estar ben fortificades (com ho demostra l'arc de Santa Maria, tot i haver sofert reformes) i tenia la protecció del riu i del torrent. Al segle següent s'inicià l'obra de fortificació destinada a encerclar els barris de recent formació amb els anomenats mur i vall nous, tot i conservar-ne els vells^[5].

[edita] La vila nova

Tot i els conflictes bèl·lics a la vila nova, vicus Sedis Urgelli, s'accentuà el desenvolupament de la població durant el segle XII i tot i que la paraula civitas havia quedat reservada per l'antiga ciutat del turó (Castellciutat), els primers anys del segle XIII ja es troba una distinció clara entre la vila vella i la nova. La vila nova atragué un servei públic molt important en una comarca rural com la bladeria, és a dir la utilització obligatòria de les mesures oficials del blat i altres grans, mitjançant el pagament d'un cànon al representant del senyor. Encara que les mesures que es conserven sota el Carrer Major daten del 1379, podrien trobar-se a la situació original. La vila nova en poc temps es va convertir en un centre dedicat a la producció menestral i al comerç^[15].

[edita] La ciutat

A mitjans del segle XIII seguia la utilització del mot vila amb la distinció entre la vella (Castellciutat) i la nova, però aviat es desplaçà pel de ciutat. Es troba la forma civitas Sedis Urgellensis en la titulació del notari públic que exercia a la població i conferí a la Seu una categoria més elevada, la corresponent a una seu episcopal.

La construcció de murs i valls fou una obra d'envergadura costejada pel poble, que aleshores devia obtenir un major protagonisme per mitjà dels seus prohoms. Ells hagueren de preocupar-se de la distribució equitativa de les càrregues fiscals entre tots els veïns, de vigilar els pesos i mesures utilitzats en el mercat i de regular els preus i altres aspectes del treball dels diversos oficis.

Malgrat les lluites dels bisbes amb els comtes de Foix, acabades amb els pariatges (1278), la ciutat va viure una època de desenvolupament que s'allargà fins el 1348, data de la terrible epidèmia de la Pesta Negra, tan mortífera a la Seu com a la resta de Catalunya.

La muralla tenia un recorregut bastant ampli amb nombroses torres, dotze a mitjans del segle XV, que encerclava la "gran Seu", amb unes dues-centes cases i uns límits que no ultrapassà fins al segle XIX: des del portal d'Andorra, a Capdevila, seguia el carrer encara anomenat de la Muralla i, vorejant el Carrer Major, arribava al de Trasdors, on hi havia un altre portal i una barbacana per protegir-lo, en un recorregut que és en direcció de nord a sud. Del barri de Soldevila, és a dir, l'oposat a Capdevila, on hi havia un altre portal al final del carrer de Santa Maria i un esperó, el mur seguia el curs del Segre, paral·lel al carrer de l'Escorxador fins al Palau Episcopal, que, juntament amb la catedral, formava part del sistema defensiu; després arribava al portal de Cerdanya, a l'est, des del qual enllaçava amb l'església de Sant Miquel, o sia, el convent dels predicadors, cap a l'església de Sant Nicolau i el carrer de les Eres, que portava al portal del nord o d'Andorra^[16].

[edita] De l'edat mitjana a l'actualitat

Per la importància de la Seu com a plaça forta per si mateixa i en connexió amb els tres turons fortificats de Castellciutat, la Ciutadella i la torre de Solsona, totes les guerres ocorregudes al país hi han tingut molta repercussió.

El 1466 es produí una reducció del perímetre del recinte emmurallat com a conseqüència de la lluita contra el rei Joan II que empobrí i perjudicà molt la ciutat i els murs.

Seguiren les incursions dels hugonots des de l'altre costat dels Pirineus i amb l'establiment de molts d'ells es produí la introducció del calvinisme al Principat. L'ambient es tornà hostil als eclesiàstics urgellesos, que es queixaven dels atacs soferts per ells en el moment d'acudir a la catedral per resar matines, quan a l'empara de la fosca eren bastonejats, ferits i fins i tot morts.

La inseguretat s'aguditzà amb el bandolerisme, mal endèmic durant els segles XVI i XVII, però especialment greus foren les lluites entre nyerros i cadells, puix que els primers eren senyors de Nyer a la Cerdanya i els darrers ho eren del castell d'Arsèguel a l'Alt Urgell.

Cal remarcar les ocupacions franceses, la primera de les quals va tenir lloc durant la guerra dels Segadors, en què es va destacar el canonge urgellenc Pau Claris, mentre el bisbe Duran era partidari del rei Felip I de Castella. Va seguir l'ocupació del 1691 per l'exèrcit del duc de Noailles, que aconseguí conquerir tota la zona del nord del Principat, on actuà com a lloctinent del rei francès. En la guerra de Successió la Seu fou partidària del rei arxiduc d'Àustria, al servei del qual es distingí el sacerdot Llorenç de Tomàs i Costa, però el bisbe Julián Cano fugí perquè era partidari de Felip V, que el traslladà a Àvila el 1714.

En l'anomenada guerra del Francès, i en ser Catalunya incorporada a l'imperi napoleònic, la comarca de la Seu fou inclosa en el departament francès del Segre (1812-14). Un cop alliberada, la ciutat va manifestar signes evidents d'un predomini de la facció absolutista, com les altres viles muntanyenques contràries al liberalisme de la franja costanera catalana. Durant el Trienni Liberal, a l'estiu del 1822, caigué en mans de les partides absolutistes de Romagosa i d'Antonio Marañón, el Trapense, i així els reialistes pogueren constituir-hi la Regència d'Urgell, màxima manifestació de la ideologia dominant a la zona^[17].

[edita] La Regència d'Urgell

Article principal: Regència d'Urgell

El capítol catedralici, amb el bisbe Bernardo Francés al davant, i l'ajuntament, comptant amb el suport d'una gran part dels urgellencs, facilitaren la tasca als reialistes per establir la Junta Suprema Provincial de Catalunya, que preparà l'establiment de la Regència el 15 d'agost de 1822), commemorada per la col·locació d'una làpida a la paret de l'edifici del Deganat el 1969.

Constituïren aquest govern paral·lel al de Madrid tres persones: Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, Jaume Creus i Martí, bisbe de Tarragona, i el baró d'Eroles, que era del Pallars. El darrer personatge, que fou el vertader protagonista de l'aventura, rebé el comandament suprem de les forces reialistes i com a tal publicà un manifest, on consta el programa polític de la Regència, que també publicà un document similar. No hi hagué temps de portar a terme cap programa per la desfeta de l'exèrcit del baró i la fugida dels seus col·legues a Puigcerdà i cap a França, mentre la ciutat era recuperada pel brigadier Zarroquin.

La Seu serà un dels centres carlins. Ja a l'abril del 1837 el pretendent Carles preparava l'entrada a la ciutat, que fou avortada, i resultaren detinguts alguns urgellencs, entre ells el sagristà de la catedral, Bonaventura Casas. Encara fou pitjor durant la tercera guerra, en caure per sorpresa en mans de Rafael Tristany a mitjan agost del 1874 per la divisió interna de la població, en gran part carlina i en part liberal; el nom despectiu donat als liberals era el de sipaios. Els primers tenien l'ajuda del bisbe Josep Caixal i Estradé, vicari general castrense de l'exèrcit de D. Carles; arribat a la ciutat el 14 de setembre següent, es convertí en ànima de la resistència, juntament amb Francesc Savalls, durant el setge del capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, que durà fins a la rendició del 27 d'agost de 1875. Així va caure un dels darrers reductes carlins del Principat, i el fill del general victoriós fou recompensat amb el títol de duc de la Seu d'Urgell^[17].

[edita] Segle XX

A principis del segle passat, un cop superada la fil·loxera (1893) que matà totes les vinyes, la Seu d'Urgell visqué uns anys de prosperitat i expansió, es canvià el conreu i la base d'agricultura per la ramaderia. L'artífex fou Josep Zulueta, que importà vaques suïsses per l'elaboració de llet i formatges i creà la Cooperativa Lletera del Cadí el 1915.

El paisatge es modificà per la necessitat de farratge i s'introduïren els prats artificials, vorejats de pomeres i pereres, que ocupen tots els regadius, on pastura el bestiar boví. La carretera comarcal d'Urgell fou construïda a la primeria de segle i ampliada cap a Andorra i la Cerdanya per obra del bisbe Joan Benlloch (1907-19), cosa que va afavorir la funció comercial de la ciutat^[17].

Pascual Sanz Barrera i Josep Puig i Cadafalch van començar a estudiar la catedral i a realitzar-ne les primeres restauracions. El 1923, l'ajuntament va encarregar a l'arquitecte Joan Bergós la redacció d'un pla d'ordenació urbana, que posaria els fonaments al creixement de la ciutat cap a ponent, amb l'establiment d'una malla ortogonal que encara és vigent avui.

La vitalitat cultural dels temps de la república es manifesta amb l'existència de dos setmanaris de gran qualitat, "El Cadí" i "L'Alt Urgell".

L'ombra de la guerra civil, amb la seva gran fractura, va dominar, com a arreu del país, un llarg període de recessió econòmica i moral. Als anys seixanta, la Seu d'Urgell va començar a experimentar un cert creixement econòmic, al que l'impuls comercial andorrà no va ser aliè. És l'època de la urbanització de l'eixample i de certes barriades perifèriques, i també de certes intervencions culturals, com el gruix de les restauracions de la catedral i tot el seu entorn urbà, i la posta en escena del Retaule de Sant Ermengol als claustres.

El pla general d'ordenació urbana, del 1979, va reprendre la tradició Bergós per racionalitzar el creixement de la ciutat i preveure les expansions futures. Actualment està en fase d'aprovació un nou pla d'ordenació.

Els aiguats del novembre del 1982, a més del seu impacte dramàtic per la pèrdua de vides humanes i pel daltabaix econòmic, van propiciar la canalització del Segre, una aspiració centenària, i una de les fites de la Seu d'Urgell contemporània: la construcció del parc del Segre i la participació de la Seu d'Urgell als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, com a subseu de l'especialitat de piragüisme d'aigües braves^[14].

[edita] Eleccions

Resultats electorals de La Seu d'Urgell, 2007

Candidatura		Cap de llista	Vots	Regidors/Consellers	% Vots
	Partit dels Socialistes de Catalunya - Progrés Municipal	Jordi Mas i Ortega	1.753	6
	Convergència i Unió	Albert Batalla i Siscart	1.483	5
	Esquerra Republicana de Catalunya - Acord Municipal	Jordi Ausàs i Coll	1.204	4
	ICV-EUiA-EPM	Josep Maria Carles Aguilà	404	1
	Partit Popular	Patricia Lanau	354	1
Total		5.198		17

[edita] Demografia

Evolució demogràfica

1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 203 237 248 1.531 1.917 3.792 2.769 3.545 3.520

1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 3.853 3.636 4.584 4.564 7.062 7.773 9.404 10.681 10.468

1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 10.348 10.263 10.711 10.661 10.943 11.434 11.921 12.533 -

1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El 1857 incorporà l'antic municipi de les Torres, el 1975 el de Castellciutat i el 2009 la urbanització el Balcó del Pirineu del municipi de Montferrer i Castellbò, al tocar de la Ciutadella de Castellciutat.

[edita] Economia

[edita] L'agricultura i la ramaderia

Vegeu també: Vinya dels Pirineus

Tradicionalment la Seu ha estat una regió agrícola de subsistència familiar. Fins al segle XVIII els pagesos vivien bastantes penúries però amb la introducció del regadiu, l'economia local canvia força. Pascual Madoz, vers la meitat del segle XIX, elogia la fertilitat de la plana de la Seu.

S'hi solia cultivar blat, ordi, civada, panís (blat de moro), i des del segle XVII una àmplia varietat de llegums com les faves i els fesols, de fruita, sobretot de tardor, i, també, alguns productes tèxtils com el cànem. A més d'hortalisses, oli, pastures per al bestiar i vi, que s'exportava a Andorra i d'altres llocs de muntanya.

La ramaderia fou una activitat secundària, si bé a l'edat mitjana el porcí havia estat força nombrós. Tradicionalment predominava el bestiar oví, per la llana, mules per les feins del camp, i bestiar caprí.

La plaga de la fil·loxera (1893) acabà amb la vinya dels Pirineus, entre altres, i fou un determinant pel canvi d'economia per la Seu, bona part de l'Urgellet i també dels Pirineus. A la Seu el canvi fou impulsat per Josep Zulueta i Gomis, que transformà les terres de regadiu en prats artificials per al manteniment de vaques lleteres que ell mateix importà de Suïssa. Es creà la Cooperativa Lletera del Cadí^[18].

A la Seu es produeix el Formatge de l'Alt Urgell i la Cerdanya (DOP) i Mantega de l'Alt Urgell i la Cerdanya (DOP), de la Cadí, llet que s'extreu de les vaques d'ambdues comarques. A la Seu també es troba el Consell Regulador de la Vaca bruna dels Pirineus^[19].

[edita] La indústria

La comarca no ha estat un territori caracteritzat per la industrialització, si bé al segle XIX hi havia indústria tèxtil, que filava i teixia el lli, la llana i el cànem del país. N'hi havia també de derivada del ferro. Es fabricaven ganivets i tota mena d'estris i ferramenta.

En l'actualitat la indústria més important és la làctia, també és important el sector de la fusta, metall, energia i els materials de construcció. La Cooperativa Lletera del Cadí fou fundada el 1915 per Josep Zulueta. El 1969 tenia uns 1.000 socis, recollia uns 60.000 litres diaris de llet i ocupava més de 100 treballadors. Actualment son uns 375 socis, elabora uns 65 milions de litres de llet anualment, assoleix un volum de negoci anual de 5.500 milions i la indústria dóna feina a uns 120 treballadors.

El 1942 es creà la Cooperativa del Camp per ajudar al manteniment i la millora de l'agricultura. El 1972 es fundà, a partir d'una empresa anterior, el Grup Sindical de Colonització, o Lleteries de la Seu, com era coneguda popularment, actualment tancada^[20].

[edita] El comerç i les finances

El comerç, donà caràcter a la ciutat ja antigament. De la primera meitat del segle XI data la fira de la Seu, que conegué molts alts i baixos.

Aquesta fira i el mercat setmanal han afavorit els intercanvis entre les terres d'una banda i altra dels Pirineus. Als protocols notarials hom registra diversitat d'operacions de comerç de diverses branques. I al segle XIII ja es creà el servei de la bladeria, amb mesures oficials per la ciutat i comarca per tot tipus de cereals. Als porxos del Carrer Major encara es poden veure les antigues mesures per al gra, renovades el 1379, que s'usaren fins al segle XIX.

L'activitat bancària de la ciutat és força elevada, respecte del nombre d'habitants: hi ha 9 oficines bancàries i 10 oficines de caixes d'estalvis^[21].

[edita] Situació

La ciutat es troba a l'aiguabarreig dels dos rius principals, el Segre i la Valira, situada a una plana d'uns 7 km de longitud i a tan sols 691 m d'altitud és envoltada d'altes serres. La plana anomenada plana de la Seu o ribera de la Seu està formada pel Segre.

La situació privilegiada de la Seu d'Urgell en una de les cruïlles de comunicacions més importants del Pirineu català explica el seu paper històric excepcional i el del comtat d'Urgell com una de les claus de la reconquesta. Car domina l'encreuament dels camins d'Andorra, la Cerdanya i el baix Segre. Paral·lelament a la Valira s'alça un serrat, on s'alcen les restes de dues grans fortaleses, la Ciutadella i el Castell (a Castellciutat), de gran importància en la història de la vila.

Les petites planes o riberes obertes al voltant del Segre són separades per congosts. Al nord limita amb el municipi de les Valls de Valira, a l'oest amb Montferrer i Castellbò on es troba l'aeroport de la Seu d'Urgell o Andorra-Pirineus, al sud-oest amb Ribera d'Urgellet i a sud-est amb Alàs i Cerc i a nord-est amb Estamariu^[12].

	Les Valls de Valira	Estamariu
Montferrer i Castellbò
	Ribera d'Urgellet	Alàs i Cerc

[edita] Barris i indrets

Entre ambdós rius es dreça l'antiga ciutat episcopal de la Seu d'Urgell i a les afores de la ciutat s'hi pot trobar els ravals del Poble-sec, Sant Pere i la urbanització de Sant Antoni, unitats de població compartides administrativament amb el terme de les Valls de Valira^[12].

A més el terme comprèn la vila de Castellciutat des del 3 de juny 1975, a la dreta del riu Valira. El veïnat de les Torres (incorporat el 1857) i Bell-lloc, ambdós al marge esquerre del riu Segre^[12].

La ciutat de la Seu d'Urgell es pot dividir en sis barris: la Seu d'Urgell, Santa Magdalena, el Poble Sec, Sant Antoni, Sant Pere i el Serrat de la Capella. La Seu i Santa Magdalena formen un sol nucli mentre que el Poble Sec, Sant Antoni, Sant Pere són barris separats del nucli principal.

Des del creixement de la ciutat cap a llevant el Poble Sec i la Seu es troben separats només per la carretera N-260, que actualment es pot creuar per sota un pont.

Al seu torn dins de la Seu d'Urgell és pot distingir entre el Casc antic i l'Eixample Bergós^[22]. El Passeig de Joan Brudieu, la plaça de Catalunya i el carrer de Sant Ot (els tres són la continuació d'un mateix carrer de nord a sud) divideixen el casc antic de l'eixample Bergós.

Actualment s'està construint el sector residencial de l'Horta del Valira o Horta de la Valira. Aquesta nova àrea de la ciutat se situa a l'oest o ponent de la Seu, al final de l'eixample Bergós. Concretament entre l'eixample, el Parc de la Valira, el riu Valira (amb Castellciutat a l'altre cantó), Santa Magdalena i l'antic camí de Santa Magdalena on s'acaba la conca del Segre. La nova àrea aportarà a la ciutat parcel·les de sòl públic de mida considerable: unes amb la finalitat de formar part del Parc Territorial del riu Valira i d'altres per la residència de gent gran, el futur Hospital comarcal, el teatre municipal i una nova escola de Primària.^[23]. També s'ampliarà el sector del Serrat de la Capella.

[edita] Altres indrets del terme

El veïnat de les Torres és situat al marge esquerre del Segre. Originàriament era format per la Torre del Cap, la del Peu i la del Mig. Amb el temps, però, aquesta zona agrícola s'ha anat poblant més. La gent del país divideix el terme del veïnat en dos sectors, la partida de les Torres i la de l'Olla i Segalers.

L'enclavament de Bell-lloc és situat a llevant del terme de la Seu d'Urgell, rodejat pel municipi d'Alàs i Cerc, als vessants del Turó Rodó, dels primers contraforts del Cadí, en contacte amb la plana regada. Hi ha la casa i santuari de la Mare de Déu de la Salut. Fins a la darreria del segle XVIII fou residència d'estiu dels jesuïtes de la Seu d'Urgell. Quan aquests foren expulsats, el lloc passà a mans privades^[24].

[edita] Folklore

Al llarg de l'any són diverses les manifestacions de caràcter folklòric. Per Nadal hom fa els actes tradicionals com la Missa del Gall (és documentat que el 1548 es representava Cant de la Sibil·la)^[25]. Des del 2003, durant les festes de Nadal, té lloc el Món Màgic de les Muntanyes i el Tió de la Freita (Tió de Nadal) n'és un dels protagonistes.

El 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, es fa la cavalcada dels Tres Tombs i una escudellada popular, la Calderada, al Passeig de Joan Brudieu i es finalitza amb la "Pujada al pal", que consisteix en que els participants arribin dalt de tot d'un pal ensabonat per aconseguir així el gall que hi ha al capdamunt dins un cabàs, com a recompensa^[26]. El 20 de gener se celebra la festivitat de Sant Sebastià. Durant la Setmana Santa té lloc la processó del Sant Enterrament, els orígens de la qual es remunten a l'any 1603 amb la fundació de la Confraria de la Preciosíssima Sang i les caramelles.

El dilluns de Pasqua, la gent de la Seu i rodalies celebra la Trobada, aplec que es fa en varis camps de Bellestar i desprès la gent es dirigeix a l'ermita de la Mare de Déu de la Trobada (Montferrer i Castellbò).

El 7 de juliol hom celebra la festivitat de Sant Ot, patró de la ciutat. Les representacions del Retaule de Sant Ermengol, a l'agost, es començaren a fer el 1957 i el 1998 van quedar interrompudes a causa de la restauració del claustre; és un espectacle teatral basat en diferents escenes de la vida del sant, amb un text escrit per Esteve Albert i que tenia lloc al claustre de la catedral.

El darrer cap de setmana d'agost, se celebra la Festa Major, en la qual destaca el ball Cerdà, que és ballat per més de cent parelles (entre petits i grans) el diumenge al matí.

A l'Arxiu Municipal de la Casa de la Ciutat, al Casc antic, es troba el Llibre verd o Llibre de privilegis de la ciutat d'Urgell del 1470; té la coberta de fusta folrada amb pell, i s'hi esmenten els usos i costums de la ciutat d'aquella época^[27].

Hi ha una dita popular que diu^[28]: A la cadireta de la Seu, qui se n'alça no s'hi asseu. A la Seu, si no hi pots ficar la cama, fica-hi el peu. Quan a la Seu repique, senyal de misteri. Valen més cinc filles cosidores, que un fill canonge. L'hàbit no fa el monjo, ni camussa, canonge. O bé monja o bé canonge.

[edita] Fires, mercats i festivals

Tot i la baixa elevada densitat de població a l'Alt Pirineu, la zona acull el 6'6% de l'activitat firal de Catalunya^[29]. A la Seu són nombroses les concentracions firals i de mercats al llarg de l'any:

• El Mercat tradicional té lloc cada dimarts i dissabte al Carrer Major, la Plaça del Mercat, la Plaça de la Catedral i el Carrer dels Canonges.
• La Fira de Sant Ermengol, una de les fires més antigues de Catalunya, i la fira documentada més antiga de la Península Ibèrica^[10], té lloc el tercer cap de setmana d'octubre. El nom li dóna un dels patrons de la ciutat: Sant Ermengol.
• La Fira de Formatges Artesans del Pirineu dins del marc de la Fira de Sant Ermengol.
• La Fira de Primavera se celebra a l'abril i inclou una exposició dels millors exemplars de vaca de raça bruna dels Pirineus de l'Alt Urgell i la Cerdanya.
• La Fira d'Art, el 2007 tingué lloc la primera edició.
• El Mercat Medieval dels Canonges hi ha música al carrer, teatre, circ, falconers i mostres d'oficis antics.
• El Mercat de les oportunitats se celebra dos cops a l'any. La majoria de les botigues de la Seu hi col·laboren amb una paradeta on hi venen els seus productes rebaixats.
• El Festival Internacional de Música Joan Brudieu s'inicià el 1969 i se celebra als mesos de juliol i d'agost.

[edita] Llocs d'interès

• Monuments eclesiàstics:
  • Santa Maria d'Urgell, catedral de la Seu d'Urgell, a la plaça dels Oms.
  • Claustres de la catedral d'Urgell.
  • El Museu Diocesà d'Urgell, edifici annex als claustres. S'hi exposa el Beatus de la Seu d'Urgell.
  • El Palau Episcopal, al pati de Palau.
  • La Biblioteca de Sant Agustí, actual biblioteca municipal on hi havia l'antic convent de Sant Agustí.
  • L'Església de Sant Miquel junt al claustre de Santa Maria d'Urgell, és l'únic edifici que queda del complex catedralici que construí Sant Ermengol que data de l'any 1035.
  • L'església de Santa Immaculada i futura sala de conferències.
  • Antiga església de Sant Domènec edifici de característiques plenament gòtiques. Avui en dia sala de conferències i exposicions.
  • L'església de Santa Magdalena, l'església més important des del punt de vista social.
  • Seminari conciliar de la Seu d'Urgell. A la zona nord de la ciutat, envoltat d'un ampli pati trobem aquest edifici, presidit per una monumental façana de característiques neoromàniques. Fou construït l'any 1860 per Romà Samsó.

• Casc antic, on destaquen el carrer dels Canonges, el més antic, i el Carrer Major, ambdós d'alt valor arquitectònic, a més del pati de Palau i la plaça dels Oms on hi ha la Casa de la Ciutat. El Passeig de Joan Brudieu, al centre de la Seu, és un dels carrers més importants i és la divisòria del centre històric i l'eixample.
• El poble de Castellciutat: a més del centre del poble, destaca la Torre de Solsona, el Castell de Ciutat i la Ciutadella.
• Centres educatius i/o culturals:
  • Centre cultural "Les Monges", hi ha les escoles municipals de dansa, música i d'art plàstiques a més de la guarderia municipal, el Centre Associat de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED), l'Escola Oficial d'Idiomes i l'antiga església de Santa Immaculada.
  • IES Joan Brudieu: Institut d'estudis secundaris, batxillerat, i seu de l'universitat d'estiu organitzada per la Universitat de Lleida.
  • Punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al Consell Comarcal de l'Alt Urgell, al Passeig de Joan Brudieu.

[edita] L'esquí

La Seu d'Urgell juntament amb els municipis de Josa i Tuixén, Lles de Cerdanya i Montferrer i Castellbò van crear l'any 1985 la Mancomunitat per la promoció de l'Esquí Nòrdic. La finalitat de la Mancomunitat és promocionar les estacions d'esquí nòrdic propietat dels municipis que la integren i dotar les seves instal·lacions de les infraestructures necessàries i dels mitjans suficients per al desenvolupament de la pràctica de l'esquí nòrdic^[30]. El 27 de febrer de 2008 es va arribar un acord per incorporar totes les estacions d'esquí nòrdic de Catalunya i actualment està format per set estacions^[31].

La ciutat és seu del Club d'esquí de fons Urgellet i Cerdanya (CEFUC), club que fundà un grup de pares l'any 1975. Fins fa poc va ésser un dels pocs clubs a Espanya dedicat només a l'esquí de fons. D'aquest club han sortit bona part dels corredors i tècnics que han destacat tant a nivell català com espanyol i, fins i tot, molts d'ells han format i formen part de l'equip de la Real Federación Española de Deportes de Invierno, essent Olímpics varies vegades^[32].

Prop de la Seu d'Urgell hi ha quatre estacions d'esquí de fons de la Mancomunitat de Municipis per la Promoció de l'Esquí Nòrdic:

• Estació de Sant Joan de l'Erm al municipi de Montferrer i Castellbò. Al juny per Sant Joan la gent de la comarca es troba a Sant Joan de l'Erm per celebrar la festivitat dinant a la muntanya. A més cada any hi té lloc la cursa Patufet.
• Estació de Tuixent - la Vansa a la vall de la Vansa. Se celebra la Marxa de l'Arp als volts del mes de febrer.
• Estació de Lles a Lles de Cerdanya. A Lles s'inicia la Marxa Pirineu que té lloc cada any a principis d'any i finalitza la marxa a l'estació d'Aransa.
• Estació d'Aransa a Aransa (Lles de Cerdanya).

[edita] Parcs

Parcs urbans:

• Parc del Segre o Parc Olímpic del Segre fou construït pels Jocs Olímpics de Barcelona 92 per acollir el piragüisme en la disciplina d'eslàlom i que va convertir la ciutat en subseu olímpica. Està situat vora el riu Segre mitjançant un canal artificial paral·lel de 800 metres i que aquest es bifurca en dos canals d'aigües braves d'un total de 500 metres de llarg. El desnivell d'aquests canals d'aigües braves és de 6,5 metres amb un cabal de fins a 15 m3. El Parc del Segre disposa d'una mini central hidroelèctrica reversible, que per una banda, produeix electricitat, i per l'altra, en èpoques de sequera garanteix el suficient cabal d'aigua per la seva utilització. També té un sistema de remuntadors mecànics que t'estalvia de baixar de l'embarcació i pujar de nou a peu. Actualment, a més a més, de celebrar diverses competicions d'eslàlom, s'explota per al turisme de la zona amb diverses activitats d'aventura com el ràfting, l'hidrotrineu, bicicleta tot terreny o btt, nòrdic walking i d'altres.
• Parc de la Valira a tocar de la Valira, riu que separa la ciutat de la Seu del poble de Castellciutat que forma part del mateix municipi. Dins del parc s'hi pot trobar el Claustre Modern de la Seu d'Urgell obra de l'escultor nat a la Seu, Lluís Racionero. Als capitells apareixen personatges contemporanis com Mussolini, Marilyn Monroe, Schuster, Hitler...)

Parcs naturals:

• Parc Natural de l'Alt Pirineu creat el 2003 entre les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Urgell és el més gran de Catalunya amb una extensió que supera les seixanta mil hectàrees.
• Parc Natural del Cadí-Moixeró comprèn el conjunt de serres prepirinenques del Cadí, Moixeró, el massís del Pedraforca i gran part de la Tosa d'Alp i el Puigllançada. Té una superfície de 41.342 ha i està situat en límit de les comarques del Berguedà, l'Alt Urgell i la Baixa Cerdanya. Les seves altituds se situen entre els 900 m a les valls i els 2.648,6 m^[33] del cim més alt, el Vulturó. Les serres del Cadí i del Moixeró unides en el port de Tancalaporta formen una barrera d'impressionant alçada que separa la vall del Segre de la capçalera del riu Llobregat.

Per un inventari complet dels parcs i reserves dels Pirineus, vegeu la llista de zones de protecció dels Pirineus

[edita] Transport

El transport del Pirineu té una dificultat i és la seva geografia: és un massís de roca que divideix netament la península ibèrica de la resta d'Europa; i cal superar-lo. Tot el transport comercial, public i privat que passa entre Ibèria i el centre d'Europa ha de passar pel Pirineu, si no vol anar en vaixell que moltes vegades és car i poc convenient.

[edita] Per carretera

L'eix principal de comunicacions ha estat marcat sempre per la vall del Segre, i les carreteres més importants són la de Lleida a Puigcerdà, la carretera d'accés a Andorra des de la Seu i tot un seguit de carreteres intercomarcals i pistes de muntanya. La inexistència de ferrocarril ha estat un fre important en el desenvolupament de l'Alt Urgell, que té a Puigcerdà l'estació més propera. En tota la comarca no hi ha cap autopista. Les carreteres més importants són la C-14 i la N-260, també té molta importància la E-9 o eix del llobregat desde que van fer el Túnel del Cadí a la Cerdanya^[34].

• La carretera C-14 o Eix Tarragona-Andorra és una carretera de la Xarxa Bàsica Primària de Catalunya que uneix el Camp de Tarragona amb La Seu d'Urgell. Amb una longitud de 177,4 km, comença a Salou, i finalitza al poble d'Adrall, al municipi alt-urgellenc de Ribera d'Urgellet, on enllaça amb la N-260.
• La carretera N-260 o Eix Pirinenc que enllaça Figueres, Olot, Ripoll, Puigcerdà, la Seu d'Urgell, la Pobla de Segur, el Pont de Suert i Viella, en projecte de desdoblar.
• La ruta europea E09, E9 o E-9, amb un traçat de 967 km, uneix Barcelona amb Orleans (França) passant per Tolosa. A Catalunya, el seu traçat coincideix amb l'Eix del Llobregat (C-16) fins a prop de Bellver de Cerdanya; després coincideix amb la carretera N-260 fins a Puigcerdà i la frontera francesa.

[edita] Serveis de transport públic

A l'estació d'autobusos de la Seu d'Urgell hi paren diàriament autobusos que fan el recorregut Andorra-Barcelona, Lleida, Tarragona i cada hora hi ha un autobús la Seu d'Urgell-Andorra. A més també hi ha una flota de taxis que fan varis viatges a Barcelona, entre altres.

Des del 24 de novembre de 2008 hi ha una línia d'autobús interurbà, anomenat Seubús, i és la primera línia d'autobús de l'Urgellet (i de l'Alt Pirineu)^[35]. La línia va d'Alàs a Arfa passant pels barris aïllats de la Seu i algunes parades a l'interior com l'institut, l'Hospital, correus, entre altres.

[edita] Per ferrocarril

A la resta de Pirineus hi han diferentes línes de ferrocarril però no n'hi ha cap que estigui suficientment a prop de la Seu d'Urgell per ser operativament bona. Les dues estacions més properes són les estacions de Puigcerdà, línia de Barcelona-Vic-Puigcerdà i la de Pobla de Segur, línia Lleida - la Pobla de Segur per això s'han fet diferents propostes:

El projecte de la línia ferroviària de Barcelona-Andorra és una antiga reivindicació, de fer arribar el tren a Andorra, tan d'Andorra com d'altres poblacions catalanes afectades com la Seu d'Urgell, Puigcerdà, la zona de la línia Lleida - la Pobla de Segur i actualment s'hi han afegit el Ripollès i Osona.

Hi ha tres propostes: una, allargar la línia Lleida - la Pobla de Segur fins a Andorra, passant per Sort i la Seu d'Urgell però la més defensada per les comarques d'Osona, el Ripollès, la Cerdanya i l'Alt Urgell és la de perllongar la línia de Barcelona-Vic-Puigcerdà fins la Seu d'Urgell i després fins Andorra, una variant d'aquesta última és fer una bifurcació a prop de Toses evitant el sinuós pas per la Cerdanya.

Fins i tot el cap de Govern d'Andorra, Albert Pintat, ha transmès a les autoritats espanyoles la petició que arribi l'alta velocitat a la capital alturgellenca, per connectar l'eix pirinenc^[36].

[edita] Per l'aire

L'Aeroport de la Seu d'Urgell o Aeroport Andorra-Pirineus és un aeròdrom situat entre Aravell, Adrall i Montferrer a la part baixa del terme municipal de Montferrer i Castellbò, a 5 km de la capital urgellenca. Actualment el seu ús està enfocat a l'aviació esportiva, encara que s'ha iniciat un projecte que impulsarà la seva modernització. Això permetrà adeqüar-lo als estàndards de l'aviació comercial (a una escala regional), convertint-lo així en una nova instal·lació aeroportuària que permetrà enllaçar el Pirineu català i Andorra amb altres punts de la geografia catalana.

[edita] Urgellencs Il·lustres

• Enric de Cardona i Enríquez, bisbe de Barcelona (1485-1530).
• Lluís Racionero i Grau, escriptor (1940).
• Mònica López Moyano, física i presentadora del temps (1975). Concretament de Castellciutat.

[edita] Vegeu també

• La Gallinaire
• Vinya dels Pirineus
• Cuina de l'Alt Urgell
• Vaca bruna dels Pirineus
• Mitologia dels Pirineus
• Llista d'estacions d'esquí dels Pirineus
• Llista de valls dels Pirineus
• Llista de zones de protecció dels Pirineus

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La Seu d'Urgell

• Pàgina web oficial de l'Ajuntament.
• Turisme de La Seu d'Urgell.
• Pàgina web de la Seu d'Urgell, des de la Diputació de Lleida.
• Dades generals del municipi.
• Dades generals des del consell comarcal.
• Dades generals des de Lleida.
• Dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya.
• Dades generals des de la Generalitat.
• Seu Digital, recull de notícies de la Seu d'Urgell.
• RàdioSeu, la radio oficial de la Seu d'Urgell.
• Centre Associat de la UNED la Seu d'Urgell.

[edita] Referències

v • d • e Municipis de l'Alt Urgell Alàs i Cerc  •  Arsèguel  •  Bassella  •  Cabó  •  Cava  •  Coll de Nargó  •  Estamariu  •  Fígols i Alinyà  •  Josa i Tuixén  •  Montferrer i Castellbò  •  Oliana  •  Organyà  •  Peramola  •  el Pont de Bar  •  Ribera d'Urgellet  •  la Seu d'Urgell  •  les Valls d'Aguilar  •  les Valls de Valira  •  la Vansa i Fórnols