Josep Anselm Clavé i Camps

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Josep Anselm Clavé i Camps

L'Aliança de la Garriga a J.A. Clavé
Naixement 21 d'abril de 1824
Barcelona
Defunció 24 de febrer de 1874 (als 49 anys)[1]
Barcelona
Conegut per Fundador del moviment coral a Catalunya

Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona, 21 d'abril de 182424 de febrer de 1874), polític, compositor i escriptor català. Fundador del moviment coral a Catalunya i impulsor del moviment associatiu.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Bust de Josep Anselm Clavé al Palau de la Música Catalana

Nascut al barri barceloní de la Ribera, era fill d'un comerciant de fustes. De ben petit aprengué l'ofici de torner, però el va haver de deixar a causa dels seus problemes amb la vista. Des d'aquests moments es dedicà, de forma autodidacta, a estudiar música i poesia. Va dedicar-se a interpretar les seves pròpies composicions als cafès de Barcelona, tot acompanyant-se d'una guitarra. Va mostrar des de ben jove una filiació política d'esquerres i republicana. Va relacionar-se amb Narcís Monturiol i Abdó Terrades. Tots ells col·laboraren en la creació del primer diari comunista a Catalunya. Entre 1840 i 1843, participà de forma activa a les revoltes urbanes que hi hagué a Barcelona, per la qual cosa fou arrestat i empresonat a la fortalesa militar de la Ciutadella.

Quan tornà a la seva activitat com a músic pels cafès de Barcelona, va anar entrant en contacte amb la música de l'època, i va comprovar que les seves composicions, inspirades, poètiques i refinades, tenien força acceptació, ja que s'allunyaven del tarannà vulgar de la música majoritària. Gràcies a aquest talent fou cridat a dirigir un grup de músics anomenat La Aurora, que es dedicaven a tocar als cafès i a interpretar serenates.

Degut a la dificultat per a crear un repertori adequat per a un grup de músics tan heterogeni com La Aurora, Clavé va optar per a fer-los cantar a tots, però calia conservar una textura polifònica. D'aquí va sorgir la idea de crear una coral, La Fraternidad, que seria la primera a l'Estat (2 de febrer de 1850).

Per mitjà de La Fratenidad, Clavé va proposar-se –d'acord amb la seva ideologia progressista i filantròpica- l'objectiu d'apropar la música i la cultura a una classe treballadora a qui, en aquella època, se li'n negava l'accés, portant una vida que es reduïa a treballar moltes hores en dures condicions i sense oportunitat de gaudir d'activitats extralaborals de cap mena, ni oci, ni sanitat ni educació. Per tant, allò que Clavé estava introduint suposava tota una revolució social.

Clavé organitzà a Barcelona unes sessions de ball anomenades "balls fraternals", a les quals acudien persones de totes les classes socials i ballaven plegades en una època on les activitats col·lectives eren molt segregades per classes. La música la posava el grup coral La Fraternidad.

Tot seguint l'exemple de La Fraternidad aviat començaren a formar-se a Barcelona i a les poblacions veïnes grups corals que imitaven La Fraternidad. La tendència s'aniria escampant per tota Catalunya en pocs anys. El cant coral esdevingué una activitat pròpia de les classes obreres, la seva via d'escapament a una vida dura de treball i sacrifici.

El 1853 Clavé va decidir llogar els Jardins de la Nimfa, situats al Passeig de Gràcia, per a realitzar-hi espectacles de manera regular. Aquests concerts, iniciats per La Fraternidad, trobaren dura oposició de les classes altes, que impediren seguir aquesta activitat, així com les sessions de ball. Però el seu èxit perdurava, i es va traslladar l'activitat als Camps Elisis (també al Passeig de Gràcia).

Fins al 1856 aquesta activitat va perdurar i va tenir gran èxit, però les tensions socio-polítiques i la crisi del 1855 foren la causa que Clavé fos detingut i deportat a les Illes Balears.

Quan tornà a ésser posat en llibertat, Clavé va recuperar allò que havia estat interromput. El 1857 va organitzar uns espectacles als Jardins d'Euterpe, aquesta vegada sense dependre de cap empresa externa que pogués ésser clausurada. La Fraternidad passaria a anomenar-se Societat Coral Euterpe.

Els espectacles i balls populars dels Jardins d'Euterpe gaudiren de gran èxit, i s'hi duien a terme concerts en diferents sessions al llarg del dia. Clavé va decidir editar un programa d'activitats anomenat Eco de Euterpe, un butlletí on figuraven tots els esdeveniments relacionats, així com fragments literaris i notícies, i que serviria per a augmentar el ressò dels Jardins d'Euterpe.

Degut a les nombroses entitats corals que volgueren seguir l'exemple claverià, es fundà el 1860 l'Asociación Euterpense, una mena de federació que agrupava les entitats corals i els proporcionava assessorament i repertori. També era una manera d'evitar societats corals paral·leles que suposaven una competència per als cors claverians i llurs activitats, i aïllar-los, així com controlar qui podia tenir accés al repertori claverià i qui no.

Entre els anys 1860 i 1864 les activitats artístiques d'aquesta federació tingueren un gran ressò, i agruparen milers de cantaires i centenars de músics en concerts comuns. En aquest marc, Clavé va fer interpretar fragments corals i instrumentals de Tannhäuser, la qual cosa suposava la primera vegada que Wagner era escoltat a Espanya. En aquest moment ja existien vuitanta-quatre societats corals als Països Catalans i també a Cuba. L'Asociación Euterpense publicà el periòdic El Metrónomo, que aparegué el 1863-64 i que divulgava l'activitat coral catalana.

El 1867 Clavé fou detingut i deportat a Madrid, però malgrat això les activitats dels Jardins d'Euterpe, de la Societat Coral Euterpe, els balls, concerts, actuacions als carrers de la ciutat i a diferents teatres, etc. continuaren amb normalitat.

A partir del 1868 i com a conseqüència de la Revolució de Setembre, La Gloriosa, els Cors de Clavé ja no foren l'eina imprescindible per canalitzar les inquietuds republicanes, dirigides ara primer a través del Partit Democràtic i després del Partit Republicà. Clavé, que no havia abandonat mai l'activitat política, exercí diversos càrrecs públics. El mateix 1868 fou membre de la Junta Revolucionària; l'any següent fou vicepresident del Pacte de Tortosa; el 1871 fou escollit diputat i nomenat President de la Diputació de Barcelona; i el 1873, amb la Primera República Espanyola, governador civil de Castelló i Delegat del Govern a Tarragona. El cop del general Manuel Pavía el 3 de gener de 1874 posà fi a la República i a totes les esperances democràtiques dipositades en ella. Clavé tornà a Barcelona on morí setmanes després, el 24 de febrer.

Clavé i la francmaçoneria[modifica | modifica el codi]

S'ha especulat abastament sobre la possible pertinença de Clavé a la francmaçoneria.[3] Hi ha constància de què la seva filla, Aurea Rosa, va pertànyer a la lògia Lealtad de Barcelona, així com Clotilde Cerdà i Bosch, la filla d'Ildefons Cerdà.[4] I el lema de Clavé, "progrés, virtut i amor" també s'adiu als postulats maçònics.

L'Obra de Clavé[modifica | modifica el codi]

Monument a Josep Anselm Clavé i Camps a la plaça dedicada de Manresa

L'obra de Clavé estava bàsicament destinada a les activitats socio-culturals per ell organitzades. Per aquest motiu, hi ha dos grups d'obres:

  • Música de ball, pensada per a ser cantada amb acompanyament instrumental, i que agafa les formes de les danses de moda de l'època: vals, polca, xotis
  • Música de concert, bàsicament coral i amb poc o nul acompanyament instrumental, polifònica i que també agafa formes musicals pròpies de l'època: himnes, barcaroles, pastorel·les

Ambdós tipus d'obres presenten caràcters força diferents: en les primeres destaca la influència de Giuseppe Verdi i el seu caràcter extravertit i triomfal -per ex. La Maquinista (1867)-; mentre que les obres del segon grup tenen un tarannà més intimista i recollit.

Les obres del segon grup tracten de temes pastorals, on es presenta un món idíl·lic i una Natura idealitzada, àdhuc amb referències mitològiques. Clavé pretenia recuperar un ideal de societat preindustrial, un món rural on l'home és lliure i no sotmès a les normes i a l'explotació humana de què dol el món industrial. Hi havia, per tant, un ànim d'evasió en les seves lletres. El mateix marc on es realitzaven els concerts, ja suposava una mena d'oasi dins la ciutat, un indret evocador on podia manifestar-se la fraternitat i la germanor. Clavé fou un personatge molt important per a la música i la societat catalana per diversos aspectes:

  • Introdueix el moviment coral a Catalunya i posa el país en consonància amb la cultura europea.
  • Dóna unes eines culturals a les classes obreres per a adquirir una formació i una autoestima, alhora que els fa desvetllar un sentiment de pertinença a un col·lectiu, la qual cosa potenciarà la vinculació d'aquestes classes amb el nacionalisme.
  • Donà l'oportunitat a les classes populars de participar del fet cultural, a més amb la seva pròpia llengua, cosa molt nova a Catalunya, pel que fa a la música culta i escrita.
  • Va propiciar el moviment associatiu, el qual va ultrapassar el món estrictament coral i va arribar a constituir un eix vertebrador de la societat catalana que encara avui dia defineix la societat d'aquest país.
  • Va crear un moviment musical: el moviment coral, de gran importància a Catalunya, que constitueix un món on es creen vincles humans molt importants i que suposa una pedrera de nous valors dins el món musical i artístic.

La Biblioteca de Catalunya conserva una col·lecció Josep Anselm Clavé. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[5]

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

Les Flors de maig
  • Les flors de maig
  • Los xiquets de Valls. Una part d'aquesta obra fou la melodia emprada per al que seria l'himne de Catalunya alternatiu a Els Segadors en la Segona República Espanyola: El cant del poble, amb lletra de Josep Maria de Sagarra. Però el poble no va acceptar el canvi i aquest nou himne no prosperà.
  • Lo somni d'una verge
  • La font del roure
  • A Montserrat
  • Los pescadors
  • Lo pom de flors
  • Gloria a España (1863)
  • La Maquinista (1867)
  • La Revolución (1868) Dedicada al seu amic Abdó Terrades.

Com a compositor de sarsueles, Clavé fou un dels iniciadors del gènere en català, tot estrenant al Gran Teatre del Liceu, el 30 de desembre del 1859, la sarsuela L´aplec del Remei. Posteriorment escrigué, també en català, L'art de la bruixeria, amb text de Conrad Roure i Bofill i Eduard Vidal i de Valenciano, però no arribà a estrenar-se.

Entre les seves sarsueles en castellà assoliren certa fama Paco Mandria y Sacabuches i Una Zambra en Alfarache.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons Josep Anselm Clavé està integrat per 437 documents conservats en tres volums luxosament enquadernats. La correspondència ocupa un lloc molt important destacant les cartes de Narcís Monturiol, Castelar i Pascual Madoz. En el tercer volum hi ha diverses composicions poètiques, dècimes i himnes, en total 24 documents; 18 manuscrits i impresos referents als Cors Clavé; i, per últim podem trobar documents referents a la vida política de l'autor, com el nomenament de governador civil de Castelló de la Plana i diversos despatxos telegràfics generats el 1873.[6]


Precedit per:
Anicet Mirambell i Carbonell
President de la Diputació de Barcelona
Escut de la província de Barcelona

abril a juny del 1871
Succeït per:
Salvador Maluquer i Aytés
Precedit per:
Salvador Maluquer i Aytés
President de la Diputació de Barcelona
Escut de la província de Barcelona

juliol a octubre del 1872
Succeït per:
Benet Arabio i Torres


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Monument a Clavé (1875) Antonigaudi.org
  2. «Josep Anselm Clavé i Camps». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Ferrer Benimeli, José Antonio. La masonería española entre Europa y América: VI Symposium Internacional de la Masonería Española, Zaragoza, 1-3 de julio de 1993. 1995: Gobierno de Aragón, Departamento de Educación y Cultura. 
  4. Lògia Femenina de França
  5. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461
  6. «Anselm Clavé». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Artís i Benach, Pere. Clavé. Barcelona: Nou Art Thor, 1988. (Gent Nostra; 58). ISBN 84-7327-167-X
  • Carbonell, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant Coral a Catalunya (1850-1874). Cabrera de Mar: Galerada, 2000. 
  • Poblet, Josep M. Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874). 1a ed. Barcelona: Dopesa, 1973. ISBN 84-7235-098-3

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]