Valladolid

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Valladolid
Bandera de Valladolid Escut de Valladolid
(En detall) (En detall)
Localització
Localització de l'Estat espanyolLocalització de la Província de Valladolid
Localització de Valladolid
Municipi de Castella i Lleó
Estat
• Comunitat
• Província
• Comarca
Espanya
Castella i Lleó Castella i Lleó
Bandera de la província de Valladolid Província de Valladolid
Campiña del Pisuerga
Gentilici Val·lisoletà / val·lisoletana[1] (vallisoletano, -a)
Pucelano, pucelana
Superfície 197,65 km²
Altitud 698 msnm
Població (2013[2])
  • Densitat
309.714 hab.
1.566,98 hab/km²
Coordenades 41° 38′ N, 4° 43′ O / 41.633°N,4.717°O / 41.633; -4.717Coord.: 41° 38′ N, 4° 43′ O / 41.633°N,4.717°O / 41.633; -4.717
Dirigents:
• Alcalde:

Francisco Javier León de la Riva (PP)
Codi postal 47000-47016
Web

Valladolid, coneguda popularment com a Pucela, és una ciutat i municipi espanyol situat al nord-oest de la península Ibèrica, capital de la província de Valladolid, i seu de les Corts i la Junta de Castella i Lleó, cosa que la converteix en capital de facto de la comunitat autònoma.[3] Segons les dades del padró de 2011, té 313.437 habitants, i és el 13è municipi més poblat d'Espanya i el primer de tot el nord-oest espanyol.[4] D'altra banda, l'àrea metropolitana de la ciutat, conformada per 23 municipis, és la 20a més gran d'Espanya, amb una població de 413.605 habitants (INE 2011).[5][6]

Malgrat que existeixen indicis d'assentaments pertanyents al Paleolític inferior, Valladolid no va tenir una població estable fins a l'Edat mitjana. Durant la repoblació de la Meseta, Alfons VI de Lleó va encarregar el comte Pedro Ansúrez el seu poblament, i li'n va atorgar el senyoriu el 1072. A partir d'aquesta data s'inicià el seu creixement, i es va anar dotant de diferents institucions; Església col·legial, Universitat o Alcàsser Reial. Això li va permetre esdevenir seu de la Cort castellana, i posteriorment, entre 1601 i 1606, capital de l'Imperi Espanyol, fins que la capitalitat va passar definitivament a Madrid.[7] A partir de llavors s'inicià un període de decadència que només se salvà amb l'arribada del ferrocarril al segle XIX, i amb la industrialització de la ciutat, ja al segle XX.

El seu nucli antic conserva un interessant conjunt històric, compost per cases, palaus, esglésies, places, avingudes i parcs, junt amb un important patrimoni museístic format pel Museu Nacional d'Escultura, Museu de Valladolid, Museu de Ciències Naturals, el Museu Oriental, i el Museo de Arte Contemporáneo Español Patio Herreriano, així com cases museu: Casa-Museu de José Zorrilla, i Casa-Museu de Cervantes. Entre els esdeveniments culturals que se celebren a la ciutat destaquen la Setmana Santa de Valladolid, la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid (SEMINCI) i el Festival de Teatre i Arts de Carrer (TAC).

Topònim[modifica | modifica el codi]

Valladolid[modifica | modifica el codi]

Vista panoràmica del centre de Valladolid

Sobre l'origen del nom hi ha diverses teories. En època andalusí es va anomenar Balad al-Walīd بلد الوليد, que significa "pobla de Walid"[8] en al·lusió potser al califa omeia Walid I, que governava l'Imperi islàmic en el moment de la conquesta àrab. Relacionades amb aquesta, existeixen també les etimologies Valledolit, Vallis Oleti o Valle de Olit, un àrab que suposadament posseïa la ciutat;.[9][10] Un altre possible origen podria ser Vallis olivetum; és a dir, Vall de les Oliveres, tot i que atès el clima extrem de la ciutat no és massa probable que hi hagués gran quantitat d'oliveres a la zona. Una altra teoria, més acceptada que les anteriors, afirma que l'origen de la paraula prové de l'expressió celta Vallis tolitum (Vall d'Aigües), ja que per la ciutat hi passen el riu Pisuerga i el riu Esgueva, que abans de la seva canalització, el segle XIX, s'estenia per diversos ramals. Una altra teoria, i aquesta més probable, és pel gentilici val·lisoletà, que es creu que prové de vall del sol o vall assolellada; en l'Edat mitjana era anomenada Vallisoletum.[11]

Finalment, també existeix la teoria de Valladolid com a contracció de valle de lid (vall de combat), lloc, per la seva característica planura, on es reunien els clans i tribus preromans pels seus enfrontaments armats.

Pucela[modifica | modifica el codi]

Joana d'Arc, la Pucelle, ha inspirat la llegenda de l'aparició del terme Pucela.

El terme Pucela s'utilitza també, de forma popular, per denominar a la ciutat. De la procedència d'aquesta paraula n'existeixen diverses teories, que situen la seva aparició el segle XV.[12]

  • S'explica que al segle XV, uns quants cavallers val·lisoletans van anar amb les seves hosts a França, a lluitar del costat de Joana d'Arc en contra dels anglesos. A Joana d'Arc hom la coneixia com la Donzella d'Orleans. En francès, donzella es diu pucelle, i en el castellà que es parlava en aquella època, la paraula era molt semblant: pucela. En acabar la guerra, els cavallers van tornar a Valladolid i van començar a contar les seves gestes i galantejos, i tot el succeït amb la pucela d'Orleans. A partir de llavors van començar a anomenar-los pucelanos, i d'allà va sortir l'epònim de Pucela. Però no existeix cap document que avali l'existència d'aquests cavallers i la seva participació en la Guerra dels Cent Anys.
  • El professor de la Universitat de Valladolid Celso Almuiña té una segona teoria: Valladolid es troba en una vall i està regada pel riu Pisuerga, el riu Esgueva i el Canal de Castella.[13] Per tant, és una tolla en meitat d'un entorn sec. Aquesta tolla bé es pot anomenar en castellà, poza (bassal), o el seu diminutiu pozuela, del qual derivaria Pucela.
  • L'etnomusicòleg Joaquín Díaz sosté que el terme Pucela ve per l'exclusiva que va tenir la ciutat amb els ciments de Pozzuoli (Itàlia), Puteoli en temps romans, d'on resulta puzolana. Com que Valladolid era la ciutat des de la qual es distribuïen, quan es lliuraven les càrregues de ciment, hom coneixia com a pucelanos els val·lisoletans que lliuraven les càrregues.[14][15]

Pincia[modifica | modifica el codi]

Finalment, hi ha el terme de Pincia, que sembla tenir un origen molt més culte. A prop de Peñafiel, a la localitat de Padilla de Duero, s'hi troben les ruïnes d'una important ciutat, presumptivament celta: Pintia. La identificació de Valladolid amb aquesta ciutat prové del Renaixement i el costum que imperava en aquella època de relacionar-ho tot amb les civilitzacions grega i romana. Posteriorment, es va demostrar la inexistent relació entre Valladolid i Pincia.

Història[modifica | modifica el codi]

Article principal: Història de Valladolid

Fundació[modifica | modifica el codi]

Hi ha indicis datables en el Paleolític inferior, essencialment Acheulià, recollit en superfície a les terrasses quaternàries del riu Pisuerga, a Canterac (que actualment és un gran parc situat als afores);[16] però no es pot dir que la ciutat tingués una ocupació estable fins a l'Edat mitjana, que és possiblement quan va sorgir el topònim que li dóna nom.

El Comte Ansúrez, primer senyor de Valladolid.

Els assentaments posteriors a l'actual província de Valladolid daten d'èpoques preromanes; a la zona hi ha jaciments de pobles vacceus, que van ser pobladors de cultura molt avançada, i, com la resta de pobles cèltics, van arribar a la península procedents del nord d'Europa. El màxim exponent d'aquesta cultura en les proximitats, que va ser arrasada pels romans, és Pincia (Pintia), a l'actual localitat de Padilla de Duero.

Durant anys, hom va creure que Valladolid era l'antiga Pincia, fins que les excavacions arqueològiques van demostrar la veritable ubicació de la ciutat vaccea. A diverses zones del nucli antic de la ciutat han aparegut restes d'època romana, com en els carrers Angustias, Arribas, Juan Mambrilla i de l'Empecinado i Padilla, on es té constància de l'aparició de diversos mosaics romans. També hi ha hagut troballes en punts perifèrics de la ciutat; als voltants del Monestir de Nuestra Señora de Prado es va descobrir els anys 50 una vil·la romana: la Vil·la romana de Prado, la qual acull un ampli conjunt arquitectònic residencial, acompanyat de mosaics. De fet, un gran mosaic de marbre i calcària, el Mosaic dels cantharus (datat al segle IV), presideix l'hemicicle de les Corts de Castella i Lleó (dipositat pel Museu de Valladolid).[17]

Repoblament i expansió[modifica | modifica el codi]

Al segle XI, durant la repoblació de l'Altiplà, el rei Alfons VI de Lleó i Castella va encarregar al comte de Saldanya i Carrión, Pedro Ansúrez, i a la seva esposa, Na Eylo Alfonso, el seu poblament. Fins que Alfons VI no atorgà la distinció al comte Pedro Ansúrez, el 1072, no es produí el creixement de la ciutat. Pedro Ansúrez va fer construir un palau per a ell i la seva esposa Eylo, que no es conserva. També va edificar la Col·legiata de Santa Maria (la qual cosa li va atorgar el rang de vila) i l'església de l'Antiga. El 1208, el rei Alfons VIII de Castella la va nomenar ciutat cortesana.

Després de la primerenca mort d'Enric I de Castella i l'abdicació de la seva mare, a Ferran III el Sant li va ser atorgat el 1217 el regne de Castella, en acte realitzat a la Plaça Major de Valladolid. Durant els segles XII i XIII Valladolid va experimentar un ràpid creixement, afavorit pels privilegis comercials atorgats pels monarques Alfons VIII de Castella i Alfonso X el Savi. La senyora Maria de Molina, reina i regent de Castella durant 30 anys, va establir aqui la seva residència entorn del 1300, engrandint-la notablement. El 1346, el Papa Climent VI va atorgar la butlla que va permetre la creació de la Universitat.

Durant aquests segles, la ciutat servia ocasionalment com a residència real i Seu de les corts. El primer Alcazarejo va ser transformat en Alcàsser Reial, i la reina Maria de Molina es va fer edificar un palau, que va ser la seva residència habitual. El 19 d'octubre de 1469 Isabel I de Castella i Ferran el Catòlic (que seria Ferran II d'Aragó) van celebrar el seu matrimoni secret al Palau dels Vivero (antic emplaçament de la Cancelleria), i van passar la seva lluna de mel al Castell de Fuensaldaña. Sota els Reis Catòlics la ciutat va viure una etapa de gran dinamisme universitari, que culminà en la creació dels Col·legis Majors de Santa Cruz (pel Cardenal Mendoza) i San Gregorio (pels dominics), la qual cosa va fer de Valladolid un dels planters de la burocràcia moderna.

Segles XVI-XVIII[modifica | modifica el codi]

Gravat de Valladolid realitzat el 1574 per Braun i Hogenberg.[18]

El 1489 es va establir definitivament el tribunal de Chancillería, i el 1500 el de la Inquisició, per jutjar actes d'heretgia, donant lloc a la celebració dels Actes de fe. El 1506 va morir a Valladolid Cristòfor Colom, i va ser enterrat a la ciutat, al Convent de Sant Francesc, edifici on més tard es va situar el Teatre Zorrilla, encara que va ser traslladat posteriorment. Continuant amb un altre navegant, a Valladolid va firmar Fernão de Magalhães les capitulacions amb el rei Carles V, abans d'iniciar la seva ruta occidental cap a l'Índia, el 22 de març de 1518.

Durant un temps, la ciutat va perdre els seus privilegis, retirats per l'emperador Carles, fill de Joana la Boja i Felip el Bell, en represàlia contra els comuneros que es van oposar a la seva ascensió al tron. A Villalar, cada 23 d'abril, se celebra el Dia de Castella i Lleó, per recordar l'ocorregut en aquesta terra. Superat l'incident, Valladolid es va convertir en una de les Capitals de l'imperi espanyol de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, cobrant gran importància política, judicial i financera.

Plànol de Valladolid el 1738, obra de l'escribà Ventura Seco, redibuixat per Juan Agapito y Revilla el 1901.[18]

El 21 de maig de 1527 va néixer a la ciutat el futur rei, Felip II, al Palau de Pimentel. El 1561 la ciutat va ser arrasada per un enorme incendi, després del qual Felip II es va comprometre a reconstruir-la, dotant-la de la primera plaça major regular d'Espanya (model de d'altres més conegudes, com la de Madrid el 1617 o la de Salamanca el 1729). La seva decisió de traslladar la Cort de Valladolid a Madrid no només va deixar una catedral a mig construir. El desmantellament de tot l'entramat administratiu i comercial que atreia la presència de la Cort a la ciutat, va implicar una època de decadència de què la ciutat no va començar a recuperar-se fins al segle XIX. Tot i així, va experimentar una petita expansió, culminant en la concessió del títol de Ciutat el 9 de gener de 1596 en virtut d'una Reial Provisió,[19] però res no es podia comparar amb els anys en què Valladolid era capital de l'Imperi «en el qual no es ponia el sol». El 10 de gener de 1601, a instàncies del valido del rei Felip III, el Duc de Lerma, es va traslladar de nou la cort a Valladolid, però es va tornar a mudar el 6 d'abril de 1606. Mentrestant, van néixer el príncep Felip (8 d'abril de 1605), futur Felip IV, i la seva germana, Ana d'Àustria, futura reina de França i mare de Luis XIV. Es pot ressenyar que va ser en aquest període curt de seu reial quan Cervantes va publicar la seva primera edició del Quixot, el 1604. La casa on va viure és actualment una casa museu. En aquest període també van residir a la ciutat Quevedo i Góngora.

El segle XVI, essent Felip II rei d'Espanya, aquest va concebre la idea de fer una gran catedral a la seva ciutat d'origen, que seria la més gran d'Espanya i d'Europa, en aquella època. Felip II va contractar Juan de Herrera per al projecte. La catedral havia a tenir forma de creu mirant-la des del cel, però no es va arribar a acabar i només es va fer una de les 'cantonades' de la catedral. L'any 1557 Felip II derrotava els francesos a la Batalla de Sant Quintí, per la qual cosa va decidir fer un edifici commemoratiu en el seu honor, deixant la catedral a mig construir i començant a edificar, amb Juan Bautista de Toledo de dissenyador, El Escorial, un projecte del qual posteriorment Herrera s'ocuparia.

La pèrdua de la Cort va suposar un gran canvi per a la ciutat, que va sofrir un greu procés de decadència,[20] només mitigat a partir de 1670 amb la implantació de tallers tèxtils que anuncien la industrialització posterior.

Durant la Guerra de Successió espanyola, la ciutat va prendre partit per Felip V. La segona meitat del segle XVIII, la Il·lustració va aparèixer a Valladolid d'una forma molt tímida, tot i que influent. La ciutat va sofrir grans inundacions el 1788, provocades en desbordar-se el riu Esgueva.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

La Guerra de la Independència[modifica | modifica el codi]

Valladolid a mitjan el segle XIX. Aquesta vista, d'A. Guesdon, molt realista, està presa sobre la Porta de Madrid, avui desapareguda, que constituïa la porta d'entrada a la ciutat en el que avui és el Passeig de Zorrilla. S'observen, també, diverses fileres d'arbres que delimitarien en un futur el que avui és el Parc del Campo Grande. En primer pla, a la dreta, apareix el convent del Carmen Calzado, demolit el 1930. Un gran edifici amb forma d'octàgon apareix a prop de l'entrada al carrer de Santiago; és l'antiga Acadèmia de Cavalleria, que va ser destruïda per un incendi a començaments del segle XX. Es veu la Plaça Major amb l'antic Ajuntament, l'Antiga i la Catedral sense cap torre. Al fons i a l'esquerra, el Call del segle XV i el Pont Major, amb la seva porta fiscal, avui desapareguda. També és visible, al costat del pont, l'antiga església de San Nicolás. Al voltant de la Catedral hi destaquen els volums de les esglésies de Las Angustias, San Martín i El Salvador.

Valladolid va ser la ciutat triada per allotjar les tropes franceses a la seva arribada a Espanya, degut principalment a la seva situació en l'eix París-Madrid-Lisboa. Durant l'estada de les tropes franceses es van succeir rebomboris a la ciutat, entre els veïns i els soldats, malgrat les contínues crides a la calma per part de les autoritats d'ambdós.

Després de les notícies del motí d'Aranjuez, la ciutat també es va amotinar des del 24 de març, durant diversos dies; es va humiliar la figura de Manuel Godoy (el seu retrat va acabar fet a miques i llançat al Pisuerga), i va culminar amb l'assentament del Marquès de Revilla a la regidoria fernandista.

El 31 de maig de 1808 es produeix el dos de maig val·lisoletà : el poble s'amuntega en places i carrers al crit de Visca Ferran VII!, exigint l'allistament general i el lliurament d'armes. La insurrecció va despertar la preocupació del mariscal de Bessières. Com a conseqüència, es va preparar la batalla de Cabezón, que es va produir el 12 de juliol, amb una derrota absoluta i retirada a la desbandada de l'exèrcit dirigit per García de la Cuesta, reunit en condicions molt precàries.

La ciutat va ser finalment alliberada per l'exèrcit comanat per Wellington, el juliol de 1812.

Desamortització, ferrocarril i progrés[modifica | modifica el codi]

A partir de 1830, amb la desamortització de Mendizábal i la reordenació en províncies del territori espanyol, es reactivaren tímidament el comerç i l'administració. Quan Mendizábal transferí els immensos horts i jardins dels convents i els seus edificis, s'aprofità l'oportunitat per obrir nous carrers o crear serveis públics als nous edificis.

El 1856 es va fundar a Valladolid el degà de la premsa diària espanyola, El Norte de Castilla, resultat de la fusió d'uns altres dos diaris: "El Avisador" i "El Correo de Castilla".[21]

L'arribada del ferrocarril - Companyia del Nord a partir de 1860 i Companyia de Ferrocarrils Secundaris de Castella el 1884- a Valladolid suposà un gran impuls i marcà la direcció de creixement de la ciutat. Durant aquest segle la ciutat no va créixer notablement, però la seva estructura interna canvià, s'obriren nous carrers, s'obriren noves places i jardins, com el del Ponent, es reformà el Campo Grande, i s'encarrilà i desvià el riu Esgueva, la qual cosa suposà el final de les inundacions a la ciutat. Tot això va ser possible gràcies a la gestió de grans alcaldes, com Miguel Íscar.

El 22 d'octubre de 1887 es va inaugurar l'enllumenat elèctric públic a Valladolid: a la nit, va tenir lloc la il·luminació del Teatre Zorrilla i del Círculo de Recreo Mercantil, així com d'alguns cafès i cases particulars. La central subministradora, de caràcter tèrmic, estava ubicada en una antiga fàbrica de teixits, al marge dret del riu Pisuerga, i era popularment coneguda com «L'Electra».

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Campo Grande a l'hivern.

La ciutat s'expandí, creixent per l'altre costat de la via fèrria al barri que s'anomenà de Las Delicias. En temes polítics, la ciutat va viure la inestabilitat pròpia de la política espanyola de les primeres dècades del segle passat. La població va saludar la instauració de la República el 1931. El 4 de març de 1934 es van fusionar Falange Española (el partit de José Antonio Primo de Rivera i les JONS, en un acte celebrat al Teatre Calderón. Després de l'aixecament del 18 de juliol de 1936, que va donar origen a la Guerra Civil, Valladolid quedà a la zona nacional, essent un dels 12 centres de l'aixecament militar.[22]

El general Saliquet es va posar al capdavant de la capitania general de Valladolid, substituint el general Nicolás Molero Lobo. La ciutat romandria en el bàndol revoltat fins al final de la guerra, el 1939. Durant la guerra, la ciutat va ser bombardejada per l'Aviació republicana el 25 de gener de 1938.[23] En conèixer els fets, el ministre de Marina i Aire, Indalecio Prieto, es va enfurir, ja que la decisió havia estat presa sense el seu coneixement. Pocs dies més tard, els franquistes van respondre amb un violent raid sobre Barcelona, que va produir més de 150 morts i 500 ferits entre la població civil.

L'edifici Duc de Lerma de Valladolid a la dècada dels 1980s.

Després de la postració dels primers anys de la postguerra, des dels 1950s Valladolid experimentà un important canvi, a causa de la instal·lació d'indústries automobilístiques (com FASA - Renault) i d'altres sectors (Endasa, Nicas). En els últims anys de la dècada dels 60 s'inicia la construcció de l'Edifici Duc de Lerma, que seria l'edifici més alt de la ciutat. Tres dècades després de la seva construcció va romandre deshabitat i en diverses ocasions estigué a punt de ser enderrocat. En aquestes tres dècades es va convertir en un mur reivindicatiu de diferents idees. A finals de 1997, l'Ajuntament va aconseguir desbloquejar tots els obstacles i les obres es van reprendre.

Durant el règim franquista, l'absorció de milers d'emigrants procedents de l'èxode rural terracampí provoca un important creixement demogràfic i urbanístic. Aquest fet va provocar la posada en marxa d'un planejament urbanístic, projectat i parcialment executat el 1938: el Pla César Cort.[24] Com a conseqüència de la seva aprovació, es produí la major pèrdua de patrimoni urbà al casc vell de la ciutat des de l'incendi de 1561: edificis antics, convents i claustres, incloent desenes de palaus renaixentistes, van ser demolits per construir blocs de pisos de gran altura, que trenquen l'harmonia arquitectònica de la ciutat.

Democràcia[modifica | modifica el codi]

Versió de l'escut de Valladolid segons les normes heràldiques.

Valladolid continuà el seu creixement amb l'arribada de la democràcia a Espanya. Amb les primeres eleccions municipals democràtiques (1979), arribaren els socialistes a l'alcaldia (el socialista Tomás Rodríguez Bolaños es mantingué com a alcalde des de 1979 a 1995, any en què el Partit Popular guanyà les eleccions, i actualment segueix a l'alcaldia amb Francisco Javier León de la Riva). A la dècada de 1980 sorgiren nous barris residencials (com el de Parquesol), que provocaren un creixement de la ciutat en la seva extensió. La ciutat esdevingué la seu definitiva dels poders executiu (Junta) i legislatiu (Corts) de Castella i Lleó mitjançant llei aprovada el 1987, tot i que les Corts van seguir ubicades al Castell de Fuensaldaña fins a la inauguració el 2007 de la seva nova seu al barri de Villa del Prado de la ciutat.

Símbols[modifica | modifica el codi]

L'escut de la ciutat fou atorgat possiblement per Enric IV de Castella, i la seva representació més antiga coneguda data de l'any 1454. Està compost per cinc flames ondulades que molts autors afirmen que tenen el seu origen en l'incendi que va sofrir la ciutat el 1561, vuit castells, incorporats el 1596 quan es va concedir el títol de ciutat a la vila, i està rematat per una corona reial oberta, d'origen medieval i envoltat per la Creu Llorejada de Sant Ferran.

La bandera de Valladolid és vermell carmesí, color propi dels ajuntaments castellans, amb l'escut al centre.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Demografia de Valladolid
Evolució 1860 - 2010[25]
Any Població
1860 57 356
1876 54 792
1900 70 951
1910 72 114
1920 75 687
1930 90 004
1940 108 902
1950 119 499
1960 150 959
1965 175 254
1970 233 974
1975 285 960
1981 320 281
1986 327 452
1991 330 700
1996 319 805
2001 318 293
2004 321 713
2006 319 943
2008 318 461
2010 315 522

Valladolid desborda els seus propis límits i salta a municipis de l'entorn. Aquesta transformació urbana ha estat definida pel catedràtic emèrit de Geografia urbana Jesús García com el pas «des de la ciutat a l'aglomeració».

Població[modifica | modifica el codi]

Valladolid tenia una població de 315.522 habitants a l'1 de gener de 2010,[4] cosa que la convertia en la ciutat més gran de Castella i Lleó i la 13a d'Espanya. El 1900 comptava amb 68.789 habitants, el 1950 amb 124.212 i va arribar el 1991 a 330.700. Des d'aleshores viu un estancament demogràfic.

Partint de la primera dada de població recollida per l'INE, que data de 1842, s'observa un creixement constant de població tota la segona meitat del segle XIX, que coincideix en el temps amb la construcció del Canal de Castella i amb l'arribada del ferrocarril a Valladolid.[26]

Al llarg dels tres primers terços del segle XX, Valladolid va experimentar un important augment de població, gràcies a l'èxode rural. Aquest creixement, lent durant les dues primeres dècades i interromput per la guerra civil, va ser especialment significatiu des dels anys seixanta, amb l'arribada de mà d'obra forana, i va suposar el moment de major creixement demogràfic en la història de la capital. Tanmateix, a partir dels anys vuitanta es produí un gir en aquesta tendència, que suposà un estancament en el creixement de la població, a causa de dos motius: la cessació dels fluixos migratoris que havien impulsat el creixement en èpoques passades i un descens brusc en la taxa de natalitat.[27]

En els últims anys, la ciutat de Valladolid ha anat perdent població en favor de la seva franja periurbana, on prolifera el creixement de noves àrees residencials. Aquesta compta amb poc més de 400.000 habitants, i és la 20a àrea metropolitana de l'estat espanyol en població.[4][5][6] L'encariment de l'habitatge a la capital, la falta d'una política adequada de planejament urbà i, com a conseqüència d'això, l'increment dels problemes associats al trànsit rodat, van originar canvis residencials de caràcter centrífug.[28] Les parelles joves que no emigren a altres províncies opten per l'adquisició d'un habitatge als municipis de la perifèria, el creixement demogràfic de la qual deriva del propi buidament de la ciutat (de 330.700 habitants el 1991 a 317.864 el 2009) i de l'assentament de famílies procedents, en menor mesura, d'altres municipis de la província.[29]

Des del 2006 la tendència a la capital ha anat a la baixa, la ciutat ha sofert un descens de més de 6.000 veïns. Tanmateix, el 2008 hi va haver un repunt i la població es va incrementar en més de 4.500 habitants.

Evolució demogràfica de Valladolid des de 1842


Font: INE[30]

Nota: En els censos de 1857 i 1960 s'incrementa el terme de la ciutat perquè incorpora a La Overuela i Puente Duero, respectivament.

Moviments de població[modifica | modifica el codi]

Natalitat[modifica | modifica el codi]

L'any 2005 es van produir a Valladolid un total de 2.600 naixements. Això suposa la confirmació d'una tendència ascendent que es remunta a l'any 1999. Aquesta taxa de naixement és la més alta registrada des de 1992, any en què es van registrar 2.658 naixements. Per la seva part, la taxa bruta de natalitat de Valladolid se situa en el 8,10‰, que és la xifra més alta des de 1992.[31]

Evolució de la natalitat (blau), mortalitat (vermell) i creixement natural de Valladolid entre 1900 i 2005.

Mortalitat[modifica | modifica el codi]

El 2005 es van registrar 2.735 defuncions a la ciutat de Valladolid, la qual cosa va suposar un increment respecte als anys anteriors. És, de fet, la xifra més alta des de 1920, any en què es van registrar 3.206 defuncions. La taxa bruta de mortalitat es va xifrar en 8,52‰, seguint la tendència ascendent reflectida en el nombre de defuncions, i és la més alta des de 1969.[31]

Moviments migratoris[modifica | modifica el codi]

Segons les dades de 2002, van arribar a Valladolid un total de 9.072 persones. D'aquest total, 2.246 procedien de la pròpia província, 1.721 d'altres províncies de Castella i Lleó, 2.407 d'una altra Comunitat Autònoma i finalment 2.698 persones van arribar procedents de l'estranger.[31]

Per continents, Europa és el més representat a Valladolid amb 8.680 residents el 2010. Quant al país d'origen, Bulgària aporta el major nombre d'estrangers, amb 3.983 davant els 3.881 de 2009. El col·lectiu romanès es consolida al segon lloc d'europeus presents a la capital amb un saldo positiu de 42 habitants (s'ha passat dels 2.490 que residien en el 2009 als 2.532 que ho fan en l'actualitat).

Àrea metropolitana[modifica | modifica el codi]

L'àrea metropolitana de Valladolid, com a tal, no està constituïda ni legalment ni administrativament, encara que existeixen propostes d'alguns partits per crear-la.[32] No obstant això, rep aquest nom el conjunt de municipis, que, centrats a Valladolid, estan definits per les Directrius d'Ordenació del Territori de Valladolid i el seu Entorn (DOTVAENT), document realitzat per l'institut d'urbanística de la Universitat de Valladolid a instàncies de la Junta de Castella i Lleó.[33]

Precisament aquesta absència de definició legal impedeix de conèixer amb certesa la seva mida, per la qual cosa les xifres procedeixen d'estudis independents o de les dades indirectes dels organismes oficials. D'aquesta manera, segons el projecte AUDES5 - Áreas Urbanas de España 2005, l'àrea metropolitana de Valladolid compta amb una població de 388.555 habitants, mentre que segons les dades indirectes procedents de l'INE (2007) la seva població seria de 407.148 habitants.[5][34]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Situació del municipi de Valladolid a la Província de Valladolid.
Vista satèl·lit de la ciutat de Valladolid.

Ubicació[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Valladolid es troba a la zona nord-oest de la península Ibèrica. Està situada al centre de la Meseta Nord, divisió de la Meseta, i presenta un paisatge típic, pla i amb escassa vegetació. El relleu val·lisoletà el conforma una plana interrompuda per petites sèries de turons que originen un paisatge muntanyós de turons com el de San Cristóbal (843 m), a pocs quilòmetres de la capital. Les coordenades de la ciutat són 41º 38' N 4º 43' O i l'altura mitjana sobre el nivell del mar és de 698 msnm.[35]

Clima[modifica | modifica el codi]

Climograma de Valladolid.

El clima de Valladolid és mediterrani continental. Probablement la dita castellana "Nou mesos d'hivern i tres d'infern" el caracteritza a la perfecció. Això és a causa de la ubicació de la ciutat en el centre de la Conca Sedimentària del Duero, que en estar envoltada de muntanyes completament, l'aïllen del mar conformant un clima extremat i sec per al que es podria esperar a gairebé 700 metres d'altitud i a només 190 quilòmetres del mar Cantàbric en línia recta. Les muntanyes que delimiten l'altiplà retenen els vents i les pluges, excepte per l'Oest, per on l'absència de grans muntanyes la deixa oberta a l'Oceà Atlàntic i és per aquí, per la banda de Portugal, per on penetren la majoria de les precipitacions que arriben a Valladolid. Els vents del nord arriben a Valladolid secs i freds, i els del sud solen ser càlids i humits, però és per l'Oest i Sud-oest per on sol arribar la pluja. Els vents predominants a Valladolid són els del Sud-oest, i això es reflecteix per exemple en l'orientació de la pista de l'Aeroport de Villanubla.

Les precipitacions estan repartides de forma bastant irregular al llarg de l'any, tot i que hi ha un mínim acusat a l'estiu i un màxim en tardor i primavera. La precipitació anual és de 435 mm i la humitat relativa mitjana al llarg de l'any és del 65%. A l'any hi ha 2.534 hores de sol i 71 dies de pluja.[36]

Les temperatures són bastant extremes, amb diferències bastant importants entre el dia i la nit, amb una mitjana anual de 12,3 °C. Els hiverns són freds amb freqüents boires i gelades (61 dies de gelades de mitjana). La ciutat compta amb 8 dies de neu a l'any; encara que són infreqüents les grans nevades, per la particular situació geogràfica de la ciutat, no són tampoc impossibles. Els estius són, en general, calorosos i secs, amb màximes entorn dels 30 °C, però mínimes fresques, superant lleugerament els 13 °C. Els rècords de temperatures són els 40.2 °C, del 19 de juliol de 1995, i els -11,5 °C del 14 de febrer de 1983, mesurats a l'observatori de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) situat al barri de Parquesol, el més alt de la ciutat. Encara que aquesta dada sigui l'oficial, en l'onada de fred de gener de 1971, concretament el 3 de l'esmentat mes, es van assolir els -16,4 °C, però en registrar-se en un altre observatori, no figura en els registres de l'AEMET. Sí és així en el cas de Villanubla, que sí té una mínima absoluta que es produí en aquesta onada de fred, arribant, el dia 3 de gener de 1971, a -18,8 °C. A l'observatori de Villanubla les temperatures són més baixes, a causa que es troba a 849 metres d'altitud, uns 150 metres més que la ciutat.[37]

Paràmetres climàtics mitjans de Valladolid
Mes Gen. Feb. Mar. Abr. Mai. Jun. Jul. Ago. Set. Oct. Nov. Des. Anual
Temperatura diària màxima °C (°F) 8,3
(47)
11,4
(53)
15,0
(59)
16,3
(61)
20,5
(69)
25,9
(79)
30,4
(87)
29,8
(86)
25,7
(78)
18,8
(66)
12,6
(55)
8,8
(48)
18,6
(65)
Temperatura diària mínima °C (°F) 0,0
(32)
0,9
(34)
2,3
(36)
4,0
(39)
7,2
(45)
10,7
(51)
13,3
(56)
13,6
(56)
10,9
(52)
6,9
(44)
2,9
(37)
1,3
(34)
6,2
(43)
Precipitació total mm (polzades) 40
(2)
32
(1)
23
(1)
44
(2)
47
(2)
33
(1)
16
(1)
18
(1)
31
(1)
42
(2)
51
(2)
56
(2)
435
(17)
Font: Agencia Estatal de Meterología (AEMET)[38] 2 de novembre de 2011

Hidrografia[modifica | modifica el codi]

L'origen més probable del nom de la ciutat prové de l'expressió celta Vallis tolitum (Vall d'Aigües), i és que Valladolid es troba emmarcada en la confluència del riu Pisuerga amb el riu Esgueva. Aquest últim travessava la ciutat en dos ramals, fins que a finals del segle XIX se'n va dur a terme la canalització.

La relació de Valladolid amb el riu Esgueva era ambivalent. Servia de col·lector d'aigües residuals, cosa que n'impedia beure les aigües, la insalubritat era màxima i tenia olors fètides, però alhora s'utilitzava per rentar i era força motriu per a fàbriques i tallers.

A partir de 1840 i fins a 1864 Valladolid experimentà un important desenvolupament econòmic: es posà en servei el Canal de Castella i completà la línia ferroviària Madrid-Irun, de manera que l'equilibri es trencà. D'aquesta manera es decidí cobrir l'Esgueva a les zones centrals de Valladolid, i canalitzar-lo a les zones perifèriques.[39]A més, també el riu Duero passa el municipi pel nucli de Puente Duero, al sud de Valladolid.

El Pisuerga, principal riu de la ciutat, ofereix en l'actualitat diverses opcions de lleure i cultura. L'embarcació "La Llegenda del Pisuerga" permet realitzar un viatge pel riu, des de l'Estació d'embarcament, situada al Parc de les Moreres, riu avall, fins a la veïna localitat d'Arroyo de la Encomienda. Es tracta d'un vaixell de 25 metres d'eslora i 6 de puntal. Durant el trajecte es pot observar de prop la flora i fauna del Pisuerga. A més, Valladolid disposa d'una platja artificial, la Playa de las Moreras, que permet els val·lisoletans prendre el sol en ple centre i fins i tot fer un capbussó al propi Pisuerga.

Valladolid també té dos canals artificials: el Canal de Castella, realitzat entre mitjan el segle XVIII i el primer terç del XIX per facilitar el transport del blat de Castella cap als ports del nord; i el Canal del Duero, construït al segle XIX per assegurar l'abastament d'aigua a la capital i permetre la creació de superfícies de regadiu al sud de la ciutat.

Política[modifica | modifica el codi]

Administració regional[modifica | modifica el codi]

Valladolid acull les seus de les Corts de Castella i Lleó i de la Junta de Castella i Lleó, incloent la Presidència d'aquesta i les seves dotze conselleries.

L'actual seu de les Corts de Castella i Lleó va ser inaugurada el juny de 2007. Es troba a l'Avinguda de Salamanca, al barri residencial Villa de Prado, i és obra de l'arquitecte granadí Ramón Fernández Alonso.[40] L'anterior seu es trobava de forma provisional al Castell de Fuensaldaña, a la localitat val·lisoletana de Fuensaldaña.

La ubicació de l'executiu regional, presidit per Juan Vicente Ferrera, es troba en l'escola de l'Asunción. L'esmentat edifici està ubicat a la plaça de Castella i Lleó del Barri de Covaresa, mentre que les seus de les diferents conselleries es troben repartides en diferents punts de la ciutat.[41]

Administració provincial[modifica | modifica el codi]

La Diputació Provincial de Valladolid també té la seva seu a la ciutat, en concret, al Palau de Pimentel. Després de les eleccions municipals del 2011 està presidida per Jesús Julio Carnero García del Partit Popular, substituint en el càrrec a Ramiro Ruiz Medrano, del mateix partit.

Administració local[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ajuntament de Valladolid

Valladolid està governada per l'alcalde i els regidors, que componen la corporació municipal, que té al seu càrrec el municipi. L'Ajuntament de Valladolid té la seva seu a la Plaça Major, a l'edifici de la Casa Consistorial. Els regidors són elegits cada quatre anys, mitjançant sufragi universal, pels majors de 18 anys. L'actual alcalde és Francisco Javier León de la Riva, del Partit Popular (PP).

Composició actual[modifica | modifica el codi]

Els partits polítics presents en l'àmbit local, a més del PP, són el PSOE, al front del qual hi ha Óscar Puente Santiago, i Izquierda Unida, presidida per Manuel Saravia. Així, després de les eleccions municipals de 2011 la composició de l'Ajuntament de Valladolid és la següent:[42]

Resultats Eleccions Municipals de 2011 a Valladolid.[43]
Partit polític 2011
% Regidors
Partit Popular (PP) 50,41 17
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) 27 9
Izquierda Unida (IU) 10,51 3
Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Tomás Rodríguez Bolaños PSOE
1983 - 1987 Tomás Rodríguez Bolaños PSOE
1987 - 1991 Tomás Rodríguez Bolaños PSOE
1991 - 1995 Tomás Rodríguez Bolaños PSOE
1995 - 1999 Francisco Javier León de la Riva PP
1999 - 2003 Francisco Javier León de la Riva PP
2003 - 2007 Francisco Javier León de la Riva PP
2007 - 2011 Francisco Javier León de la Riva PP
Des del 2011 Francisco Javier León de la Riva PP

Organització territorial[modifica | modifica el codi]

Territoris i nuclis de població del municipi de Valladolid.

El terme municipal de Valladolid està compost per tres territoris separats entre si: el principal, on radica la ciutat de Valladolid, i dos exclavaments, coneguts com a Navabuena i El Rebollar, al nord-oest. El de Navabuena és el més septentrional i el de més gran extensió dels dos, mentre que el d'El Rebollar està deshabitat.

Amb la renovació del padró municipal d'habitants que es va realitzar l'any 1986, es va dividir oficialment el terme municipal en diferents zones, tot i que abans d'aquesta data ja existia una divisió popular, en barris, que no tenia cap funció administrativa. Per executar aquesta divisió es van emprar diferents criteris, com ara la continuïtat física del territori, criteris sociològics i la denominació popular de les zones.

A partir d'aquell moment Valladolid es dividí en un total de dotze districtes, que al seu torn se subdivideixen en quaranta-set zones estadístiques, no necessàriament coincidents amb els barris tradicionals.[44][45]

Demogràficament parlant, la població del municipi es reparteix en cinc entitats singulars de població, que comprenen al seu torn set nuclis de població. Les entitats i les seves poblacions són, segons el nomenclàtor de 2009:[46]

  • Puente Duero-Esparragal: 1.007 habitants;
  • El Pinarillo: 121 habitants;
  • Doctrinos: 32 habitants;
  • Navabuena: 46 habitants;
  • La Overuela: 2.309 habitants.
Vegeu també: Llista de barris Valladolid

Economia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Economia de Valladolid

Història econòmica[modifica | modifica el codi]

L'Arco de Ladrillo sobre les vies del tren. Aquesta construcció, realitzada el 1856 i atribuïda a l'enginyer Venancio del Valle, pot ser considerada la primera construcció ferroviària de la ciutat, pròleg de l'arribada del ferrocarril a Valladolid.

Després de la seva repoblació, i un cop la vall es va veure lliure de la ocupació àrab, la ciutat va començar a expandir-se. A finals del segle XI van començar a aparèixer una gran varietat de barris de caràcter gremial, que van anar establint-se en diferents zones, i es van anar obrint carrers sota la influència directa de la qüestió econòmica. Per aquelles dates, se celebraven a Valladolid fires de periodicitat anual, a les quals habitualment concorrien homes de negoci de diversos llocs.[47]

A començaments del segle XIV, atrets fonamentalment per l'activitat comercial, l'activitat agrícola i l'atenció que feia la Cort a la Vila, va anar a Valladolid gent de diversos orígens, no només de territoris hispànics, sinó també d'altres països, d'ascendent cristià, jueu o mudèjar, que compartien el mateix espai geogràfic.

Al segle XVI, la ciutat va ser la capital del Regne, i s'hi van centralitzar els principals òrgans políticoadministratius. A això es va sumar el fet que Felip II, poc abans de morir, va atorgar a Valladolid el títol de ciutat, i, encara que a mitjans del segle XVI es va traslladar la capital a Madrid (fins a 1601), Valladolid va seguir coneixent un moment de gran esplendor econòmica.

A partir de la definitiva marxa de la Cort, en temps de Felip III, la ciutat va patir als segles següents una etapa de certa decadència, a penes mitigada pels efectes de la Il·lustració, protagonitzada per un fort descens demogràfic, i sobretot una gradual depressió econòmica.

Valladolid no experimentaria grans canvis fins a la segona meitat del segle XIX, moment en el qual va renéixer amb l'ajuda de la indústria farinera i el desenvolupament de les comunicacions, que van afavorir el transport de la producció i de les importacions. L'arribada del ferrocarril a Valladolid i el funcionament del Canal de Castella, van constituir la pedra angular d'aquest repuntament urbà. També es va desenvolupar el sistema financer; van aparèixer les primeres societats de crèdit, i el 1855 es creà el Banc de Valladolid.

El 1864 es donà una greu crisi econòmica, que provocà l'enfonsament del Banc de Valladolid i l'aparició de fams. En l'últim terç del segle XIX, la ciutat, encara marcada per la crisi, avançava molt lentament. El sector secundari hi era minoritari, mentre que el terciari se situava al capdavant dels sectors productius.

Ja al segle XX, la dècada dels 50 va conèixer un potent desenvolupament industrial, al voltant, fonamentalment, de la fabricació d'automòbils, i també comercial, com a conseqüència de l'anterior. En l'actualitat, la indústria val·lisoletana continua fonamentalment lligada a la indústria de l'automòbil. En paral·lel amb aquesta producció de gran escala, diversos polígons urbanitzats alberguen petites i mitjanes empreses, dedicades a subministraments de tot tipus per al mercat espanyol. El comerç és una altra de les grans fonts econòmiques de la ciutat, que a causa d'aquesta secular tradició compta, des de 1965, amb la Fira Internacional de Mostres per exhibir les constants innovacions en el sector.

Estructura econòmica[modifica | modifica el codi]

El principal sector econòmic de Valladolid és el sector serveis, que dóna feina a 104.168 persones, cosa que representa el 72,7% dels treballadors val·lisoletans afiliats a la Seguretat Social. Així mateix, el 82,5% dels centres de treball de la ciutat correspon a empreses del sector terciari. La branca amb major nombre d'establiments és la de comerç al detall de productes no alimentaris, que representa més del 50% del total.[48]

A continuació se situen el sector de la indústria i la construcció: 22.013 persones estan ocupades en centres de treball industrials i 15.710 tenen feina en el sector de la construcció, cosa que representa el 15,4% i l'11% del total de treballadors, respectivament. Per centres de treball, el 6% correspon a centres industrials i el 10,3% a empreses de la construcció. La indústria predominant de la ciutat correspon als sectors derivats de les activitats agràries, metal·lúrgica, la indústria de l'automòbil, químiques, de la construcció, arts gràfiques, etc.[48] El polígon industrial de San Cristóbal és un dels dos polígons industrials de la ciutat de Valladolid. Aquest polígon acull gran quantitat d'empreses. Està delimitat per la ronda interior (VA-20), per la ronda exterior (VA-30) i per les carreteres de Sòria (A-11) i de Segòvia (A-601).

Finalment, l'activitat agrícola, molt minoritària, dóna feina a 1.491 persones, a penes l'1% del total, amb tan sol 153 centres de treball (l'1,2%) dedicats a aquesta activitat. D'aquesta escassa dedicació agrícola, el tipus de cultiu predominant és de secà, representat en la producció de blat, ordi i remolatxa sucrera, principalment.[48]

Educació[modifica | modifica el codi]

Vista de les instal·lacions del Campus Esgueva, de la Universitat de Valladolid.

L'educació a Valladolid depèn de la Conselleria d'Educació de la Junta de Castella i Lleó, que assumeix les competències d'educació a nivell regional, tant en els nivells universitaris com en els no universitaris.[49] Segons dades de la pròpia Conselleria, es calcula que en el curs acadèmic 2005-2006 el total d'estudiants no universitaris va ser superior als 52.000, els quals tenen a la seva disposició 141 centres d'ensenyament, amb 2.399 aules i 4.487 professors.[50]

Pel que fa a l'ensenyament universitari, Valladolid compta amb dues universitats:

  • Universitat de Valladolid, fundada al segle XIII, és una de les més antigues d'Espanya i d'Europa.[51] Universitat pública que presenta diferents facultats i campus repartits per la ciutat. A més, la universitat disposa de campus en altres tres províncies de Castella i Lleó: Palència, Sòria i Segòvia.

En l'actualitat, la Universitat de Valladolid compta amb quatre campus a la ciutat: Huerta del Rey, Centro, Río Esgueva i Miguel Delibes. Repartits en els seus 25 facultats i centres associats, uns 2.000 professors fan classe a més de 30.000 alumnes matriculats.[52]

Disposa, a més dels 25 centres, d'una sèrie d'edificis administratius, com ara el Palau de Santa Cruz, on hi ha el rectorat, i el Museu de la Universitat de Valladolid (MUVa), la Casa de l'Estudiant, on hi ha la resta dels serveis administratius, o el CTI (Centre de Tecnologies de la Informació), que es troba al soterrani de la Residència Universitària Alfonso VIII, al costat de l'antiga Facultat de Ciències.

  • Universitat Europea Miguel de Cervantes. És una universitat privada, de recent creació, que compta amb 1.500 estudiants. Repartides en les seves quatre facultats: Ciències Humanes i de la Informació, Jurídiques i Econòmiques, de la Salut i l'Escola Politècnica Superior, s'imparteixen 11 titulacions.[53]

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Fills il·lustres[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. GDLC. «val·lisoletà -ana». Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 18 juny 2014].
  2. «Padró municipal a data d'01-01-2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30-12-2013. [Consulta: 06-01-2014].
  3. L'Estatut d'Autonomia de Castella i Lleó no defineix una capital. La Llei 13/1987, de 29 de desembre, per la qual es determina la seu de les institucions d'autogovern de Castella i Lleó, va establir que aquestes tinguessin la seva seu a Valladolid mentre que Burgos és seu del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó.
  4. 4,0 4,1 4,2 «Instituto Nacional de Estadística, Padró 2011» (en castellà). [Consulta: 20 de desembre de 2011]. Xifres de població referides a l'1 de gener de 2011
  5. 5,0 5,1 5,2 Datos de áreas urbanas en 2006 segons el projecte AUDES5. Hi ha d'altres estadístiques que aporten xifres diferents, per la qual cosa s'indica un nombre aproximat. Vegeu també Àrea metropolitana de Valladolid
  6. 6,0 6,1 Vegeu Àrees metropolitanes d'Espanya
  7. Aranda Pérez, Francisco José. Actas de la Reunión Científica de la Fundación Española de Historia Moderna (Madrid, 2-4 de junio de 2004) (en castellà). Univ de Castilla La Mancha, 2004, p.846. ISBN 8484272966. 
  8. José M.ª Calvo Baeza, Nombres de lugar españoles de origen árabe, Madrid: Darek-Nyumba (Pliegos de Encuentro Islamo-Cristiano, 11), 1990.
  9. Vegeu Lleó de la catedral de Valladolid, sobre el possible origen d'aquesta teoria.
  10. Sebastián de Covarrubias: Tesoro de la lengua castellana (1611), fol. 201v.
  11. Vegeu el gravat realitzat el 1574 per Braun i Hogenberg
  12. Article publicat per Elena Santiago, recollit en la següent pàgina web
  13. El Canal de Castella es va construir entre mitjan el segle XVIII i el primer terç del XIX
  14. Entrevista amb Luis Torrecilla. Autor de Valladolid, l'empremta francesa.
  15. Alguna teoria més sobre l'origen de l'esmentat nom es pot trobar a aquesta pàgina
  16. Rojo, A.. «Las industrias del Paleolítico Inferior en las terrazas del Pisuerga». Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología de Valladolid, Tom XLV&nbsp, 1979, pàg. 148-157. ISSN: 0210-9573.
  17. Técnicos de la Diputación instalan un mosaico romano en las nuevas Cortes. Encara que al principi estava prevista la seva instal·lació a l'entrada de les Corts, finalment es va col·locar a l'hemicicle, com es pot observar aquí
  18. 18,0 18,1 Vivar Cantero, Roberto. Ajuntament de Valladolid. Guía de arquitectura urbana de Valladolid, 2006. VA-1064-2006. 
  19. Juan José Martín González. «La torre de la Catedral de Valladolid» (en castellano). Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Segon semestre de 1995. Número 81. p. 93. [Consulta: 25 d'agost de 2008].
  20. Aquesta decadència es manifesta al terreny demogràfic, amb un fort descens de la població, i en l'aspecte econòmic, la indústria artesanal decau i les rendes procedents del camp disminueixen notablement. Vegeu Història de Valladolid (castellà)
  21. Vegeu El Norte de Castella sorgeix fa 150 anys, en plena modernització i industrialització de la ciutat i el país
  22. Tomasoni, Matteo. «Política y sociedad en la retaguardia nacional: Valladolid ‘capital del Alzamiento’ (1936-1939)». Diacronie. Studi di Storia Contemporanea, N. 7, març de 2011.
  23. Hugh Thomas, La Guerra Civil Española, pàg. 854
  24. Gigosos, P.. «Arquitectura y urbanismo de Valladolid en el siglo XX». Ateneo de Valladolid, 466, 1997.
  25. Dades obtingudes del Centre d'Estadístiques de l'Ajuntament de Valladolid
  26. «Sèries històriques de població de l'Institut Nacional d'Estadística des de 1842» (en castellà). [Consulta: 5 de setembre de 2007].
  27. Delgado Urrecho, José María. «Evolución y futuro de la población vallisoletana» (en castellà). Congrés del IV Centenari de la Ciutat de Valladolid, 1996.
  28. El trànsit, la contaminació i les obres són els principals problemes de la ciutat, d'acord amb una enquesta promoguda per l'Ajuntament de Valladolid, que recull el diari 20 minutos.
  29. Previsions demogràfiques de Julio Muñoz, gerent de la immobiliària AGC. Vegeu l'apartat Aumento en el alfoz
  30. INEbase. Variacions intercensals. Alteracions dels municipis en els censos de població des de 1842. En línia: http://www.ine.es/intercensal/ Consultat el 17-06-2011. Quan es disposa de la dada de població de fet i de dret s'ha pres la xifra més alta.
  31. 31,0 31,1 31,2 Xifres procedents del Centre d'Estadístiques de l'Ajuntament de Valladolid, referides a la natalitat, mortalitat i moviments migratoris
  32. El Partit Socialista Obrer Espanyol portava en el seu programa electoral la creació del Gran Valladolid, vegeu Candidats del PSOE de 23 municipis es comprometen a impulsar el 'Gran Valladolid' (castellà)
  33. Article 2 del Decret de la Junta de Castella i Lleó 206/2001, de 2 d'agost, pel qual s'aproven les directrius d'ordenació d'àmbit subregional de Valladolid i el seu entorn, segons la pàgina valladolidhaciael2016.es (vegeu l'apartat visió i missió) (castellà)
  34. «Instituto nacional de Estadística; Cifras de población referidas al 01/01/2008.» (en castellà). [Consulta: 29 de desembre de 2008].
  35. La dada de l'altura sobre el nivell del mar procedeix de l' Agència Estatal de Meteorologia, altres xifres es troben a la pàgina de l'Ajuntament de Valladolid
  36. Registres històrics de l'observatori de Valladolid (1971-2000). Dades de valors climatològics procedents de l'Agència Estatal de Meteorologia extracte de la publicació Guia resumida del clima a Espanya 1971-2000.
  37. Registres històrics de l'observatori de Villanubla (Valladolid) (1971-2000). Dades de valors climatològics procedents de l'Agència Estatal de Meteorologia extracte de la publicació Guia resumida del clima a Espanya 1971-2000.
  38. Registres històrics de l'observatori de Valladolid (1971-2000). Dades de valors climatològics procedents de l'Institut Nacional de Meteorologia extracte de la publicació Guia resumida del clima a Espanya 1971-2000.
  39. En aquesta imatge del plànol realitzat per Ventura Seco el 1738 s'hi observa la desembocadura d'un d'aquests ramals a l'altura del Passeig de Zorrilla. En l'actualitat ambdós rius conflueixen a gairebé 3 quilòmetres al nord del seu curs original
  40. Més informació sobre el projecte guanyador aquí
  41. Pot consultar-se la ubicació de les conselleries a la pàgina web de la Junta de Castella i Lleó
  42. «Elecciones locales 2011. Ministerio del Interior» (en castellà). [Consulta: 14 de juny de 2011].
  43. «Resultado Elecciones Municipales en Valladolid 2011» (en castellà). El País. [Consulta: 23 de maig de 2011].
  44. La divisió en zones estadístiques coincideix amb l'extensió i el nom tradicional d'alguns barris, de manera que en ocasions el significat d'ambdós termes és equiparable.
  45. Divisió territorial de la ciutat, Ajuntament de Valladolid (castellà)
  46. Instituto Nacional de Estadística. «INEbase / Nomenclátor. Relación de unidades poblacionales». [Consulta: 12 d'abril de 2010]. (castellà)
  47. Prats Cuevas, Joaquín; Castelló Traver, José Eilio; Fernández Cuadrado, Manuel. Historia de España. Anaya, 2003. ISBN 84-667-2464-8. 
  48. 48,0 48,1 48,2 «Informe de Dades Econòmiques i Socials dels Municipis d'Espanya» (en castellà). Cajaespana.es.
  49. «Portal d'Educació de la Junta de Castella i Lleó» (en castellà). educa.jcyl.es.
  50. «Conselleria d'Educació de la Junta de Castella i Lleó, segons l'estudi de dades econòmiques i socials de Caja España» (en castellà). cajaespana.es.
  51. «Història de la Universitat de Valladolid» (en castellà). uva.es.
  52. «La UVA en xifres» (en castellà). uva.es.
  53. «Universidad Europea Miguel de Cervantes» (en castellà). uemc.es.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]