Raimon Galí i Herrera

Raimon Galí i Herrera (Barcelona 1917 - 2005) és un escriptor català, fill del pedagog Alexandre Galí i Coll, germà de Jordi Galí i Herrera, de la pianista Maria Galí i Herrera i del pintor Francesc Galí i Herrera. Estudià filosofia i lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona i fou membre de Palestra.

Durant la guerra civil espanyola ingressà a l'Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya, hi assolí el grau d'oficial i lluità amb el Xè Cos d'Exèrcit de la República. El 1939 s'exilià a França, Cuba i finalment a s'establí a Ciutat de Mèxic, on estudià a l'Escola Nacional d'Antropologia i Història de 1940 a 1944. Membre destacat de la Comunitat catalana de Mèxic, col·laborà en la revistes dels exiliats catalans Full Català i Quaderns de l'Exili. També es dedicà també a l'arqueologia, col·laborant amb Pere Bosch i Gimpera i publicà l'article La orientación de los monumentos de Tula.

El 1948 tornà a Catalunya i s'integrà en la resistència activa cultural;i fou un dels inspiradors del grup de joves anomenat CC (Crist Catalunya), protagonistes del primer activisme antifranquista a començaments dels anys 1950, i també de l'Acadèmia de Llengua Catalana de la Congregació Mariana. Com a bona part dels nacionalistes catòlics catalans, era influït per Charles Péguy i Antoine de Saint-Exupéry, i com ells exhortà al voluntarisme, la disciplina i l'esperit de servei, fomentant l'escoltisme (serà membre del Consell General de la Institució Catalana d'Escoltisme (Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya) . Col·laborà esporàdicament en diaris i revistes, i participà en diverses edicions de la Universitat Catalana d'Estiu. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Obres [modifica]