Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes
De Viquipèdia
La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, referida sovint com a Crida a la Solidaritat, o la Crida, fou un moviment catalanista que va sorgir com a reacció al Manifiesto de los 2.300, que qüestionava el procés de normalització del català.
Taula de continguts |
[edita] Constitució
La Crida nasqué en un acte celebrat al paranimf de la Universitat de Barcelona, el 18 de març de 1981, patrocinat per Felip Solé i Sabarís i Aureli Argemí i Roca. La campanya de naixement de la Crida tingué la seva culminació en un acte massiu al Camp Nou, on s'aplegaren 100.000 persones el 24 de juny de 1981.
Durant els anys 80, la Crida va organitzar un seguit de campanyes a favor de la normalització de la llengua catalana, denunciant entitats i empreses que consideraven que discriminaven el català. El 14 de març de 1982 foren uns dels patrocinadors de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA i s'enfrontaren amb CiU perquè la Crida proposà com a slogan No a l'harmonització, autodeterminació, mentre que CiU proposava No a la Loapa, som una nació. Això provocaria un distanciament entre ambdúes organitzacions, que culminà amb el fracàs de l'acte organitzat per la Crida a la Monumental el 24 de juny de 1984 i l'abandó de la Crida d'un grup d'entitats properes a CiU.
[edita] Expansió i activisme
Durant els anys 1985-1990 l'organització passà per la fase més espectacular d'accions directes. L'abril de 1985 una trentena d'activistes ocuparen l'Estació de Sants per tal de normalitzarla, i el juliol de 1986 es constituí al País Valencià per tal d'ajudar a la reconstrucció després de les inundacions, però perden un dels dirigents més populars, Àngel Colom, que es passa a ERC.
Alhora, el 23 d'abril de 1986 es constitueix a les Illes Balears amb gent procedent de l'Obra Cultural Balear, del Partit Socialista de Mallorca (al que pertany el portantveu a les Illes, Frederic Melis), i del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1989 rebria gent procedent de la LCR i del MCE-MCIB, però el 1991 el seu portantveu, Tomeu Martí, marxa a Barcelona i és substituït per Óscar Aguilera, i l'organització a les Illes decaigué.
El 23 d'abril de 1987 dos militants van romandre penjats més de sis hores a la façana d'El Corte Inglés de Barcelona desplegant una pancarta a favor del català. El 23 d'abril de 1988 convocà una manifestació en reconeixement de l'oficialitat del català al Parlament Europeu. Poc després el diari El País destapà l'afer de les subvencions que la Crida rebia de la Generalitat de Catalunya, en plena campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988, cosa que provocà una forta crisi en l'organització.
[edita] Decadència
L'elecció d'Àngel Colom com a diputat al Parlament de Catalunya i la seva campanya de fer d'ERC el pal de paller de l'independentisme va restar protagonisme a la Crida. L'abril de 1990 van robar la bandera espanyola del Parlament de Catalunya com a protesta per la visita del príncep Felip de Borbó, però això no evita la decadència de l'organització. L'octubre de 1991 li proposa a ERC un protocol de col·laboració que no és acceptat. Alhora, un sector encapçalat per Carles Riera abandona la Crida per fundar l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA). Pel juliol de 1992 organitzen un concert al Palau de la Música Catalana en protesta per les detencions a militants de Terra Lliure. El 25 de juny de 1993 convocà un acte al Palau de Sant Jordi en solidaritat amb Bòsnia; el 29 de juny de 1993 la Crida es va dissoldre oficialment en un acte al Paraninf de la Universitat de Barcelona.
Els seus liders van ser Àngel Colom que posteriorment va pasar a ERC, Jordi Sanchez i Carles Riera. Aquesta organització independentista ha tingut posteriorment dirigents a formacions polítiques com Esquerra Republicana de Catalunya, Els Verds i les Candidatures d'Unitat Popular.
