Unió Democràtica de Catalunya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Unió Democràtica de Catalunya
President Josep Antoni Duran i Lleida
Secretari general Ramon Espadaler i Parcerisas
Fundació 7 de novembre de 1931 (1931-11-07)[1]
Integrat dins Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya (1977-1979)
Convergència i Unió
Seu C/Nàpols, 35-39
Barcelona Catalunya Catalunya
Joventuts Unió de Joves
Ideologia Centre, democràcia cristiana, nacionalisme català, europeisme i humanisme
Afiliació internacional Internacional Demòcrata de Centre
Afiliació europea Partit Popular Europeu
Diputats al
Parlament
Diputats al
Congrés
Senadors al
Senat
Eurodiputats al
Parlament Europeu
Lloc web
www.unio.cat

Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític català fundat l'any 1931 d'ideologia democristiana o socialcristiana. Actualment està integrat juntament amb Convergència Democràtica de Catalunya en la federació Convergència i Unió (CiU).[1] Es membre fundador del Partit Popular Europeu. El president del Comitè de Govern del partit i líder més destacat és Josep Antoni Duran i Lleida.

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació[modifica | modifica el codi]

UDC es va fundar el 7 de novembre de 1931 com a partit catalanista i democràtic d'inspiració cristiana, però no confessional, mitjançant l'aparició d'un manifest al diari El Matí signat per Josep O. Anguera, Pere Arderiu, Xavier Aragó, Pere Aragai, Esteve Farré, Josep M. Farré, Àngel Grau, Joan Guinart, Josep M. Modolell, Àngel Morera, Manuel Pugués, Pau Romeva i Ferrer, Joan Baptista Roca i Caball, Maurici Serrahima i Bofill, Ramon Sunyer, Manuel Thió, Ramon Trinxet, Lluís Vila i d'Abadal i Josep Vilaplana. A mitjan 1932 s'hi adheriran Manuel Carrasco i Formiguera, antic militant d'Acció Catalana, Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria Trias i Peitx, Fèlix Duran i Cañameres i altres.

La major part dels seus membres fundadors procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè no permetia la propaganda a favor de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, o d'Acció Catalana Republicana, quan va aprovar els articles de la constitució de la Segona República Espanyola considerats lesius per a la llibertat religiosa; d'altres procedien de la Lliga Regionalista, i fins i tot d'Esquerra Republicana de Catalunya, o no havien militat en cap organització política. Tingué un diputat a les corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva i Ferrer. Mantenia connexions amb el sindicat Unió de Treballadors Cristians de Catalunya (UTCC)

Durant la República i la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Al Parlament de Catalunya votaren a favor de la Llei de Contractes de Conreu, però no donaren suport als fets del sis d'octubre de 1934. Durant la guerra civil espanyola es trobà en una difícil situació, i si bé fou fidel a la Generalitat de Catalunya i a la Segona República Espanyola, es va oposar fermament a les polítiques que feien. Això va provocar que, per una banda, Manuel Carrasco i Formiguera fos afusellat a Burgos per les autoritats franquistes, i per altra, Francesc de Paula Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva i d'altres afiliats foren assassinats a Catalunya per exaltats anarquistes. Va treballar activament en la salvació de gent perseguida injustament (especialment sacerdots), gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d'Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo Ollo treballà per la normalització de les relacions entre el govern de la República i la Santa Seu.

Durant el franquisme[modifica | modifica el codi]

En acabar-se la Guerra civil espanyola, la major part dels dirigents s'exiliaren. Des del 1941 els que s'hi quedaren i alguns que tornaren intentaren reconstruir el partit en la clandestinitat, com Miquel Coll i Alentorn i Joan Baptista Roca i Caball. Es centrà en la lluita en defensa de la cultura catalana, organitzà cursos de llengua i història catalanes, i formà part de tots els organismes de coordinació de l'oposició clandestina que es formaren el 1944, com el Consell Nacional de la Democràcia Catalana. Maurici Serrahima ajudà a fugir evadits de França a Portugal. El 1945 va integrar membres del Front Universitari de Catalunya com Josep Benet. El 1957 ajudà a la formació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i de la Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya (SOCC). En els anys seixanta col·laboraren amb membres de Crist Catalunya i amb Jordi Pujol i Soley en els fets del Palau de la Música o en el boicot a La Vanguardia.

A nivell exterior va multiplicar les seves accions. Coordinà també amb altres partits democràtics espanyols d'inspiració cristiana, i el 1965 va formar amb ells l'anomenat Equip Demòcrata Cristià Espanyol. Amb aquest Equip s'integrà a la Unió Europea Democratacristiana i a la Internacional Demòcratacristiana, dins les quals ha ocupat càrrecs importants. Ajudà a la fundació de la Unió Democràtica del País Valencià el 1965, i de la Unió Democràtica de les Illes Balears el 1974, i participà en l'Assemblea de Catalunya i altres instàncies democràtiques per a superar el franquisme.

Actualitat[modifica | modifica el codi]

A les eleccions generals espanyoles de 1977 es va presentar en la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya amb el Centre Català, però només va obtenir dos diputats. El 1978, endemés, el diputat i cap visible de la coalició Anton Cañellas i Balcells abandonà el partit per a crear Centristes de Catalunya-UCD. Des del 1979 ha format amb CDC la coalició Convergència i Unió, amb la que s'ha presentat a totes les eleccions generals espanyoles i a les eleccions al Parlament de Catalunya. Miquel Coll i Alentorn ha estat president del Parlament de Catalunya el 1984-1988, com ho han estat els membres del partit Joaquim Xicoy i Bassegoda entre 1988 i 1995, Joan Rigol i Roig entre 1999 i 2003 i des de 2010 Núria de Gispert i Català.

Corrupció[modifica | modifica el codi]

El 8 de gener de 2013 el partit va admetre haver-se finançat irregularment durant els anys 90 a través de subvencions per a la formació d'aturats, tal com van reconèixer els seus dirigents durant el procés judicial d'un dels diversos casos de corrupció del partit (entre els quals destaca el Cas Turisme).[2] L'anomenat cas Pallerols es va tancar amb un acord entre la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i de la Generalitat i les defenses dels sis acusats. El pacte va implicar una important rebaixa de les penes de presó, i cap dels culpables arribaria a entrar a presó. Unió va haver de retornar 338.483 euros dels fons sostrets. .[3] L'endemà ERC, ICV-EUiA, PP,C's i la CUP van demanar la dimissió de Josep Antoni Duran i Lleida per l'acord signat.[4]

El març de 2014 el jutjat número 21 de Barcelona va acusar Unió de desviar 178.000 euros des de la Fundació Catalunya i Territori.[5]

Nous estatuts[modifica | modifica el codi]

Es preveu que el febrer de 2014 el partit aprovi els seus nous estatuts, en un intent per fer més transparent el partit, on es menciona la plena sobirania i realitzar primàries per triar cap de llista a la Generalitat i al Congrés.[6]

Organigrama[modifica | modifica el codi]

Unió de Joves[modifica | modifica el codi]

Unió de Joves és la branca juvenil d'Unió Democràtica de Catalunya. La reunió fundacional de les joventuts d'Unió es va produir el 29 de gener de 1932.[7] Lluita per la recuperació dels drets nacionals de Catalunya, en un Estat propi dins la Unió Europea, i treballa per una societat bastida amb els valors humanistes, essent més lliure, justa i solidària. La Unió de Joves juntament amb la Joventut Nacionalista de Catalunya formen les joventuts de Convergència i Unió. En el 16è Congrés Nacional, celebrat el 18 i 19 d'octubre de 2014, va ser elegit President Oriol Gil,[8] en substitució d'Iban Rabasa, i Secretari General Borja Cerdà, en substitució de Roger Montañola, actualment diputat al Parlament de Catalunya.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Unió Democràtica de Catalunya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. La misteriosa muerte en Manila de Joan Cogul, 4 de gener de 2004, El País
  3. Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea, 9 de gener de 2013, El País
  4. «L'oposició en bloc demana la dimissió de Duran pel cas Pallerols», Ara.cat, 2013,
  5. Tugas, Roger. «El jutge acusa Unió de desviar 178.000 euros des d’una fundació afí». Ara, 26 març 2014, p. 9.
  6. March, Oriol. «Unió busca un gir cap a la transparència en els seus nous estatuts». Diari Ara, 19/12/2013 [Consulta: 19 desembre 2013].
  7. «La Unió de Joves cumple 80 años con llamamientos a "huir del radicalismo"» (en castellà). ABC. EFE, 29 gener 2012.
  8. «Oriol Gil i Borja Cerdà, nous líders de la renovada Unió de Joves» (en català).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Unió Democràtica de Catalunya