Moviment obrer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La bandera roja és un símbol del moviment obrer.

El moviment obrer és un conjunt d'agrupacions, moviments i pràctiques de la classe obrera, creat amb l'objectiu d'alliberar-se de l'explotació capitalista, assolir millores laborals i, fins i tot, transformar la societat mitjançant una revolució social.[1]

Es va anar configurant com la resposta de la classe treballadora als problemes provocats per la industrialització i el capitalisme, mitjançant un llarg procés de lluita en la qual va adquirir la consciència col·lectiva de pertànyer a una classe social amb uns interessos comuns, tot manifestant diverses formes de protesta i de reivindicació, tant a escala nacional com a escala internacional.

Evolució del moviment obrer[modifica | modifica el codi]

Al primer quart del segle XIX tenen lloc les primeres manifestacions obreres amb el moviment conegut com a ludisme. Els obrers destrueixen les filadores i la fàbrica Bonaplata de Barcelona (1835). També es rebel·len contra les selfactines a través de vagues i la crema de fàbriques.

Cap al 1840 comença a divulgar-se l'associacionisme obrer, sent la primera associació organitzada, a Espanya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, que lluitava pels drets dels treballadors en problemes com l'atur, els baixos salaris i per unes mínimes condicions laborals, en aquella època insalubres.

El moviment obrer va gaudir de períodes d'expansió durant la regència de Baldomero Espartero (1840-1843) i el Bienni Progressista (1854-1856), i va assolir un gran ressò a tots nivells durant el Sexenni Democràtic o Revolucionari (1868-1874).

El 1864 es funda l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) a Londres, coneguda com a la Primera Internacional. Dins d'aquesta associació hi trobem dues tendències: marxistes (Marx) i anarquistes o bakuninistes (Bakunin).

El 1870, Giuseppe Fanelli, un membre italià de l'AIT, visita Barcelona per a trametre'n les idees, sent el germen de la Federació Regional Espanyola de l'AIT (FRE). A causa de les divergències entre els marxistes (majoritaris a l'AIT i a Madrid) i els anarquistes (majoritaris a Catalunya i al País Basc), ja que els primers eren partidaris d'un moviment pacífic i els altres no tant, el 1872 primer els anarquistes són expulsats de l'AIT. A causa d'aquest fet els marxistes són expulsats de la FRE, i van fundar la Nova Federació Madrilenya, partit polític que més tard esdevindrà el PSOE.

Durant la I República el moviment obrer gaudeix d'una nova gran expansió, però el 1874, amb el cop d'estat del general Pavía, torna a ser reprimit durament i passa totalment a la clandestinitat.

El 1881, amb Sagasta com a cap del Govern d'Espanya, representants del moviment obrer es reuneixen al congrés de Barcelona, donant pas a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), tot duent a terme manifestacions pacífiques com la Diada del Primer de Maig, que reivindicava algunes millores laborals que incloïen, per exemple, la jornada laboral de vuit hores.

En les dues darreres dècades del segle XIX es realitzen atemptats terroristes per part d'obrers. Dos dels fets més significatius van ser el cas de la Mano Negra, a Andalusia, el 1883, i la presa de Jerez, el 1892, que fracassaren i els obrers foren castigats. A Catalunya, per mitjà del Procés de Montjuïc, Antonio Cánovas del Castillo pressionà als obrers que s'havien revoltat i els condemnà majoritàriament a cadena perpètua. Després d'aquest procés, Cánovas és assassinat en venjança de la seva crueltat.

El 1879 l'agrupació socialista madrilenya passà a anomenar-se Partido Socialista Obrero Español (PSOE), liderat per Pablo Iglesias, que es trobava en la il·legalitat.

El 1906 sorgiren els primers sindicats agraris. El 1909 es desencadenà la Setmana Tràgica a causa de l'enviament de reservistes a la guerra del Marroc, la majoria catalans i pares de família. El 1910 es constituí al Saló de les Belles Arts de Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT).[2] i les associacions obreres, que abans eren agrupades per gremis, passaren a agrupar-se en sindicats que s'organitzaven per localitats. El 1919 ingressà a la CNT la Federación Nacional de Agricultores (anarquistes), tot influint aquest anarquisme agrari en el previ anarcosindicalisme de la CNT.

El 1919 es produí a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa de subministrament d'electricitat. La mobilització consistia a paralitzar tots els sectors que depenguessin d'aquesta energia, sobretot les indústries i els ferrocarrils. Finalment aconseguiren la jornada laboral de vuit hores, però el capità general no alliberà tots els detinguts, com s'havia pactat, i els treballadors reprengueren la vaga, amb la qual cosa el govern de Madrid declarà l'estat de guerra.

Sorgí també un terrorisme patronal pistolerisme, protegit de sotamà pels governadors civils, en el qual delinqüents a sou, armats o contractats per empresaris, atemptaven contra el moviment obrer organitzat (líders, locals, militants de base). El 1921 el governador de Barcelona ideà la Llei de fugues.

El 9 de gener de 1933 un grup de camperols van proclamar el comunisme llibertari, als Fets de Casas Viejas (a Andalusia), i la guàrdia d'assalt va respondre matant vint-i-cinc persones, entre d'altres el dirigent seisdedos, cremat amb la seva familia. El govern d'Azaña estava condemnat.[2]

El 18 de gener de 1932 va haver-hi una primera revolta de l'Alt Llobregat. Els miners de Fígols, Sallent, Súria i Cardona van proclamar el comunisme llibertari: van abolir els diners, la propietat privada i l'autoritat de l'Estat. Els responsables van ser desterrats a Guinea i el govern va restablir l'ordre.[2]

Socialisme Utòpic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Socialisme utòpic

El socialisme utòpic és una tendència que vol ordenar la societat d'una manera col·lectiva, en oposició a les idees liberals que defensen les llibertats individuals com a norma suprema d'organització de les persones, malgrat els problemes socioeconòmics que aquest individualisme sol generar. El concepte de socialisme utòpic va ésser encunyat per Karl Marx per tal de definir les teories socialistes anteriors al marxisme, i que ell considerava un valuós però ineficaç intent de canviar la societat, enfront del qual va proposar el socialisme científic.

  • Col·lectivització: tendència d'ordenar la societat d'una forma col·lectiva com a norma suprema d'organització social. Petites colònies on els membres que hi participen ho comparteixen tot.
  • Socialització: Gestió dels béns, serveis i mitjans de producció per part de l'Estat.

Alguns socialistes utòpics són:

  • Claude-Henri de Rouvroy, Comte de Saint-Simon: D'origen aristòcrata, el seu punt de partida és trobar uns principis que ordenin la nova societat industrial. Creu que l'Estat ha de deixar de governar-se per militars i advocats, fent-ho les classes productores, com els obrers i els empresaris. Defensà la propietat privada, però també l'obligació de la seguretat social i la retribució de l'obrer d'acord amb el seu treball.
  • Charles Fourier: Fill d'un comercial, el punt de partida de la seva anàlisi és el caos a què se sotmet la societat industrial, del qual en deriva la infelicitat humana i la destrucció de les lleis de la naturalesa, causada per institucions com la família, la pàtria i la religió. Fourier buscà una solució d'harmonia i pau entre diferents tipus de persones en els seus falansteris, unes comunitats de convivència i producció en què la propietat sigui col·lectiva i les tasques rotatives. Entre 1600 i 1800 persones foren seleccionades d'acord amb la compatibilitat dels seus caràcters.
  • Pierre-Joseph Proudhon: Fill d'una família pagesa pobra, es pot considerar el teòric precursor de l'anarquisme i, en alguns casos, fins i tot de pre-marxisme. Considerà que la propietat era un robatori encobert, i que l'home només és lliure quan el mou el seu propi principi de raó, per la qual cosa mai acceptà un partit polític organitzat on les ordres sempre anessin de dalt a baix. També va defensar una organització territorial i social de tipus federal.
  • Robert Owen: Fou l'ànima d'un projecte innovador: la colònia tèxtil New Lanak, on tots els seus treballadors tenien part en els beneficis generats per la fàbrica. Aquesta colònia va ser la primera cooperativa de treballadors i a més gaudia de molts serveis dirigits a satisfer les necessitats dels obrers, com per exemple escoles amb els mètodes més moderns de l'època.

Aportacions britàniques al moviment obrer[modifica | modifica el codi]

Luddisme[modifica | modifica el codi]

L'any 1779, Ned Ludd, un obrer de la indústria tèxtil, va destruir les màquines de l'empresa on treballava, acusant-les de provocar atur. El parlament Britànic reaccionà amb duresa: va prohibir les associacions obreres i va sancionar aquest nou moviment amb la pena de mort. Malgrat això, aviat es difongué arreu d'Europa. A Catalunya, la primera acció luddista fou l'incendi de la fàbrica Bonaplata.

Sindicats[modifica | modifica el codi]

Un sindicat és una organització sorgida a Londres l'any 1720 que organitzava els obrers tèxtils amb una caixa de resistència, inscrivint els afiliats i mitjançant reivindicacions laborals. Varen aconseguir múltiples millores, com augment de sous i disminució de la jornada laboral. Aconseguiren la primera llei laboral, que consistia a reduir la jornada de treball dels nens a dotze hores. També van sorgir els primers líders obrers, que aconseguiren l'abolició de les combination laws i el descans als dissabtes. El 1832 s'aconseguí aprovar la llei dels burgs podrits; des d'ara podrien votar 800.000 britànics més, disminuïa les zones rurals i augmentaven les ciutats, cosa que significà el triomf de la mentalitat burgesa. Per aquestes dates es va aconseguir novament disminuir les jornades de treball dels infants, aquest cop de nou hores.

Cartisme[modifica | modifica el codi]

El cartisme és un moviment sorgit a Gran Bretanya pels volts de 1838 i que reivindicava millores laborals, drets polítics dels obrers i millores socials. Ben aviat, però, aquest moviment es dividí en dues parts: pacífics i violents; raó per la qual el 1848 va fracassar.

Socialisme revolucionari (marxisme-leninisme)[modifica | modifica el codi]

El socialisme revolucionari, o marxisme-leninisme, és un terme genèric que s'utilitza per a un conjunt de diverses branques diferents del pensament marxista amb orígens històrics al leninisme.

Karl Marx era fill d'un alemany que s'exilià a París, on va conèixer a Friedrich Engels, Bakunin i Proudhon. Va fundar un diari que aviat seria prohibit, i marxà a Bèlgica amb Engels. Poc abans d'esclatar la revolució de 1848 publicà el Manifest comunista, després fou expulsat de Bèlgica, i tornà a Alemanya per a intentar atraure la burgesia a les seves idees. En 1865 s'instal·là a Londres, a un dels barris més marginals, i hi va escriure "El capital", on explica la teoria sobre el procés de transformació del sistema capitalista al socialista.

Anarquisme[modifica | modifica el codi]

Article principal: Anarquisme

L'anarquisme és una teoria revolucionària que rebutja qualsevol mena d'autoritat imposada, tant de l'Estat com de la religió. Reivindica la supressió de l'activitat privada mitjançant la col·lectivització, ja que, segons aquesta ideologia, la societat es pot autogestionar o dirigir-se a si mateixa mitjançant l'acció directa. Considera que l'educació és una de les eines principals de transformació social. Bakunin fou el principal teòric del moviment anarquista, que portaren a la pràctica Proudhon i Owen entre d'altres. De la fusió de l'anarquisme i el sindicalisme va néixer l'anarcosindicalisme.

Primera Internacional[modifica | modifica el codi]

A Londres, el 1864, els representants de les delegacions obreres de diferents països van organitzar la Primera Internacional o AIT (Associació Internacional de Treballadors). Karl Marx fou l'encarregat d'escriure el manifest inaugural i els estatuts, i va incloure-hi aspectes fonamentals del seu pensament:

Bakunin va ingressar-hi el 1868. Diversos símbols de la lluita obrera, com ara la celebració del Primer de Maig i l'himne "La Internacional" provenen de la Primera Internacional.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya. Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 25.
  2. 2,0 2,1 2,2 Cent anys de CNT, de Pau Lanao i Carme Vinyoles, a la revista Presència (pàgs. 6 a 13), número 2003, del 16 al 22 de juliol de 2010. (català)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Robert N. Stern, Daniel B. Cornfield: The U.S. labor movement:References and Resources, G.K. Hall & Co, 1996
  • John Hinshaw i Paul LeBlanc (ed.): U.S. labor in the twentieth century : studies in working-class struggles and insurgency, Amherst, Nova York: Humanity Books, 2000.
  • Philip Yale Nicholson: Labor's story in the United States, Filadelfia, Pa. : Temple Univ. Press 2004 (Series ‘Labor in Crisis’), ISBN 1-59213-239-1.
  • Beverly Silver: Forces of Labor. Worker's Movements and Globalization since 1870, Cambridge University Press, 2003, ISBN 0-521-52077-0.
  • St. James Press Encyclopedia of Labor History Worldwide, St. James Press, 2003, ISBN 1-55862-542-9.
  • Lenny Flank (ed): IWW: A Documentary History, Red and Black Publishers, St Petersburg, Florida, 2007, ISBN 978-0-9791813-5-1.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Moviment obrer Modifica l'enllaç a Wikidata