Izquierda Unida

De Viquipèdia

Aquest article conté informació obsoleta o li falta informació recent. Podeu col·laborar amb la Viquipèdia actualitzant les parts obsoletes o afegint la informació que manca per posar l'article al dia.

Izquierda Unida
partit polític espanyol
President	Cayo Lara (coordinador general)
Secretari general	Joan Josep Nuet (coordinador de l'àrea interna)
Líder	{{{líder}}}
Fundació	1986
Desaparició	Vigent
Seu	c/Olimpo,35 28043 Madrid
Ideologia	Esquerra, Comunisme, Socialisme, Ecologisme, Feminisme, Pacifisme i Federalisme
Representació	2 eurodiputats al Parlament Europeu 1 diputat al Congrés de Diputats
Partit europeu	Partit de l'Esquerra Europea
Publicació oficial	¿?
Lloc web	www.izquierda-unida.es

Izquierda Unida és una coalició espanyola, formada a partir dels anys vuitanta per partits, el més important dels quals és el Partit Comunista d'Espanya (PCE).

Gaudeix de representació institucional a diferents ajuntaments, parlaments autonòmics, al senat i al congrés de diputats. Va obtenir els seus millors resultats en unes eleccions generals l'any 1996, quan va assolir 21 escons i més de dos milions i mig de vots, sota la direcció de Julio Anguita. Després de la VI Assemblea del partit, fou elegit com a coordinador general Gaspar Llamazares (1999-2008), qui va encapçalar la candidatura de la formació a les eleccions generals espanyoles (2004), on, en coalició amb ICV va obtenir una representació de 5 diputats i 1.300.000 vots. Després dels mals resultats en les eleccions generals de 2008, aquest dimití sense que es trobés cap successor a la IX Assemblea de 13 i 14 de novembre. Finalment, el Consell Polític Federal escollí a Cayo Lara com a coordinador general de la coalició.

A Catalunya, el referent polític d'Izquierda Unida és Esquerra Unida i Alternativa, de la qual és coordinador general el diputat del Parlament de Catalunya, Jordi Miralles.

[edita] Història

[edita] Fundació

Izquierda Unida fou fundada l'any 1986, durant les mobilitzacions que demanaven un referèndum en contra de l'ingrés d'Espanya a l'OTAN, ja que l'ingrés es va decidir durant el govern de Leopoldo Calvo-Sotelo i el PCE no es manifestà (tot i que posteriorment si que ho féu per a promoure el "no" en aquest referèndum, celebrat el març de 1986. Un cop celebrat el referèndum, on, tot i que hi hagué casi set milions de vots en contra, va guanyar el "sí" propugnat pel Govern de Felipe González (PSOE), es convocaren eleccions anticipades i una bona part dels partits integrats a la Plataforma Cívica por la salida de España de la OTAN decidiren constituir-se en coalició l'abril de 1986, sota la denominació de Plataforma de la Izquierda Unida. Inicialment fou formada per:

• el Partit Comunista d'Espanya (PCE)
• el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) (abandonà la coalició el 1989)
• el Partit d'Acció Socialista (PASOC) (abandonà la coalició el 2001, mantenint-se, però, dins d'aquesta corrent, i posteriorment constituït com el partit Iniciativa Socialista d'Esquerres)
• Izquierda Republicana (IR) (abandonà la coalició el 2002)
• la Federación Progresista (FP) (abandonà la coalició el 1987 i es dissolgué l'any següent)
• el Partit Carlista (abandonà la coalició el 1987)
• el Partit Humanista (abandonà la coalició el 1987)
• i el Colectivo de Unidad de los Trabajadores - Bloque Andaluz de Izquierdas

El partit humanista abandona IU per que es descobreix que te una estructura sectària.

Es constituí una Comissió Política per regir-la presidida per Gerardo Iglesias, secretari general del PCE (partit que constitueix el 80% de la nova coalició).

IU participà a les eleccions generals de juny de 1986 amb uns resultats ajustats (7 escons amb el 4,6% dels vots). No obstant això, es decidí no només mantenir la coalició sinó impulsar-la com a força política amb un programa estratègic comú. En les municipals de 1987 obtingué resultats una mica millors, el 7,18% dels vots, millorant ostensiblement en les generals de 1989: Izquierda Unida es convertí en la tercera força política arribant a 17 diputats amb el 9,07% de los vots.

Entre 1986 i 1988 alguns dels partits menors que inicialment havien constituït IU l'abandonen: el Partit Humanista, la Federació Progressista i el Partit Carlista. IU es converteix cada cop més en una organització de partits i associacions agrupades al voltant del PCE, el qual posseeix el major nombre d'afiliats, integrant alhora un considerable nombre d'independents no afiliats al PCE.

El febrer de 1989 se celebra la I Assemblea General, que aprova la seva transformació de coalició electoral en "moviment polític i social". Convergeixen prop de mil delegats, dels quals només el 25% estaven designats pels partits integrats en la coalició, i la resta són directament escollits pels afiliats de les diverses Comunitats Autònomes. S'escull una Presidència Col·legiada (més tard s'anomenarà Presidència Federal) que escull com a coordinador general a Gerardo Iglesias.

[edita] Julio Anguita

El novembre de 1989 Gerardo Iglesias dimiteix com a secretari general del PCE i com a coordinador de IU, sent substituït en aquest segon càrrec per Julio Anguita González, alcalde de Còrdova entre 1979 i 1986, i polític molt reconegut en aquells temps dins del PCE. El novembre de 1990 se celebra la II Assemblea Federal de IU, que confirma a Julio Anguita com a coordinador, i que suposa la transferència de la sobirania des del PCE i els altres partits integrants cap als òrgans d'IU.

Anguita fou reelegit en les III, IV i V Assembles Federals (1992, 1994 i 1997), tot i que a partir de 1992 s'hagué d'enfrontar a una corrent crítica organitzada anomenada Nueva Izquierda, que aglutinava a una part dels sectors d'IU aliens al PCE. Numèricament Nueva Izquierda era reduïda, però tenia a les seves files amb càrrecs públics i dirigents com Diego López Garrido o Cristina Almeida que apareixien amb freqüència als medis de comunicació, i majoritàriament partidaris de consolidar IU com a òrgan polític independent de les formacions que el crearen, fins transformar-lo en un partit que col·laborés estretament amb el PSOE.

Izquierda Unida a Canàries formà part de la coalició Iniciativa Canària Nacionalista (ICAN), però es deslligà en unir-se aquesta a les Agrupacions Independents de Canàries (AIC), procedents d'UCD i CDS, per formar Coalició Canària el 1993.

IU aconseguí arribar el 1993 i 1996 al llistó electoral que el PCE havia obtingut als anys 70: superà el 10 % dels vots, arribant a un grup parlamentari de 21 diputats el 1996. Aconseguí també èxits en les eleccions municipals, amb l'11,68 % dels vots a les del 1995, la qual cosa li permeté formar pactes de govern amb el PSOE en nombrosos ajuntaments, especialment al sud de Madrid o a Andalusia.

A partir de l'arribada al Govern del Partit Popular, liderat per José María Aznar, el 1996, augmenten les tensions en el si del partit. Julio Anguita segueix dirigint la major part dels seus atacs contra el PSOE i contra l'expresident del Govern Felipe González, i elabora la teoria de "les dues ribes" i el "sorpasso". PSOE i IU es troben en ribes polítiques diferents i enfrontades, ja que els primers estan enfangats en la corrupció i en polítiques contràries als seus postulats. Com succeí a Itàlia entre el PCI i el PSI, l'estratègia no ha de ser aliar-se amb el partit socialista sinó sobrepassar-lo, aconseguir per a IU la majoria del recolzament electoral a l'esquerra espanyola. Aquesta política, i las bones relacions d'Anguita amb Aznar, generen la impressió, àmpliament difosa pels medis de comunicació, de què IU i PP s'han convertit en una "pinça" per acabar amb el PSOE.

El 1997, la corrent Nueva Izquierda, es converteix en partit polític, el Partido Democrático de la Nueva Izquierda (PDNI), que entra en greu crisis amb la direcció d'IU i acaba abandonant la formació, per integrar-se poc després al PSOE. Una part d'Esquerda Unida (la federació gallega d'IU) abandona la organització per anar a les llistes electorals del PSOE en les eleccions autonòmiques de 1997. Igualment, el PDNI abandona la organització. Iniciativa per Catalunya (IC), s'escindeix en dos sectors: el primer, més proper a Julio Anguita, abandona el partit i forma PSUC viu; el segon assumeix el control i trenca el seu vincle amb IU. Posteriorment IC passa a definir-se com una organització ecosocialista anomenada Iniciativa per Catalunya Verds, mentre que el PSUC viu crearia juntament amb altres partits la coalició Esquerra Unida i Alternativa federada amb IU. Durant el cicle electoral 1999-2000 ambdós partits es presentaren per separat.

[edita] Gaspar Llamazares

A finals de 1999, Anguita renuncià a seguir encapçalant la candidatura a les eleccions generals degut a problemes cardiovasculars, i és substituït per Francesc Frutos, que havia estat escollit recentment secretari general del PCE. IU canvià llavors la seva política cap a un acostament cap al PSOE, firmant un acordo pre-electoral d'investidura amb els socialistes per les eleccions generals de març del 2000. El resultat fou un espectacular fracàs dels dos partits, i la victòria per majoria absoluta del Partit Popular. IU veié reduït el seu recolzament a la meitat del seu electorat, obtenint únicament 8 diputats, amb el 5,45% dels vots. A finals d'aquest mateix any, Gaspar Llamazares va ser elegit en la VI Assemblea Federal per un estret marge enfront a Francesc Frutos com a coordinador general, agrupant els vots de diverses corrents d'IU crítiques amb la direcció anterior.

Gaspar Llamazares, coordinador de la coalició (1999-2008).

Gaspar Llamazares restaura les relacions amb Iniciativa per Catalunya Verds, alhora que manté a Esquerra Unida i Alternativa com a referent formal a Catalunya. Així mateix, tracta de donar a IU una orientació més ecosocialista que comunista o llibertària.

El cicle electoral 2003-2004 se saldà amb resultats bastant negatius, sobretot a les eleccions generals i europees. A les eleccions generals de 2004, IU reduí els vots obtinguts, mentre que la participació i els vots del PSOE augmentaren considerablement. Com a conseqüència, només obtingué tres diputats: Gaspar Llamazares, Ángel Pérez e Isaura Navarro). Es formà al Congrés dels Diputats un grup parlamentari juntament als dos diputats d'ICV amb la denominació Izquierda Verde - Izquierda Unida - Iniciativa per Catalunya Verds.

A les eleccions europees de 2004 IU es presentà juntament a Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa i altres partits minoritaris: Izquierda Republicana, Red Verde... La candidatura aconseguí un percentatge de vots encara menor que en les eleccions generals i obtingué dos eurodiputats, un d'ells d'IU, Willy Meyer, i l'altre d'ICV, Raúl Romeva, que un cop elegit formà part del grup parlamentari europeu verd.

El juny del 2004 un sector minoritari d'IU, Corriente Roja, grup al que pertany la exdiputada Ángeles Maestro i representava les postures més d'esquerres, sortí de la coalició per fortes discrepàncies ideològiques amb la política de la direcció.

Izquierda Unida manté un electorat lleugerament inferior al milió de votants, i una base històrica de recolzament a Catalunya, Astúries, Madrid, València i Andalusia, per la tradició comunista d'aquestes regions. No obstant això, també ha aconseguit avenços en regions on el PCE mai tingué molta implantació, com el País Basc (per part d'Ezker Batua-Berdeak) o Navarra, fruit de la integració de diverses corrents d'esquerra. Així mateix, manté un estret vincle amb la primera central sindical espanyola, Comissions Obreres (CC.OO.), de tradició comunista durant el franquisme i els primers anys de la transició, amb un milió d'afiliats.

El desembre del 2004 es celebrà amb caràcter extraordinari la VIII Assemblea Federal d'IU, després de la crisis oberta per les successives derrotes electorals sofertes per la coalició i per la divisió en la seva direcció. Aquesta Assemblea reelegí a Gaspar Llamazares com a coordinador general, enfront al principal oponent, Enrique Santiago, en un procés molt polèmic que alguns sectors qualificaren d'irregular degut a que la candidatura de Santiago (recolzada pel PCE i les Joventuts Comunistes) i la presentada per Sebastián Martín Recio (recolzada pels sectors més a l'esquerra d'IU), sumaren més d'un 50% enfront al 49% de la llista oficial de Llamazares.

La reelecció de Gaspar Llamazares es degué a que es decidí que votarien no només la meitat del Consell Polític Federal escollit a la pròpia Assemblea, òrgan competent per escollir al coordinador general, sinó també els coordinadors de les federacions, sistema aprovat en una reforma dels estatuts prèvia a l'elecció i durant la mateixa Assemblea.

El gener del 2005 el Consell Polític Federal d'IU al complet (amb els membres escollits per la Assemblea i els designats per les federacions) ratificà la elecció de Gaspar Llamazares per un 54%. Això generà una altra polèmica, ja que els seus oponents entenien que era necessari un mínim del 60% para presentar-se a una segona reelecció a coordinador, com indiquen els estatuts. La Comissió de Garanties resolgué la qüestió a favor de Llamazares entenent que no s'havia esgotat el segon mandat, ja que la VIII Assemblea s'havia anticipat.

A inicis de 2005 Izquierda Unida féu campanya demanant el no al referèndum sobre la Constitució Europea i durant la VIII Legislatura és una de les formacions que recolzen al Parlament al govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

A les eleccions municipals del 2007 es presentà en solitari en vuit comunitats autònomes (Galícia, Navarra, Aragó, La Rioja, Comunitat de Madrid, Castella - la Manxa, Andalusia i Canàries). Es presentà en coalició a les nou comunitats autònomes restants i en les dues ciutats autònomes: a Astúries amb el Bloque por Asturies i Los Verdes; a Cantàbria amb el Bloque Regeneración; al País Basc amb Aralar; a Catalunya amb Iniciativa per Catalunya Verds; a Ceuta amb la Unión Demócrata Ceutí; a la Comunitat Valenciana amb el Bloc Nacionalista Valencià, Els Verds i Izquierda Republicana; a les Illes Balears amb el Partit Socialista de Mallorca, Els Verds i Esquerra Republicana de Catalunya; a Castella i Lleó i a Múrcia amb Los Verdes; a Extremadura amb Socialistes Independents d'Extremadura; i a Melilla amb Coalición por Melilla. Obtingué resultats similars als anteriors comicis locals del 2003.

A finals del 2007, el PCE impulsa en el Consell Polític Federal d'IU la celebració d'eleccions primàries per designar al candidat a la presidència del Govern a les eleccions generals de 2008. En contra a Gaspar Llamazares, es presenta la secretària general del Partit Comunista del País Valencià, Marga Sanz. El referèndum se celebra al novembre per un sistema de correu certificat, criticat durament pel PCE. Finalment, amb una participació del 38%, Llamazares obté 13.626 vots (62,5%) i Sanz 8.169 (37,5%).

Després dels pitjors resultats de la història del partit a les eleccions generals de 2008 en les quals IU obtingué tan sols 2 diputats, perdent un escó a Madrid, un altre a Barcelona i l'únic de València, Gaspar Llamazares informà de la seva intenció d'abandonar el seu càrrec com a coordinador general en la següent assemblea. Al Congrés dels Diputats, IU formó el Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana-Izquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds juntament amb ERC i ICV, després del préstec dels dos diputats del BNG.

[edita] IX Asamblea

La IX Asamblea Federal de la coalició, celebrada els dies 15 i 16 de novembre de 2008, conclogué sense escollir a un nou Coordinador General que substituís a Llamazares, davant el desacord entre les diferents corrents de la coalició, les quals quedaren plasmades en cinc candidatures: la articulada al voltant del PCE, que obtingué un 43% dels vots en l'elecció del Consell Polític Federal; la llamazarista, 27%; l'anomenada Nacional II o tercera via, articulada al voltant de dirigents catalans, madrilenys i aragonesos, i que en l'anterior assemblea recolzà a Gaspar Llamazares, 19%; una quarta llista que agrupà a sectors crítics del PCE, bascos i murcians així com la majoria extremenya, 6%; i la composta pel CUT i els crítics andalusos, 5%. Una comissió, presidida per Cayo Lara, que fou candidat de la corrent liderada pel PCE a la Coordinació General i coordinador d'IU a Castella La Manxa, s'encarregà de preparar la convocatòria del Consell Polític complet (a l'assemblea només s'escollí a la meitat, 90 membres; els altres 90 seran escollits per les federacions territoriales^[1]). Finalment, el Consell Polític Federal, convocat el 14 de desembre, escollí al coordinador general de la coalició. Es presentaren dos candidats, per la candidatura del PCE, Cayo Lara, i per la Nacional II Joan Josep Nuet. Els llamazaristes no presentaren finalment candidat. El Consell Polític Federal escollí a Cayo Lara.

[edita] Cayo Lara

El 14 de desembre de 2008 Cayo Lara és escollit coordinador general d'IU, així es converteix en el successor de Gaspar Llamazares, amb la missió de la refundació d'IU com a moviment polític social. Cayo Lara, tot i representar al PCE en el si d'IU, ha integrat en la nova direcció de l'organització a persones de tots els sectors i corrents de la formació. Cayo Lara ja ha remarcat l´aposta per allunyar a IU del PSOE, i tornar a convertir-se en un moviment que aglutini els vots dels treballadors que aposten pel sistema anticapitalista i la lluita d'esquerres. Es pretén que IU abandoni la socialdemocràcia per convertir-se de nou en l'abanderat de la lluita d'esquerres d'Espanya.

[edita] Evolució del seu electorat

Evolució dels escons obtinguts pel Partit Comunista d'Espanya (1977-1986) i per la coalició d'Izquierda Unida (1986-2008) en les eleccions generals espanyoles

A les eleccions generals de 2004 i 2008 i en les europeas de 2004 IU es presentà en coalició amb Iniciativa per Catalunya Verds. Després de les eleccions generals de 2008, 1 diputat i 1 eurodiputat dels escollits pertanyien a ICV.

A les eleccions municipals de 2003 i 2007 IU es presentà en coalició amb ICV i en algunes zones amb Los Verdes i d'altres formacions nacionalistes.

[edita] Funcionament intern

Els seus afiliats escullen cada tres anys a l'Assemblea Federal, màxim òrgan de la federació, que escull als òrgans de direcció: el Consell Polític Federal –màxim òrgan entre congressos- i la Presidència Executiva Federal, òrgan executiu. Aquesta designa alhora una Comissió Permanent Federal pel treball diari. El seu responsable màxim és el Coordinador General.

Té una organització composta per 17 federacions amb denominació específica:

• Andalusia: Izquierda Unida - Los Verdes - Convocatoria por Andalucía
• Aragó: Izquierda Unida de Aragón
• Canàries: Izquierda Unida Canarias
• Cantàbria: Izquierda Unida de Cantabria
• Castella - La Manxa: Izquierda Unida-Izquierda de Castilla-La Mancha
• Castella i Lleó: Izquierda Unida de Castilla i León
• Ceuta: Izquierda Unida de Ceuta
• Comunitat de Madrid: Izquierda Unida Comunidad de Madrid
• Extremadura: Izquierda Unida de Extremadura
• Galícia: Esquerda Unida
• Illes Balears: Esquerra Unida de les Illes Balears
• La Rioja: Izquierda Unida de La Rioja
• Melilla: Izquierda Unida de Melilla, federada desde junio de 2008 con Coalición por Melilla.
• País Valencià: Esquerra Unida del País Valencià
• Principat d'Astúries: Izquierda Unida de Asturias-Izquierda Xunida d'Asturies
• Regió de Múrcia: Izquierda Unida de la Región de Murcia
• Navarra: Izquierda Unida de Navarra-Nafarroako Ezker Batua

A més existeixen dues organitzacions sobiranes, confederades a IU: Ezker Batua-Berdeak al País Basc i Esquerra Unida i Alternativa a Catalunya.

A les Eleccions Generals de 2008 tant al Congrés com al Senat es presentaren sota les mateixes candidatures que Izquierda Unida per totes les circumscripcions d'Espanya.

[edita] Representació institucional estatal

A les eleccions generals de 2004, IU reduí considerablement els vots obtinguts i aconseguí obtenir tres diputats: Gaspar Llamazares i Ángel Pérez (Madrid), i Isaura Navarro (València). Al País Valencià Izquierda Unida es presentà dins de la candidatura Esquerra Unida - L'Entesa. A les Balears en la coalició Progressistes per les Illes Balears, juntament a Esquerra Republicana de Catalunya, PSM-EN i Els Verds de Mallorca. A Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa es presentà juntament amb Iniciativa per Catalunya Verds, aconseguint dos diputats, ambdós d'ICV. Posteriorment formà amb els dos diputats d'Iniciativa per Catalunya Verds el grup parlamentari Izquierda Verde, amb Gaspar Llamazares com a portaveu.

No obstant això, després de les eleccions generals del 2008, excepte a Madrid i a Barcelona, a la resta d'Espanya IU no aconseguí representació, perdent així el diputat de València. Izquierda Unida obtingué un diputat per Madrid i ICV n'aconseguí un altre per Barcelona, perdent més de 300.000 vots i quedant sense possibilitat de formar grup parlamentari, el diumenge 9 de març Gaspar Llamazares anuncià que no es presentaria a la reelecció com a coordinador general d'IU, continuant com a Portaveu d'IU al Congrés fins al final de la legislatura.

[edita] Participació institucional municipal i autonòmica

Izquierda Unida disposa de diputats a les assemblees legislatives de les següents comunitats autònomes:

• Andalusia: 6 diputats
• Aragó: 1 diputat
• Astúries: 4 diputats
• Balears: 1 diputat
• Catalunya: 2 diputats (EUiA)
• Ceuta: 1 regidor
• Madrid: 11 diputats
• Múrcia: 1 diputat
• Navarra: 2 diputats
• País Basc: 3 diputats (EBB)
• València: 3 diputats

A la resta d'assemblees autonòmiques manca de representació.

És partícip del govern autonòmic de coalició al País Basc (juntament amb el PNB i EA), a Astúries (juntament amb el PSOE) i a Catalunya (amb el PSC, ERC i ICV). Cogoverna en nombrosos ajuntaments juntament amb el PSOE, especialment a Astúries, Madrid i Catalunya. A Andalusia governa amb majoria absoluta alguns ajuntaments, especialment a les províncies de Sevilla i Còrdova, tenint així mateix l'alcaldia de la segona (Còrdova). Té 2.198 regidors repartits per tot l'Estat.

Actualment, conserva algunes alcaldies als cinturons "rojos" de majoria obrera de Barcelona i Madrid, encara que el seu poder s'ha anat erosionant lentament des de la Transició. Així, si el PSUC, tenia l'alcaldia de grans ciutats del cinturó obrer barceloní el 1979 i encara als vuitanta (Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Cornellà de Llobregat) la seva presència s'ha quedat reduïda a petites ciutats (El Prat de Llobregat, Cerdanyola, Santa Perpètua de Mogoda).

A la Comunitat de Madrid ha passat el mateix, encara que la presència al cinturó obrer mai fou tant important com la del PSUC a Barcelona. Amb tot, conserva l'alcaldia de San Fernando de Henares i també governa a Rivas-Vaciamadrid. A la resta d'Espanya només poden destacar-se algunes ciutats. Còrdova és un cas a part, on la popular Rosa Aguilar aconseguí per a la coalició el 2003 un 40% dels vots, cas únic a Europa per una ciutat de més de tres-cents mil habitants des dels temps del PCI. Després de les eleccions del 2007 IU baixà al 35%, situant-se com a segona força per sota del PP, però seguí tenint l'alcaldia gràcies a la coalició amb els socialistes.

Destaquen petites ciutats de més de 10.000 habitants que tenen alcaldies d'IU: Puerto Real i Conil de la Frontera a Cadis; Camas, La Algaba i El Arahal a Sevilla; Puente Genil a Còrdova; Pinos Puente a Granada, Lena a Astúries, Torreperogil a Jaén, Alcañiz (capital del Baix Aragó) a Terol, etc. A nivell de col·laboració municipal, sobretot amb el PSOE, la seva importància és vital encara des de les eleccions municipals de 2003 i sobre tot des de 2007.

A les últimes eleccions municipals de 2007, IU-ICV aconseguí 1.473.992 vots (el 6,63%): 2.484 regidors, 64 majories absolutes i 70 majories relatives.

També cogoverna les diputacions provincials andaluses de Granada, Màlaga i Cadis.

[edita] Relacions internacionals

És membre fundador del Partit de l'Esquerra Europea (PEE), i liderada pel PCE, manté bones relacions amb els partits comunistes i els seus successors polítics. IU té un eurodiputat al Parlament Europeu, Willy Meyer i és membre del grup de l'Esquerra Unitària Europea - Esquerra Verda Nòrdica (EUL-NGL).

[edita] Referències

1. ↑ IU conclou la seva assemblea sense escollir un líder per primera vegada en la seva història, El País, 17 de novembre del 2008.
2. ↑ Resultats d'Izquierda Unida a les eleccions del 2008 al Congrés dels diputats.

[edita] Enllaços externs

• Web d'Izquierda Unida (castellà)