Partit Socialista d'Alliberament Nacional

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: PSAN)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans
Líder/s Josep Guia, Núria Cadenes
Fundació 1968
Escisió de Front Nacional de Catalunya
Integrat dins Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (1979-1979)
Moviment de Defensa de la Terra (1984-1989)
Catalunya Lliure (1989-1996)
Solidaritat Catalana per la Independència (2010-...)
Seu València
Publicació oficial Lluita
Ideologia Independentisme català, Marxisme
Lloc web
www.psan.cat

El Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) és un partit independentista d'inspiració comunista. Va ésser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista.[1] Inicialment només tingué implantació al Principat de Catalunya, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976).

Història[modifica | modifica el codi]

Origen[2][modifica | modifica el codi]

El març del 1969 es va reunir l'Assemblea constituent amb dissidents del FNC (Carles Castellanos, Joan Josep Armet i Coma, Josep Ferrer i Ferrer), que acceptaren el document presentat al Consell Nacional com a base teòrica organitzativa, i decidiren prendre el nom de Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans o les sigles PSAN, amb connotacions tercermundistes. Josep Ferrer i Ferrer va treure el document Documents d'estudi i discussió, que sota la influència de Joaquim Maurín (consciència nacional burgesa), Jaume Vicens i Vives, Karl Marx i Vladímir Lenin es defineixen com a nacionalistes i socialistes. Es proposen com a objectius principals l'expulsió de les forces d'ocupació, la unitat territorial dels Països Catalans, la creació d'un Estat Socialista Català i la constitució d'una societat socialista catalana dins una societat socialista internacional. Com a línia estratègica per a aconseguir-ho es proposen:

  • Conscienciació de la doble opressió nacional i social
  • Organització de la classe treballadora i d'altres sectors populars
  • Autonomia organitzativa i generalització de la lluita

Tanmateix van establir uns punts mínims per a pactar amb altres partits: llibertat sindical, dret de vaga, l'estatut de Núria de 1932 com a mínim assolible i també estatuts semblants per al País Valencià i les Illes Balears. Critiquen el FNC per estar encorat en el passat i estableixen un nou model organitzatiu:

  • Bases d'Enquadrament, dividides en fronts (estudiants, sindical, ensenyament, comarques i barris) i un servei de propaganda i estudis, que s'encarrega de les publicacions, entre elles, de la seva revista, Lluita, apareguda des d'agost del 1969.
  • Assemblea de representants, comitè central del partit (15 a 20 membres)
  • Consell Executiu, encarregat de la direcció política, la coordinació del partit i l'aparell de propaganda. Els primers membres foren Josep Ferrer i Ferrer, Josep Joan Armet, Enric Padrosa, Blanca Serra i Puig, Teresa Alabèrnia, Carles Castellanos, Rafael Castellanos, Salvador Casanovas, Pere Terrado i Josep Ribas.
Primera bandera del PSAN

Els seus militants eren concentrats a Barcelona, el Vallès Oriental (Granollers i l'Ametlla del Vallès), el Vallès Occidental, el Maresme, Lleida, el Tarragonès, l'Alt Camp i el Gironès, malgrat els contactes que van mantenir a Mallorca i València. Potser tenia entre 50 i 100 militants, principalment estudiants, alguns obrers autòctons, botiguers, pagesos i alguns treballadors del sector terciari. Des de l'11 de setembre del 1969 participaren en la col·locació d'estelades (adoptada pel partit), pintades i papers, raó per la qual en foren detinguts Josep Serra Kiel, Josep Ribas i Joan Gallart. Alhora, cap a desembre de 1969 foren convidats a formar part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, però ho rebutjaren perquè no volien donar suport a la burgesia i perquè es conformaven amb l'estatut de 1932.

El setembre del 1970 es publicà el document intern El partit i les organitzacions de masses. Línia política del PSAN en els diversos sectors on proposen aprofitar accions concretes per a reforçar les bases, i criden els militants a afiliar-se a Comissions Obreres. Participaren en les manifestacions de l'1 de maig i organitzaren els Comitès d'Acció d'Ensenyants, intent de constituir un sindicat en l'ensenyament que manté contactes amb el Moviment Socialista de Catalunya. Influïts pel Procés de Burgos i ETA, es plantegen crear una secció d'acció directa i es manifesten en solidaritat amb els lluitadors bascs. També s'hi integrà l'Acció Socialista Independentista de Catalunya (ASIC) de Fèlix Cucurull i Tey, grup petit però que aportà militants experimentats. També mantingueren contactes amb l'Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), el Partit Socialista Valencià (PSV), Germania Socialista i el Comité Rossellonès d'Estudis i d'Acció (CREA).

El 16 de gener del 1971 convocà una manifestació al carrer Rogent de Barcelona en solidaritat amb els jutjats en el Procés de Burgos, amb 200 participants. Alhora, es mostren partidaris de participar en l'Assemblea de Catalunya per tal de no quedar-se aïllats i perdre incidència. Joan Josep Armet i Coma en serà el portaveu i es proposen enfortir-ne el caràcter popular i paraticipatiu, i aprofundir en el seu caràcter nacional. També fan una crida als forces democràtiques del País Valencià i de les Illes Balears per tal que facin el mateix.

El 1972 el partit entrà en crisi perquè creix poc, sobretot el sector sindical, i alguns militants creuen que cal canviar moltes formes i hàbits del partit per a dinamitzar les seccions. Tot i així, entre 1972 i 1973 publiquen diverses revistes com Barris en Lluita, Vallès en Lluita, Estudiants en lluita, Obrers en Lluita, El Camp en lluita o El Pla en Lluita. El juny del 1972 es forma la secció jovenil, Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC) , i durant l'11 de setembre convocaren actes a Granollers i manifestacions a l'Hospitalet de Llobregat i pintades. En foren detinguts els militants Agustí Viades i Joan Tarabal. Alhora, participen en la Concentració a Ripoll pel Primer Aniversari de l'Assemblea de Catalunya i donaren suport als militants del FAC jutjats, tot i que critiquen la manca de contingut polític de l'organització.

Després de la Segona Sessió Plenària de l'Assemblea de Catalunya del 1973, s'enfronten políticament tant al PSUC com a Bandera Roja, acusant-los d'espanyolistes. Les JRC proposen constituir-se com a Moviment d'Alliberament Popular Català amb diversos fronts, però la manca de consolidació en el món sindical i la defensa de la via insurreccionista per part d'alguns provocà els primers enfrontaments.

L'escissió dels provis[modifica | modifica el codi]

El març de 1973 va patir una escissió d'un grup més radical que donà lloc al PSAN-provisional el 1974, qui l'acusava d'ideologisme, seguidisme i acomodament petit burgès. L'agost del 1973 va establir contactes a Prada de Conflent i el març del 1974 organitzà una cèl·lula a Vedat de Torrent (País Valencià), on aconseguí captar militants de gran valua com Josep Guia, Gonçal Castelló o Manuel Tarín. Així l'abril de 1975 el PSAN formarà part del Consell Democràtic del País Valencià. El 1976 Antoni Serra i Joan Quetgles constituïren una cèl·lula del PSAN a les Illes Balears.

El gener de 1976 nomenarà un nou comitè central i el juny aprovarà una nova Declaració Política de Principis, on es declarà comunista i va adoptar un model leninista estricte a favor de l'alliberament nacional i de classe.[3] I en el terreny sindical, el 1977 patrocinà els Col·lectius de Treballadors, mentre que el PSAN-Provisional ho feia amb el Col·lectiu d'Obrers en Lluita, per tal d'introduir-se en el terreny sindical.

El 1977 va partir una nova escissió del corrent marxista nacionalista moderat. L'any 1979 es presentà a les eleccions generals espanyoles al Principat de Catalunya en coal·lició amb un grup d'independents encapçalats per en Lluís Maria Xirinacs i el Bloc Català de Treballadors (BCT), dins el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN). Abandonà la coal·lició amb el BEAN i l'any 1980 tingué una altra escissió. Gran part dels escindits convergeixen el 1980 en una nova organització anomenada Nacionalistes d'Esquerra i Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, de vida efímera després d'uns resultats electorals inferiors al que estava previst, passant la majoria a Esquerra Republicana de Catalunya.

Integrant de l'MDT i Catalunya Lliure[modifica | modifica el codi]

El 1983 el PSAN es va convertir en l'eix del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), creat el 1984 per mitjà de la unió amb Independentistes dels Països Catalans (IPC), nom adoptat pel PSAN-Provisional.

L'agost de 1987 la Coordinadora Nacional del MDT i la del PSAN, reunides a Vinaròs, aprovaren la teoria del Front Patriòtic. El desembre de 1987 les Joventuts del PSAN i els Joves del Front Patriòtic Català (vinculades llavors del PSAN) s'uneixen i formen els Maulets el maig de 1988.

Josep Guia (esquerra) amb Jordi Fornas (SI) al març del 2013, durant una conferència dins les jornades polítiques del PSAN.

L'abril de 1989 Terra Lliure propugna una candidatura única a les eleccions europees. Aquesta candidatura, anomenada Catalunya Lliure, rep el suport del PSAN i MDT i dels Maulets. El Moviment de Defensa de la Terra es dissol en favor de Catalunya Lliure (agost de 1989). El PSAN va participar en l'organització fins al 1996, quan va retirar els seus representants de la Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure.

Des del 1996, el PSAN impulsa la pròpia organització, mitjançant treball de formació amb diverses jornades formatives anuals, aplecs a l'Horta, el Baix Camp i el Vinalopó Mitjà i el manteniment continuat de la revista Lluita.

La seva publicació és la revista Lluita i utilitza la senyera estelada amb el triangle groc i l'estrella vermella com a "senyera nacional".

Entre els seus líders històrics cal destacar a Josep Guia, Xavier Romeu i Juvé i Joan Josep Armet i Coma.

Integrant de SI[modifica | modifica el codi]

L'octubre de 2010, el PSAN va acordar donar suport a la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència amb l'objectiu de potenciar una candidatura obertament independentista a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l'acord, representants del PSAN tancaren les llistes de les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona[4] alhora que s'estudià la possibilitat de repetir la coalició a les eleccions a les Corts Valencianes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vicenç Relats, Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978), Avui 16/06/2009
  2. Rubiralta i Casas, Fermí. Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974. Edicions La Magrana, 1988. ISBN 8474103932. 
  3. «Declaració Política de principis del PSAN». L'Insurgent!, n.3, 1976, pàg. 1 [Consulta: 4 juliol 2013].
  4. Avui, El PSAN s'afegeix a la candidatura de Solidaritat Catalana, Dijous, 14 d'octubre del 2010

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]