Transcendència

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Transcendència (desambiguació)».

Transcendència (de transcendent, "separat de", antònim d'immanent, "junt amb") fa referència a allò que es troba més enllà d'un límit, límit que en aquest cas se sol considerar com "l'univers físic" o "món". Així, el concepte implica "anar enllà del que és natural", tant pel que fa al coneixement (per filòsofs com Kant el transcendent és fora del domini del coneixement) com a l'existència vital (introduint conceptes espirituals com els d'ànima o immortalitat).

Religió[modifica | modifica el codi]

Històricament, les religions abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islam) entenen la transcendència com una condició o estat que supera l'existència física i que en certa manera n'és fins i tot independent. Consideren que Déu, en tant que creador, és transcendent, és a dir que es troba a part o fora del que ha creat; aquesta concepció indueix doncs una noció de dualisme. A més, la transcendència s'atribueix no solament a l'ésser diví sinó també al seu coneixement: Déu supera l'univers però també supera el coneixement, trobant-se més enllà de les capacitats de la ment humana.

Tot i així, transcendència i immanència no són sempre exclusives: en les tradicions religioses panteistes o monistes s'afirma que la divinitat o el principi únic creador es troba tant més enllà com a dins de l'univers físic (com ho contemplen el concepte hinduista del Braman o aquell xinès del Dao). Diverses branques d'aquests corrents de pensament consideren, a més, que hom pot fer l'experiència del transcendent (per exemple el ioga o la gnosi).

Filosofia[modifica | modifica el codi]

Des d'un punt de vista filosòfic no s'ha de confondre transcendència i transcendental. Aquest darrer terme, a part de tenir un significat propi en la lògica medieval, pren el seu sentit fonamental en la filosofia de Kant. Per a aquest autor el "transcendental" vol dir que és "fora de", "a part de" i "previ a" l'experiència. D'aquesta manera contraposa el que és empíric al que és transcendental, considerant que el que pertany a aquest darrer àmbit roman fora de tota experiència possible (vegeu idealisme transcendental i jo transcendental o subjecte transcendental).

Així, per exemple, Kant considera que l'espai i el temps, en tant que condicions prèvies a qualsevol experiència sensorial (ja que tota experiència es dóna en l'espai i en el temps), són condicions transcendentals de la sensibilitat. No podem tenir experiències fora de l'espai o del temps, però tampoc podem experimentar l'espai en si mateix fora de l'espai o tenir experiències del temps fora del temps.

De tota manera, de totes les condicions transcendentals, la més important és el jo, ja que tot el que "jo" sento, conec, recordo, experimento, etc., es dóna en aquest "jo" que és condició prèvia de tota experiència i, per tant, segons la definició, és transcendental.

No és casual, doncs, que la filosofia moderna comenci amb el "jo penso" (cogito, ergo sum) de Descartes, prossegueixi amb el pensament de Kant, l'idealisme de Fichte, Schelling i Hegel i es desplegui amb la crisi del jo i del subjecte en l'època contemporània amb l' estructuralisme de Foucault o Deleuze, per exemple, o amb el postmodernisme.