Sant Climent de Taüll

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Climent de Taüll
Localització: Taüll, la Vall de Boí (Alta Ribagorça)
Coordenades: 42° 31′ 03″ N, 0° 50′ 55″ E / 42.517481,0.848661Coord.: 42° 31′ 03″ N, 0° 50′ 55″ E / 42.517481,0.848661
Construït: segles xi
Estil: Romànic
Administrador: Bisbat d'Urgell, arxiprestat del Pallars Jussà
Patrimoni de la Humanitat
Tipus: Cultural
Criteris: (ii)(iv)
Declaració: 2000 (24a sessió)
Part de: Esglésies romàniques catalanes de la Vall de Boí
Identificador: 988
Bé Cultural d'Interès Nacional
Tipus: Monument històric
Declaració: 03/06/1931
Identificador: BCIN: 76-MH (IPA: 80)
BIC: RI-51-0000692
Sant Climent de Taüll situat respecte Catalunya
Localització a Catalunya

Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Barruera. És a l'entrada sud-oest del nucli vell de Taüll, a ran de la carretera L-501. No és gaire lluny de la de Santa Maria de Taüll, que es troba en el centre del poble.

Història[modifica | modifica el codi]

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

El primer esment específic de l'església és del 1123: el 10 de desembre fou consagrada per Sant Ramon, bisbe de Roda,[1] just un dia abans de consagrar Santa Maria de Taüll, església amb la qual compartí parroquialitat durant gairebé tota l'edat mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, que fou, possiblement, la primitiva parròquia. La data de consagració consta en una pintura mural romànica a l'interior mateix de l'església.

De tota manera, Sant Climent sembla l'intent, fallit, dels senyors d'Erill d'establir un nucli monàstics a la vall.

A la Baixa Edat Mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall.

El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas.[2]

Descripció[modifica | modifica el codi]

L'exterior[modifica | modifica el codi]

L'església[modifica | modifica el codi]

Planta

És de planta basilical amb tres naus, un absis i dues absidioles, més una torre situada a la façana meridional cap a l'orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera. L'estructura de l'edifici és rústica, amb la pedra dels murs sense tallar. Aquests no tenen finestres, i són els seus vans les portes, la de migdia i l'occidental (més la que dóna accés a la torre). La construcció de la coberta és molt primitiva i rústica. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d'on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d'ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L'aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica.

En els absis s'aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L'absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris com el que s'ha vist en algunes de les columnes de l'interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d'ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.

El campanar[modifica | modifica el codi]

El campanar

La torre campanar és quadrada i està exempta, encara que edificada molt a prop del gruix de l'edifici, a l'angle del mur sud, al costat de la capçalera. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior.

Detall de la façana nord, amb restes de decoració pictòrica

Consta de sis pisos i a les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al primer pis hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. A la resta de pisos varia el nombre de finestres, separades per columnetes. Els seus capitells estan disposats perpendicularment al mur de la torre.

Els tres últims pisos porten a manera d'imposta una decoració com la dels absis. Al fris superior hi ha incrustacions de ceràmica i amb un color diferent del de la pedra. A tots els pisos, però, es repeteix el mateix grup de cinc arcs cecs, i entre cada nivell es troba un fris de dents de serra. Completava la decoració exterior una decoració pictòrica, que està gairebé del tot desapareguda; en queden algunes restes a la cara nord del campanar, la menys afectada per la llum solar.

Una curiositat, que alguns han interpretat de maneres diverses, és que aquest campanar, el de Sant Joan de Boí i el de Santa Eulàlia d'Erill la Vall estan perfectament alineats.

L'interior[modifica | modifica el codi]

Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l'exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra amalgamada. Algunes surten directament des de la roca, mentre que d'altres s'assenten sobre una base molt simple. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d'exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s'assenten els arcs. Al capdamunt, s'eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.

La capçalera està composta per un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En aquest cas s'ha fet servir la volta. En les arcuacions i finestres s'observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.

La seva planta de basílica perfecta amb tres naus contrasta amb el sostre de fusta, construcció ja passada de moda i substituïda a l'època per la volta de pedra. Això es podria considerar com un fet anacrònic.[3] Per altra banda, la decoració llombarda de l'exterior situa l'església en una modernitat que s'havia estès ja per les regions italianes de Màntua i Verona.[4]

Pintures murals[modifica | modifica el codi]

En el seu origen tota l'església va estar revestida amb decoració policromada, les parets de les naus, l'absis, i les columnes. S'han conservat a través dels segles les pintures de l'absis central, d'una de les absidioles i de les claus dels altres arcs. Aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d'Art de Catalunya per protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i exportació als Estats Units. Les de l'absis central van ser reproduïdes in situ, amb una còpia exacta. Els artistes són anònims, però el mestre que va pintar l'absis central és reconegut al món artístic com el mestre de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l'ús a l'època. L'altre pintor continuador de l'obra a les absidioles és de menor categoria.[5]

L'absis central[modifica | modifica el codi]

Detall del Pantocràtor. Reproducció que es mostra a Taüll.
Pantocràtor. Original conservat al MNAC

Tota la closca de l'absis central (de 4 m. de diàmetre) estava recoberta de pintures murals que es conserven en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Representen el Pantocràtor posat en una màndorla perlada, assegut en una franja transversal que està decorada amb dibuixos vegetals. A l'altura de les seves espatlles estan dibuixades les lletres gregues Α i Ω, com a símbols del principi i el fi. El Crist en Majestat està en actitud de beneir amb la seva mà dreta, mentre que a l'esquerra sosté un llibre obert, el llibre de les escriptures, en el qual pot llegir-se: «Ego sum lux mundi», que significa: Jo sòc la llum del món. Es tracta d'una de les pintures romàniques més importants d'Europa.[2][6]

Està vestit amb una túnica grisenca i embolicat amb un mantell blavós. Els seus peus nus descansen sobre una semiesfera, sortint de la màndorla. Al seu voltant es veuen quatre àngels que porten els atributs dels quatre evangelistes i dos serafins de sis ales, en les quals s'han dibuixat sis ulls.[7]

La zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan dibuixades les figures de la Mare de Déu i cinc apòstols, sota arcs rebaixats que recolzen sobre capitells foliats. La Mare de Déu està vestida amb una túnica blanca i un mantell blau.

Les claus dels arcs[modifica | modifica el codi]

A l'arc triomfal està representat l'Anyell amb el dibuix de la creu, en la cara del qual torna a repetir-se el símbol dels ulls (com a visió apocalíptica).[8] A la clau de l'altre arc es veu representada la mà divina que beneeix sortint d'un cercle. En una altra clau es conserva la figura del patriarca Jacob i la de Llàtzer amb el seu gos, a la porta del ric avar Epuló.

Data de fundació en una columna[modifica | modifica el codi]

Inscripció original

Es conserva també un fragment escrit en una de les columnes, on apareix la data de consagració de l'església:

«Anno ábside incarnacione
Domini MCXXIII IIII idus decembris
Venit Raimundus episcopus Barbastre
Nsis et consacravit hanc ecclesiam in honore
Sancti Clementis Martiris et ponens reliquias
In altare sancti Cornelii Episcopi et Martiris
»

Frontal d'altar[modifica | modifica el codi]

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva també el frontal d'un altar procedent de Sant Climent de Taüll, obra del segle XIII. Les seves escenes estan dedicades a la vida d'aquest sant; la narració es divideix en dues zones, superior i inferior. A la zona superior es pot veure el sant convertint Teodora (en contra de la voluntat del seu marit Sisini, cortesà de Nerva) i l'escena de la invenció de la font de la vida assenyalada per l'Anyell. A la zona inferior hi ha les escenes del judici de Climent davant de l'emperador Trajà i el martiri,[9] així com el miracle de l'arca marmòria que emergeix amb el nen viu després d'haver estat bastant temps tancat. El marc i el fons de la decoració són en relleu, en estuc.

Talles de fusta policromades i altres objectes[modifica | modifica el codi]

Actualment es pot veure a l'interior de Sant Climent de Taüll la imatge restaurada del Crist Salvador coronat i en majestat (assegut en un tron). Aquesta talla, datable al segle XIII, devia formar part d'un frontal d'altar romànic, semblant al de Santa Maria de Taüll, on hi ha una figura de característiques similars.

Una altra imatge conservada a Sant Climent de Taüll és una imatge de la Mare de Déu amb el Nen a la falda, obra del segle XIII, la procedència de la qual no és del tot segura.

Encara, una altra imatge policromada que es conserva actualment en aquesta església és un Crist crucificat molt semblant a la imatge procedent de Santa Maria de Taüll que es conserva en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb la diferència que la creu que fa de suport en aquest cas sembla l'original. Tot duu a pensar que aquest Crist a la creu és el de Sant Joan de Boí que hom creia perdut.

També procedent de Sant Climent de Taüll és una lipsanoteca que es conserva el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MAC 37 927), policromada, que deu correspondre al segle XI, i un banc de presbiteri amb tres seients amb cofre a la part inferior, compartimentat i amb respatller i dosser. Es tracta d'un moble bastant voluminós, que devia utilitzar-se adossat a les parets laterals, fet amb fusta de pi, obra del segle XII. També es conserva en el Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Junyent, Eduard. Encuentro. Rutas románicas en Cataluña, 1996. ISBN 847490403X. .pàg. 103
  2. 2,0 2,1 Sàez, Anna. «La gran aventura dels Pirineus». Sàpiens [Barcelona], núm. 63, gener 2008, p. 26-31. ISSN: 1695-2014.
  3. En aquesta època, ja era normal l'ús de la volta de pedra. Es creu que va ser un compromís per tal de no alterar la tradició, arrelada tant a la vall de Boí com a d'altres valls pirinencs, dels dos vessants.
  4. Així ho constaten els estudis publicats per Joan Ainaud de Lasarte, director general de Museus de Barcelona de 1948 a 1985
  5. Es tracta del mateix autor de les pintures de l'església de Santa Maria, també a Taüll
  6. Hurtado, Joana. «Un 10 en Art». Time Out Cultura [Barcelona], núm. 006, 2 de gener de 2011, p. 70-77. ISSN 2014-010X.
  7. Isaïes 6,2. En una de les seves visions diu haver vist Déu Per sobre d'ell hi havia serafins. Cada un tenia sis ales: amb dues cobrien els seus rostres, amb dues cobrien els seus peus i amb dues volaven. En aquest cas la paraula peus és una forma discreta de referir-se als genitals
  8. Els 7 ulls són els set esperits de Déu enviats per tota la terra
  9. S'explica que l'emperador Trajà va ordenar que Climent fos llançat al mar lligat a una àncora de ferro, però la marea van anar retrocedint cada any dues milles, mostrant una capella construïda per voluntat divina que guardava els ossos del màrtir.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Climent de Taüll Modifica l'enllaç a Wikidata