Afrancesat
En termes generals rebien el qualificatiu d'afrancesats tots aquells que es mostraven seguidors de la cultura francesa i la il·lustració, a partir dels inicis del s. XVIII quan els Borbons assoliren el tron espanyol. Més endavant, durant la Guerra del Francès (1808-1814), la paraula va passar a designar més específicament els partidaris de Josep I Bonaparte, el reformisme liberal i l'annexió de Catalunya a França, així com aquells que col·laboraven amb l'Administració napoleònica.[1]
De fet foren els patriotes els que començaren a utilitzar despectivament aquest mot contra nobles, funcionaris o intel·lectuals liberals, els quals veien en la presència francesa l'inici de les reformes liberals a Espanya. Per ells era, per tant, una paraula vexatòria sinònima de de traïdors.[1]
Alguns afrancesats reconeguts foren Tomàs de Puig, el diputat a Baiona i comissari de Josep I a Catalunya Josep Garriga, Josep Pujol i March qui posà en marxa la publicació en català del Diari de Barcelona, Melcior de Guàrdia, Ramon Torrà que primer era resistent però finalment col·laborà amb el governador Augereau... Cal tenir en compte, però, que d'altres eren afrancesats per simple acomodament a les circumstàncies. Tal era el cas, per exemple, de l'escriptor i filòsof Fèlix Amat, el bisbe de Girona Ramírez de Arellano, el burgès Erasme de Gònima, Gaspar Remisa...[1] Cal tenir en compte també, però, un altre tipus de partidaris dels francesos, que eren anomenats pels patriotes caragirats, parrots o brivalles. Amb aquests adjectius es qualificava aquells catalans que col·laboraven amb la repressió de les autoritats napoleòniques. Alguns d'ells foren Ramon Ciré "el Rajoler", Joan Serra o Josep Pujol "Boquica".[1]
Acabada la guerra, van ser perseguits i molts es van exiliar a França.[2] Tot i que el moderantisme que en general els caracteritzava va facilitar el retorn d'alguns més endavant.[1]
[modifica] Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 11
- ↑ Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 39.
[modifica] Bibliografia
- Artola, Miguel: Los afrancesados. Madrid, 1989. ISBN 84-206-2604-X.
- Arzadun, Juan: Fernando VII y su tiempo. Madrid, 1942.
- López Tabar, Juan: Los Famosos Traidores. Los afrancesados durante la crisis del Antiguo Régimen (1808-1833). Madrid, 2002. ISBN 978-84-7030-968-7.
