Miquel de Giginta i Oms
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1538 (Gregorià)  Perpinyà |
| Mort | segle XVI Perpinyà |
| Activitat | |
| Ocupació | religiós, escriptor |
Miquel de Giginta i Oms (Perpinyà, ca 1538 - Perpinyà, després de 1587) va ser un religiós i escriptor rossellonès, que proposà reformes socials per a ajudar les persones desfavorides.
Biografia[modifica]
Membre d'una important família nord-catalana, era fill de Francesc de Giginta i Mestre i el 1568 rebé un benefici eclesiàstic sobre Santa Eulàlia de Millars. Obtingué el títol de batxiller en dret per la universitat de Perpinyà i esdevingué canonge i vicari general d'Elna. Davant de l'augment de casos de pobresa i desempar que constatà a la societat, proposà [1] la creació de cases d'acollida que permetessin de controlar la mendicitat i alhora regenerar-ne els ocupants. Amb aquesta finalitat, va ser autor de textos d'ascetisme i de teologia moral relacionats amb l'assistència als desfavorits, que escrigué en castellà per adreçar-los a altes personalitats de Castella i de Portugal. El 1576 presentà a les corts de Castella un Memorial sobre el cuidado de los pobres [nt 1] on es declarava partidari[2] d'una "llibertat vigilada" en residències especialitzades sostingudes per la caritat dels particulars. En viatges per Espanya i Portugal materialitzà les seves propostes promoguent [3] la fundació d'hospitals i cases de misericòrdia a Toledo, Madrid, Granada i Barcelona [nt 2] que, si bé inicialment trobaren una certa resistència, constituirien un model que se seguí aplicant durant molts anys.
Els seus germans grans van ser Antoni [nt 3] i Onofre [nt 4]
Obres[modifica]
- Giginta, Miguel. Tratado de remedio de pobres. Coimbra: Antonio de Mariz Impressor y Librero de la Vniuersidad, 1579.
- Edició moderna: Giginta, Miguel de (autor); Santolaria Sierra, Félix. Tratado de remedio de pobres. Barcelona: Ariel - Edicions de la Universitat de Barcelona, 2000 (col. Historia). ISBN 843446621X.
- Giginta, Miguel, canónigo de Elna. Tratado intitvlado Cadena de Oro. Perpiñan: Sanson Arbus, 1584.
- Exhortación a la compassión con los pobres. Madrid: s.n., 1584.
- Edicions també a Saragossa; i ? Barcelona 1583
- Atalaya de Caridad. Zaragoza: Simon de Portonaris, 1587.
- Discurso en preuva de que el glorioso martir s. Lorenço fue cardenal de la sant iglesia de Roma. Zaragoza: Lorenzo de Robles y Diego de Robles, 1588.
Bibliografia[modifica]
- Pagès, Alexandre (director). Giginta. De la charité au programme social. Perpinyà: Presses universitaires de Perpignan, 2013 (coll.Études). ISBN 978-2-35412-173-0. [nt 5]
- Cavillac, Michel (president). Giginta : Colloque international, Elne, Ancien evêché, 26 et 27 octobre 2007. Elne: Elne Ville d'Art, 2007.
- Quéralt, Jacques; Henric, Jean Michel (editors). Miquel de Giginta, Chanoine d'Elne = Miquel de Giginta, Canónigo de Elna [actes del col·loqui de Perpinyà, 5 i 6 de juliol del 2003]. Perpinyà: Les Estivales de Perpignan, 2003 (coll. Les Tertulias des Estivales de Perpignan).
- Quéralt, Jacques. Une figure du XVIe siècle. Giginta, le chanoine des pauvres. A: Hospitalités du XIIe siècle à nos jours - février-novembre 1993, Hospice d'Ille sur Tet. Ille sur Tet: Centre d'art sacré, 1993, p. 20-24.[Enllaç no actiu]
Notes[modifica]
- ↑ El Memorial sobre el cuidado de los pobres posteriorment s'integrà en el Tratado de remedio de pobres, publicat el 1579
- ↑ A Barcelona, la inspiració de Giginta impulsà la fundació d'un asil de pobres, que dugué a terme el 1581 el capellà Diego Pérez de Valdivia amb l'ajuda del Consell de Cent, asil que posteriorment esdevindria la Casa de Misericòrdia de Barcelona [4]
- ↑ Antoni de Giginta (primera meitat del segle xvi - 1578) era professor de dret a la universitat de Perpinyà el 1560 i, en morir el seu pare el 1569, el reemplaçà com a canceller de la institució. El 1573 era cavaller de l'orde de Sant Jaume de l'Espasa [5]
- ↑ Onofre de Giginta (primera meitat del segle xvi - 9 de maig del 1594) es doctorà en dret a la universitat de Perpinyà. Al 1575 en fou nomenat degà de la facultat de dret i, en morir el seu germà Antoni el 1578, el substituí com a canceller de la institució. Membre de l'orde benedictí, va ser escollit abat de Sant Martí del Canigó [6] el 8 de juliol del 1577 -càrrec que retingué fins a la mort, el 1594- i, en aquesta dignitat, visqué el 1592 la butlla del papa Climent VII que unia a Sant Martí els priorats de Sant Esteve del Monestir, del Mas de la Garriga i de la Mare de Déu de Mugadons [7]
- ↑ Giginta. De la charité au programme social conté les ponències:
* Rebardy-Julia, Emmanuelle. L'évêché d'Elne au temps de Giginta.
* Alvar Ezquerra, Alfredo. Más sobre Giginta en la corte del rey católico.
* Bruneel, Claude. La réforme de l'assistance dans l'espace belge au XVIe siècle.
* Cavillac, Michel. Miquel Giginta et la délinquance urbaine.
* Gutton, Jean-Pierre. Education et préoccupations sociales au XVe siècle.
* Santolaria Sierra, Félix. Aproximación a las fuentes de Miguel de Giginta.
* Fraile Pérez de Mendiguren, Pedro. El espacio en la reforma asistencial de Miguel de Giginta.
* Bonastra, Quim. Las formas de la reforma asistencial.
* García Molina, José. Miguel de Giginta.
* Montoya, Manuel. Les damnés de la terre.
* Pagès, Alexandre. Figures de pauvreté et sociogenèse des politiques sociales.
* Queralt, Jaume. Miquel Giginta (ca 1534-ca 1588), réformateur social.
Referències[modifica]
- ↑ «"El hecho social de la pobreza en el siglo XVI", per Carmen Alemán Bracho, al web de la UNED» (en castellà). [Consulta: 1r desembre 2014].
- ↑ Cabrera Cabrera, Pedro José. Huéspedes en el aire. Sociología de las personas sin hogar en Madrid. Madrid: Universidad Pontificia de Comillas, 1998 (col. Política, trabajo y servicios sociales, 7). ISBN 8489708320.
- ↑ «Miquel de Giginta i Oms». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Arrizabalaga, Jon; Martínez Vidal, Àlvar; Pardo Tomás, José. La salut en la història d'Europa. Catàleg de l'exposició Abril-Maig 1999. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1999, p. 12.
- ↑ Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914. (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978) p. 241
- ↑ Puiggari «Notices sur l'ancienne abbaye de Saint-Martin-de-Canigó». Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 7, 1848, pàg. 172.
- ↑ Capeille Dictionnaire... (1914) p. 223