Lluís Maria Xirinacs i Damians

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lluís Maria Xirinacs i Damians

Lluís Maria Xirinacs
Naixement 6 d'agost de 1932
Barcelona
Defunció 11 d'agost de 2007 (als 75 anys)
Ogassa, Ripollès
Ocupació Polític pacifista, doctor en filosofia i sacerdot
Lluís Maria Xirinacs al Centre Moral de Gràcia el 2007

Lluís Maria Xirinacs i Damians (Barcelona, 1932 - Ogassa, Ripollès, 2007) fou un polític pacifista, doctor en filosofia, sacerdot i autor català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 6 d'agost de 1932 al domicili del carrer Balmes, situat al barri de l'Eixample de Barcelona, sent el tercer fill d'una família benestant, burgesa i catòlica. Fill d'Enric Xirinacs Espinàs i de Maria Carme Damians Batlle, tingué per germà gran M. Lourdes (1929-1975) i Maria Montserrat (1930); i de petits Anna Maria (1934) i Carles Vicens (1936). Gaudí sovint de les seves vacances d'estiu a Cerdanyola del Vallès i Begues.

« ...vaig néixer a l'encreuament Balmes-València [...] mare d'alta burgesia, pare de petita burgesia. Els quatre anys de relativa calma social de l'Estatut de Catalunya de Macià i Companys assentaren en la pau el meu esperit; els tres anys de guerra de Franco, amb assassinats, bombardeigs, fred i fam, m'esmolaren enteniment, sentiments i sentits. Als set anys era una petit guerrer, fort, freturós de pau. El pare tenia curiositat universal. L'alimentava amb la contínua consulta dels cents toms de l'Enciclopèdia Espasa i la transmetia als fills en forma de preguntes temptadores, atractives, sovint capricioses...»[1] »

Quan estudiava al seminari, va quedar copsat per l'afirmació del metge Alfred Korzibsky, el qual digué: «L'excés d'informació mal païda ens porta a pronosticar una espècie de mundial esquizofrènia col·lectiva».[2] Això influencià decisivament en Xirinacs, que inicià llavors la creació del seu model filosòfic de coneixement de la realitat.

Fou ordenat sacerdot als 22 anys. A principis dels anys seixanta serà a l'escoltisme com consiliari de la branca Rovers (joves) a la Delegació Diocesana d'Escoltisme.[3] L'any 1963, per pressions de l'autoritat estatal, la jerarquia esclesiàstica el va destinar a Balsareny. A causa de la seva defensa del Sindicat Democràtic d'Estudiants se'l destinà a Sant Jaume de Frontanyà. En aquell moment rebutjà la dotació econòmica que l'Estat espanyol assignava a cada sacerdot.

Va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. El 1968 comparegué davant un consell de guerra acusat de ser l'inspirador del Front d'Alliberament de Catalunya i participà en diverses vagues de fam en solidaritat amb els imputats en el Procés de Burgos.

L'any 1969 publicà el llibre Secularització i cristianisme.[4]

Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme i un dels promotors de la Marxa de la Llibertat. A causa d'una seva detenció en 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana. Això li comportà un confinament en la presó concordatària de Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam. Entre 1973 i 1975 estigué empresonat per les seves activitats contràries al règim.

Un cop en llibertat, romangué en vetlla permanent, juntament amb els «Captaires de la Pau», a Montserrat. Des del 25 de desembre de 1975 es mantingué en guàrdia 12 hores al dia davant la presó Model per demanar l'amnistia total dels presos, campanya que va abandonar amb les mesures d'amnistia del 1977.[5]

Lluita no violenta, premis per la pau i candidatura al Nobel[modifica | modifica el codi]

Destacà per la defensa dels drets humans, les seves vagues de fam i mètodes de protesta no violents, sobretot per la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia pels presos polítics.

L'any 1974 va rebre la medalla 25è Aniversari, atorgada a Hèlsinki pel Consell Mundial de la Pau, en ocasió dels 25 anys de la seva fundació, obra del científic francès Joliot Curie i amb secretariat general a Finlàndia.[6]

També va rebre la medalla de bronze de l'Associació Mundial de la Pau, reunida a Viena, conjuntament amb Joaquín Ruiz Jiménez, Cassià Maria Just, José María Moreno Galván, Josep Maria Castellet, Carlos Álvarez i Marcelino Camacho.[7]

Fou candidat al premi Nobel de la pau l'any 1975.[8]

L'any 1976 publicà Diari de presó en dos volums: L'espectacle obsessiu i Entro en el gran buit.

Senador constituent i altres candidatures[modifica | modifica el codi]

Fou senador independent per Barcelona entre 1977 i 1979, i participà en el procés d'elaboració de la que fou la Constitució Espanyola de 1978. Proposà una constitució alternativa completa, basada en una confederació d'estats, que fou rebutjada en el seu conjunt. Després, presentà cada article seu per separat, dins d'un conjunt d'esmenes que publicà en el seu llibre Constitució, paquet d'esmenes. En aquesta obra es compara cada article proposat per ell, amb els articles corresponents del text procedent del Congrés de Diputats.

Paral·lelament, escrigué una columna diària al diari Avui titulada Des del senat, a la qual renuncià quan es presentà a les eleccions al Congrés del 1979, argumentant que no volia abusar d'una posició de privilegi durant la campanya.

L'any 1979 encapçalà una candidatura al Congrés de Diputats per Barcelona sota la coal·lició Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), tot reivindicant els quatre punts programàtics de la llavors extinta Assemblea de Catalunya. L'any 1980 encapçalà la candidatura del BEAN per Barcelona en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, sota la denominació «BEAN-Unitat popular». El BEAN es va convertir llavors en partit polític. Després de no obtenir representació, la seva formació política es va dissoldre.

Disseny d'un nou model polític, econòmic i social[modifica | modifica el codi]

L'any 1982 va redactar conjuntament amb Agustí Chalaux el llibre Tercera Via. Sistema General a la mesura de l'home d'avui,[9] que es mantingué sense editar públicament fins a l'any 2012. L'any 1984, amb el mateix Agustí Chalaux i altres persones fundaren el Centre d'Estudis Joan Bardina, on desenvoluparen plegats l'estudi del nou model polític, econòmic i social, redactant diferents llibres i documents, basant-se en part en les propostes iniciades dins de l'obra Tercera Via.

L'any 1986 va impartir la conferència Món Alternatiu,[10] a la seu de la Cooperativa Tascó, on exposà la funció de la persona o equip de persones que estudien la societat del seu temps, tot descobrint els problemes que pugui tenir en el seu funcionament, per mirar de trobar-ne solucions alternatives, posant com a exemple el cas particular de Karl Marx i el seu llibre El Capital.

Deixa el sacerdoci[modifica | modifica el codi]

Xirinachs al MHC el 2001.

Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys va promoure diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista.

La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques La traïció dels líders,[11] publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la Transició. També ha escrit El Terror, la Pau i el Sagrat (2003).

L'any 2000 va tornar a protestar de manera activa, plantant-se cada dia a la plaça de Sant Jaume per demanar la independència del país. El mateix any publicà Plantem-nos. Temes vius i pendents per al tombant de mil·lenni amb Lluís Busquets Grabulosa.

Disseny d'un model filosòfic de coneixement de la realitat[modifica | modifica el codi]

Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de llicenciatura, on va obtenir diferents matrícules d'honor. El tema d'aquest doctorat va ser el seu model filosòfic de coneixement de la realitat, Globàlium que va desenvolupar al llarg de la seva vida i que, en el seu model major, està compost de 80 categories filosòfiques, ordenades segons l'estructura geomètrica d'una hiperesfera, o esfera de quatre dimensions. Aquest model li serveix per classificar totes les vessants de la realitat conegudes per l'ésser humà i per ajudar a saber allò que és essencial de cadascuna d'aquestes vessants.[12]

Segon empresonament[modifica | modifica el codi]

L'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava:

« Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna(...)I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema.» [13] »

Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional que el va condemnar, el març de 2004, a 2 anys de presó i 4 d'inhabilitació.

El 17 de desembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs havia declarat en defensa seva al Jutjat d'Instrucció núm. 8 de Barcelona: «No crec que sigui delicte fer feina d'historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d'alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres.» A la seva declaració també va dir: «Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.» [14]

Malgrat hi havia una sentència condemnatòria, de resultes de la qual pesava damunt seu una ordre de recerca i captura, mai no se'l va detenir.

Al seus 74 anys, el 25 d'octubre del 2005 a les 11:45 hores, va ser detingut per la Policia Nacional a una comissaria de Ciutat Vella (Barcelona), quan anava a renovar el seu DNI. En ser detingut va exercir l'objecció lingüística en negar-se a signar la seva declaració en castellà.

A l'endemà, el 26 d'octubre de 2005, va ingressar a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, tot i que el mateix dia va ser traslladat al Centre Penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). Tan bon punt es va conèixer el seu empresonament, diverses persones i col·lectius van reclamar-ne l'alliberament al·legant raons humanitàries per motiu d'edat. La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.[15]

Defunció i exèquies[modifica | modifica el codi]

L'11 d'agost de 2007 van trobar el seu cadàver en un bosc del Ripollès, volent passar els seus últims dies amb "la meva soledat i el meu silenci". Una voluntat reflectida en un escrit que va deixar al seu despatx, on també recordava haver viscut 75 anys en uns Països Catalans ocupats i recriminava la "covardia" dels líders polítics catalans en matèria de nacionalisme.[16][17] Encara que alguns mitjans van donar per fet la hipòtesi del suïcidi,[18] l'autòpsia revelà que Xirinacs morí per causes naturals.[19][20][21][22][23]

El dia 16 d'agost de 2007 es van celebrar els funerals en la seva memòria, a l'església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, i en acabar aquests, fou homenatjat al Fossar de les Moreres, el lloc on cinc anys abans havia fet el parlament que el va portar per darrer cop a la presó.

Altres honors[modifica | modifica el codi]

Homenatge a Lluís Maria Xirinacs, al Fossar de les Moreres, la Diada Nacional de 2007, sota el lema La lluita continua

L'estiu de l'any 2004 Xirinacs va ser guardonat amb el Premi Canigó que atorga cada any la Universitat Catalana d'Estiu.[24]

Badomeries[modifica | modifica el codi]

Sobre el seu pas pel senat, entre 1977 i 1979, hi ha una informació falsa que molts mitjans de comunicació han anat repetint. Es diu que va ser el senador més votat de tot l'estat o de Barcelona, quan això no és cert. Aquesta informació l'han donat mitjans com La Vanguardia,[25] Vilaweb - El Punt[26] o Europa Press.[27] Es poden trobar les dades oficials d'aquelles eleccions al web del Senat espanyol[28] o al del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat.[29] Allí es pot veure que els tres senadors més votats a Barcelona i al conjunt de l'estat van ser Josep Benet i Morell, amb 1.328.607 vots, Francesc Candel Tortajada, amb 1.263.669 i Alexandre Cirici i Pellicer, amb 1.198.256, tots tres de l'Entesa dels Catalans. Xirinacs va ser el quart més votat de Barcelona i Catalunya i el vuitè de l'estat (els quatre de Madrid el sobrepassaven), amb 550.678. Això sí, va ser l'independent més votat en aquelles eleccions i probablement en la història de les eleccions al Senat.

Obres i escrits[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Un model global de la realitat (2007), pàg.174.
  2. Silvio Fernández Balbuena, Xirinacs, pàgina 92
  3. A. Balcells i G. Samper 1993 a "De les Delegacions Diocesanes d’Escoltisme a Minyons Escoltes” pàg.216 llibre L’escoltisme català (1911-1978) Barcelona 1993.
  4. Breu biografia
  5. Lluís Maria Xirinacs, ex senador y ex sacerdote antifranquista. El País, diumenge 12 d'agost del 2007. Necrològiques. Pàgina 45.
  6. Lluís Maria Xirinacs. La traïció dels líders, volum 1, pàgina 164.
  7. Lluís Maria Xirinacs. La traïció dels líders, volum 1, pàgines 164 i 165, esmentant la revista Triunfo del 7 de juny del 1975.
  8. Cormand, Bernat; de Riquer, Borja; Culla i Clarà, Joan B. [et al]. El franquisme i la transició democràtica. Edicions 62, 2000, p.405. ISBN 8429746765. 
  9. Lluís Maria Xirinacs. Tercera Via. Sistema General a la mesura de l'home d'avui. 2012.
  10. Món alternatiu
  11. La traïció dels líders
  12. Xirinacs, Lluís Maria. Un model global de la realitat. Primera part: model menor. Abadia Editors, 2007. ISBN 9788496292741. 
  13. Discurs al Fossar de les Moreres, l'11 de setembre del 2002
  14. Declaració al Jutjat núm. 8 de Barcelona, 17 de desembre de 2002
  15. Notícia del seu alliberament
  16. Notícia de la seva mort, a Vilaweb (Inclou el seu "testament")
  17. Notícia de la seva mort, a l'Avui
  18. Noticia a l'Avui que menciona l'autòpsia, sense donar cap mena de detalls
  19. Europapress
  20. Avui
  21. TV3
  22. Yahoo
  23. elsingulardigital
  24. Notícia del Premi Canigó al Diari de Girona
  25. «en su momento fue el más votado de España con más de medio millón de votos» La Vanguardia 11-08-2007
  26. «va esdevenir amb 550.678 vots el senador més votat a les comarques de Barcelona», Vilaweb - El Punt
  27. «va ser el més votat d'Espanya amb més de mig milió de vots», Yahoo, citant Europa Press
  28. Web del Senat
  29. Departament de Governació i Administracions Públiques

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Maria Xirinacs i Damians
Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Lluís Maria Xirinacs i Damians