Benet de Núrsia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Benet de Núrsia

Sant Benet a un fresc de Fra Angelico
abat i fundador
Nom secular Benedictus
Naixement 480 ca.
Núrsia (Itàlia)
Defunció 21 de març de 547 ca.
Montecassino
Enterrament Montecassino; 637: trasllat a Fleury; ca. 750: trasllat a Montecassino
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església Anglicana, Església Ortodoxa Oriental, protestantisme
Canonització antiga
Lloc de pelegrinatge

Abadia de Montecassino, amb la tomba (redescoberta en 1945)
Abadia de Saint-Benoît-sur-Loire, prop d'Orléans (França)

Sacro Speco, a Subiaco (Itàlia)
Festivitat 11 de juliol (traslació del cos; fins al 1969, era el 21 març, dia de la mort)] a l'Església Catòlica i l'Església Protestant; 14 de març al ritu bizantí (ortodoxs catòlics i orientals)
Fets destacables Pare d'Europa i patró d'Occident (1964)
Orde benedictins
Iconografia hàbit benedictí (negre)amb el llibre de la regla; corb; corb portant pa al bec; campana; vas o copa trencada; copa trencada amb serp (el verí); eina trencada; esbarzer; creu;
Patronatge Europa; Occident; Heerdt (Alemanya); Núrsia (Itàlia); arquitectes a Itàlia; bibliotecaris a Catalunya i Espanya; contra el verí; contra la fetilleria; enginyers civils; erisipel·la; escolars; Europa; febre; grangers; malalties del ronyó; malalties inflamatòries; membres d'ordes religiosos; monjos; moribunds; pagesos; servents que han trencat objectes de l'amo; espeleòlegs (1957); temptacions; treballadors del coure

Benet de Núrsia (Núrsia, Úmbria, 480Montecassino, Laci, 547) fou un patrici romà cristià, fundador de monestirs i autor de la Regula, que van donar origen a l'orde benedictí. Considerat com a pare del monaquisme occidental, és venerat com a sant per diverses confessions cristianes.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fresc al monestir de Subiaco, per Fra Angelico

De família noble de la regió romana de Núrsia, nasqué cap al 480 en aquesta ciutat umbra, fill d'Anici, capità general dels romans a la regió, i de Clàudia Abondantia Reguardati, noble. Quan la mare morí, Benet i la seva germana Escolàstica foren confiats a la dida Ciril·la. A dotze anys, Benet fou enviat a estudiar lletres i potser dret a Roma, però adonant-se de la vida libidinosa dels seus companys i, en general, de la mala vida a la ciutat, l'abandonà i decidí retirar-se a fer vida eremítica per lliurar-se a Déu.

A 17 anys, amb Ciril·la, es retirà a la vall de l'Aniene, prop d'Affile. Després, sol, visqué en una cova de Subiaco (prop de Tívoli), al mont Taleo (avui la cova forma part del Monestir del Sacro Speco). Hi visqué tres anys, fins a la Pasqua del 500. Llavors acceptà de guiar altres monjos, ja que havia estat elegit abat de Vicovaro. Pel rigor de la disciplina que hi va imposar, i per enveges, alguns monjos intentaren emmetzinar-lo i Benet tornà al seu retir de Subiaco.

Hi visqué durant trenta anys, predicant l'evangeli i, cada vegada més conegut a la comarca, acollint-hi els nombrosos deixebles que volien seguir-ne l'exemple. Per organitzar aquesta comunitat, creà tretze petits monestirs entorn de les ruïnes aprofitades de la vil·la imperial de Neró al costat del llac artificial que barrava l'Aniene. Cada comunitat tenia dotze monjos i un abat, tots sota la guia espiritual del mateix Benet. Tingué principalment dos deixebles, nobles romans, Maur i Plàcid que continuaren la seva tasca a Subiaco.

Entre 525 i 529, i després d'un nou intent, per part dels clergues de la zona, d'enverinament (amb un pa enverinat) i que els fossin enviades prostitutes per a temptar els monjos, Benet decidí de deixar Subiaco. Amb uns quants deixebles anà cap a Cassino, a mig camí entre Roma i Nàpols, on en un turó fundà un nou monestir, Montecassino l'any 529. Més endavant funda el monestir de Terracina i segurament un altre a Laterà.[1]

Montecassino i la Regula[modifica | modifica el codi]

Els deixebles anaren augmentant i per tal d'organitzar-los escriví, cap al 540, una regla, codi fonamental de vida monàstica, després seguit o imitat per bona part dels ordes monàstics occidentals. Partia dels precedents de Joan Cassià, Basili el Gran, Pacomi d'Egipte i Cesari d'Arle, a més de la Regula magistri anònima. Amb la regla organitzà la vida quotidiana, material i espiritual, dels membres de la comunitat.

Benet visqué a Montecassino la resta de la vida, ja tingut per una persona venerable i de vida santa. El consultaven i el veneraven bisbes i abats del sud d'Itàlia per les seves grans qualitats. L'any 546 sembla que va rebre la visita del rei got Tòtila al qual reprengué durament pels estralls comesos a tot Itàlia.

Hi morí el 21 de març de 547, Dijous Sant, després de sis dies de febre, i quaranta dies després de la mort de la seva germana Escolàstica de Núrsia, amb la qual fou sebollit a Montescassino. Segons una llegenda pietosa, morí dret, sostingut per dos monjos, amb els braços aixecats i pregant, després d'haver combregat i beneint els seus monjos.

El Sacro Speco (Santa Cova) de Subiaco, on Benet va retirar-se com a eremita
L'abadia de Montecassino, primera fundació de Benet
Cripta de Montecassino, amb la tomba de Sant Benet i Santa Escolàstica
Relíquies de Sant Benet a Saint-Benoît-sur-Loire
Església de l'abadia de Fleury
Església de Montecassino

Veneració[modifica | modifica el codi]

L'única biografia coneguda de Benet és la que li dedicà el papa Gregori I Magne en el llibre segon dels Diàlegs on narra molts fets meravellosos i miracles de la vida de Benet, probablement exagerats amb la intenció d'enaltir-ne la popularitat.[1]

Venerat com a sant, la família benedictina el celebra el 21 de març, aniversari de la seva mort. L'Església Catòlica Romana, que fins al 1964 en feia la festa aquell dia, el celebra des de llavors el dia 11 de juliol, aniversari de la traslació de les seves relíquies. Pau VI proclamà Benet com a sant patró protector d'Europa el 24 d'octubre de 1964. El 1958 navia estat declarat pare d'Europa i patró d'Occident. Joan Pau II el proclamà copatró d'Europa, amb els sants Ciril i Metodi. Els ortodoxos en celebren la festa el 14 de març (27 de març segons el calendari gregorià).

Enterrament[modifica | modifica el codi]

Montecassino i l'Abadia de Saint-Benoît-sur-Loire (anomenada de Fleury) (Loiret) s'han disputat durant segles la possessió de les seves relíquies, a banda d'altres relíquies petites repartides en diferents esglésies europees.

Montecassino havia estat destruït pels longobards cap al 580 i restà deshabitat fins al 718. Una expedició de monjos de Fleury anà cap al 653-660 a cercar-hi les restes del sant fundador i trobaren una làpida que interpretaren que les guardava: trobaren i portaren al seu monestir les restes de dues persones que consideraren Benet i la seva germana Escolàstica. Mentre que el cos de la santa fou dipositat a Le Mans, el de Benet anà a l'abadia de Fleury, que prengué el nom de Saint-Benoît-de-Fleury. Cap al 752-754, monjos de Montecassino, ja habitat, foren a Fleury per recuperar les restes del patró, amb l'autorització del papa Zacaries I i del rei Pipí el Breu. Segons la tradició francesa, un miracle del sant va fer que els monjos de Montecassino no se n'enduguessin més que una part petita.

El culte a Benet figura igualment al segle VIII a Montecassino, i segons altres estudiosos, el cos del sant mai no deixà aquest monestir: els de Fleury se n'haurien endut unes restes equivocades, ja que el sant s'havia fet sebollir a l'altar de Sant Joan Baptista, i no al lloc on foren trobades les restes traslladades. Les excavacions efectuades a Montecassino abans del 1947 donaren per resultat la descoberta del seu sepulcre original.

Avui dia, tant Montecassino com Saint-Benoît continuen defensant que el cos del sant és al lloc respectiu.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Benet sant». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]