Friedrich Schelling

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling

Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling (Leonberg, Baden-Württemberg, 27 de gener de 1775 - Ragaz, 20 d'agost de 1854), va ser un filòsof alemany, un dels màxims exponents de l'idealisme i de la tendència romàntica alemanya.

Inicis i formació[modifica | modifica el codi]

Va nàixer el 27 de gener de 1775 a Leonberg, (Württemberg), fill d'un pastor protestant, professió arrelada en la seua família. Son pare gaudia de cert renom, ja que havia realitzat escrits sobre teologia, i posseïa gran cultura i profunds coneixements de les llengües semítiques. Cap a l'any 1777, al monestir de Bebenhausen, son pare va esdevenir predicador i pastor del Seminari Superior. En aquest lloc és on Schelling va iniciar els seus primers estudis, finalitzant-los brillantment, amb una anticipació de dos anys amb respecte dels seus altres companys.

Als vuit anys va començar l'estudi de la literatura clàssica. El 1785 va traslladar-se a l'escola de Nürtingen, per a estudiar, sobretot, llatí. Però prompte va haver d'abandonar aquesta escola perquè no tenia un nivell adequat per a ell, tenint així que tornar al seminari de Bebenhausen i prendre les classes amb alumnes majors que ell. La seua precoç maduresa intel·lectual va ser causa d'admiració entre els seus professors, entre els qui es trobava Reuchlin, que era el seu professor de grec. A la tardor de 1790 va ingressar, amb només setze anys d'edat, en el famós seminari de Tubinga, on va tenir com a condeixebles a Friedrich Hölderlin i Hegel, majors que ell. Es va dedicar inicialment a la teologia, a l'exegesi i a les llengües antigues. Més tard va nàixer la seua sobtada passió per la filosofia.

El seminari tenia una política de caràcter conservador i feudal, i amb un ambient influït per una tradició teosòfica-mística que tenia les seues bases en el renaixement. Tot i que aquest institut intentava mantenir un control dels estudis i les tendències i idees polítiques dels seus alumnes, aquests llegien, d'amagat, autors que no estaven permesos, com era el cas de Kant, Lessing, Rousseau, Schiller i Herder; gràcies a aquestes lectures els estudiants van poder realitzar una crítica dels coneixements tradicionalment acceptats.

Vida del filòsof[modifica | modifica el codi]

L'any 1792 es va graduar amb una tesi sobre l'origen del "mal" humà, on tractava de trobar una explicació històrica del mal, proposant que la humanitat, en l'origen, va viure en una època feliç, i que a causa d'una caiguda es va donar origen a la infelicitat. A més, en aquesta obra ja es troben algunes idees del futur moviment romàntic.

El 1793 va realitzar un segon treball, ara sobre l'estudi dels mites, cercant la seua essència i la seua funció dins de les cultures primitives. Va definir el mite com una forma molt particular de filosofar que du a terme l'home poc evolucionat, per a després arribar a l'abstracció i a la conceptualització.

Una breu estada a Dresden i a Leipzig (1795) el va introduir al cercle del primer romanticisme, i va experimentar un sentiment romàntic a favor de la naturalesa, a més de realitzar estudis en matemàtiques, ciències naturals i medicina.

En aquest mateix any va passar una temporada amb la seua família i va prendre la decisió de deixar el seminari, de la mateixa manera que els seus companys i amics Hegel i Hölderlin.

També es va orientar cap a l'estudi del dret i de les ciències. Residia generalment a Leipzig, però començava a entaular relacions a Jena, que llavors era la pàtria dels intel·lectuals.

La seua reputació va començar a créixer, havia cridat l'atenció des de les seues primeres obres publicades (1792), i a proposta de Fichte ("Schelling veia en ell el defensor de la causa de la llibertat i l'home que havia portat al seu perfeccionament la filosofia kantiana, i considerava que era el campió de la lluita contra la corrupció del vertader esperit crític, que s'havia dut a terme en els ambients dogmàtics de Tubinga") i de Goethe, va ser nomenat professor a la Universitat de Jena. L'any següent Fichte va abandonar Jena a causa d'una acusació d'ateisme realitzada en contra seua, i Schelling el va substituir; als 23 anys va prendre possessió de la càtedra de Filosofia a la ciutat intel·lectual més important del moment: Jena.

Schelling es va enamorar de Caroline Schlegel (esposa de A. W. Schlegel), dotze anys major que ell. Va entaular amistat amb Schiller i Goethe.

Al gener de 1801 li va arribar una ajuda en la seua carrera intel·lectual en la persona del seu antic company Hegel, amb qui editarà el Diari crític de filosofia. En aquest mateix any Schelling va donar un gir crucial en el seu pensament, ja que es va apartar obertament de l'idealisme subjectiu de Fichte.

De 1798 a 1803 es du a terme la seua maduració intel·lectual, anys "en què Schelling es dedica a introduir la naturalesa en l'idealisme fichteà del jo."

Apogeu[modifica | modifica el codi]

L'any 1803 va publicar el Sistema de l'Idealisme Transcendental. Ara canvia de perspectiva i posa l'èmfasi, no ja en la naturalesa, sinó en el jo. Hom considera aquesta obra com la més sistemàtica i acabada de la seua primera producció filosòfica. Després, en poc de temps, va canviar una altra vegada d'etapa i va desenvolupar el que denominarà la filosofia de la identitat, on "l'èmfasi que abans s'havia posat respectivament en la naturalesa i en el jo es posa ara en un absolut indiferenciat, arrel comuna d'ambdós."

En 1805, una vegada divorciat, es va casar amb Caroline Schlegel. Schelling continuava amb els seus estudis de ciències naturals, i el mateix any es va graduar en medicina per la Universitat de Landshut. L'any 1809 va ser reclamat a Munic, on Maximilià I havia fundat l'Acadèmia de Ciències de Munic, en la que va entrar com a membre i després secretari. Maximilià I va erigir de seguida una Acadèmia de Belles Arts, de la que Schelling va ser secretari perpetu.

El setembre de 1809 va morir Caroline. A conseqüència de la mort de la seua esposa, Schelling va canviar les seues idees fonamentals, trencant gradualment amb l'idealisme i obrint el seu pensament al problema de la llibertat i a un nou punt de vista filosòfic – teològic, amb el seu llibre "Investigacions filosòfiques sobre l'essència de la llibertat humana i els objectes que s'hi relacionen".

Tres anys després, el 1812 va tornar a casar-se, ara amb Paulina Gotter.

L'any 1820 es va traslladar a Erlangen on es va dedicar a donar lliçons públiques durant quasi 7 anys. El 1827 va tornar a Munic per a donar classes en la nova Universitat, on abans es trobava la de Landshut. En aquesta ciutat va ser lloat pel rei de Baviera Lluís I, qui el va nomenar "president de l'Acadèmia, conservador de col·leccions públiques i conseller privat". El rei també el va ennoblir amb el títol de Von Schelling.

El 1841 va ser cridat a Berlín pel rei Frederic Guillem IV de Prússia, per fer-se càrrec de la càtedra que havia sigut de Hegel, mort deu anys abans. Precisament s'esperava d'ell que combatera Hegel i el seu panteisme. Hi va donar lliçons sobre Filosofia de la mitologia i Filosofia de la religió. Entre els seus oients s'hi van trobar tres joves que arribarien a ser molt importants: Søren Kierkegaard, Mikhaïl Bakunin i Friedrich Engels; sense esmentar a tot el medi intel·lectual més important de Berlín.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Va continuar amb l'ensenyament fins a 1845. Els seus últims anys van transcórrer a Berlín, cada vegada més oblidat, entre l'atenció de les seues malalties, els consols familiars, les sessions acadèmiques i la preparació dificultosa de la filosofia racional, destinada a coronar l'edifici del sistema. Va morir el 20 d'agost de 1854 a Ragaz, Suïssa.

Etapes de la seva filosofia[modifica | modifica el codi]

La primera d'elles, que es correspondria amb la seva joventut influïda per Fichte, estaria entorn del 1795, any que publica Del Jo com principi de la filosofia o Sobre allò incondicionat en el saber humà (Vom Ich als Princip der Philosophie oder über das Unbedingte im menschlichen Wissen), probablement l'escrit més rellevant d'aquesta fase inicial de la seva producció filosòfica. Distingiríem, a més, una segona etapa on el seu interès se centra en la filosofia de la natura i que s'inicia al voltant de 1796, quan es trasllada a estudiar a la Universitat de Leipzig. En 1800 se situa el període on exposa la seva filosofia transcendental i l'obra representativa d'aquesta fase és el Sistema de l'idealisme transcendental (System des transzendentalen Idealismus), un dels seus llibres més importants i aconseguits, tant en la forma com en el contingut. Posteriorment vindria la fase anomenada de la identitat, que arribaria fins a 1809, data en la qual s'inicia una època coneguda com de la llibertat, amb la publicació de les Investigacions filosòfiques sobre l'essència de la llibertat humana i els objectes amb ella relacionats (Philosophische Untersuchungen über das Wesen der menschlichen Freiheit und die damit zusammenhängenden Gegenstände). Finalment podríem parlar de dues fases més; la primera d'elles la situaríem en els anys on es redacten les diverses versions de Les edats del món (Die Weltalter) (1811-1815), i la segona estaria dominada per la distinció entre filosofia positiva i filosofia negativa, arribant fins a 1854, any de la mort d'aquest pensador.

Cites[modifica | modifica el codi]

  • Der Anfang und das Ende aller Philosophie ist - Freiheit!: (El principi i el fi de tota la filosofia és: la llibertat, 1795)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres completes[modifica | modifica el codi]

  • Sämtliche Werke, ed. de K. F. A. Schelling, J. G. Cotta, Stuttgart, 1856-1861.
  • Schellings Werke, ed. de M. Schröter, C. H. Beck, München, 1927-1965.
  • Historisch-Kritische Ausgabe, ed. de H. M. Baumgartner i altres, Frommann-holzboog, Stuttgart, des de 1976 (en edició).

Altres edicions d'obres de Schelling[modifica | modifica el codi]

  • Die Weltalter. Fragmente. In den Urfassungen von 1811 und 1813, ed. de M. Schröter, C. H. Beck, München, 1946.
  • Initia philosophiae universae. Erlanger Vorlesung WS 1820/21, ed. de H. Fuhrmans, H. Bouvier u. Co., Bonn, 1969.
  • Stuttgarter Privatvorlesungen, ed. de M. Vetö, Bottega d'Erasmo, Torino, 1973.
  • Das Absolute und die Wirklichkeit in Schellings Philosophie: mit der Erstedition einer Handschrift aus dem Berliner Schelling-Nachlaß, ed. de B. Loer, Walter de Gruyter, Berlín, 1974.
  • Schellingiana Rariora, ed. de L. Pareyson, Bottega d'Erasmo, Torino, 1977.
  • System der Weltalter. Münchener Vorlesung 1827/28 in einer Nachschrift von Ernst von Lasaulx, ed. de S. Peetz, Klostermann, Frankfurt, 1990.
  • Philosophische Entwürfe und Tagebücher (1809-1813). Philosophie der Freiheit und der Weltalter, ed. de H. G. Sandkühler i altres, Felix Meiner, Hamburg, 1994.
  • ‚Timaeus’ (1974), ed. de H. Buchner i H. Krings, Frommann-holzboog, Stuttgart-Bad Cannstatt, 1994.

Cartes i documents[modifica | modifica el codi]

  • Aus Schellings Leben in Briefen (3 vols.), ed. de G. L. Plitt, Hirzel, Leibzig, 1869-1870.
  • Briefwechsel mit Niethammer von seiner Berufung nach Jena, ed. de V. G. Dammköhler, Felix Meiner, Leibzig, 1913.
  • Schelling und Cotta. Briefwechsel 1803-1849, ed. de H. Fuhrmans y L. Lohrer, Ernst Klett Verlag, Stuttgart, 1965.
  • Fichte-Schelling Briefwechsel, ed. de W. Schulz, Surhkamp, Frankfurt am Main, 1968.
  • Briefe und Dokumente (2 vols.), ed. de H. Fuhrmans, Bouvier, Bonn, 1962-1973.
  • Schelling im Spiegel seiner Zeitgenossen (3 vols.), ed. de X. Tilliette, Bottega d'Erasmo, Torino-Milano, 1974-1988.
  • Philosophische Entwürfe und Tagebücher (1809-1813). Philosophie der Freiheit und der Weltalter, ed. de H. J. Sandkühler, L. Knatz y M. Schraven, Felix Meiner Verlag, Hamburg, 1990.

Bibliografies[modifica | modifica el codi]

  • BAUMGARTNER, H. M. y KORTEN, H., «Bibliographische Hinweise», Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, C. H. Beck, München, 1996.
  • SANDKÜHLER, H. J., Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, Metzler, Stuttgart,1970, pp. 24-41.
  • SCHNEEBERGER, G., Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling. Eine Bibliographie, Francke, Bern, 1954.
  • VETÖ, M., «Bibliographie», Le fondement selon Schelling, Vrin, Paris, 1977, pp. 615-636.
  • ZELTNER, H., Schelling-Forschung seit 1954, Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Darmstadt, 1975.

Traduccions al català[modifica | modifica el codi]

Sistema de l'idealisme transcendental, Edicions 62, Barcelona, 2002. Traducció i edició a cura de F. Perenya Blasi i M. Nebot Querol.

Bibliografia en català[modifica | modifica el codi]

  • AUGUSTO, Roberto, «La filosofia de la natura de F. W. J. Schelling», Col·loquis de Vic VIII. La Natura, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2004, pp. 68-70 (vegeu enllaços).
  • ― «La intersubjectivitat en Schelling i Hegel», Pensar l'alteritat, La Busca edicions, Barcelona, 2005, pp. 165-181 (vegeu enllaços).
  • ― «La crítica de Schelling a l'idealisme i a la filosofia de Hegel: la distinció entre filosofia positiva i filosofia negativa», TURRÓ, Salvi (ed.), Fonamentació i facticitat en l'idealisme alemany i la fenomenologia, Societat Catalana de Filosofia, Barcelona, 2006, pp. 75-82 (vegeu enllaços).
  • BOSCH, Magdalena, «Schelling i Maragall: vida a l'art i la paraula», Zeitschrift für Katalanistik, nº 19, 2006, pp. 197–211 (vegeu enllaços).
  • PEREÑA BLASI, Francesc, «Heidegger i Schelling», Taula. Quaderns de pensament, n.º 13-14, 1990, pp. 245-251 (vegeu enllaços).

Bibliografia en altres idiomes[modifica | modifica el codi]

  • AUGUSTO, R.,«La antropología filosófica de Schelling: método antropomorfista y estructura trinitaria», Contrastes. Revista Interdisciplinar de Filosofía, Vol. XII, Universidad de Málaga, 2007, pp. 217-229.
  • ― «La polémica epistolar entre Schelling y Eschenmayer», Anuario Filosófico, Universidad de Navarra, Vol. XL/3, 2007, pp. 623-645.
  • ― «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», en: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, n.º 168, mayo-agosto 2009, pp. 293-311.
  • ― «La evolución intelectual del último Schelling: filosofía positiva y filosofía negativa», en: Anuario Filosófico, Universidad de Navarra, Vol. 42, n.º 96, 2009, pp. 577-600.
  • ― «Las Stuttgarter Privatvorlesungen de Schelling: Dios, libertad y potencias», en: Cuadernos Salmantinos de Filosofía, Universidad Pontifica de Salamanca, n.º 37, 2010, pp. 173-189.
  • BALTHASAR, H. U. von, Apokalypse der deutschen Seele. Studien zu einer Lehre von letzen Haltungen (vol. 1), Johannes, Freiburg, 1998, pp. 204-251.
  • BAUMGARTNER, H. M. (ed.), Schelling. Einführung in seine Philosophie, Karl Alber, Freiburg-München, 1975.
  • BAUMGARTNER, H. M. y JACOBS, W. G. (eds.), Schellings Weg zur Freiheitsschrift. Legende und Wirklichkeit, Frommann-holzboog (Schellingiana 5), Stuttgart-Bad Cannstatt, 1996.
  • BLANCHARD, G., Die Vernunft und das Irrationale. Die Grundlagen von Schellings Spätphilosophie im „System des transzendentalen Idealismus“ und der „Identitätsphilosophie“ , Haag + Herchen, Frankfurt am Main, 1979.
  • BRACKEN, J. A., Freiheit und Kausalität bei Schelling, Karl Alber, Freiburg-München, 1972.
  • BRITO, E., La création selon Schelling, Leuven University Press, Leuven, 1987.
  • CARDONA SUÁREZ, L. F., Inversión de los principios. La relación entre libertad y mal en Schelling, Comares, Granada, 2002.
  • CESA, C., La filosofia politica di Schelling, Laterza, Roma, 1969.
  • COURTINE, J.-F., Extase de la raison: essais sur Schelling, Galilée, Paris, 1990.
  • COURTINE, J.-F. y MARQUET, J.-F. (dir.), Le dernier Schelling. Raison et positivité, Vrin, Paris, 1994.
  • DANZ, C. y otros (eds.), System als Wirklichkeit. 200 Jahre Schellings „System des transzendentalen Idealismus“ , Königshausen & Neumann, Würzburg, 2001.
  • DUQUE, F., Historia de la filosofía moderna. La era de la Crítica, Akal, Madrid, 1998, pp. 247-319 i pp. 907-974.
  • FISCHER, K., Schellings Leben, Werke und Lehre (Geschichte der neuern Philosophie, vol. VII), Karl Winter's Universitätsbuchhandlung, Heidelberg, 1902.
  • FRANK, M. y KURZ, G. (eds.), Materialien zu Schellings philosophischen Anfängen, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1975.
  • FRANK, M., Eine Einführung in Schellings Philosophie, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1985.
  • Der unendliche Mangel an Sein, Wilhelm Fink Verlag, München, 1992.
  • FUHRMANS, H., Schellings letzte Philosophie. Die negative und positive Philosophie im Einsatz des Spätidealismus, Junker und Dünnhaupt, Berlin, 1940.
  • Schellings Philosophie der Weltalter. Schellings Philosophie in den Jahren 1806-1821. Zum Problem des Schellingschen Theismus, L. Schwann, Düsseldorf, 1954.
  • FUJITA, M., Philosophie und Religion beim jungen Hegel. Unter besonderer Berücksichtigung seiner Auseinandersetzung mit Schelling, Bouvier, Bonn, 1985.
  • GÖRLAND, I., Die Entwicklung der Frühphilosophie Schelling in der Auseinandersetzung mit Fichte, Vittorio Klostermann, Frankfurt am Main, 1973.
  • HABERMAS, J., Das absolute und die Geschichte. Von der Zwiespältigkeit in Schellings Denken, Universität Bonn, Bonn, 1954 (Dissertation).
  • HARTMANN, E. von, Schellings philosophisches System; Schellings positive Philosophie als Einheit von Hegel und Schopenhauer, Scientia, Aalen, 1979.
  • HASLER, L. (ed.), Schelling: seine Bedeutung für eine Philosophie der Natur und der Geschichte: Referate und Kolloquien der Internationalen Schelling-Tagung Zürich 1979, Frommann-holzboog, Stuttgart-Bad Cannstatt, 1981.
  • HECKMANN, R. y otros (eds.), Natur und Subjektivität. Zur Auseinandersetzung mit der Naturphilosophie des jungen Schelling, Frommann-holzboog, Stuttgart-Bad Cannstatt, 1985.
  • HEIDEGGER, M., Schelling: Vom Wesen der menschlichen Freiheit (1809) , Gesamtausgabe, Vol. 42, Vittorio Klostermann, Frankfurt am Main, 1988.
  • HEMMERLE, K., Gott und das Denken nach Schellings Spätphilosophie, Herder, Freiburg, 1968.
  • HENRICH, D. y DÜSING, K. (eds.), Hegel in Jena. Die Entwicklung des Systems und die Zusammenarbeit mit Schelling, Bouvier, Bonn, 1980.
  • HERMANNI, F., Die letzte Entlastung. Vollendung und Scheitern des abendländischen Theodizeeprojektes in Schellings Philosophie, Passagen, Wien, 1994.
  • HÖFFE, O. y PIEPER, A. (eds.), F. W. J. Schelling. Über das Wesen der menschlichen Freiheit, Akademie Verlag, Berlin, 1995.
  • HOLZ, H., Spekulation und Faktizität. Zum Freiheitsbegriff des mittleren und späten Schelling, Bouvier, Bonn, 1970.
  • Die Idee der Philosophie bei Schelling, Karl Alber, Freiburg-München, 1977.
  • HOLLERBACH, A., Der Rechtsgedanke bei Schelling. Quellenstudien zu seiner Rechts- und Staatsphilosophie, Klostermann, Frankfurt am Main, 1957.
  • HÜHN, L., Fichte und Schelling. Oder: Über die Grenze menschlichen Wissens, J. B. Metzler, Stuttgart-Weimar, 1994.
  • JÄHNIG, D., Schelling. Die Kunst in der Philosophie (2 vols.), Neske, Pfullingen-Stuttgart, 1966-1969.
  • JANKÉLÉVITCH, V., L'Odyssée de la conscience dans la dernière philosophie de Schelling, Librairie Félix Alcan, Paris, 1933.
  • JASPERS, K., Schelling. Grösse und Verhängnis, R. Piper & Co., München, 1955.
  • JÜRGENSEN, S., Freiheit in den Systemen Hegels und Schellings, Königshausen und Neumann, Würzburg, 1997 (Disertación).
  • KONDYLIS, P., Die Entstehung der Dialektik. Eine Analyse der geistigen Entwicklung von Hölderlin, Schelling und Hegel bis 1802, Klett-Cotta, Stuttgart, 1979.
  • KRONER, R., Von Kant bis Hegel (2 vols.), Mohr, Tübingen, 1921-1924.
  • LAUTH, R., Die Entstehung von Schellings Identitätsphilosophie in der Auseinandersetzung mit Fichtes Wissenschaftlehre (1795-1801), Karl Alber, Freiburg/München, 1975.
  • LEYTE COELLO, A. (ed.), Una mirada a la filosofía de Schelling. Actas del Congreso Internacional Transiciones y pasajes: naturaleza e historia en Schelling, Universidade de Vigo, Vigo, 1999.
  • LOER, B., Das Absolute und die Wirklichkeit in Schellings Philosophie, Walter de Gruyter, Berlin, 1974.
  • MARQUET, J. F., Liberté et existence. Etude sur la formation de la philosophie de Schelling, Gallimard, Paris, 1973.
  • MARX, W., Schelling: Geschichte, System, Freiheit, Karl Alber, Freiburg-München, 1977.
  • The Philosophy of F. W. J. Schelling, Indiana University Press, Bloomington, 1984.
  • MATSUYAMA, J. y SANDKÜHLER, H. J.(eds.), Natur, Kunst und Geschichte der Freiheit. Studien zur Philosophie F. W. J. Schellings in Japan, Peter Lang, Frankfurt am Main, 2000.
  • OHASHI, R., Ekstase und Gelassenheit zu Schelling und Heidegger, Wilhelm Fink Verlag, München, 1975.
  • OSTERWALD, U., Die Zweideutigkeit der Freiheit als Resultat der Willemetaphysik Schellings, Pfefferesche Buchhandlung, Bielefeld, 1972.
  • PEETZ, S., Die Freiheit im Wissen. Eine Untersuchung zu Schellings Konzept der Rationalität, V. Klostermann, Frankfurt am Main, 1995.
  • PETTERLINI, A., Esperienza e Ragione nel primo Schelling, Fiorini, Verona, 1972.
  • SANDKÜHLER, H. J., Freiheit und Wirklichkeit. Zur Dialektik von Politik und Philosophie bei Schelling, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1968.
  • Friedrich Wilhelm Joseph Schelling, J. B. Metzlersche, Stuttgart, 1970.
  • SCHLANGER, J. E., Schelling et la réalité finie. Essai sur la philosophie de la nature et de l'identité, PUF, Paris, 1966.
  • SCHMIDT, F. W., Zum Begriff der Negativität bei Schelling und Hegel, J. B. Metzlersche, Stuttgart, 1971.
  • SCHULZ, W., Die Vollendung des deutschen Idealismus in der Spätphilosophie Schellings, Kohlhammer, Stuttgart, 1955.
  • SCHURR, A., Philosophie als System bei Fichte, Schelling und Hegel, Frommann-holzboog, Stuttgart-Band Cannstatt, 1974.
  • TILLIETTE, X., Schelling. Une philosophie en devenir (2 vols.), Vrin, Paris, 1970.
  • L'Absolu et la philosophie. Essais sur Schelling, PUF, Paris, 1987.
  • Schelling: biographie, Calmann-Lévy, Paris, 1999.
  • VERGAUWENG, G., Absolute und endliche Freiheit. Schellings Lehre von Schöpfung und Fall, Universitätsverlag, Freiburg (Schweiz), 1975.
  • VETÖ, M., Le Fondement selon Schelling, Université de Paris X-Nanterre, Paris, 1977.
  • VILLACAÑAS, J. L., «Introducción: La ruptura de Schelling con Fichte», Schelling. Antología, Península, Barcelona, 1987, pp. 7-30.
  • La filosofía del idealismo alemán (2 vols.), Síntesis, Madrid, 2001 (pp. 171-263 [vol. I]; pp. 180-214 i 287-320 [vol. II]).
  • WHITE, A., Schelling: an introduction to the system of freedom, Yale Universite Press, London, 1983.
  • WILSON, J. E., Schelling und Nietzsche. Zur Auslegung der frühen Werke Friedrich Nietzsches, Walter de Gruyter, Berlin-New York, 1996.
  • ZELTNER, H., Schelling, Frommanns, Stuttgart, 1954.
  • ŽIŽEK, S., The Indivisible remainder. An Essay on Schelling and Related Matters, Verso, London-New York, 1996.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Friedrich Schelling