Espanyolisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre al terme polític. Vegeu-ne altres significats a «Reial Club Deportiu Espanyol».

L'espanyolisme o nacionalisme espanyol és el moviment que defensa l'existència d'una nació espanyola i, consegüentment, la integritat territorial de l'actual Regne d'Espanya. En el seu corrent majoritari, no concep com a legítimes les aspiracions d'alguns pobles de l'Estat d'autodeterminar-se i decidir sobiranament llur futur, ja que considera que la sobirania recau de manera exclusiva en el conjunt del poble espanyol. Per aquesta raó, es contraposa als anomenats nacionalismes perifèrics (català, basc, gallec, valencià, etc.) presents dins les fronteres d'aqueix estat. D'acord amb els postulats de l'espanyolisme, l'Estat espanyol s'hauria d'articular com una nació unitària fonamentada en una llengua (la castellana), un dret i unes institucions comunes.

Orígens de l'espanyolisme[modifica | modifica el codi]

L'origen de l'espanyolisme comença a prendre forma al segle XVII i rau en la idea dels castellans de formar una única nació a tot el territori que en l'època romana s'anomenava Hispania.

Un exemple d'això són les frases del Virrei de la Corona d'Aragó el Comte Duc D'Olivares:

Tingui V.M. pel negoci més important de la seva Monarquia, el fer-se Rei d'Espanya; vull dir, Senyor, que no s'acontenti V.M amb ser Rei de Portugal, d'Aragó, de València, Comte de Barcelona, sinó que treballi i pensi amb consell madur i secret, per reduir aquests regnes que es compon Espanya, a l'estil i lleis de Castella, sense cap diferència en tot allò que mira a dividir límits, ports secs, el poder celebrar corts de Castella, Aragó i Portugal en la part que volgués, a poder introduir V.M aquí i allà ministres de les nacions promíscuament i en aquell temperament que fos necessari en l'autoritat i mà dels consellers, jurats, diputacions i consells de les mateixes províncies, quan fossin perjudicials per al govern i indecents per a l'autoritat real, que es podrien trobar mitjans proporcionats per a tot, que si V.M. ho arriba a serà el Principe més poderós del món. Conde-duc d'Olivares, «Gran Memorial», 1624

Aquesta actitud va desembocar en la Guerra dels Segadors.

Posteriorment Felip V d'Espanya va començar a portar a la pràctica després de la Guerra de Successió la idea d'unir tota la península sota un sol regne, una sola nació i una sola llengua:

Finalment mano, que l'ensenyament de primeres lletres, Llatinitat, i Retòrica es facin en llengua Castellana generalment, onsevulla que no es practiqui, cuidant del seu compliment les Audiències i Justícies respectives, recomanant-se també per l'El meu Consell als Diocesans, Universitats i Superiors Regulars per a la seva exacta observança i diligència a estendre l'idioma general de la Nació per a la seva major harmonia i enllaç recíproc . Article VIII de la Real Cédula, 1768

Com a conseqüència d'aquesta política, fins ben entrat el segle XX, durant la segona república el català va ser apartat de la vida pública i només vivia a les relacions socials dels catalans.

L'espanyolisme en la història contemporània d'Espanya[modifica | modifica el codi]

En la seva concepció radical, l'espanyolisme entén Espanya com a unitat indivisible i no té en compte les diferències culturals entre els pobles que conformen l'estat espanyol. A més, històricament, el nacionalisme espanyol ha derivat en episodis catalanofòbics, bascofòbics, i en general de fòbia vers qualsevol fet diferencial en el si de l'Estat. Així, per exemple, la voluntat d'articular una llengua comuna per tots els ciutadans espanyols ha fet impulsar, de forma molt clara a partir del segle XVIII, polítiques concretes d'ignorància o de prohibició de les llengües no castellanes, en els àmbits públics. L'objectiu d'aquestes polítiques no ha estat tan sols aconseguir el coneixement del castellà per part de tots els ciutadans espanyols, sinó eliminar la presència pública de les altres llengües, copiant d'aquesta manera el model francès. La voluntat unitarista no acaba en la llengua, sinó que s'estén a l'àmbit del dret, les infraestructures, les institucions, la fiscalitat, etc. com a part d'una estratègia global d'assimilació que pretenia que Espanya esdevingués un Estat-nació centrat en Castella.

Aquesta estratègia netament espanyolista fou especialment dura, quant a la seva catalanofòbia i bascofòbia, durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco, si bé s'ha manifestat també en èpoques democràtiques, en la Restauració, en la Segona República o en l'actual monarquia parlamentària. No obstant això, en aquests últims períodes, les polítiques actives de repressió dels fets diferencials no castellans han minvat, i les autoritats centrals espanyoles han mostrat una tolerància superior cap a la pluralitat de l'Estat i els nacionalismes perifèrics. En el cas català, diversos fets, com la presentació del Memorial de Greuges (1885), la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914), la restauració de la Generalitat i del Parlament (1932) o l'aprovació de l'Estatut (1980) demostren aquesta major comprensió. No obstant això, en comptades ocasions les institucions centrals espanyoles han fet passos endavant per al reconeixement del caràcter plural d'Espanya, i quan ho han fet ha estat per la pressió democràtica dels ciutadans o dels partits polítics de les regions no monolingües castellanes, i de Catalunya i el País Basc, molt especialment. Aquesta major tolerància no ha impedit, però, la continuïtat de polítiques espanyolistes fins i tot en època democràtica, i és per això que la tensió entre els nacionalismes (espanyol i perifèrics) segueix ben viva encara avui. Un exemple d'actualitat és la impugnació per part del Partit Popular espanyol, davant del Tribunal Constitucional, del nou Estatut d'autonomia català, aprovat per les corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya l'any 2006. Aquest Tribunal ha de determinar-se en relació a la constitucionalitat de l'Estatut, particularment en aspectes (llengua, nació, fiscalitat, relació entre institucions centrals i "autonòmiques") que podrien xocar amb la visió espanyolista-unitarista d'Espanya. Un altre exemple pretèrit, el 1981, fou l'aprovació, per part dels principals partits d'àmbit estatal del moment (Unión del Centro Democrático, Partido Socialista Obrero Español i Alianza Popular) de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA, en castellà) destinada a laminar el desenvolupament de l'Estat espanyol autonòmic, i que fou declarada inconstitucional posteriorment.

El reflex de l'espanyolisme en el marc jurídico-polític actual d'Espanya[modifica | modifica el codi]

En l'actual monarquia parlamentària espanyola, la translació de determinats postulats espanyolistes a les principals normes jurídiques estatals és molt abundant, ja sigui en l'àmbit de l'educació, de l'economia o de les institucions. Així, per exemple, les lleis estatals vetllen perquè tots els espanyols arribin al final de l'escolarització obligatòria dominant el castellà, mentre ignora les altres llengües de l'Estat. Paral·lelament, els òrgans de govern dels jutges espanyols s'han mostrat reiteradament en contra dels intents dels legisladors "autonòmics" (regionals) d'exigir el coneixement de les llengües diferents del castellà en aquells territoris on són cooficials: a parer dels jutges, l'única llengua que els pot ser requerida és la llengua comuna castellana. Totes aquestes regulacions troben l'empara en la Constitució espanyola aprovada el 1978, que en el seu títol preliminar (art. 3) estableix que "el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat", la qual "tots els espanyols tenen el deure de conèixer" i "el dret a usar-la". El privilegi atorgat pel poder constituent a la llengua castellana, única que és mencionada en la carta magna, és un exemple d'aplicació dels principis de l'espanyolisme.

Tot i així, multitud de preceptes constitucionals desenvolupen idees espanyolistes, com l'atribució de la sobirania al poble espanyol en exclusiva (i no pas als diferents pobles que conformen l'Estat), la consideració d'Espanya com l'única nació (front les "nacionalitats" o "regions" que la conformen), l'atribució a les Forces Armades de la missió de defensar la integritat territorial de l'Estat, o la potestat del govern espanyol d'imposar a un president "autonòmic" (regional) el compliment d'obligacions que emanin de les lleis estatals o de la pròpia Constitució, marcant així una certa relació de jerarquia entre les institucions centrals i les autonòmiques (regionals), més enllà de la relació lògica de competència. Aquests preceptes espanyolistes es veuen contrapesats per d'altres que obren la porta al reconeixement de les llengües no castellanes com a cooficials en llurs àmbits lingüístics respectius, així com en la creació d'institucions regionals (dites comunitats autònomes) per descentralitzar l'Estat. No obstant això, en allò essencial (llengua comuna, sobirania única, dret comú i institucions centrals compartides) la Constitució espanyola de 1978 o bé transposa idees espanyolistes o bé es manté ambigua, deixant en mans de la dinàmica política conjuntural l'adopció de polítiques concretes més o menys espanyolistes.

A la pràctica, la configuració de les majories a les corts espanyoles de 1977 ençà ha permès l'adopció de polítiques espanyolistes en els períodes de majoria absoluta de partits estatals, mentre que quan els nacionalismes perifèrics han pogut influir en la governabilitat d'Espanya, aquestes s'han atenuat i el procés de descentralització autonòmica s'ha accelerat.

En aquesta línia, una de les qüestions que de forma recurrent apareix en l'àmbit polític és la voluntat de limitar la presència dels partits dits "nacionalistes" (partits que no tenen un referent d'àmbit espanyol, només amb seu "autonòmica") al parlament central, per evitar que puguin influir en la governabilitat de l'Estat, impedint les polítiques espanyolistes.

Finalment, tot i que la carta magna espanyola de 1978 obria la porta, encara que de manera ambigua, a una diferenciació, quant al poder "autonòmic", entre nacionalitats i regions, cosa que hauria permès un major sostre d'autogovern, per exemple, per a Catalunya i el País Basc, a la pràctica totes les regions han reclamat el mateix sostre competencial. Això ha derivat en un model autonòmic uniformitzat, anomenat de "cafè per a tots", beneït pel govern espanyol per evitar conflictes entre territoris. Aquest model entronca en certa manera amb els principis uniformistes de l'espanyolisme.

En conclusió, perviuen encara en la Constitució espanyola de 1978 molts preceptes que recullen principis de l'espanyolisme, tals com l'existència d'una llengua comuna obligatòria, d'un dret i unes institucions comunes, d'una sola nació, Espanya, i d'una sobirania única que recau en el conjunt del poble espanyol. El canvi respecte a etapes polítiques anteriors ha vingut per la major tolerància respecte a les altres llengües de l'Estat i, molt especialment, pel procés de descentralització política i la creació de governs i parlaments regionals, que han permès l'establiment de polítiques regionals pròpies en certes matèries. Aquest marge de maniobra regional es veu permanentment amenaçat per les actituds espanyolistes dels partits d'àmbit estatal o bé per les interpretacions més o menys restrictives de la Constitució espanyola que faci el Tribunal constitucional, intèrpret suprem de la carta magna.

La difusió de l'espanyolisme en la societat espanyola[modifica | modifica el codi]

El nacionalisme espanyol abraça una gamma molt variada d'ideologies que van des de la ultraesquerra fins a la ultradreta, passant per totes les ideologies intermèdies. No forma cap mena de grup homogeni i això evita que sigui organitzat. Hi podria haver moltes maneres de classificar les tendències que hi conviuen. Es troba en totes les classes socials, edats i territoris espanyols. L'espanyolisme és transversal i majoritari en els territoris monolingües castellans, mentre que la seva influència social és menor en aquelles regions de l'Estat on el castellà conviu amb una altra llengua oficial, particularment a Catalunya i al País Basc, on als respectius parlaments les forces polítiques vinculades a partits polítics amb seu a Madrid estan en minoria respecte als partits d'estricta obediència "autonòmica". No obstant això, precisament en aquests indrets, la condició de minoria social ha fet aparèixer amb força grups organitzats políticament que tenen en l'espanyolisme la seva font d'inspiració principal, tals com Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, a Catalunya, o Unión, Progreso y Democracia (UPyD), liderada per l'ex-dirigent socialista basca, Rosa Díez.

Fora de l'àmbit polític, les mostres d'espanyolisme han estat freqüents en la història recent de l'Estat espanyol, també en l'àmbit de la societat civil i dels mitjans de comunicació, sovint vinculades amb la catalanofòbia o bascofòbia mencionades anteriorment. Així, fou especialment remarcable el boicot a productes i a empreses catalanes arran del procés d'aprovació del nou Estatut d'autonomia de Catalunya, l'any 2006, o les campanyes contra les polítiques de promoció de la llengua catalana del govern català, promogudes per mitjans de comunicació amb seu a Madrid (la ràdio COPE, el diari ABC, etcètera). Al mateix temps, també determinades manifestacions en contra del terrorisme de l'Euskadi Ta Askatasuna (ETA) han estat utilitzades per estigmatitzar el nacionalisme democràtic basc.

Recentment ha aparegut un manifest signat per intel·lectuals espanyols, tant d'esquerra com de dreta, que ha rebut el suport d'entitats i grups empresarials espanyols, en defensa de la llengua comuna castellana i en contra de les polítiques de promoció de les llengües no castellanes que es porten a terme en algunes comunitats autònomes, com Catalunya, el nou Estatut de la qual preveu el deure dels ciutadans de Catalunya de conèixer tant el castellà com el català. Aquest manifest, anomenat Manifiesto por la Lengua Común, s'inspira clarament d'idees espanyolistes, i molt especialment de la concepció del castellà com a llengua preeminent, comuna de tots els espanyols. Una de les empreses que ha donat suport al Manifiesto és la cadena de televisió Telecinco, la qual és líder d'audiència a Catalunya.

Un altre episodi que posa en relleu la contradicció entre espanyolisme i defensa de les llengües no castellanes fou la negativa de l'empresa Air Berlin d'utilitzar la llengua catalana en els vols amb les Illes Balears, amb el mateix pretext que l'única llengua comuna és el castellà. L'actitud hostil d'Air Berlin vers el català motivà la reacció del Govern de les Illes Balears així com de diverses entitats cíviques, i fins i tot el Futbol Club Barcelona es negà a volar amb aquesta companyia en ocasió d'un desplaçament, degut al seu menyspreu vers la llengua catalana.

Segons una enquesta de 2005, un 80% dels espanyols considera intolerable que qualsevol altra entitat espanyola a banda de l'estat central es pugui definir com a nació, si bé no s'especifica si això està motivat per simple nacionalisme espanyol o bé perquè ho estimen contrari al marc legal, estatal i internacional, vigent.

Recentment, arran de diversos èxits internacionals de ciutadans espanyols (Rafael Nadal, Pau Gasol, Ferran Adrià, la selecció espanyola guanyadora de l'Eurocopa 2008, etc.) ha aparegut un sentiment d'espanyolitat o d'espanyolisme molt potent i vinculat a les capes populars i la gent jove, col·lectius que anteriorment s'havien mostrat indiferents davant el fet nacional espanyol. Així doncs, ha aparegut un nou espanyolisme, fonamentat en les virtuts de l'espanyolitat o de la "marca Espanya" (frescor, joventut, espontaneïtat, valentia, etc.), i no pas (almenys de moment) en aspiracions o objectius polítics concrets. La novetat d'aquest fenomen és que ha provocat adhesions no només en els territoris monolingües castellans, tradicionalment més proclius a les expressions d'espanyolitat, sinó també a Catalunya o el País Basc. Així, per exemple, la victòria de la selecció d'Espanya a l'Eurocopa 2008 comportà imatges poc habituals, com la celebració massiva de la victòria pels carrers de la ciutat de Barcelona, amb profusió de banderes espanyoles i d'altres símbols de l'espanyolitat. Caldrà veure si aquest fenomen incipient d'espanyolisme fonamentat en valors i actituds es consolida, i té una translació en els comportaments electorals dels ciutadans, fora de moments puntuals.

Connotació del mot "espanyolista"[modifica | modifica el codi]

La paraula espanyolista tradicionalment ha tingut una connotació negativa i ha estat utilitzada de manera crítica per part d'aquells sectors que defensaven una concepció plural d'Espanya que, en major o menor mesura, donés cabuda a les diferents identitats presents a l'Estat. El fet que els governants espanyols més identificats amb el totalitarisme (Franco, Primo de Rivera) fessin de l'espanyolisme abrandat una de les seves principals senyes polítiques, accentuà la imatge negativa dels grups que s'identificaven com a espanyolistes. Tot i l'adveniment de la democràcia, a partir de 1977, aquesta connotació negativa de l'espanyolisme s'ha mantingut, i fins i tot aquells grups polítics i socials que el defensen obertament de fet, no s'autoqualifiquen com a espanyolistes de paraula. Això els porta a qualificar-se simplement d'"espanyols", o "no nacionalistes", per bé que la seva concepció de l'Estat (única nació, única sobirania, única llengua comuna i institucions centrals fortes) els porti a defensar polítiques concretes que clarament desenvolupen postulats espanyolistes, com s'ha detallat amb anterioritat.

Nacionalisme espanyol excloent[modifica | modifica el codi]

S'entén per nacionalisme excloent aquell que nega qualsevol possibilitat de l'existència d'una nació alternativa a la pròpia, en aquest cas Espanya, dins del mateix territori i la reivindicació de què és quelcom impossible per definició. Aquesta argumentació se sol emparar sobretot en la història i el Dret Internacional.

  • Des del punt de vista històric, defensa la perspectiva que la nació més antiga possible és Espanya, ja que segons la majoria d'historiadors aquesta nasqué en el casament dels Reis Catòlics i segons els més radicals a partir del Regne de Toledo o la província Hispànica romana. El nacionalismes perifèrics serien doncs invents més recents i sense lògica històrica. Sovint impera la creença que és un sentiment imposat des dels poders fàctics territorials com ara la burgesia i les institucions de les Comunitats Autònomes amb la finalitat d'obtenir recursos econòmics, però que no és ni pot ser un sentiment real.
  • Des del punt de vista del Dret Internacional, l'argumentació és que "nació" és igual a "estat independent" (nació en sentit positiu).

Ha estat tradicionalment el corrent de pensament majoritari dins l'espanyolisme, i s'ha desenvolupat en polítiques concretes que perseguien l'assimilació de les identitats no castellanes de l'Estat, més o menys subtils.

Reivindicacions històriques i actuals[modifica | modifica el codi]

Dins del variat moviment que defensa aquest concepte d'Espanya hi ha diverses reivindicacions històriques compartides per la majoria del moviment. Destaca:

  • Incorporació de Gibraltar a Espanya: tot i el breu temps que en va formar part i que es va donar a canvi d'altres territoris que no estan subjectes a negociació, destaca el dret històric d'absorbir aquest territori malgrat la voluntat contrària de la població local, expressat en referèndum.
  • Dret a la immersió lingüística en castellà a tot el territori: que es considera un dret irrenunciable i vertebrador d'Espanya.

Nacionalisme espanyol no excloent[modifica | modifica el codi]

El nacionalisme espanyol no excloent accepta en el seu discurs que dins d'Espanya hi puguin conviure d'altres sentiments identitaris com el català o el basc, sense que això hagi de significar necessàriament l'acceptació de processos d'autodeterminació d'aquests o altres territoris. Algun president del govern espanyol ha fet discursos defensant aquesta concepció d'Espanya com Rodríguez Zapatero o el president de la II República espanyola Azaña, ambdós situats en l'àmbit de l'esquerra. Des de la dreta, l'única personalitat que ha defensat aquesta visió no excloent de manera clara és el ponent de la Constitució espanyola i membre de la Unión del Centro Democrático (UCD), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Tanmateix, aquest corrent ha estat clarament minoritari dins l'espanyolisme, tant en l'àmbit de la dreta com de l'esquerra.

El nacionalisme espanyol no excloent destaca pel fet de no contraposar els nacionalismes perifèrics a l'espanyol i concebre'ls com a complement al sentiment nacional espanyol. Aquesta concepció d'Espanya és present en diversos corrents polítics -per bé que no tots- del PSOE, del PSC i del PSE. Des d'aquesta òptica no es considera una amenaça per a Espanya enfortir els governs autonòmics sinó que pot servir per a un equilibri territorial que n'enforteixi la convivència, i per tant la unitat.

És discutible fins a quin punt els plantejaments més comprensius amb la pluralitat de l'Estat són intrínsecs a aquest espanyolisme "suau" o bé simplement responen a la necessitat conjuntural d'evitar un clima de confrontació permanent a l'Estat, tenint en compte l'existència de nacionalismes perifèrics. En aquest sentit, és ben probable que si el grau d'implantació d'aquests darrers fos inexistent o residual, la visió espanyolista i unitarista de l'Estat s'imposaria completament, a inspiració del model francès. Per tant, en línies generals, es pot atribuir a aquest espanyolisme no excloent una visió més democràtica, tolerant i pragmàtica, no pas un convenciment de les bondats de la pluralitat per Espanya.

Amb tot, hi ha hagut intel·lectuals catalans que s'han manifestat diverses vegades a favor d'aquesta concepció d'Espanya. Destaquen l'Oda a Espanya de Joan Maragall o la cèlebre frase Volem una Espanya no castellana de Víctor Balaguer. En el cas de Maragall, emperò, el seu anhel de construcció d'una nació espanyola en què hi tinguessin cabuda les nacions no castellanes de l'Estat topà amb la realitat històrica de l'espanyolisme, que s'ha estructurat a partir de la idea d'assimilació i no pas d'integració de les diferents identitats no castellanes de l'Estat. Això va derivar en el desencís del poeta.

Iberisme[modifica | modifica el codi]

Fora de l'espanyolisme es poden trobar moviments iberistes, alguns dels quals defensen la reconstrucció d'un estat com la Unió Ibèrica, del que formessin part els actuals estats d'Espanya i Portugal. Aquest estat rebria el nom d'Ibèria.

Futbol[modifica | modifica el codi]

Esportivament, el mot espanyolista fa referència també a la persona que és seguidora de l'equip Reial Club Deportiu Espanyol, als quals hom anomena també pericos pels colors de la seva samarreta (blanc i blau) i la mascota del seu equip que és aquest animal.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]